Menuda Natura

NOMS: Sisimbri runcinat. Castellà:Erísimo. Geniva. Yerba de San Alberto. Francès:Vélar ronciné.

Inflorescència corimbiforme

SINÒNIMS: Sisymbriumhirsutum Lag. ex DC.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Herbassars ruderals i subnitròfils. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba de tiges generalment prostrades

DESCRIPCIÓ: Herba pluricaule amb tiges de fins 40 cm d’alçada, erectes, ascendents o quasi prostrats, glabres (var. runcinatum)o piloses (var. hirsutum) com aquesta

Fulles basals pinnatífides runcinades

Fulles pinnatífides en roseta basal amples i dividides en segments triangulars, i les caulinars també pinnatífides amb el segment terminal major, i les superiors linears

Flors de corol·la groga

Flors en inflorescència corimbiforme a l’àpex, que surten solitàries de l’axil·la de bràctees semblants a les fulles. Calze amb sèpals erectes amb pèls al dors. Corol·la de pètals grocs. Floreix en mar, abril i maig.

Fruit en síliqua curta

Fruit en síliqua curta amb nervis marcats i curt peduncle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit de les crucíferes és una càpsula molt particular, amb un envà longitudinal al centre, que sosté les llavors, i dues valves laterals que s’obrin. Amb aquesta estructura general se’n troben de formes i mides molt diferents. Els que són molt més llarg que amples s’anomenen síliqües, i els que només fan una o dues vegades més llargs que amples silícules. Hi ha, a més a més, altres que no obrin les valves sinó que es fragmentes transversalment en segments, elsloments, i encara altres que es mantenen sencers.

Flors axil·lars solitàries

USOS I PROPIETATS: Les fulles joves poden menjar-se en amanida o cuinades com verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sisymbrium deriva del grec “σισυμβριον, sisýmbrion” planta aromàtica esmentada per Teofrast, Aristòtil i Aristòfanes. També Dioscòrides va utilitzar aquest nom per anomenar dues plantes diferents: l’herba-sana (Mentha spicata) i els creixents (Rorippa nasturtium-aquaticum)

El nom específic runcinatum deriva d’un adjectiu botànic que defineix la fulla o un altre òrgan laminar dividit de manera pinnada i amb els lòbuls o segments arquejats cap a la base.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Safrà bord. Safranera rosa. Castellà:Azafrán montesino. Falso azafrán. Gallego:Tollemerendas. Portuguès: Açafrâo bravo. Cebolinhas. Pé-de-burro. Anglès: Late Crocus. Alemany: Spanische Herbst-Krokus.

SINÒNIMS: Crocusserotinus subsp. salzmannii (J.Gay) B.Mathew

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Ibero-magribí

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Clarianes i pastures en substrats àcids o bàsics. Entre els 500 i els 900 metres d’altitud.

La flor solitària surt directament del bulb

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, bulbosa, acaule, de fins 15 cm d’alçada, amb un involucre de bràctees membranoses que embolcalla la flor i les fulles.

Fulles petites a l'antesi però creixen desprès

Fulles totes basals visibles al temps de la florida, molt curtes, de vegades amagades pels catafil·les. Després poden arribar a fer 40 cm, estretes, amb una banda blanca longitudinal.

Estigma amb tres branques ciliades

Flors una o dues, campanulada, amb sis tèpals de 2-5 cm de color lila suau, amb la gorja pubescent. Androceu amb estams de filament i anteres grogues. Gineceu amb ovari ínfer i estil amb estigma groc o color carbassa amb tres branques laciniades o lobulades. Floreix d’octubre fins desembre.

Fruités una càpsula d’1,5 cm ovoide, dehiscent per tres valves, que surt sobre el mes de març o abril

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’ovari dels Crocusés subterrani i, a mesura que van madurant, la tija va creixent i empentant el fruit (ovari fecundat i madur) cap amunt. Així les llavors estan protegides dels herbívors fins que estan madures i preparades per a ser disperses.

USOS I PROPIETATS: Es estigmes de les flors s’empren com substitut del safrà per colorar aliments.

Fulles petites durant la floració

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Crocus deriva del gres “krókos, -ou” que era com denominaven el safrà. En la mitologia clàssica, Crocus( grec : Κρόκος) era un jove mortal que estava enamorat de la nimfa Smilax, però els déus no aprovaven la seua història d’amor i van convertir Crocus en una planta, el safrà, i a la seua enamorada en altra planta, en l’enfiladís arítjol (Smilax aspera)

L’epítet específic serotinus ve del llatí “sero”vesprada, tarda.

El safrà (Crocus sativus)és una espècie d’aquest mateix gènere, molt semblant, i que també floreix a la tardor.

Crocus serotinus va ser descrita per Richard Anthony Salisbury i publicada en Paradisus Londinensis: or Coloured Figures of Plants Cultivated in the vicinity of the Metropolis. London. t. 30 1806.

FamíliaIridaceae

NOMS: Barrella. Espinadella. Calicòrnio. Barrella punxosa. Capitana. Salat. Sosa. Castellà : Barrilla pinchosa. Pincho. Espinardo. Trotamundos. Hierba del jabón. Salicornio. Gallego:Barrileira. Èuscara: Mats-chikia. Occità:Mena de barrilha. Portuguès:Barrilha-espinhosa. Gramata. Soda-espinhosa. Italià: Salsola erba-kali. Francès: Soude brûlée, Soude kali. Soude de ruthénie. Anglès: Saltwort. Prickly Glasswort. Prickly saltwort.Alemany: Kali-Salzkraut. Neerlandès: Loogkruid. Grec:Αρμύριδα. Τσένερη.

Flors axil·lars amb dues bractèoles

SINÒNIMS: Salsola tragus L.; Salsola kali subsp. ruthenica (Iljin) Soó in Soó & Jáv.;

Observacions:És una espècie polimorfa, que inclou tres subespècies i diverses varietats al nostre territori. La subsp. collinapresenta la inflorescència llarga i estreta i només es troba al territori sicòric. La subsp. kaliés de les Illes i es caracteritza per ser pilosa amb la inflorescència ampla. I, finalment, i la subsp. ruthenica, a la qual pertanyen les imatges, que és glabra i de distribució general.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Matoll esfèric molt ramificat

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Es cria a les comunitats formades rere les dunes, on s’acumula matèria orgànica i a les comunitats ruderals costaneres, però també als cultius del secà i vores de camins de sòls argilosos més o menys salins. Fins els 700 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Matoll esfèric de color verd grisenc, amb tiges molt ramificades des de la base i flexuoses que pot arribar als 80 cm d’alçada.

Fulles curtes acabades en espina

Fulles sèssils, rígides, suculentes, linears, dilatades a la base i acabades en espina; les superiors esparses i les inferiors oposades.

