Menuda Natura

NOMS: Buglossa. Llengua bovina. Llengua de bou. Borraina borda. Castellà : Lengua de buey. Buglosa. Lenguaza. Melera. Argamula. Gallego: Borraxa silvestre. Éuscara: Txacurrmin. Idimi. Idimihia. Portugués: Buglossa. Lingua-de-vaca. Erva-sangue. Occità: Borratge salvatge, Bourrage bastard, Lenga de buòu. Francès: Buglosse azurée, Buglosse d'italie. Italià:Buglossa azzurra. Lingua di manzo. Anglès: Garden anchusa, Italian alkanet, Italian bugloss, Large blue alkanet. Alemany:talienische Ochsenzunge. Neerlandès:Blauwe Ossetong. Grec:Άνχουσα η γαλάζια. Αγόγλωσσος

Flors en cimes laxes

SINÒNIMS: Anchusa italica Retz.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Secalion cerealis. Camps de secà, vores de camins, herbassars ruderals, sobre substrat bàsic. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba que pot arribar al metre i mig d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba que pot arribar a més de metre i mig d’alçada, amb tiges erectes híspides, molt ramificades a la part superior, que apareixen el segon any, ja que el primer any només és una planta acaule amb roseta de fulles lanceolades.

Fulles inferiors en roseta, les superiors un xic asimètriques

Fulles inferiors en roseta, seques a la fructificació, peciolades, agudes, estretament el·líptiques, cobertes de pèls híspids, amb el marge sinuat; les mitjanes i superiors més petites, un xic asimètriques i dèbilment decurrents, amb el limbe lanceolat.

Gola amb pèls blanquinosos

Flors en cimes laxes, bràctees linears més curtes que el pedicel a la fructificació. Calze acrescent de sèpals soldats a la base. Corol·la d’1-2 cm de diàmetre, blau intens, formant un tub tan llarg con el calze que s’obri en lòbuls oblongs; gola amb pèls blanquinosos. Androceu amb estams inserts a la part superior del tub de la corol·la. Floreix de maig fins l’agost

Fruit en núcula reticulada

Fruit en núcules ovoides, més llargues que amples, reticulades, amb un anell basal.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les boraginàcies solen ser blaves, però abans d’obrir-se i al marcir-se, prenen tons vermellosos perquè els pigments que posseeixen, del grup dels antocians, varien de color en canviar el pH del suc cel·lular.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les flors i les fulles, en infusió i cataplasmes, com antiinflamatòria, antitussígena, diürètica, depurativa i demulcent.

Hi ha diversos conreessis seleccionats per a ús en jardí. De l’arrel s’extrau una substància roja que s’empra de coloret.

Corol·la de color blau cridaner

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Anchusa deriva del grec “ἀγχουσα ankusa” el nom de la planta amb l’arrel de qual es feia un preparat cosmètic roig. Aquest nom l’aplicaven els llatins a diverses plantes d’aspecte semblant, com ara Lithodora fruticosa, o Echium sp.

I l’epítet específic, azurea, ve del"läžwärd" que va passar a l’àrab "lāzwardī", una adaptació del sànscrit "rājāvarta"lapislàtzuli, pedra de color blau que en llatí medieval era “lazur o lazulum”, és a dir: de color blau, pel color blau intens de les flors. El nom específic del sinònim, itàlica,és un epítet geogràfic que significa d’Itàlia.

Aquesta planta s’anomenava xuclamel, per que la gent xuclava la flor per extraure la llàgrima de mel que hi ha al fons.

Anchusa azurea va ser descrita per Philip Miller (1691-1771) i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 9. 1768.

FamíliaBoraginaceae

NOMS: Blat bord. Castellà: Rompesacos, Trigo morisco pinchudo. Èuscara: Olosoikia. Occità: Blad-de-couquièu. Francès:Égilope allongé, Égilope de trois pouces, Égilope long de trois pouces. Italià: Cerere allungata . Anglès: Barb goatgrass, Barbed goatgrass. Alemany: Dreizölliger Walch.

Una sola espiga allargada i estreta

SINÒNIMS: Triticum triunciale (L.) Raspall.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia.Taeniathero-Aegilopion.Camps, erms, herbassars secs, vores de camins. Fins els 1200 metres d’altitud.

Pot arribar als 40 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit:en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada, amb tiges erectes primes

Fulles ciliades

Fulles planes amb beina pilosa, les inferiors ciliades. Lígula dentada

Glumes no ventrudes

Flors en una sola espiga allargada i estreta. Les glumes de les espiguetes tenen 2-3 arestes llargues i aspres, però no són ventrudes com les del seu congènere la traiguera (Aegilops geniculata). Lemma amb tres dents o arestes curtes a les espícules laterals, amb una aresta llarga i dos de curtes a la espícula apical, però sempre més febles i més curtes que les arestes de les glumes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi estretament ovoide

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espículesseques quan maduren tenen un cert perill per a algunes mascotes, especialment gossos. S'aferren a la roba i poden, per la seva petita mida, penetrar en diversos orificis (orelles, nas, etc.) A més la presència d'arestes s'oposen a qualsevol retirada. Es poden crear diverses lesions, abscessos, etc. També pot endinsar-se fins que en no poden sortir forma una bola o un abscés en altres parts del cos. Un veterinari pot ser imprescindible per extreure l'espícula.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aegilops ve del grec "αιγιλωψ aigilops" una mala herba que infestava la civada farratgera, esmentada per Plini.

L’epítet específic triuncialis deriva de "tris" tres voltes i "uncia" falç: de tres falçades.

Està catalogat com mala herba nociva per Departament d'Aliments i Agricultura de Califòrnia, doncs està provocant una disminució de la diversitat de les espècies autòctones. Les arestes de les llavors s’enganxen fàcilment al pèl dels animals, la roba humana i als vehicles, el que permet una àmplia i ràpida dispersió.

Aquesta espècie s’hibrida amb facilitat amb diferents tipus de blat i el converteix en infèrtil, el que provoca perjudicis econòmics.

Aegilops triuncialis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1051. 1753.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Cascall de riera, Cascall marí, Rosella groga, Rosella marina.Cascall banyut. Glauci. Ciuró bord. Castellà : Adormidera marina, Almacharán de mar, Amapola marina, Glaucio. Gallego: Herba da tiña. Mapoula das praias. Èuscara: Ostamiña. Occità:Erbo dóu faiòu. Portugués: Papoula-das-praias. Dormideira-marinha. Francès: Glaucienne jaune, Pavot cornu, Pavot jaune des sables. Italià:Papavero cornuto. Papavero giallo delle sabbie. Anglès: Yellow horned-poppy. Beach Poppy. Alemany: Gelber Hornmohn. Neerlandès: Gele Hoornpapaver. Grec:Σερπιερίνα. Γιαλόπετρο.

Flors grans i solitàries

SINÒNIMS: GlauciumluteumScop.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Glaucio-Cakilion. L’hàbitat més habitual són les platges i codolars dels rius a les terres litorals, però també les rambles de rius i barrancs de l’interior. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba robusta, erecta i ramificada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal erecta i ramificada, amb la tija glabrescent i robusta, de fins 90 cm d’alçada, amb làtex groguenc. El primer any fa una roseta de fulles esteses per terra.

Fulles pinnatipartides de color verd glauc

Fulles de color verd glauc molt lobulades, pinnatipartides, amb els lòbuls dentats irregularment i un xic carnoses. Les inferiors peciolades, que poden fer més d’un pam de longitud. Les caulinars són més menudes, cordiformes i amplexicaules, d’aspecte arrugat.

