Menuda Natura

NOMS: Margarides. Rot de bou. Ull de bou. Castellà : Corona de rey. Mohino. Santimonia. Italià:Crisantemo campestre. Francès: Chrysanthème des blés, Chrysanthème des moissons, Marguerite dorée. Anglès: Corn daisy, Corn marigold. Alemany:Echte Saatwucherblume. Saat-Margerite. Neerlandès:Gele Ganzebloem. Grec:Χρυσάνθεμο. Αγριομαντηλίδα.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Chrysanthemum segetum L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Diplotaxion erucoidis.Camps de secà, vinyes, vores de camins moderadament nitrificats o clarianes de coscollars secs, sobre sòls silícics o calcaris. Fins els 700 metres d’altitud.

Herba glabra de fins mig metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit:en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual glabra, simple o ramificada, de fins mig metre d’alçada.

Fulles un xic carnoses

Fulles un xic carnoses, les inferiors 1-2 pinnatipartides; les superiors oblongues amplexicaules, dentades o pinnatífides. Glabres i de color verd glauc.

Flors exteriors amb lígula groga

Flors en capítols terminals solitaris de flors perifèriques amb lígula i les central tubulars, totes de color groc i embolcallades per involucre de bràctees obtuses i escarioses a l’àpex. Floreix d’abril fins l’agost.

Fruit en aqueni amb costes

Fruit en aqueni amb 10 costes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Abans estava inclosa en el gènere Chrysanthemum, però sota una decisió de 1999 del Congrés Internacional de Botànica, aquest gènere s'ha redefinit amb una circumscripció diferent per incloure el crisantem de la floristeria d'importància econòmica (ara Chrysanthemum indicum).

Bràctees involucrals escariosos a l'àpex

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie te la propietat de repel·lir els insectes, raó per la qual s’empra com insecticida natural. Aquest efecte està motivat per les piretrines que conté.

Les fulles tendres es mengen en amanida o bullides com si fossen espinacs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Glebionis deriva de “gleba”gleva, terròs, en al·lusió a la terra cultivada. El genèric del sinònim Chrysanthemum ja era emprat per Plini el Vell, deriva del grec “χρυσοϛ chrysós” or, i “ἄνθεμον ánthemon” flor, és a dir, flor de or.

L’epítet específic segetumés el genitiu plural de "seges, segetis"del sembrat, doncs aquesta espècie apareix sovint als conreus.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Romúlea. Castellà: Azafrán del Guadiana. Italià:Zafferanetto di Colonna. Francès: Romulée de colonna, Romulée à petites fleurs. Anglès:Sand Crocus.

Periant infundibuliforme

SINÒNIMS: Romuleacolumnae subsp. columnae

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Pradells argilosos de coscollars i vores de camins.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

Fulles liniars i dístiques

DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa de petites dimensions, pot arribar a fer un pam però no normalment no sobrepassa els 10 cm d’alçada.

Fulles linears, comprimides, basals i dístiques, que surten directament del petit bulb

Flors solitàries

Flors solitàries amb dues bràctees enteres, l’externa amb marge escariós. Periant infundibuliforme, format un tub amb els tèpals subiguals, de color lila suau amb la gorja groga. Androceu amb estams lliures. Gineceu amb ovari tricarpel·lar d’estil amb tres rames bífides d’estigmes marginals. Floreix a gener, febrer i març.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula ovoide embolcallada per les bràctees amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta i diverses fulles que l’embolcallen, és a dir, que són gemmes subterrànies especialitzades. Hi ha un tipus de bulb que porten fulles de les anomenades catafil·les, com les tulipes amb bulbs esquamosos, i altres estan envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles no funcionals, com les cebes, amb bulbs tunicats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Romulea deriva del llatí Romuleus, -a, -um, pertanyent a Ròmul fundador, junt al seu germà Rem, de Roma. El creador del gènere en 1772 diu “A la primera planta de les trobades li vaig posar el nom de Romulea. Perquè, quan es tracta de plantes, no convé buscar-los nom procedent d'una altra font que no siga el sòl patri; com el sòl patri d'esta és el Camp Romà, era adequat que s’anomenara Romulea per Ròmul, fundador de Roma”.