Flors amb tèpals membranosos

Flors en fascicles axil·lars amb dues bractèoles de punta espinosa que ultrapassen la flor. Flors hermafrodites, solitàries, pentàmeres i monoclamídies. Els tèpals papiracis, membranosos, en estat fructífer solen dur un ala transversal que no sempre s’aprecia. Androceu amb (3)5 estams units a la base amb quatre anteres. Gineceu amb ovari súper, un sol estil acabat en 2-3 estigmes més llargs que l’estil. Floreix de maig fins l’octubre

Fruit en aqueni indehiscent

Fruit en aqueni que porta llavor seca i indehiscents d’uns 2 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta es caracteritza perquè és un estepicursor, és a dir, que són plantes que un cop fructificades i mortes, són arrossegades pel vent i amb aquest moviment dispersen les llavors, com els matolls que vegem rodar en les pel·lícules de l’oest americà als pobles abandonats.

USOS I PROPIETATS: Té fama de ser bona per desfer les pedres del ronyó i com diürètica.

Antigament, s'emprava per a obtenir carbonat sòdic mitjançant incineració, degut a l'elevat contingut de sals als teixits d'aquesta planta. Fins a finals del segle XVIII, quan es va descobrir com obtenir l’alcalí de la sal comuna, la cendra de barrella era la preferida per fer sabó. També s’emprava per fer vidre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Salsola deriva de “salsus” salat, pot ser en referència al seu hàbitat costaner d’ambients salobres, o pel seu sabor salat. Segons Cesalpino, “sálsola” era el nom que en italià denominava a una planta marítima que, per la descripció, ha de ser la barrella. Linné pren aquest nom vulgar per nomenar el gènere.

L’epítet específic kali ve de l’àrab "qalīy" que significa sosa, pel gran contingut de sosa (carbonat sòdic) que s’extrau de les cendres de Salsola kali.

Com moltes espècies d’aquesta família és una planta C4, el que vol dir que per fer la fotosíntesi té una estructura, amb cèl·lules especials disposades formant una corona en al voltant dels vasos conductors, per tal d’acumular CO₂ i poder fixar el carboni amb els estomes tancats.

Salsola kali va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 222–223. 1753.

Família Chenopodiaceae

NOMS: Cerrell. Totxa. Castellà : Atocha. Lastón

Espiguetes en panícula

SINÒNIMS: Helictotrichon murcicum Holub.; Avena filifolia Lag.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental. Endemisme Ibero-magrebí

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Matollars secs, timonedes, sobre sòl calcari. Fins els 1550 metres d’altitud.

Herba cespitosa perenne

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, estolonífera, cespitosa, amb tiges robustes de color rogenc a la part inferior

Fulles rígides i junciformes

Fulles basals de fins 60 cm, rígides, junciformes (1-3 mm d’amplària), amb pèls i amb l’àpex punxegut. Lígula d’1-1,5 mm.

2-3 flors per espícula

Flors en espiguetes erectes formant una panícula d’espícules amb 2-3 flors cadascuna; lemma amb seta dorsal. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cariopsi oblongo-el·líptica

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids. Aquestes substàncies aportaran l’energia suficient perquè l’embrió pugui germinar. Les llavors de nombroses gramínies necessiten perdre quasi tota l’aigua i passar una etapa freda per sortir de l’estat de latència i poder germinar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helictotrichon deriva del grec "ἐλικτός heliktós" retorçut, sinuós, trenat, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, és a dir, amb el pèl retorçut, per les arestes retortes.

L’epítet específic filifolium ve del llatí “filum” fil, i “folium” fulla, per les fulles fines i llagues com un fil. El nom específic del sinònim, murcicum, és un epítet geogràfic que fa referència a la regió de Múrcia, a la part sud-oriental d’Espanya,

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Eròfila, Pàpoles de primavera. Castellà: Pan y quesillo. Panadizo común. Italià:Draba primaverile.Francès: Drave de printemps. Anglès: Common withlow grass. Alemany: Hungerblümchen. Gemeines Lenzblümchen. Neerlandès:Vroegeling.

Flors en raïm lax

SINÒNIMS: Drabaverna L.; Erophila vulgaris DC.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Pradells terofítics a sobre de sòls esquelètics. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba molt petita de vida efímera

DESCRIPCIÓ: Herba anual petita que arriba rarament als 15 cm d’alçada, i el més normal és que no passe dels cinc centímetres. És de vida efímera, doncs completa el seu cicle vital ràpidament.

Fulles totes en roseta basal

Fulles en roseta basal, lanceolat-espatulades, de marge sencer o amb petites dents, pubescents, d’1-1,5 cm.

Flor molt menuda de pètals dividits

Flors en raïm lax i erecte. Flors petites, de 3 mm de diàmetres. Calze amb sèpals iguals, verds, i corol·la amb quatre pètals blancs dividits, de manera que sembla que hi ha vuit pètals. Floreix de febrer a maig.

Fruit en silícula dehiscent

Fruit en silícula dehiscent arrodonida, oval o oblonga, glabra, amb l’estil quasi nul.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta és una espècie extremadament polimòrfica que ha posat a prova la sagacitat dels botànics. Un sol botànic, Jordan, n’ha pogut distingir més de dos-cents taxons específics i infraespecífics.

USOS I PROPIETATS: Emprada en medicina popular com astringent i vulnerària. Amb les fulles es fa una infusió per fer rentats de ferides, cremades o els rodadits o panadís dels dits de peus i mans.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Erophila deriva del grec "ér, eros" primavera i “φιλος phílos” amic, amant, és a dir, amant de la primavera, per la precocitat de la seua florida. El genèric del sinònim Drabave del grec "drábe" que significa herba.

L’epítet específic verna del llatí “ver, veris” primavera, primaveral.

Erophila verna va ser descrita per (L.) DC. i publicada en Mémoires du Muséum d'Histoire Naturelle 7: 234, 251. 1821.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Lli. Llinet. Llinosa. Herba feridora. Lli de prat.Castellà: Lino. Linaza. Lino purgante. Gallego: Liño. Éuscara:Liño. Li. Liho. Portugués: Linho. Italià:Lino selvatico. Lino coltivato. Francès: Lin bisannuel, Lin à feuilles étroites. Anglès:Pale flax, Pale-flowered flax. Alemany:Wild-Lein. Schmalblättriger Lein. Neerlandès: Smalbladig Vlas. Grec:Αγριολίναρο. Λίνο το διετές.

Flors en cima laxa

SINÒNIMS: Linum usitatissimum L. subsp. angustifolium (Huds.) Thell.; Linum angustifolium Huds.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT:Molinio-Arrhenatheretea. Abans es cultivava, avui apareix com subespontània en prats més o menys humits. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

Tiges erectes i primes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. De vegades, però, es comporta com Hemicriptòfit, és a dir, que mantenen els meristemes arran de terra en l’estació desfavorable, i les parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba anual, perenne o biennal, de tiges erectes i primes, simples o poc ramificades, de fins 60 cm d’alçada.