Corol·la amb quatre pètals grocs

Flors hermafrodites, pedunculades, solitàries amb quatre pètals grans (de 4 a 9 cm de diàmetre) de color groc. Dos sèpals verdosos, pilosos i caducs. Corol·la amb quatre pètals obovats enfrontats dos a dos formant una creu. Androceu amb molts estams d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper, verd i papil·lós, estil curt i dos estigmes lamel·liformes acabats en una banya. Floreix d’abril a setembre.

Fruit en càpsula siliqüiforme

Fruit en càpsula en forma de banya molt allargada, fins 30 cm, dehiscent per dues valves, amb nombroses llavors negres i reticulades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i pertànyer a la mateixa família, el fruit del Glaucium no es presenta en la forma típica de les roselles (càpsules que s’obrin per diversos porus situats sota mateix del disc estigmàtic) sinó en càpsules allargades, siliqüiformes, formades per un envà longitudinal i dues llargues valves que es desprenen per alliberar les granes.

Nombrosos estams grocs

USOS I PROPIETATS: Tot i ser una planta narcòtica i verinosa, rica en alcaloides, s'usava antigament per curar les pedres del fetge i l'àcid úric. Actualment el seu ús intern es considera perillós, si bé que es pot emprar el làtex externament, com a cataplasma, per fer desaparèixer les berrugues. L'aigua de bullir les arrels s'ha emprat popularment contra el dolor de ciàtica i alguns problemes de fetge.
En veterinària es fan servir cataplasmes de fulles picades per cicatritzar les úlceres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Glaucium deriva del grec “glaukós” glauc, grisenc, que és el color de llurs fulles. El nom del glauci i del suc que s’extreia d’ell a l’antiga Grècia era “glaúkion”. El nom específic flavumés un epítet llatí que significa groc, pel color dels pètals.

Glaucium flavum va ser descrita per Heinrich J.N. Crantz i publicada en Stirpium Austriarum Fasciculus2: 133. 1763.

FamíliaPapaveraceae

NOMS: Agropir glauc, Fenàs de gos. Fenosa. Castellà: Lastón. Italià:Gramigna intermèdia. Francès: Chiendent intermédiaire. Anglès:Intermediate Wheatgrass, Alemany: Bärtige Quecke. Graugrüne Quecke.

Flors en espigues de fins un pam

SINÒNIMS: Agropyronglaucum Roem. et Sch.;Elytrigia intermedia (Host) Nevski

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Marges, camps secs, Fins els 1300 metres d’altitud

Herba rizomatosa glauca

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, glauca, robusta, que pot arribar al metre d’alçada

Fulles aspres al tacte

Fulles de 2-7 mm d’amplada, planes, engruixides al marge i aspres al tacte. Lígula dentada.

Espícules de fins 1,5 cm

Flors en espigues de 10-25 cm; espícules d’1-1,5 cm, normalment amb 4-5 flors; glumes obtuses o truncades, lemmes subobtusos. Tres estams i dos estigmes plomosos.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies és representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i elbambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquests s'interpreten com les restes del periant. En el moment de la floració, les anteres dels estams, molt mòbils, sobresurten fora de l'espícula, permetent la pol·linització pel vent.

Lígula dentada

USOS I PROPIETATS: Emprada com a farratge per ser una de les més productives a l’oest dels Estat Units, sense ser una planta invasora, doncs conviu bé amb espècies de plantes natives.

S’utilitza amb èxit pel control de l’erosió i rehabilitació de la terra en sòls degradats. En tan sols cinc anys produeix gran quantitat de massa vegetal que restaura la fertilitat i atrau a les aus per nidificar.

Espícules

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos”= mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. El nom específic hispidusés un epítet llatí que significa estarrufat, eriçat, per l’aspror de les fulles al tacte.

El gra del agropir glauc té característiques nutricionals similars al blat, i pot ser molt en farina panificable. Aquesta espècie va ser seleccionada, entre més de 100 gramínies, per ser la més prometedora en base al sabor, facilitat de trilla, emmagatzematge, facilitat de collita i creixement perenne.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Citró, Erviana groga, Ravenell, Ravenissa, Ravenissa groga. Bergeret. Castellà: Jamargo blanco, Rabanillo. Tamarilla. Gallego: Herba de San Marcos. Labestro. Occità: Ravanello. Portugués: Aneixa. Saramago. Francès: Rapistre rugueux. Italià:Miagro peloso.Anglès: Bastard cabbage, Turnipweed, Wild rape, Wrinkled gold-of-pleasure. Alemany:Runzeliger Rapsdotter.

Flors en raïm

SINÒNIMS: Rapistrum rugosum subsp. rugosum; Rapistrum longeracemosum Sennen

DISTRIBUCIÓ: Latemediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Herbassars ruderals, sembrats, marges, vores de camins. Fins els 1400 metres d’altitud

Herba ramificada i híspida

DESCRIPCIÓ: Herba anual, erecta, ramificada, híspida, amb tiges de fins un metre d’alçada

Fulles caulinars

Fulles basals lirato-pinnatipartides i peciolades; les superiors més petites, subsèssils i oblongues.

Corol·la groga

Flors en raïms que van allargant-se amb la fructificació. Flors amb quatre sèpals erecto-patents de 4-6 mm; corol·la amb quatre pètals grocs de 6-11 mm. Floreix d’abril fins l’octubre

Fruit en silícula de forma característica

Fruit en silícula característica dividida en dos segments, l’inferior persistent, cilíndric, tan llarg com el curt peduncle, i el superior de forma globosa, rugós o costat, indehiscent, amb l’estil persistent en forma de bec terminal filiforme.

Sèpals erecto-patents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Rapistrumés un gènere que compta amb només dues espècies: Rapistrum rugosum i Rapistrum perenne. Als Països Catalans només és autòcton el ravenell (Rapistrum rugosum) que és una espècie oriental estèpica que arriba a l'Europa Central.

USOS I PROPIETATS: Les fulles poden menjar-se en amanida, és considerada, però, una mala herba pels conreus.

Fulles basals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rapistrumés un despectiu de “rapa”= nap, per la similitud amb la planta del nap (Brassica rapa). L’epítet específic rugosum deriva de “ruga”= arruga, rugós, en referència a la superfície dels fruits.

Rapistrum rugosum va ser descrita per (L.) All. i publicada en Flora Pedemontana 1: 257. 1785.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Carabassina. Colobrina, Nap coent, Nap del diable, Castellà:Alfesira, Brionia blanca, Nueza, Silonia, Tuca. Gallego: Saltasebes. Nabo caiño. Boudaña. Èuscara: Alagorria. Asta matz. Occità: Coucourdié sóuvage, Coucouroumasso, Vibauda. Portugués: Erva-cobra. Nabo-do-diabo. Italià:Brionia comune. Zucca selvàtica.Francès: Bryone dioïque. Anglès: Common bryony, Mediterranean briony, Red-berried bryony, White bryony. Alemany: Brachwurz. Rotbeerige Zaunrübe. Neerlandès:Heggerank. Grec:Ποντικοστάφυλλο. Θηριόχορτο.

Flors en petits raïms axil·lars

SINÒNIMS: Bryonia dioica Jacq.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Indrets forestals, bardisses i orles de bosc amb sòl humit, vores de sèquies, rius i torrents. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba enfiladissa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba dioica, pilosa y enfiladissa, mitjançant circells espirals en forma de moll, que pot arribar als tres metres de llargària. L’arrel és grossa, napiforme.