L’epítet específic columnae està dedicada a Fabio Colonna (1567-1650), napolità autor del Phytobasanos i Ekphrasis. Va preferir utilitzar per la determinació de les plantes les flors i els òrgans fructífers que no pas les fulles, amb una idea compartida amb Conrad Gessner (1516-1565) i Andrea Cesalpino (1519-1603).

Romulea columnae va ser descrita per Sebast. & Mauri i publicada en Florae Romanae Prodromus18 1818.

FamíliaIridaceae

NOMS: Ailant. Fals vernís. Hivernenc. Vernís del Japó. Arbre pudent. Castellà : Ailanto. Árbol de los dioses. Árbol del cielo. Occità: Ailant, Vernís del japon.Gallego: Ailanto, Árbore do ceo.Portugués: Ailanto, Ailanto-da-China. Francès: Ailante, Ailante glanduleux, Faux vernis du japon, Vernis de chine. Italià: Ailanto. Albero del paradiso. Anglès: Tree of heaven. Alemany: Drüsiger Götterbaum. Neerlandès: Hemelboom. Grec:Αΐλανθος. Βρωμοκαρυδιά.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Ailanthusglandulosa Desf.

DISTRIBUCIÓ: Xina i Japó.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com ornamental i naturalitzada a vores de camins i carreteres, torrents i rodalies de pobles i ciutats.

Arbre de més de 20 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli i dioic que pot fer més de 20 metres d’alçada, de capçada ampla i tronc amb l’escorça llisa i blanquinosa. A les rames es poden observar marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure, i també lenticel·les que es transformen amb fissures a mesura que envelleixen.

Fulles compostes de fins 90 cm

Fulles que poden arribar a poc menys d’un metre, compostes amb folíols lanceolats de base truncada i marge lobulat, si més no a la base. El revers és verd però un poc esblanqueït

Flors femenines

Flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents (dioic). Apareixen en panícules de vora dos pams. Les flors tenen cinc sèpals i cinc pètals blancs; les flors femenines amb 5-10 estams estèrils (estaminodis) i gineceu amb pistil de cinc carpels que formen un estigma en forma d’estrella; les flors masculines no tenen pistil i desprenen una olor desagradable. L’arbre masculí produeix moltes més flors que el femení. Floreix des de maig fins l’agost

Fruits en sàmara

Fruit alats, en sàmara de 2,5 de llarg per 1 cm d’ample, amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una lenticel·la (del llatí lens, lentis,« lent ») és una protuberància de l'escorça de les plantes llenyoses, constituïda per un teixit suberós lax, que actua a manera de porus entre teixits. Aquests porus permeten l'intercanvi de gasos entre l'atmosfera i els teixits interns de les plantes. Sovint s'utilitza en les claus d'identificació per distingir les espècies d'arbres.

USOS I PROPIETATS: Hi ha escrits que daten del 732 aC que fan referència a l’ús d’aquesta espècie a la medicina tradicional xinesa. S’ha emprat per a tractar malalties mentals i com a somnífer, així com pel tractament de furóncols, èczemes, picors i, fins i tot, per tractar la calvície. L’escorça seca està considerada un medicament oficial a la medicina moderna xinesa, per les propietats astringents i antipirètiques.

Creix asilvestrada amb facilitat i rapidesa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ailanthusés una alteració d “aillanitol”, el nom que rep aquesta espècie a les illaes Maluques, que significa que arriba al cel.

L’epítet específic altissima és un superlatiu d "altus" alt, és adir, altíssima.

Va ser introduït a Europa a la dècada dels 1740s pel Jesuïta francès Pierre Nicholas d'Incarville, que va enviar llavors des de Perking al seu amic botànic Bernard de Jussieu, que va pensar que aquestes llavors eren del Arbre de la laca Xinès (Toxicodendron vernicifluum), molt semblant a l'Ailanthus altissima i molt important econòmicament a Europa, el que va provocar confusió taxonòmica fins la meitat del segle XX.

És considerada una espècie invasora capaç de produir una disminució en la biodiversitat sobre les comunitats vegetals on s'estableix, degut a la gran quantitat de llavors que poden generar, la seva capacitat de rebrot, i la seva elevada taxa de creixement que produeix una forta competència per la llum. A més a més l'Ailanthusprodueix una substància al·lelopàtica anomenada ailanthone, la qual inhibeix el creixement d'altres plantes.