Fulles lanceolades i sèssils

Fulles estretament lanceolades, acuminades, sèssils i de distribució esparsa

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima laxa irregular, amb llarg pedicel. Calze amb cinc sèpals ovato-acuminats de marge membranós, més curts que la càpsula i persistents. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blau cel. Floreix d’abril a juliol

Fruit en càpsula ovoide

Fruit en càpsula ovoide que conté llavors lluentes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una de les estratègies adaptatives de les plantes al medi ambient és produir llavors amb molt de temps amb capacitat de germinació. És la latència o dormició de la llavor que, o bé no pot germinar fins que hi haja condicions ambientals adequades (humitat, presència d’oxigen i llum), o bé esta dotada de mecanismes interns que hi permet no germinar encara que les condicions ambientals siguen les apropiades.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava per les seues propietats diürètiques, emol·lients, laxants, vermífugues i expectorants. És potencialment tòxica en grans quantitats. El llenç confeccionat amb fibres de lli és millor que el cotó per a la cura de les ferides i úlceres, doncs és més suau i flexible.

Per la llargària, resistència i suavitat de les fibres de lli, en tota la conca mediterrània s’ha emprat i cultivat aquesta planta des de temps immemorials, per teixir llenç, i per extraure l’oli essencial de les seues llavors.

Sèpals ovats i acuminats

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comúque signifiquen“fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils. El grec “λίνον”, llatí “linium” designa el lli.

L’epítet específic usitatissimum, deriva del llatí “usitatus”, usual, comú, freqüent, i el superlatiu “-issimum”és a dir, molt utilitzada, per les múltiples aplicacions de la planta i les llavors.

L’evidència més antiga d’utilització del lli pels humans és trobar a una cova de la República de Geòrgia datada al Paleolític Superior, fa uns 30.000 anys.

Diu una llegenda que L’Aurora i l’Alba van teixir el lli i formaren un vel lluminós en el cel. Potser aquest és el motiu pel qual va ser el fil dilecte per als teixits sagrats en temps antics.

Les teles que es feien servir per embenar les mòmies d’Egipte eren de lli, també les veles dels vaixells. En la mitologia grega qui millor teixia el lli era Aracne que, víctima de la gelosia d’Atena, va ser convertida en aranya per a que ella, i els seus descendents, teixiren per sempre però una obra que ningú mai no admire (d’Aracne ve el nom d’aràcnid). De lli era el fil d’Ariadna que va servir de guia per sortir del laberint del Minotaure.

Les vestals romanes utilitzaven les teles de lli, que els fenicis havien dut per tot el Mediterrani, com símbol de puresa. I de lli és el Sant Sudari venerat pel cristians a la Catedral de Sant Joan en Torí.

L’oli extret de les llavors, l’oli de llinosa, l’utilitzaven els pintors de l’Edat Mitjana per fer els seus color més brillants i estables que els fets amb clara d’ou.

El lli és l’emblema d’Irlanda del Nord, i la flor nacional de Bielorússia.

Linum usitatissimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum.277 1753

FamíliaLinaceae

NOMS: Balsamita. Saxífraga de tres dits. Herba roquera, Saxífraga tridáctila. Cornet. Castellà:Saxifragia pequeña roja. Gallego : Saxifraga, Seixebra. Portuguès : Saxifragia. Francès: Perce-pierre, Petite saxifrage, Saxifrage à trois doigts. Italià:Sassifraga annuale. Anglès:Rue-leaved Saxifrage. Alemany:Dreifingeriger Steinbrech. Neerlandès: Kandelaartje.

Flors terminals en panícula cimosa

SINÒNIMS: Saxifraga tridactylites L. subsp. tridactylites; Tridactylites annua [Lapeyr.] Haw.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Saxifrago tridactylitae-Hornungietum petraeae.Comunitats terofítiques sobre sòls prims, parets, en llocs humits i ombrívols. Entre els 500 i els 1600 metres d’altitud.

Petita herba anual

DESCRIPCIÓ: Petita herba anual amb tija erecta, de pocs centímetres d’alçada, coberta de pèls glandulífers.

Fulles amb tres lòbuls

Fulles en roseta basal enteres i atenuades en pecíol, caduques a l’antesi; les caulinars un poc carnoses amb tres lòbuls apicals (per això el nom específic)

Flors amb cinc pètals blancs

Flors terminals en panícula cimosa pauciflora, hermafrodites, petites, amb cinc pètals espatulats blancs en forma d’estrella. Calze amb cinc sèpals d’1 mm ovals. Androceu amb 10 estams. Gineceu amb ovari semi-ínfer i dos estils divaricats. Floreix a principis de primavera fins maig

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula bilocular globós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta proterogínia, és a dir, que els òrgans sexuals femenins de la flor maduren abans que els masculins, per la qual cosa el gineceu està preparat per a la pol·linització abans que els estams tinguen el pol·len format.

Calze amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Saxifraga ve del llatí “saxus, -i”, que significa pedra, roca, i de “frango”, que significa trencar, és a dir, trencapedres, doncs sovint surten a les escletxes de les roques. Plini empra el nom saxífragaper denominar diverses herbes usades per dissoldre els càlculs renals, però ninguna d’elles es troba entre les que actualment composen el gènere Saxifraga.

L’epítet específic tridactilytes deriva del grec “τρεις treis” tres, i “δακτυλοϛ dáctylos” dit, és a dir, amb tres dits, perquè les fulles acaben en tres lòbuls.

Saxifraga tridactylites va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 404. 1753.

FamíliaSaxifragaceae

NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego:Xunco xurreiro. Occità:Jonc gros.Portugués: Junco bravo. Italià:Giunchetto comune. Roman Scirpo.Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany:Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes

SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs

humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal

Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics

Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpusés un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoidesholoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus”que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc.

L’epítet específic holoschoenusderiva del grec “ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

FamíliaCyperaceae

NOMS: Barball. Escurçonera laciniada.Apagallums. Cuixabarba. Castellà: Teta de vaca. Barbaja. Margallos. Escorzonera. Zaragallos. Occità: Galineto. Èuscara:Sendapikia. Italià:Scorzonera laciniata. Scorzonera sbrindellata. Francès: Scorsonère en lanières, Scorsonère à feuilles de chausse-trappe, Scorsonère à feuilles laciniées. Anglès:Cutleaf Vipergrass. Laciniate Viper's-grass. Alemany:Resedablättriger Stielsame. Schlitzblatt-Stielsamenkraut. Neerlandès: Steelzaad.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Scorzonera laciniataL.