Fulles amb 3-5 lòbuls

Fulles alternes, peciolades, palmatilobades, de nervació palmada amb 3-5 lòbuls, verdes per l’anvers i un xic blanquinoses pel revers.

Flor masculina

Flors en inflorescències en raïms axil·lars. Flors pentàmeres de calze amb cinc sèpals triangulars i corol·la amb cinc pètals de color verd groguenc. Les masculines amb peduncle major i corol·la un poc més grans (8-13 mm), amb cinc estams dels quals, de vegades, quatre es solden de dos en dos i un queda lliure, aparentat que hi ha tres. Flors femenines amb corol·la de 3,5-6,5 mm, i gineceu d’ovari ínfer amb tres estigmes. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en baia esfèrica

Fruit en baia esfèrica de la grandària de poc més que un pèsol, de color roig brillant, amb 3-6 llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els circellssón òrgans filamentosos l’origen dels quals es troba en una modificació de la fulla o la tija. Presenta un notable tropisme, conegut com a haptotropisme, que fa que es pugui agafar a qualsevol suport. Normalment s'hi cargola en hèlix permetent a la planta d'enfilar-s'hi.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: S’ha emprat com purgant, vesicant i rubefaent, però és molt TÒXICA, raó per la qual s'ha abandonat el seu ús en medicina popular.L'arrel conté glucòsids triterpènics que provoquen inflamació intestinal, diarrees, còlics i hemorràgies. Es calcula que la dosi letal per un adult és de 20 grams.

En medicina homeopàtica s'usa per combatre l'artritis, reumatismes, tos, còlics hepàtics, xarampió, sinovitis, vessaments articulars i algunes afeccions pulmonars.

Flor masculina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bryonia deriva del grec “βρύον brýon” = molsa, doncs aquesta enfiladissa habita els llocs humits coberts de molsa. Altres autors citen a Plini per afirmar que el nom Bryonia es deriva del grec i “bryo, bryéin”, que significa créixer, o brollar amb força, en referència al vigor exuberant de les tiges quan surten del rizoma.

El nom específic creticaés un epítet geogràfic que també ve del grec antic “Κρήτη Krētē” = l’illa de Creta. La subespècie s’anomena dioica, que ve del grec"δίς dίs" = dues vegades, i"oikia" = llar, perquèflorsmasculinesifemeninescreixen en plantes diferents.

Flors femenines més menudes

Aquesta espècie, junt a la carabassina negra o briònia negra (Tamus communis) s’havia usat en rituals de bruixeria i màgia negra, per provocar mal als enemics. També s’hi atribueix la propietat d’evitar la caiguda de llampecs posant branquetes de la planta als quatre punts cardinals de la llar.

Aquesta espècie està inclosa en l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes la venda al públic de les quals queda prohibida o restringida per la seua toxicitat.

Bryonia dioica va ser descrita per Nikolaus Joseph von Jacquin i publicada en Florae Austriaceae 2: 59–60, pl. 199. 1774.

FamíliaCucurbitaceae

NOMS: Plantatge. Plantatge comú, Plantatge de fulla grossa.Castellà: Llantén mayor. Lengua de carnero. Llantén. Sietenervios. Gallec: Chantaxe. Lentén. Èuscara: Arpin. Zain-belarr. Plantaina. Occità: Aurèlha de lebre, Coua de gàrri, Coua-de-rat, Erbo de cinq costo. Portuguès: Chantage. Tanchagem maior. Francès: Grand plantain, Plantain à grandes feuilles. Italià:Piantaggine maggiore. Anglès: Common plantain, Great plantain. Alemany:Breit-Wegerich. Großer Wegerich. Neerlandès: Grote Weegbree. Grec:Πεντάνερο το μέγα. Κοκοράκι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Al nostre territori trobem dues subespècies: la subsp. major i la subsp. intermedia. Es diferencien bàsicament pel nombre de nervis a les fulles i la forma de l'espiga. Així, la subsp. major presenta de 5 a 9 nervis i té les espigues atenuades cap a l'àpex, mentre que la subsp. intermedia té de 3 a 5 nervis i té les espigues cilíndriques

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea.Habita herbassars en zones alterades de indrets humits i ben nitrificats. És considerada una mala herba per a les gespes ornamentals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta amb tija engruixida subterrània

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És el plantatge més gran de les nostres terres. Arriba als 60 cm d’alçada.

Fulles totes basals

Fulles en roseta basal, ovades, enteres o poc dentades, amb 3-9 nervis convergents, com algunes de les seues germanes, però molt més amples, i de fins 40 cm de llarg, amb pecíol un poc alat tant llarg com el limbe. Totes les fulles surten directament del rizoma.

Estams exserts

Flors en una llarga espiga, poc més curta que l’escapus estriat que la sosté. Flors hermafrodites, tetràmeres, amb petites bràctees ovades amb el marge escariós. Calze amb quatre sèpals verds de marge escariós. Corol·la de quatre pètals soldats en un tub groguenc de 2 mm, acabat en quatre lòbuls lanceolats d’1 mm. Androceu amb 4 estams exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Floreix d’abril fins l’octubre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula (pixidi) ovoide de 2-4 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidiés un fruit sec, una càpsula dehiscent que s’obri per una sutura transversal o circumcisa. La part superior es desprèn en sol bloc, anomenat opercle, deixant al descobert la secció inferior o urna, que conté les llavors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es fa servir com astringent i s'usa mitjançant cataplasmes per curar ferides i bonys, i en gargarismes per curar les inflamacions de la boca, la gola i el mal de queixal.

Les espigues tendres i les fulles es poden menjar en amanida. Les espigues tenen sabor d’avellana i les fulles de xampinyó.

Gineceu amb un sol pistil filiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plantago deriva del llatí “planta, -ae” que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles paregudes a la planta del peu.

L’epitet específic majorés una forma incorrecta, però vàlida, del llatí “maior”, comparatiu de "magnus" gran, és a dir, major, més gran o llarg respecte a altres espècies del mateix gènere.

Les propietats curatives de la planta ja eren conegudes a l’Antiguitat. Plini el Vell mencionava que era capaç de curar 24 malalties.

Als cercles que creuen en la màgia i la bruixeria s’havia emprat per allunyar les malastrugances i per aconseguir l’amor de les dones estimades. Al segle XVII a França va triomfar la següent fórmula per fer-se amar: “El dia de Sant Joan, abans d’alba, agafeu les llavors del plantatge, la polvoritzeu i la introduïu al canó d’una ploma d’oca amb un parell de gotes d’aigua beneïda; després ho tapeu tot amb cera verge d’un ciri també beneït. El que dugi a sobre aquestes llavors serà amat per totes”

L’entomòleg Vincent Albouy, autor de llibres sobre la jardineria ecològica, diu que les seues fulles serveixen de aliment i reservori per a la fauna auxiliar.