DISTRIBUCIÓ: Europa Central i meridional, Nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Llocs secs i herbosos, camps de cultiu i erms, fins els 1300 metres d’altitud

Bràctees involucrals amb marge rogenc

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra, amb tiges erectes finament estriades, ramificades a la part superior, que pot arribar al mig metre d’alçada

Fulles molt dividides

Fulles molt dividides, pinnatisectes, amb els lòbuls lanceolats o linears. Les fulles superiors esdevenen progressivament més petites

Totes les flors amb lígula groga

Flors en capítols solitaris a l’àpex de les tiges, amb involucre cilindroide de bràctees erectes i marge

rogenc. El calze transformat en un plomall de pèls. Corol·la tubular acabada en una lígula groga. Androceu amb cinc estams. Gineceu ínfer. Floreix d’abril fins juliol.

Aqueni fistulós amb papus plomós

Fruit en aqueni amb la part inferior inflada, fistulosa, amb papus plomós de color blanc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del barball només s’obrin al de matí, i es tanquen sobre migdia. Aquest fenomen s’anomena fotonàstia, i està provocat per la variació en la intensitat de la llum.

Les flors només s'obrin pel de matí

USOS I PROPIETATS: Tota la planta però sobretot les tiges tendres amb fulles, el peduncle de les inflorescències i les fulles basals, poden ser consumides com a verdura crua en amanides o cuita.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Podospermum deriva del grec "πούς, ποδός pus, podós" peu, i “σπέρμα spérma” semen, per la forma estipitada de l’aqueni.

L’epítet específic laciniatum ve del llatí "lacínia", pels segments estrets de les seues fulles.

El nom comú d’escurçonera i el científic de Scorzonera amb el que el va batejar Linné, fa referència a la forma de l’arrel, gruixuda i coberta d’esquames semblant a un escurçó, raó per la qual s’emprava en medicina popular per guarir les picades de l’escurçó i d’altres animals verinosos, seguint l’aplicació de la Teoria del signe.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Hornúngia. Hutquínsia pètria. Castellà: Mastuerzo de piedras. Portugués: Mastruço das áreas. Francès: Hutchinsie des pierres, Hutchinsie des pierriers. Anglès:Hutchinsia. Italià: Iberidella rupina. Alemany: Kleine Steinkresse. Zwerg-Steppenkresse. Neerlandès:Dwergkers.

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Lepidium petraeum L.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Pradells d’anuals sobre substrat calcari. Entre els 300 i els 1700 metres d’altitud

Petita herba de tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Herba anual molt petita, que només creix uns centímetres, igual que Erophila verna, amb la que comparteix hàbitat i temps de florida, sovint vermellosa i amb tiges erectes.

Fulles basals amb folíols lanceolats

Fulles en roseta basal compostes, amb folíols lanceolats, aguts, i un folíol terminal. Les basals peciolades i les caulinars sèssils.

Flors molt petites de corol·la blanca

Flors diminutes en raïm, amb calze d’1 mm i corol·la amb quatre pètals estrets que no ultrapassen els sèpals, o a penes. Floreix de febrer a juny.

Fruit en silícula

Fruit en silícules dehiscents de 2-3 mm, ovades o el·líptiques, i estigma subsèssil.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la família de les crucíferes es presenten els fruits en síliqua, és a dir, un fruit sec en càpsula amb un septe medial que divideix el fruit en dos lòculs. Quan la llargada del fruit és inferior al triple de l’amplada s’anomena silícula.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hornungiaés en honor del farmacèutic i botànic alemany Ernst Gottfried Hornung (1795 - 1862).

L’epítet específic petraea deriva de "petra" pedra, per els llocs on es cria.

Hornungia petraea (L.) Rchb. subsp.petraea va ser publicada per ( L.) Heinrich Gottlieb Ludwig Reichenbach en Deutschl.. Fl. 1: 33 (1837)

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Corriola de cavall. Gatmaimó. Maimó. Castellà : Brionia negra. Nueza negra. Vid negra.Gallego: Noza. Saltasebes. Èuscara:Asta-matsa. Occità: Cojarassa de bòsc, Sageu de la bona dama, Suage, Tamós. Portuguès:Norça-preta. Baganha. Italià:Tamaro. Cerasiola. Francès: Herbe aux femmes battues, Tamier commun. Anglès: Black bryony. Beadbine. Alemany: Schmerwurz. Neerlandès: Spekwortel. Grec:Τσιμπλακιά. Αδρανιά.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Dioscoreacommunis (L.) Caddick & Wilkin

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Bardisses, encletxes de penyes i indrets ombrívols, frescs i humits. Fins els 1000 metres d’altitud.

Liana amb tiges de fins 4 metres

DESCRIPCIÓ: Liana enfiladissa amb tiges de fins quatre metres de llargada (excepcionalment pot arribar als 8 metres) glabres, primes, ramificades, amb estries longitudinals, que giren helicoïdalment. L’arrel fa un tubercle napiforme negre.

Fulles semblants a les del aritjol però sense espines

Fulles esparses, peciolades, en forma de cor i agudes, de textura tendra, sense cap espina i els nervis ben marcats, el que la diferència clarament de l’arítjol (Smilax aspera) al que sembla.

Flor trímera amb sis tèpals

Flors en raïms pènduls axil·lars, els masculins majors. Flors trímeres, amb sis tèpals linears de color groc verdós que fan, en total, 3-6 mm de diàmetre. Flors masculines amb sis estams, flors femenines sense estams o atrofiats, i ovari ínfer amb tres estils d’estigma bifurcat. Floreix a la primavera fins juliol

Fruit en baia roja, i negra quan madura

Fruit en baia de 8-12 mm, subglobosa, de color vermell lluent que es fa negra quan madura. Els fruits presenten substàncies tòxiques i, si són consumits, produeixen una irritació gastrointestinal.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les més de sis-centes especies de la família de les dioscoreàcies, només hi ha, al nostre territori, tres espècies: dos del gènere Borderea, que viuen als Pirineus, i el nostre gatmaimó (Tamus communis)

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha utilitzat en el tractament de l'alopècia, el reumatisme i contusions, i es van utilitzar les baies en el tractament de penellons o prunyons.
L'arrel, rica en oxalat de potassi, s'utilitza ara per facilitar la reabsorció dels hematomes.

Els brots joves produïts per les plantes masculines, que són més grans, es poden utilitzar com els espàrrecs cuits, en truites i sopes, però el seu sabor és un poc amarg. Els fruits però, acres i càustics, poden causar intoxicaciósevera, que es produeix amb una forta sensació de cremor a la boca, irritació de la mucosa intestinal, vòmits i diarrea persistent, dificultat per respirar i augment de la temperatura corporal.

Inflorescències

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tamus ve del llatí “thammus, -i” emprat per Plini per designar una planta silvestre usada com alimentària. Tournefort va utilitzar el nom Tammus, i Linné va alterar el nom genèric per les bones, i el va deixar en Tamus. El genèric del sinònim, Dioscorea, està dedicat a Dioscórides Anazarbeo (Anazarbo d'Àsia Menor), metge de la cultura grega, botànic i químic, que va viure en el segle I dC.

L’epítet específic communisés una paraula llatina que significa comú, corrent, vulgar.

Dioscorea communisva ser descrita per (L.) Caddick & Wilkin i publicada en Taxon51(1): 112, 109. 2002

Aquesta espècie està inclosa en l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes la venda al públic de les quals queda prohibida o restringida per la seua toxicitat.

FamíliaDioscoreaceae

NOMS: Àrabis auriculada. Italià:Arabetta orecchiuta. Francès: Arabette à oreillettes. Arabette droite. Alemany:Öhrchen-Gänsekresse.

Flors en raïm terminal

SINÒNIMS: Arabis rectaVill.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Pastures seques de plantes anuals (terofítics), sobre qualsevol sòl. Entre els 300 i els 1700 metres d’altitud.

Herba petita de tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Petita planta anual de tiges erectes i piloses que no arriba al pam d’alçada, amb els fruits sobrepassant les flors.

Les inferiors en roseta basal

Fulles inferiors en roseta basal amb petit pecíol, mentre que les caulinars són auriculades i sèssils, oblongues, de marge irregularment dentat

Corol·la amb quatre pètals blancs

Flors en raïms terminals. Calze de quatre sèpals lliures amb el marge membranós. Corol·la de quatre pètals blancs. Floreix en març, abril i maig.

Síliqua erecta

Fruit en síliqua erecta i pedunculada.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les crucíferes són fàcils de distingir per les flors. Solen ser petites, i de simetria radiada, amb quatre sèpals, dos dels quals s’insereixen un xic per sota dels altres dos, i fan una mica de bossa a la base. La corol·la la formen quatre pètals iguals en els que es distingeix clarament la ungla i el limbe. Els limbes estan estesos formant una creu (d’ací el nom de crucíferes). L’androceu també és característic, doncs està format per un verticil de dos estams curts i un altre amb quatre estams més llargs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Arabis fa referència a Aràbia, possible lloc d’origen de la planta. Altres autors opinen que deriva de la paraula gregausada per a denominar la "mostassa" o els "créixens"

L’epítet específic auriculata deriva de “aurícula” orelleta, diminutiu de “auris” orella, per les aurícules de les fulles caulinars que acaronen la tija

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Lledoner. Castellà: Almez. Latonero. Lodón. Francès:Micocoulier de Provence. Falabreguier. Italià:Albero del rosario. Bagolaro comune. Anglès:European Hackberry. Southern Nettle-tree. Alemany:Europäischer Zürgelbaum. Neerlandès:Netelboom. Grec:Μελοκοκιά. Κελτίς.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Celtislutea Pers.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Cultivada com ornamental i subespontani a la natura. Fins els 1200 metres d’altitud.

Arbre de fins 25 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós.

Fulles simples de marge doblement dentat

Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval-lanceolat una mica asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de revers més clar i pubescent.

Flors monoclamídies, amb sols els elements sexuals. Els estams a la base

Flors masculines o hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes sèssils i divergents. Floreix en març i abril

Fruit en drupa globosa comestible amb molt d´os i poca carn, rodona i llisa, de la grandària d´un pèsol, llargament pedunculada, al principi de color verd i finalment quasi negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica botànica d’aquest arbre ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es tracta del tipus de ramificaciódística i molt densa, és a dir, que en un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileresi molt estretides, de manera que el forcairepodia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca.

USOS I PROPIETATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les hemorràgies.

És per les diverses utilitats del lledoner què fou cultivat arreu del territori i ara es troba naturalitzat. La seva fusta s'utilitza per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els fruits dolços i comestibles. A més, s'utilitza com a arbre ornamental i per fer ombra.

Conta A. J. Cavanilles que al Vall de Cofrents «No permiten que dichos árboles se levanten a la altura que adquieren comunmente en el reyno: córtanlos a poco mas de un pie del suelo, y solamente les dexan los renuevos, que aprovechan para horcas y garrotes; por cuyo medio logran ventajas conocidas, siendo las principales fortificar mas y mas cada dia los ribazos con las raices que se multiplican y engruesan; proporcionar la cria y corte de las varas para horcas, é impedir la sombra que los corpulentos almeces echarian sobre los campos.»

Flors hermafrodita amb ovari verd i dos estigmes divergents

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Celtis deriva de l’antic nom grec ("κηλτις") d'una planta esmentada per Heròdot, Dioscòrides i Teofrast, pres de Plini que l’aplicava a una planta africana, amb la fruita dolça, probablement el ginjoler (Ziziphus jujuba). Tournefort l'ha utilitzat per a una altra planta que té alguna similitud (fruita comestible, dolça) amb el 'Celtis' de Plini.

L’epítet específic australis ve de “australis, -e” del sud, és a dir, propi de la regió meridional.

El fet que creixi espontàniament en barrancades, peus de cingle, etc., pot ser degut, en part, a que els ocells disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions.

És una espècie de llarga vida (500-600 anys) amb gran capacitat d’adaptació a la sequera i al fred mediterrani. El lledonerés d'origen oriental, segons sembla, i fou introduït a les costes de la Mediterrània potser pels fenicis, o més probablement pels grecs i romans, que el van portar a les nostres terres.

De les fulles del lledoner s'alimenten les erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis

Quan eren madurs els lledons eren molt utilitzats pels xiquets. Una vegada rosegat el mesocarpi, deixava al descobert un pinyol esfèric que servia de balí per als jocs pseudobèl·lics amb sarbatanes de canya, o per molestar el mestre que intentava ensenyar alguna cosa de profit.

Una endevinalla mallorquina diu: «Quin és l'arbre que fa fruita més petita que un ciuró? Primer és verda, després groga i per últim com un carbó». Doncs ja ho hem endevinat: el lledó.

Podeu llegir el magnífic article de Ferran Zurriaga sobre el lledoner, “El lledoner, l'arbre de les forques”, a la revista Mètode

Celtis australis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1043. 1753.

FamíliaUlmaceae (Cannabaceae)

NOMS: Anagall d'aigua, Herba de folls. Castellà: Berula, Hierba de locos, Verónica acuática. Italià:Erba grassa.Veronica concatenata. Francès: Véronique mouron d'eau. Véronique aquàtiques.Anglès: Blue water speedwell, Water speedwell. Alemany:Bleicher Gauchheilehrenpreis. Lockerähriger Ehrenpreis. Roter Wasserehrenpreis. Neerlandès:Rode waterereprijs

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica L. subsp. anagallis-aquatica

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del

conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, sèquies, basses, sòls inundats o temporalment embassats. Fins els 1000 metres d’altitud. Aquesta del riu Canyoles al seu pas per Vallada

Tiges erectes que poden arribar al metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit:en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Hidròfit: planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes, que poden arribar al metre d’alçada, ramificades a la part superior, que viu amb les arrels a dintre dels corrents d’aigua, tot i que també es troba sobre sòls humits.