Plantago media va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 112. 1753

FamíliaPlantaginaceae

NOMS: Fenc bord. Trèvol de fulla estreta. Castellà: Jopitos. Trébol de hoja estrecha. Gallec: Trebo. Éuscara: Hirusta. Portuguès:Rabo de gato. Trevo-de-folhas-estreitas. Italià:Trifoglio angustifoglio. Francès: Trèfle à feuilles étroites, Trèfle à folioles étroites. Anglès: Narrow-leaf crimson clover. Alemany:Fuchsschwanz-Klee. Schmalblättriger Klee. Grec:Τριφύλλι στενόφυλλο. Κατσικλάρι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Trifolium pamphylicum Boiss. & Heldr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, marges de camps, coscollars. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta coberta de pèls

DESCRIPCIÓ: Herba pubescent, pluricaule, amb tiges de fins 40 cm d’alçada, amb pèls, erectes

Fulles amb tres folíols linears

Fulles alternes, pedunculades, trifoliades amb els folíols linears, enters llargs i estrets, pilosos, amb estípules també llargues i estretes

Flors papilionada de color de rosa

Flors en inflorescència terminal cilíndrica en espiga, sense involucre. Calze amb cinc dents triangulars aguts, tot cobert de pèls que s’allarga a la fructificació. Corol·la amb els pètals soldats a la base, de forma papilionada i color rosa. Androceu diadelf amb nou estams soldats i un lliure. Gineceu d’ovari súper, estil corbat i estigma humit. Floreix d’abril fins juliol.

Fruit en llegum dehiscent

Fruit en petit llegum indehiscent inclòs al calze persistent, amb una o més llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Unes de les herbes més típiques i comunes d’aquesta extensa família són els trèvols (del gènere Trifolium), fàcils de reconèixer per llur fulles trifoliades i pels glomèruls de floretes menudes de color groc o rosat en que acaben les tiges.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Trifolium deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus.

L’epítet específic angustifolium deriva del llatí da "angustus"= estret, prim, i "folium"= fulla, és a dir, de fulla estreta.

És autosuficient en nitrogen, doncs, com totes les lleguminoses, té la capacitat de fixar al sòl el nitrogen de l’aire, mitjançant la simbiosi amb una bactèria a nivell radicular.

Trifolium angustifolium va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 769. 1753.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae)

NOMS: Agret. Api de sèquia. Clenxot. Creixenera. Créixens bords. Gallassa. Castellà : Berraza. Berrera. Berra. Gallec:Berro femia. Brizo. Èuscara: Berroa. Zarra. Portuguès: Rabaças. Italià:Erba Canella.Gorgalestro. Sedano d'acqua.Francès: Ache faux cresson, Ache nodiflore, Céleri à fleurs nodales. Anglès:Wild celery. Fool's Water-cress. Alemany: Knotenblütiger Eppich. Knotenblütiger Scheiberich. Neerlandès: Groot Moerasscherm.

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Helosciadiumnodiflorum (L.) W.D.J. Koch.; Sium nodiflorum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-Eurosiberiana

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion.Torrents, fonts, zones humides, sovint viuen a dintre de les corrents d'aigua dolça, sovint acompanyant als créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum). Fins els 1000 metres d’altitud.

Tiges prostrades i estoloníferes

FORMA VITAL: Helòfits:són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria. Hidròfit:Planta hidròfila és aquella que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Té tiges prostrades, glabres, estoloníferes, de fins un metre, fistulosos i finament solcats, amb arrels als nusos que s’arrelen al sediment dels torrents

Fulles compostes amb folíols dentats

Fulles compostes pinnatisectes, amb folíols sèssils oposats i l’últim sol, de marge dentat

Flors de pètals blanquinosos

Flors agrupades en umbel·les compostes de peduncle molt més curt que els radis, sense bràctees; d’umbèl·lules amb radis d’1-2 mm i bractèoles ovades tan llargues com les flors. Calze sense dents. Corol·la amb pètals blanquinosos. Flors hermafrodites Floreix de maig a octubre

Fruit amb costelles prominents

Fruit en mericarpi ovoides amb grosses i prominents costelles

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les umbel·líferes comparteixen una morfologia força uniforme i característica. Quasi totes són herbes de rel engruixida, nusos marcats i tija fistulosa o amb medul·la esponjosa i fulles amb limbe dividit, però la característica més notable és l’agrupació de les flors en umbel·les, generalment dobles, en les quals els radis de primer ordre, la umbel·la, terminen en un verticil de radis de segon ordre portadors d’una flor cadascun, que formen les umbèl·lules. Al peu dels radis de la umbel·la sol haver-hi un verticil de bràctees, dit involucre, alhora que les umbèl·lules duen un involucel de bractèolessemblants.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com vitamínic i diürètic. Les fulles es mengen en amanida, com els créixens

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Apium és el nom llatí de l’api. El genèric del sinònim Helosciadium deriva de la unió de les paraules gregues "helos" = pantè, i "skiadion" = paraigües o para-sol, és dir, paraigua de pantà.

L’epítet específic nodiflorum deriva de "nodus" nus, entroncament, i de "flos, floris" flor, és a dir, amb flors als nusos.

Apium nodiflorum va ser descrit per(L.) Lag. i publicat en Amenidades Naturales de las Españas 1(2): 101. 1821.

FamíliaUmbelliferae (Apiaceae)

NOMS: Cua de guilla. Bromus hordeaci. Castellà:Espiguilla de burro. Gallec: Bromo. Occità: Erbo molo. Francès: Brome fausse orge, Brome mou. Italià:Forasacco peloso. Anglès:Lop Grass. Soft Brome. Soft Brome. Alemany:Weiche Trespe. Neerlandès: Zachte Dravik.

Flors en panícula de fins 10 cm

SINÒNIMS: Bromus mollis L.

Observacions: Es distingeixen dues subespècies: la subsp. hordeaceus i la subsp.divaricatus.
La primera té distribució general i es caracteritza per tenir l'aresta cilíndrica i les beines foliars molt piloses. La segona és molt rara, i es fa als prats sorrencs, closes del litoral i llocs humits de Mallorca, Girona i sud del País Valencià. Presenta l'aresta aplanada i les fulles i espiguetes finament tomentoses.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Gramínia de tiges estriades i erectes

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Vores de camins, cultius, erms, marges, herbassars.

DESCRIPCIÓ: Gramínia de tiges estriades erectes, tota coberta d’una pilositat suau, de fins 80 cm d’alçada

Lígula truncada

Fulles linears, planes, blanes, amb pèls suaus com les beines. Lígula curta i truncada

Espigueta amb glumes desigulas

Flors en panícula de fins 10 cm, d’espiguetes amb peduncles més curts que l’espigueta i aristades disposades de manera molt densa, lanceolades, pubescents, amb 6-10 flors hermafrodites i glumes poc desiguals. La glumel·la inferior o lemma té nervació prominent, i la superior o pàlea és més curta i té aresta d’uns 5 mm. Androceu amb tres estams d’antera groga i anteres en forma de X que vibra al vent. Ovari súper amb dos estigmes plomosos. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi bruna més curta que la pàlea.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espiguetaés la unitat de la inflorescència que porta les flors i les glumel·les que les protegeixen (lemma i pàlea). A la base de cada espigueta, d’ordinari hi ha dues glumes que no acompanyen cap flor.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària.

L’epítet específic hordeaceus ve a partir d’ “Hordeum”= ordi, un gènere de les gramínies, és a dir, similar a l’ordi o civada.

Bromus hordeaceus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 77. 1753.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Dolceta. Enciam de font. Enciamet. Enciam de senyor. Enciamet de la Mare de Déu. Castellà: Pamplina de agua. Hierba ce. Hierba de la sangre. Hierba jabonera. Lechuguilla. Gallec:Alface-dos-rios. Èuscara: Ur-odar. Occità: Doceta, Pan-fourmènt. Portugués: Alface-dos-rios. Alfacinha-do-rio. Francès: Mouron d'eau, Samole de valerand. Italià:Lino d'acqua. Anglès: Brookweed. Alemany: Salz-Bunge. Neerlandès: Waterpunge.

Flors en panícula terminal

SINÒNIMS: Anagallisaquatica Endl. ex Ledeb.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetea australis. Fonts, torrents i llocs ombrívols i molt humits on circula aigua temporalment, sense arribar a estar dins l’aigua.

Tija fistulosa i glabra

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gran part de l’any apareix només que una roseta de fulles aplicades a terra, fins que a la primavera creix una tija erecta, que pot arribar a fer un parell de pams d’alçada, cilíndrica, fistulosa, glabra i foliosa

Fulles basals atenuades en pecíol

Fulles basals obovades, obtuses, atenuades en pecíol curt, enteres, pubescents, d’un verd esvaït. Les caulinars sèssils, alternes i progressivament més petites

Flors pentàmeres i hermafrodites

Flors en panícula terminal, pedicel·lades i amb una petita bràctea linear. Flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb calze campanulat i persistent, dividit en cinc lòbuls triangulars. Corol·la blanca de 3-4 mm de diàmetre, amb cinc pètals soldats a la base i acabada en cinc lòbuls arrodonits i acuminats. Androceu amb cinc estams que s’alternen amb cinc estaminodis. Gineceu semiínfer amb estil columnar i persistent acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a setembre

Fruit en càpsula esferoïdal

Fruit en càpsula esferoïdal de fins 4 mm, dehiscent per cinc valves amb nombroses llavors tuberculades de color bru

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estaminodiés un estam estèril, rudimentari o abortiu, que no produeix grans de pol·len. Els estaminodis són habitualment poc visibles i semblants als estams, i se solen situar a la part interna de la flor. De vegades són prou llargs com per sobresortir de la corol·la i fer-se conspicus. Els estaminodis poden ser característiques diferencials entre espècies.

Calze campanulat i persistent

USOS I PROPIETATS: En medicina populars s’ha fet servir per aprofitar les propietats antiescorbútiques, vulneràries i aperitives que té.

Com en seu nom comú indica es pot consumir en amanides, com un enciam.
Es cultiva com a planta ornamental d'aquaris, estanys i zones humides però amb llum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Samolus ve del llatí “samolus, -i” que emprava Plini en referència a una planta que els druides feien servir per curar malalties a porcs i bous, que es criava a llocs humits.

L’epítet específic valerandi està dedicat a Dourez Valerand, botànic flamenc del segle XVI.

Aquesta planta és rica en vitamina C, d’ací que la principal virtut era la propietat antiescorbútica. L’escorbut és una malaltia provocada per la deficiència d’aquesta vitamina C, que a l’actualitat no és corrent però antigament provocava grans epidèmies.

Samolus valerandi va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1 : 171-172. 1753

FamíliaPrimulaceae

NOMS:Cardot gros, Carnera borda, Pet d'ase, Bufassa, Cardalloba, Cardiga, Cardigàs. Castellà: Acanos, Alcachofa borriquera, Cardo borriquero, Cardo yesquero, Espina blanca, Toba. Occità: Babís, Gafo-l'ase, Pet d'ase. Italià:Onopordo tomentoso. Francès: Chardon aux ânes, Onopordon fausse acanthe, Onopordon à feuilles d'acanthe. Anglès: Cotton thistle, Scotch thistle. Alemany:Gewöhnliche Eselsdistel. Neerlandès: Wegdistel.

Flors en capítols terminals o axil·lars

SINÒNIMS: Carduus acanthium (L.) Baill.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Onopordion acanthii. Herbassars ruderals poc humits en sòls calcaris nitrogenats. Des dels 100 metres fins els 1300 metres d’altitud.

Card de tiges alades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Card ordinàriament ramificat des de la base, amb branques divergents i més o menys grisenques, de tiges alades. El primer any produeix una roseta de fulles espinoses, i el segon any desenvolupa una tija que pot arribar als dos metres d’alçada.

Fulles alternes i decurrents

Fulles alternes, decurrents en les ales de la tija, amb lòbuls acabats en espines, cobertes de pèls llanosos

Bràctees externes reflexes

Flors en capítols terminals o axil·lars de 25-50 mm de diàmetre, amb bràctees involucrals externes reflexes i araenosos. Flors de corol·la púrpura i blanquinosa. Floreix de juny a setembre

Fruit en cípsela

Fruit en cípsela de 4-5 mm amb papus de 7-9 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Normalment, el fruit de les compostes es descriu com un aqueni a causa del seu paregut amb els aquenis verdaders. No obstant això, per definició els aquenis són fruits secs, uniseminats, derivats d'ovaris unicarpel·lars i súpers. Els ovaris de les compostes, al contrari, són bicarpel·lars i ínfers. Per eixa raó els fruits de les compostes es descriu correctament com cipselas, un terme encunyat per C. de Mirbel en 1815.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat per combatre la tos, les malalties de la bufeta i les ferides mal cicatritzades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Plini el Vell feia referència a que els ases en menjar aquesta planta produïen sorolls. Pot ser per açò el genèric Onopordum deriva del llatí ǒnǒpordǒn / ǒnǒpradǒn, que procedeix del grec “όνόπoρδoν” de “όνό” ase i “πορδον” pet, és a dir, pet d’ase, en al·lusió a la suposada propietat de la planta de produís turbulències intestinals en aquests animals quan se la mengen.

L’epítet específic acanthium ve del grec“άκανϑα ákantha” espina, és a dir, espinós. Dioscòrides cita una planta similar a un card amb el nom “ακανϑιον akanthion”

Aquesta espècie de card és l'emblema nacional d'Escòcia des del segle XIII. Segons conta la llegenda, els normands pretenien atacar als escocesos una nit per sorpresa, però vet aquí que un soldat desafortunat es va parar a sobre d’una roseta de fulles d’aquest card. El seu crit va alertar els defensors que van poder així rebutjar l’atac. Els escocesos agraïts van adoptar aquest card com la flor nacional.

Els Onopordumes consideren espècies invasores, causant problemes seriosos a molts llocs del planeta com a Austràlia

Onopordum acanthium va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 827. 1753.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Fromental. Castellà : Hierba triguera. Mazorra. Occità: Froumentau. Francés:Avoine de Sardaigne. Fromental de Sardaigne. Anglès: Tall oatgrass. Alemany:Gewöhnlicher Glatthafer. Neerlandès:Glanshaver, Frans raaigras. Italià:avena altissima

Flors en panícula oberta

SINÒNIMS: Arrhenatherum murcicum Senn.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana de gran àrea

HÀBITAT: Aphyllantion. Herbassars, clarianes forestals, marges de camins i prats de sega. Fins els 1400 metres d’altitud

Gramínia de tiges dretes o colzades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que pot fer des de un pam fins 90 cm d’alçada, de tiges dretes o colzades, amb la base lleugerament engruixida.

Lígula membranosa truncada

Fulles linears, planes, estriades, aspres al tacte i un poc glabrescents. Lígula membranosa, truncada, i de vegades ciliada.

Espiguetes amb dues flors

Flors en llarga panícula oberta, amb espiguetes de dues flors de fins 1 cm. La flor inferior és masculina, amb aresta (de 10-20 mm) que surt del terç basal de la lemma. La superior és hermafrodita i porta una curta aresta. Les glumes són agudes, desiguals i hialines. Androceu amb tres estams amb llargues anteres, amb les teques formant una X que vibra al vent. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes plomosos. Floreix d’abril fins juliol

Les teques formen una X que vibra al vent

Fruit en cariopsi fusiforme amb pèls a l’àpex

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica l'al·lelopatia estudia les relacions entre les plantes que s'ajuden i les plantes que es rebutgen, utilitzant les seues feromones o aromes per a repel·lir o afavorir a la planta veïna; igual que atraure insectes benèfics o rebutjar l'atac de plagues i malalties.