Fulles oposades i amplexicaules

Fulles oposades, sèssils, amplexicaules les superiors, amb el limbe lanceolat acabat en punta i el marge serrat

Flor típica de les veròniques amb dos estams

Flors en inflorescències en raïms terminals, petites, d’a penes 5-8 mm, de color rosat violaci amb venes purpúries. Calze amb quatre sèpals lanceolats i persistents. Corol·la de quatre pètals desiguals, amb l’inferior més petit que els altres. Androceu amb dos estams. Gineceu amb ovari súper i estil acabat en estigma capitat. Floreix de maig a setembre

Fruit en càpsula dins el calze persistent

Fruit en càpsula amb estil i calze persistents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dins la família de les escrofulariàcies el gènere Veronicaés dels més evolucionats. Dels cinc estams que tenen els més primitius, el gènere Veronica els ha reduït a dos, i la corol·la pentàmera habitual en la família s’ha reduït al haver-se soldat els dos superiors, originant una corol·la tetràmera.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió per rebaixar l’àcid úric, com digestiva, depurativa i tònica. En compreses per les cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronicaés un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic catenata fa referència a la difícil caracterització de la planta.

Veronica catenata va ser descrita per Francis Whittier Pennell i publicada en Rhodora23(266): 37. 1921.

FamíliaScrophulariaceae

NOMS: Treponera. Guardallop. Cua de rabosa. Blenera. Candelera. Ploraner. Cast. Gordolobo. Orejas de burro. Belesa. Torcía.Occità: Blaisan, Bouioun-blanc, Candèlo de sant jan.Italià: Tassobarbasso. Francès: Molène bouillon blanc. Anglès: Aaron's rod, Great mullein. Alemany:Kleinblütige Königskerze. Neerlandès: Koningskaars. Grec:Γλώσσα. Σπλώνος.

Flors en espiga densa

SINÒNIMS: Verbascum giganteum Willk. Observacions : Dins d’aquest gènere són força freqüents els híbrids interespecífics.

DISTRIBUCIÓ: Aquesta subespècie és una planta endèmica ibero-magrib.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Herbassars ruderals, boscos i llocs alterats, preferentment sobre sòl calcari. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

Herba que pot fer 2 metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal, que pot arribar als dos metres d’alçada, coberta de pèls amb una roseta bassal del centre de la qual surt una tija erecta i al final de la tija una panícula densa, però interrompuda, i allargada de flors grogues.

Fulles caulinars amplexicaules o decurrents

Fulles bassals de la roseta són enteres o poc dentades i amb pecíol; les caulinars són amplexicaules.

Filament dels estams amb pèls blancs

Flors en inflorescència molt densa; bràctees més llargues que el calze. Corol·la en tub curt i cinc lòbuls arrodonits. Cinc estams amb el filament cobert de pèls blancs en la meitat inferior. Estigma capitat petit. Floreix de juny a novembre.

Càpsula que s'obri en dues valves

Fruit en càpsula ovoide que s’obri en dues parts per deixar eixir nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es diu que una fulla o un òrgan foliaci és amplexicaule quan envolta la tija i l'abraça per llur base, com en el cas de les fulles caulinars d’aquesta espècie.

USOS I PROPIETATS: Des d’antic s’ha emprat contra la tos i les afeccions de les vies respiratòries. És mucolític, expectorant, antitussigen i antiinflamatori.

Les plantes d’aquest gènere s’han emprat com torxes per als cresols d’oli, i també com insecticida natural.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Per a alguns autors el nom del gènere Verbascumve del llatí “barba, -ae” que significa barba, per la pilositat que cobreix les plantes del gènere.

El nom específic thapsus es va utilitzar per primera vegada per Teofrast en referència a una herba no especificada de l'antiga colònia grega de Thapsos, Siracusa, Sicília, tot i que sol estar vinculada a l’antiga ciutat tunisiana de Thapsus.

El nom popular de “blenera” és deu a que abans s’utilitzaven con a blens de les llums d’oli. El ble és la torxa que es posava al bec dels cresols d'oli per a obtindre llum.

Diu en El Dioscórides Renovado que si colpegem la tija, al poc, van caient les flors obertes una a una, com si plorara i caigueren les llàgrimes, per la qual cosa també rep el nom de ploranera.

El trepó va ser utilitzat a la bruixeria, doncs suposadament evitava les malediccions, mal d’ull i esperits malignes.

Als embassaments amb lenta renovació d’aigua tiraven la planta o les llavors picades i, aleshores, els peixos quedaven com atordits i era fàcil agafar-los. Aquesta, però, és una pràctica prohibida.

Verbascum thapsus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 177. 1753.

FamíliaScrophulariaceae

NOMS: Card marià. Card gallofer. Card burral. Cardot. Castellà : Cardo borriquero. Cardo de asno. Cardo mariano. Cardo lechero. Occità:Merlus-de-champ.Gallego:Cardo borroqueiro. cardo leiteiro. Èuscara: Maria'ren khardia. Astalikardua. Portuguès: Cardo-de-Santa-Maria. cardo-leiteiro. Francès:Chardon-Marie. Italià: Cardo di Santa Maria. Cardo mariano. Anglès:Blessed Milkthistle. Variegated Thistle. Alemany:Mariendistel. Grec:Σίλυβο το μαριανό. Γαϊδουράγκαθα.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Carduus marianus L.

DISTRIBUCIÓ: Europa meridional, Àsia occidental i Àfrica septentrional

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars nitròfils, vores de camins, sobre sòls més o menys frescals. Fins els 1000 metres d’altitud.

Pot arribar als dos metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Card amb espines llargues i rígides amb una tija poc ramificada, erecta i robusta que pot arribar als dos metres d’alçada.

Fulles basals com esguitades de llet

Fulles basals amples, pinnatipartides i amb espines, el limbe amb taques blanques, com esguitades de llet, a l’anvers, que poden assolir el mig metre. Les superior són més petites, amplexicaules, no decurrents, amb aurícules i no tan dividides.

Flors tetràmeres totes tubulars

Flors en capítol terminals solitaris de fins 4 cm de diàmetre, amb involucre de bràctees espinoses, amb espines llargues i rígides, recorbades. Flors hermafrodites, pentàmeres i totes iguals. Calze format per petites peces escarioses que esdevindran en el vil·là. Corol·la en forma de tub de color lila o rosat. Androceu amb cinc anteres soldades formant un tub. Gineceu amb ovari ínfer amb estil i curts braços estigmàtics. Floreig de maig fins l’agost.

Aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni comprimit lateralment , gros, de color negre brillant jaspiat de gris, proveït de papus de pèls en anell.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El capítolés la inflorescència típica de les compostes (Asteraceae) i d’altres com les dipsacàcies. És una inflorescència en la qual el peduncle es fa ample a l’àpex, formant un disc, anomenat receptacle, embolcallat per una o vàries sèries de bràctees. Sobre aquest receptacle es disposen les flors sèssils, amb o sense lígula.