En tot fenomen al·lelopàtic hi ha una planta que allibera al medi ambient per una determinada via (per ex. lixiviació, descomposició de residus, etc.) compostos químics els quals al ser incorporats per una altra planta (receptora) provoquen un efecte perjudicial o benèfic sobre germinació, creixement o desenvolupament d'aquesta última. Els compostos citats que desencadenen el procés es denominen compostos, agents o substàncies al·lelopàtiques

USOS I PROPIETATS: En medicina popular són emprades per llur propietats sudoríferes i diürètiques.

Aquesta espècie és utilitzada com a farratge pel bestiar, que també es pot pasturar a la tardor.

També és útil, i s’ha emprat, per preservar la coberta terrestre de l’efecte de l’erosió produïda pel vent i per l’aigua.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Arrhenatherum deriva del grec “ἄρρην árren” mascle, i de “ἀθήρ athér” aresta, per la llarga aresta de la flor masculina de l’espigueta.

L’epítet específic elatius ve del grec"eláte" avet, propi de l’avet, per la forma de la panícula semblant a l’avet.

El nom de la subespècie sardoum és un epítet geogràfic que indica l’origen: sard, de Sardenya

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Amarant muricat. Blet roig. Herba pudenta. Castellà : Bledo, hierba meona. Francès: Amarante. Italià: Amaranto muricato. Anglès: Rough-fruited Amaranth. Alemany: Stacheliger Fuchsschwanz.

Flors en epicastre terminal

SINÒNIMS: Euxolus muricatus Moq. in DC.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (Introduïda, originària d’Amèrica del Sud)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Marges de camins, herbassars nitròfils, sobre sòls bàsics o àcids. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges molt ramificades

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne que creix aplicada al sòl, amb tiges blanquinoses ascendents o prostrades molt ramificades, que poden arribar al mig metre.

Fulles llargament lanceolades

Fulles alternes, peciolades, de limbe lanceolat o linear, enter i glabre

Flors unisexuals pentàmeres o tetràmeres

Flors en epicastre terminal. Flors pentàmeres o tetràmeres, unisexuals; les femenines amb cinc tèpals iguals, oblongs, ovari súper amb estil acabat en tres estigmes; les masculines amb cinc tèpals i 3-5 estams. Floreix de juny fins l’octubre

Fruit en aqueni indehiscent molt rugós (muricat)

Fruit en aqueni indehiscent molt rugós a la maturitat amb llavors lenticulars o el·líptiques negres

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Als EUA, en camps de soja transgènica, l'amarant s'hi ha encreuat genèticament i molts agricultors han hagut d'abandonar els camps en no poder combatre'l. Una petita victòria de la natura contra Monsanto.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat, al seu lloc d’origen, com diürètica i depurativa i, en us extern, en cataplasmes contra tumors de la pell i callositats.

Glomèruls de flors femenines i masculines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton” que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). Dioscòrides ja va emprar aquest nom per referir-se a una espècie del gènere Helichrysum.

L’epítet específic muricatusderiva de "múrex-múricis" el mol·lusc del qual s’extreia el tint anomenat porpra, amb la closca amb nombroses puntes espinoses, pel fruit amb rugositats curtes i agudes.

Les espècies del gènere Amaranthus són, en general, de fulla comestible, i eren una de les hortalisses més importants de la civilització asteca.

La majoria d'espècies del gènere Amaranthuspoden ser feblement tòxiques per al bestiar, si les mengen de manera contínua i en quantitats grans, a causa de la presència d'àcid oxàlic a la planta.

Amaranthus muricatus va ser descrita per (Moq.) Hieron. i publicada en Boletín de la Academia Nacional de Ciencias, Córdoba, Argentina (2): 421. 1882.

FamíliaAmaranthaceae

NOMS: Margall dret, Margall, Margall de fulla estreta, Margall rígid, Senipoll. Castellà: Ballico. Vallico. Avallico. Margallo. Francès: Ivraie raide, Ivraie à épis serrés. Italià:Loglio rigido. Anglès: Annual Rye-grass. Mediterranean Rye-grass. Alemany: Steifer Lolch. Steifes Weidelgras.

Flors en espigues llargues i primes

SINÒNIMS: LoliumstrictumC. Presl

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Creix en prats secs, sembrats i marges de camins

Tiges rígides, sovint vermelloses

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa de fins 60 cm d’alçada amb tiges fasciculades o solitàries, ascendents, rígides, sovint vermelloses i aspres al tacte a la meitat superior

Lígula membranosa i aurícules

Fulles linears i planes, de prefoliació enrotllada, amb lígula membranosa truncada de fins 1,5 mm i aurícules.

Espigueta ampla i curta

Flors e espigues llargues i primes, amb les espiguetes amples i curtes, sèssils i aplicades a la tija. Una sola gluma protegeix gran part de l’espigueta que porta de 2-11 flors hermafrodites sense aresta. Androceu de tres estams amb les teques formant una X que vibra al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. El raquis de l’espiga és bastant rígid, d’ací el nom específic “rigidum”. Floreix de maig fins a l’agost

Fruit en cariopsi oblonga comprimida lateralment de color bru, molt ric en substàncies de reserva.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsiés un fruit sec indehiscent que conté una sola llavor soldada a la paret de l'ovari. En la cariopsi el pericarpi és molt prim i adherit a la llavor per la capa anomenada tegument. La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids. En llenguatge corrent les cariopsis s'anomenen grans (de blat, d'ordi, de blat de moro, etc.).

USOS I PROPIETATS: Produeix un farratge abundant i de bona qualitat que pot proporcionar aliment als mesos d’hivern.

Una sola gluma protegeix gairebé tota l'espigueta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Loliumés un vocable que empraven Virgili i Plini per referir-se al jull o zitzània, planta que es considerava perjudicial per a la vista.

L’epítet específic rigidum ve del llatí “rigidus, -a, -um” que significa rígid, perquè la tija i l’espiga paren tesos, rígids.

En cultius de cereals de secà, i també en alguns de regadiu, es presenta com una mala herba que pot originar danys als sembrats.

Lolium rigidum va ser descrita per (Gaudin) Weiss ex Nyman i publicada en Agrostologia Helvetica, definitionem . . . 1: 334–335. 1811.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Falaris menuda. Escaiola menuda. Sanguinyol. Castellà: Alpiste bravío. Conejillos. Portugués:Talaceiro. Erva-Cabecinha.Francos: Petit alpiste. Italià:Scagliola minore. Anglès: Lesser Canary-grass. Littleseed Canarygrass. Alemany: Kleines Glanzgras.

Flors en panícula terminal

SINÒNIMS: No té sinònims i no hi ha tàxons infraespecífics

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Salsolo-Peganion.Ruderali-Secalietea. Erms i herbassars secs i pasturats. Llocs ruderalitzats. Fins els 500 metres d’altitud

Herba de fins 60 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia amb tiges geniculades de fins 60 cm d’alçada

Lígula membranosa

Fulles linears de prefoliació enrotllada, planes, de 3-6 mm d’ampla, la superior amb la beina inflada. Lígula membranosa oblonga

Gluma amb dos nervis laterals verdosos

Flors en panícula terminal compacta i oblonga. Pedicel molt més curts que l’espigueta. Gluma lanceolada amb dos nervis laterals verdosos i una carena dentada que va desapareixent a la meitat superior. Una flor fèrtil per espigueta. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi de color bru clar amb gran capacitat de germinació

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies anuals de zones àrides tenen inhibidors hidrosolubles en la coberta de les llavors. Quan plou, l'aigua els llava i elimina, permetent així la germinació, i ho fa en el moment en què la plàntula troba en el sòl l'aigua suficient per al seu desenvolupament.

USOS I PROPIETATS: S'utilitza com a farratge per al bestiar i les llavors poden substituir l’escaiola, però és verinós per a alguns mamífers, i és un contaminant potencial dels cultius de gra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phalaris deriva del grec "phalerós" esplèndid, meravellós.

L’epítet específic minor ve del llatí “minor, -us” un comparatiu de “parvus”petit, és a dir: menor.

Phalaris va ser un el tirà de Akragas (ara Agrigent ) a Sicília , del segle VI a.C. famós per la seua crueltat. Entre altres atrocitats extremes va adoptar el bou de bronze com un nou mitjà d'execució dels criminals. El bou estava fet enterament de bronze, buit per dins, amb una porta en un costat. El bou tenia la forma i la mida d'un toro real i tenia una aparell acústic que convertia els crits de l’executat en el so dels mugits d'un toro. El condemnat era tancat en el dispositiu, i s’encenia un foc que escalfava el metall fins que la persona a dins moria rostit.

Phalaris minor va ser descrita per Anders Jahan Retzius i publicada en Observationes Botanicae3: 8. 1783.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Bleda, Castellà: Acelga. Èuscara: Zerba. Francès: Bette commune. Bette-épinard . Portuguès:Acelga-brava. Italià: Barba. Barbabietola. Anglès: Beet. Common Beet. Spinach Beet. Alemany:Mangold. Runkelrübe. Neerlandès:Biet. Grec:Ζαχαρότευτλο. Σέσκλο.

Flors en glomèruls que formen cimes terminals

SINÒNIMS: Betacicla L.; Beta hortensis Mill.

Observacions: Té dues subespècies: la subsp. marítima, la forma salvatge, i la subsp. vulgaris, la forma cultivada.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada per usos alimentaris. Ruderal, espontània als erms i marges de camins

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de tija simple o ramificada que pot arribar als 80 cm d’alçada

Fulles basals amples amb pecíol pla

Fulles en roseta basal de limbe ovat, sovint cordat, enter, amb pecíol ample i pla. Les fulles caulinars són sèssils, de limbe lanceolat i molt més petites.

Flors hermafrodites amb cinc tèpals

Flors agrupades en cimes terminals o axil·lars, glomèruls de 2-8 flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb cinc tèpals de marge escariós de 2-3 mm. El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar. Androceu de cinc estams soldats al disc basal, amb anteres formades per quatre teques. Gineceu semiínfer amb un estil que acaba en 2-3 estigmes. Floreix d’abril a setembre

El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar

Fruit en pixidi amb una grana, tancat pel perigoni que és acrescent i s’endureix en fructificar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta és una planta ginodiòica, és a dir, hi ha individus amb flors hermafrodites i d'altres amb flors funcionalment femenines. La sexualitat vegetal compren una gran quantitat de de sistemes de reproducció diferents però, encara que ens sembli xocant, va ser descoberta per Rudolf Jakob Camerarius i publicada en l’obra De sexu plantarum epistola en una data tan recent, en termes històrics, com 1694.

Ovari semiínfer amb estil acabat en tres estigmes

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per les propietats hepatoprotectores, antioxidants, antidiabètiques i diürètiques.

Alimentària: Les bledes eren molt populars en temps antics. Els grecs la utilitzaven des del segle V a.C. i constituïa un dels aliments principals de la classe treballadora. Es consumeixen bullides, amb arròs caldós (arròs amb bledes) o fregides o són afegides a truites, coques i pastissets de brossa o de verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Beta és l’antic nom llatí emprat per Ciceró i altres, que potser deriva del grec "βλίτον blíton" bledes, que feia servir Teofrast.

L’epítet específic vulgaris deriva de “vulgus”vulgar, comú, freqüent, menyspreable.

Tot i que són els espinacs els que porten la fama de tindre molt de ferro, les bledes en hi porten més, a part de calci, potassi, magnesi i àcid fòlic (vitamina B9). Però cal anar en compte, doncs també conté molt oxalats que, combinats amb el calci, produeix oxalat càlcic, uns dels primers responsables de la producció de càlculs renals.

La remolatxa o bledaraveés una varietat d’aquesta espècie anomenada Betavulgaris var. crassa, amb l'arrel molt engruixida i rica en sucre, de la qual s'extrau.

Al País Valencià un bleda és una persona gens espavilada, sense vigor, energia ni caràcter, i si algú està decaigut físicament es diu que està com una bleda.

Beta vulgaris va ser descrita per Cales Linné en Species Plantarum 1: 222. 1753.

FamíliaChenopodiaceae (Amaranthaceae)

NOMS: Anagall d'aigua, Herba de folls. Castellà: Berula, Hierba de locos, Verónica acuática. Italià:Erba grassa.Veronica concatenata. Francès: Véronique mouron d'eau. Véronique aquàtiques.Anglès: Blue water speedwell, Water speedwell. Alemany:Bleicher Gauchheilehrenpreis. Lockerähriger Ehrenpreis. Roter Wasserehrenpreis. Neerlandès:Rode waterereprijs

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica L. subsp. anagallis-aquatica

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del

conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, sèquies, basses, sòls inundats o temporalment embassats. Fins els 1000 metres d’altitud. Aquesta del riu Canyoles al seu pas per Vallada

Tiges erectes que poden arribar al metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes, que poden arribar al metre d’alçada, ramificades a la part superior, que viu amb les arrels a dintre dels corrents d’aigua, tot i que també es troba sobre sòls humits.

Fulles oposades i amplexicaules

Fulles oposades, sèssils, amplexicaules les superiors, amb el limbe lanceolat acabat en punta i el marge serrat

Flor típica de les veròniques amb dos estams

Flors en inflorescències en raïms terminals, petites, d’a penes 5-8 mm, de color rosat violaci amb venes purpúries. Calze amb quatre sèpals lanceolats i persistents. Corol·la de quatre pètals desiguals, amb l’inferior més petit que els altres. Androceu amb dos estams. Gineceu amb ovari súper i estil acabat en estigma capitat. Floreix de maig a setembre

Fruit en càpsula dins el calze persistent

Fruit en càpsula amb estil i calze persistents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dins la família de les escrofulariàcies el gènere Veronicaés dels més evolucionats. Dels cinc estams que tenen els més primitius, el gènere Veronica els ha reduït a dos, i la corol·la pentàmera habitual en la família s’ha reduït al haver-se soldat els dos superiors, originant una corol·la tetràmera.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió per rebaixar l’àcid úric, com digestiva, depurativa i tònica. En compreses per les cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronicaés un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic catenata fa referència a la difícil caracterització de la planta.

Veronica catenata va ser descrita per Francis Whittier Pennell i publicada en Rhodora23(266): 37. 1921.

FamíliaScrophulariaceae

NOMS: Treponera. Guardallop. Cua de rabosa. Blenera. Candelera. Ploraner. Cast. Gordolobo. Orejas de burro. Belesa. Torcía.Occità: Blaisan, Bouioun-blanc, Candèlo de sant jan.Italià: Tassobarbasso. Francès: Molène bouillon blanc. Anglès: Aaron's rod, Great mullein. Alemany:Kleinblütige Königskerze. Neerlandès: Koningskaars. Grec:Γλώσσα. Σπλώνος.