Fulles caulinars amplexicaules

USOS I PROPIETATS: El card marià és l'agent farmacològic millor documentat per al tractament de malalties del fetge. Popularment és coneguda com a "guardiana del fetge". Els fruits són aperitius, digestius, hemostàtics i diürètics. Les fulles, els brots tendres i les bràctees involucrals són comestibles en fresc. El suc de fulles o la infusió de les arrels eleva la pressió de la sang, és sudorífic i cura les febres intermitents, les hemorràgies i les pèrdues de sang menstrual. No presenta cap tipus de toxicitat.

Aquest card te, a més amés, usos simbòlics. Les fadrines d’algunes comarques valencianes soflimaven una carxofa de car burriquer i el deixaven baix del llit de la interessada, i si al matí següent la carxofa s’havia obert en flor, volia dir que la fadrina es casaria aquell any. Aquests judicis de tipus amorós tenien la seua versió també al Principat.

Bràctees involucrals amb llargues espines fortes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Silybum ve del grec "silybon", un terme que va emprar Dioscòrides per indicar alguns cards comestibles.

L’epítet específic marianum significa de Maria: diu la llegenda que en la fugida a Egipte per salvar a Jesús de la persecució d’Herodes, la llet de la verge va caure a sobre de les fulles d’aquest card, motiu pel qual te les fulles tacades de blanc.

Silybum marianum va ser descrita primer per Carolus Linnaeus com Carduus marianus en Species Plantarum, vol, 2, p. 823 en 1753, i atribuït després al gènere Silybumper Joseph Gaertner i publicat en Fruct. Sem. Pl., 2, 378 a l’any 1791.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Margarides. Rot de bou. Ull de bou. Castellà : Corona de rey. Mohino. Santimonia. Italià:Crisantemo campestre. Francès: Chrysanthème des blés, Chrysanthème des moissons, Marguerite dorée. Anglès: Corn daisy, Corn marigold. Alemany:Echte Saatwucherblume. Saat-Margerite. Neerlandès:Gele Ganzebloem. Grec:Χρυσάνθεμο. Αγριομαντηλίδα.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Chrysanthemum segetum L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Diplotaxion erucoidis.Camps de secà, vinyes, vores de camins moderadament nitrificats o clarianes de coscollars secs, sobre sòls silícics o calcaris. Fins els 700 metres d’altitud.

Herba glabra de fins mig metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba anual glabra, simple o ramificada, de fins mig metre d’alçada.

Fulles un xic carnoses

Fulles un xic carnoses, les inferiors 1-2 pinnatipartides; les superiors oblongues amplexicaules, dentades o pinnatífides. Glabres i de color verd glauc.

Flors exteriors amb lígula groga

Flors en capítols terminals solitaris de flors perifèriques amb lígula i les central tubulars, totes de color groc i embolcallades per involucre de bràctees obtuses i escarioses a l’àpex. Floreix d’abril fins l’agost.

Fruit en aqueni amb costes

Fruit en aqueni amb 10 costes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Abans estava inclosa en el gènere Chrysanthemum, però sota una decisió de 1999 del Congrés Internacional de Botànica, aquest gènere s'ha redefinit amb una circumscripció diferent per incloure el crisantem de la floristeria d'importància econòmica (ara Chrysanthemum indicum).

Bràctees involucrals escariosos a l'àpex

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie te la propietat de repel·lir els insectes, raó per la qual s’empra com insecticida natural. Aquest efecte està motivat per les piretrines que conté.

Les fulles tendres es mengen en amanida o bullides com si fossen espinacs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Glebionis deriva de “gleba”gleva, terròs, en al·lusió a la terra cultivada. El genèric del sinònim Chrysanthemum ja era emprat per Plini el Vell, deriva del grec “χρυσοϛ chrysós” or, i “ἄνθεμον ánthemon” flor, és a dir, flor de or.

L’epítet específic segetumés el genitiu plural de "seges, segetis"del sembrat, doncs aquesta espècie apareix sovint als conreus.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Romúlea. Castellà: Azafrán del Guadiana. Italià:Zafferanetto di Colonna. Francès: Romulée de colonna, Romulée à petites fleurs. Anglès:Sand Crocus.

Periant infundibuliforme

SINÒNIMS: Romuleacolumnae subsp. columnae

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Pradells argilosos de coscollars i vores de camins.

Fulles liniars i dístiques

DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa de petites dimensions, pot arribar a fer un pam però no normalment no sobrepassa els 10 cm d’alçada.

Fulles linears, comprimides, basals i dístiques, que surten directament del petit bulb

Flors solitàries

Flors solitàries amb dues bràctees enteres, l’externa amb marge escariós. Periant infundibuliforme, format un tub amb els tèpals subiguals, de color lila suau amb la gorja groga. Androceu amb estams lliures. Gineceu amb ovari tricarpel·lar d’estil amb tres rames bífides d’estigmes marginals. Floreix a gener, febrer i març.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula ovoide embolcallada per les bràctees amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta i diverses fulles que l’embolcallen, és a dir, que són gemmes subterrànies especialitzades. Hi ha un tipus de bulb que porten fulles de les anomenades catafil·les, com les tulipes amb bulbs esquamosos, i altres estan envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles no funcionals, com les cebes, amb bulbs tunicats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Romulea deriva del llatí Romuleus, -a, -um, pertanyent a Ròmul fundador, junt al seu germà Rem, de Roma. El creador del gènere en 1772 diu “A la primera planta de les trobades li vaig posar el nom de Romulea. Perquè, quan es tracta de plantes, no convé buscar-los nom procedent d'una altra font que no siga el sòl patri; com el sòl patri d'esta és el Camp Romà, era adequat que s’anomenara Romulea per Ròmul, fundador de Roma”.

L’epítet específic columnae està dedicada a Fabio Colonna (1567-1650), napolità autor del Phytobasanos i Ekphrasis. Va preferir utilitzar per la determinació de les plantes les flors i els òrgans fructífers que no pas les fulles, amb una idea compartida amb Conrad Gessner (1516-1565) i Andrea Cesalpino (1519-1603).

Romulea columnae va ser descrita per Sebast. & Mauri i publicada en Florae Romanae Prodromus18 1818.

FamíliaIridaceae

NOMS: Ailant. Fals vernís. Hivernenc. Vernís del Japó. Arbre pudent. Castellà : Ailanto. Árbol de los dioses. Árbol del cielo. Occità: Ailant, Vernís del japon.Gallego: Ailanto, Árbore do ceo.Portugués: Ailanto, Ailanto-da-China. Francès: Ailante, Ailante glanduleux, Faux vernis du japon, Vernis de chine. Italià: Ailanto. Albero del paradiso. Anglès: Tree of heaven. Alemany: Drüsiger Götterbaum. Neerlandès: Hemelboom. Grec:Αΐλανθος. Βρωμοκαρυδιά.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Ailanthusglandulosa Desf.