Flors en espiga densa

SINÒNIMS: Verbascum giganteum Willk. Observacions : Dins d’aquest gènere són força freqüents els híbrids interespecífics.

DISTRIBUCIÓ: Aquesta subespècie és una planta endèmica ibero-magrib.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Herbassars ruderals, boscos i llocs alterats, preferentment sobre sòl calcari. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

Herba que pot fer 2 metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal, que pot arribar als dos metres d’alçada, coberta de pèls amb una roseta bassal del centre de la qual surt una tija erecta i al final de la tija una panícula densa, però interrompuda, i allargada de flors grogues.

Fulles caulinars amplexicaules o decurrents

Fulles bassals de la roseta són enteres o poc dentades i amb pecíol; les caulinars són amplexicaules.

Filament dels estams amb pèls blancs

Flors en inflorescència molt densa; bràctees més llargues que el calze. Corol·la en tub curt i cinc lòbuls arrodonits. Cinc estams amb el filament cobert de pèls blancs en la meitat inferior. Estigma capitat petit. Floreix de juny a novembre.

Càpsula que s'obri en dues valves

Fruit en càpsula ovoide que s’obri en dues parts per deixar eixir nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es diu que una fulla o un òrgan foliaci és amplexicaule quan envolta la tija i l'abraça per llur base, com en el cas de les fulles caulinars d’aquesta espècie.

USOS I PROPIETATS: Des d’antic s’ha emprat contra la tos i les afeccions de les vies respiratòries. És mucolític, expectorant, antitussigen i antiinflamatori.

Les plantes d’aquest gènere s’han emprat com torxes per als cresols d’oli, i també com insecticida natural.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Per a alguns autors el nom del gènere Verbascumve del llatí “barba, -ae” que significa barba, per la pilositat que cobreix les plantes del gènere.

El nom específic thapsus es va utilitzar per primera vegada per Teofrast en referència a una herba no especificada de l'antiga colònia grega de Thapsos, Siracusa, Sicília, tot i que sol estar vinculada a l’antiga ciutat tunisiana de Thapsus.

El nom popular de “blenera” és deu a que abans s’utilitzaven con a blens de les llums d’oli. El ble és la torxa que es posava al bec dels cresols d'oli per a obtindre llum.

Diu en El Dioscórides Renovado que si colpegem la tija, al poc, van caient les flors obertes una a una, com si plorara i caigueren les llàgrimes, per la qual cosa també rep el nom de ploranera.

El trepó va ser utilitzat a la bruixeria, doncs suposadament evitava les malediccions, mal d’ull i esperits malignes.

Als embassaments amb lenta renovació d’aigua tiraven la planta o les llavors picades i, aleshores, els peixos quedaven com atordits i era fàcil agafar-los. Aquesta, però, és una pràctica prohibida.

Verbascum thapsus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 177. 1753.

FamíliaScrophulariaceae

NOMS: Card marià. Card gallofer. Card burral. Cardot. Castellà : Cardo borriquero. Cardo de asno. Cardo mariano. Cardo lechero. Occità:Merlus-de-champ.Gallego:Cardo borroqueiro. cardo leiteiro. Èuscara: Maria'ren khardia. Astalikardua. Portuguès: Cardo-de-Santa-Maria. cardo-leiteiro. Francès:Chardon-Marie. Italià: Cardo di Santa Maria. Cardo mariano. Anglès:Blessed Milkthistle. Variegated Thistle. Alemany:Mariendistel. Grec:Σίλυβο το μαριανό. Γαϊδουράγκαθα.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Carduus marianus L.

DISTRIBUCIÓ: Europa meridional, Àsia occidental i Àfrica septentrional

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars nitròfils, vores de camins, sobre sòls més o menys frescals. Fins els 1000 metres d’altitud.

Pot arribar als dos metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Card amb espines llargues i rígides amb una tija poc ramificada, erecta i robusta que pot arribar als dos metres d’alçada.

Fulles basals com esguitades de llet

Fulles basals amples, pinnatipartides i amb espines, el limbe amb taques blanques, com esguitades de llet, a l’anvers, que poden assolir el mig metre. Les superior són més petites, amplexicaules, no decurrents, amb aurícules i no tan dividides.

Flors tetràmeres totes tubulars

Flors en capítol terminals solitaris de fins 4 cm de diàmetre, amb involucre de bràctees espinoses, amb espines llargues i rígides, recorbades. Flors hermafrodites, pentàmeres i totes iguals. Calze format per petites peces escarioses que esdevindran en el vil·là. Corol·la en forma de tub de color lila o rosat. Androceu amb cinc anteres soldades formant un tub. Gineceu amb ovari ínfer amb estil i curts braços estigmàtics. Floreig de maig fins l’agost.

Aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni comprimit lateralment , gros, de color negre brillant jaspiat de gris, proveït de papus de pèls en anell.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El capítolés la inflorescència típica de les compostes (Asteraceae) i d’altres com les dipsacàcies. És una inflorescència en la qual el peduncle es fa ample a l’àpex, formant un disc, anomenat receptacle, embolcallat per una o vàries sèries de bràctees. Sobre aquest receptacle es disposen les flors sèssils, amb o sense lígula.

Fulles caulinars amplexicaules

USOS I PROPIETATS: El card marià és l'agent farmacològic millor documentat per al tractament de malalties del fetge. Popularment és coneguda com a "guardiana del fetge". Els fruits són aperitius, digestius, hemostàtics i diürètics. Les fulles, els brots tendres i les bràctees involucrals són comestibles en fresc. El suc de fulles o la infusió de les arrels eleva la pressió de la sang, és sudorífic i cura les febres intermitents, les hemorràgies i les pèrdues de sang menstrual. No presenta cap tipus de toxicitat.

Aquest card te, a més amés, usos simbòlics. Les fadrines d’algunes comarques valencianes soflimaven una carxofa de car burriquer i el deixaven baix del llit de la interessada, i si al matí següent la carxofa s’havia obert en flor, volia dir que la fadrina es casaria aquell any. Aquests judicis de tipus amorós tenien la seua versió també al Principat.

Bràctees involucrals amb llargues espines fortes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Silybum ve del grec "silybon", un terme que va emprar Dioscòrides per indicar alguns cards comestibles.

L’epítet específic marianum significa de Maria: diu la llegenda que en la fugida a Egipte per salvar a Jesús de la persecució d’Herodes, la llet de la verge va caure a sobre de les fulles d’aquest card, motiu pel qual te les fulles tacades de blanc.

Silybum marianum va ser descrita primer per Carolus Linnaeus com Carduus marianus en Species Plantarum, vol, 2, p. 823 en 1753, i atribuït després al gènere Silybumper Joseph Gaertner i publicat en Fruct. Sem. Pl., 2, 378 a l’any 1791.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

Anchusa azurea Miller

Aegilops triuncialis L.

Glaucium flavum Crantz

Elymus hispidus (Opiz) Melderis

Rapistrum rugosum (L.) All.

Bryonia cretica L. subsp. dioica (Jacq.) Tutin

Plantago major L.

Trifolium angustifolium L.

Apium nodiflorum (L.) Lag.

Bromus hordeaceus L.

Samolus valerandi L.

Onopordum acanthium L.

Arrhenatherum elatius subsp. sardoum (Em.Schmid) Gamisans

Amaranthus muricatus (Moq.) Hieron.

Lolium rigidum Gaud.

Phalaris minor Retz.

Beta vulgaris L.

Veronica catenata Pennell

Verbascum thapsus L. subsp. giganteum (Willk.) Nym.

Silybum marianum (L.) Gaertn.