DISTRIBUCIÓ: Xina i Japó.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com ornamental i naturalitzada a vores de camins i carreteres, torrents i rodalies de pobles i ciutats.

Arbre de més de 20 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli i dioic que pot fer més de 20 metres d’alçada, de capçada ampla i tronc amb l’escorça llisa i blanquinosa. A les rames es poden observar marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure, i també lenticel·les que es transformen amb fissures a mesura que envelleixen.

Fulles compostes de fins 90 cm

Fulles que poden arribar a poc menys d’un metre, compostes amb folíols lanceolats de base truncada i marge lobulat, si més no a la base. El revers és verd però un poc esblanqueït

Flors femenines

Flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents (dioic). Apareixen en panícules de vora dos pams. Les flors tenen cinc sèpals i cinc pètals blancs; les flors femenines amb 5-10 estams estèrils (estaminodis) i gineceu amb pistil de cinc carpels que formen un estigma en forma d’estrella; les flors masculines no tenen pistil i desprenen una olor desagradable. L’arbre masculí produeix moltes més flors que el femení. Floreix des de maig fins l’agost

Fruits en sàmara

Fruit alats, en sàmara de 2,5 de llarg per 1 cm d’ample, amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una lenticel·la (del llatí lens, lentis,« lent ») és una protuberància de l'escorça de les plantes llenyoses, constituïda per un teixit suberós lax, que actua a manera de porus entre teixits. Aquests porus permeten l'intercanvi de gasos entre l'atmosfera i els teixits interns de les plantes. Sovint s'utilitza en les claus d'identificació per distingir les espècies d'arbres.

USOS I PROPIETATS: Hi ha escrits que daten del 732 aC que fan referència a l’ús d’aquesta espècie a la medicina tradicional xinesa. S’ha emprat per a tractar malalties mentals i com a somnífer, així com pel tractament de furóncols, èczemes, picors i, fins i tot, per tractar la calvície. L’escorça seca està considerada un medicament oficial a la medicina moderna xinesa, per les propietats astringents i antipirètiques.

Creix asilvestrada amb facilitat i rapidesa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ailanthusés una alteració d “aillanitol”, el nom que rep aquesta espècie a les illaes Maluques, que significa que arriba al cel.

L’epítet específic altissima és un superlatiu d "altus" alt, és adir, altíssima.

Va ser introduït a Europa a la dècada dels 1740s pel Jesuïta francès Pierre Nicholas d'Incarville, que va enviar llavors des de Perking al seu amic botànic Bernard de Jussieu, que va pensar que aquestes llavors eren del Arbre de la laca Xinès (Toxicodendron vernicifluum), molt semblant a l'Ailanthus altissima i molt important econòmicament a Europa, el que va provocar confusió taxonòmica fins la meitat del segle XX.

És considerada una espècie invasora capaç de produir una disminució en la biodiversitat sobre les comunitats vegetals on s'estableix, degut a la gran quantitat de llavors que poden generar, la seva capacitat de rebrot, i la seva elevada taxa de creixement que produeix una forta competència per la llum. A més a més l'Ailanthusprodueix una substància al·lelopàtica anomenada ailanthone, la qual inhibeix el creixement d'altres plantes.

FamíliaSimaroubaceae

NOMS: Catxurros. Cospí d’Espanya. Turdell. Castellà: Cachurro. Bardanilla. Italià: Lappolina nodosa. Francès: Torilis noueux. Anglès: Knotted Hedgeparsley. Alemany: Knäuel-Klettenkerbel. Knäuelkerbel. Neerlandès: Kluwendoornzaad. Grec:Μυρμηκοβότανο.

Flors en umbel·la de curt peduncle

SINÒNIMS: Tordylium nodosum L.

DISTRIBUCIÓ: Europa central i meridional, Àfrica septentrional i Àsia occidental.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Camps, erms terofítics, herbassars, vores de camins. Fins els 1300 metres d’altitud

Tiges ramificades i cobertes de pèls

DESCRIPCIÓ: Umbel·lífera anual amb tiges de fins 40 cm ramificades des de la base, cobertes de pèls dirigits cap a baix.

Fulles 2-3 pinnatisectes

Fulles dividides, 2-3 pinnatisectes, amb folíols de darrer ordre ovats, aguts i amb pèls.

Flors molt petites blanques o rosades

Flors en petites (1-2 cm de diàmetre) umbel·les laterals oposades a les fulles, amb peduncle molt curt, aspecte de glomèrul, i tres radis molt curts. Flors hermafrodites, sèssils, amb calze de sèpals minúsculs, i pètals de 0,5-0,8 mm, blancs o rosats. Floreix de març a juny

Fruit amb agullons gloquidiats

Fruit amb el mericarpi intern tuberculat i l’extern amb agullons gloquidiats, és a dir, amb pèls unicel·lulars que tenen petits apèndixs espinosos dirigits cap enrere, no disposats en fila.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta és epizoocora, és a dir, que utilitza els animals, indirectament, per tal de disseminar llurs llavors. Amb aquesta finalitat els fruits han desenvolupat agullons corbats per què s’enganxen als pèls dels mamífers i transporten les llavors lluny de la planta mare, colonitzant així nous territoris.

Petita umbel·la de tres radis

USOS I PROPIETATS: No se’n coneixen

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Torilisés una creació arbitrària de Michel Adanson en «Families des Plantes» (1763-64) on no aporta cap raonament. Alguns autors relacionen aquest nom amb el grec “toréō” = fendre, taladrar, en al·lusió als fruits espinosos.

L’epítet específic nodosa deriva del llatí “nodosus, -a, -sum” = nodós que presenta nodes,és a dir, protuberàncies arrodonides i dures.

Torilis nodosa va ser descrita per (L.) Gaertn. i publicada en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 1: 82. 1788.

FamíliaUmbelliferae (Apiaceae)

Sisymbrium runcinatum Lag. ex DC.

Crocus serotinus Salisb.

Salsola kali L.

Helictotrichon filifolium (Lag.) Henrard subsp. filifolium

Erophila verna (L.) Chevall.

Linum usitatissimum L.

Saxifraga tridactylites L.

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják

Podospermum laciniatum (L.) DC.

Hornungia petraea (L.) Rchb. subsp. petraea

Tamus communis L.

Arabis auriculata Lam.

Celtis australis L.

Veronica catenata Pennell

Verbascum thapsus L. subsp. giganteum (Willk.) Nym.

Silybum marianum (L.) Gaertn.

Glebionis segetum (L.) Fourr.

Romulea columnae Sebast. & Mauri

Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

Torilis nodosa (L.) Gaertn