FamíliaSimaroubaceae

NOMS: Catxurros. Cospí d’Espanya. Turdell. Castellà: Cachurro. Bardanilla. Italià: Lappolina nodosa. Francès: Torilis noueux. Anglès: Knotted Hedgeparsley. Alemany: Knäuel-Klettenkerbel. Knäuelkerbel. Neerlandès: Kluwendoornzaad. Grec:Μυρμηκοβότανο.

Flors en umbel·la de curt peduncle

SINÒNIMS: Tordylium nodosum L.

DISTRIBUCIÓ: Europa central i meridional, Àfrica septentrional i Àsia occidental.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Camps, erms terofítics, herbassars, vores de camins. Fins els 1300 metres d’altitud

Tiges ramificades i cobertes de pèls

DESCRIPCIÓ: Umbel·lífera anual amb tiges de fins 40 cm ramificades des de la base, cobertes de pèls dirigits cap a baix.

Fulles 2-3 pinnatisectes

Fulles dividides, 2-3 pinnatisectes, amb folíols de darrer ordre ovats, aguts i amb pèls.

Flors molt petites blanques o rosades

Flors en petites (1-2 cm de diàmetre) umbel·les laterals oposades a les fulles, amb peduncle molt curt, aspecte de glomèrul, i tres radis molt curts. Flors hermafrodites, sèssils, amb calze de sèpals minúsculs, i pètals de 0,5-0,8 mm, blancs o rosats. Floreix de març a juny

Fruit amb agullons gloquidiats

Fruit amb el mericarpi intern tuberculat i l’extern amb agullons gloquidiats, és a dir, amb pèls unicel·lulars que tenen petits apèndixs espinosos dirigits cap enrere, no disposats en fila.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta és epizoocora, és a dir, que utilitza els animals, indirectament, per tal de disseminar llurs llavors. Amb aquesta finalitat els fruits han desenvolupat agullons corbats per què s’enganxen als pèls dels mamífers i transporten les llavors lluny de la planta mare, colonitzant així nous territoris.

Petita umbel·la de tres radis

USOS I PROPIETATS: No en coneixem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Torilisés una creació arbitrària de Michel Adanson en «Families des Plantes» (1763-64) on no aporta cap raonament. Alguns autors relacionen aquest nom amb el grec “toréō” = fendre, taladrar, en al·lusió als fruits espinosos.

L’epítet específic nodosa deriva del llatí “nodosus, -a, -sum” = nodós que presenta nodes,és a dir, protuberàncies arrodonides i dures.

Torilis nodosa va ser descrita per (L.) Gaertn. i publicada en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 1: 82. 1788.

FamíliaUmbelliferae (Apiaceae)

NOMS: Buglossa. Llengua bovina. Llengua de bou. Borraina borda. Castellà : Lengua de buey. Buglosa. Lenguaza. Melera. Argamula. Gallego: Borraxa silvestre. Éuscara: Txacurrmin. Idimi. Idimihia. Portugués: Buglossa. Lingua-de-vaca. Erva-sangue. Occità: Borratge salvatge, Bourrage bastard, Lenga de buòu. Francès: Buglosse azurée, Buglosse d'italie. Italià:Buglossa azzurra. Lingua di manzo. Anglès: Garden anchusa, Italian alkanet, Italian bugloss, Large blue alkanet. Alemany:talienische Ochsenzunge. Neerlandès:Blauwe Ossetong. Grec:Άνχουσα η γαλάζια. Αγόγλωσσος

Flors en cimes laxes

SINÒNIMS: Anchusa italica Retz.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Secalion cerealis. Camps de secà, vores de camins, herbassars ruderals, sobre substrat bàsic. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba que pot arribar al metre i mig d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba que pot arribar a més de metre i mig d’alçada, amb tiges erectes híspides, molt ramificades a la part superior, que apareixen el segon any, ja que el primer any només és una planta acaule amb roseta de fulles lanceolades.

Fulles inferiors en roseta, les superiors un xic asimètriques

Fulles inferiors en roseta, seques a la fructificació, peciolades, agudes, estretament el·líptiques, cobertes de pèls híspids, amb el marge sinuat; les mitjanes i superiors més petites, un xic asimètriques i dèbilment decurrents, amb el limbe lanceolat.

Gola amb pèls blanquinosos

Flors en cimes laxes, bràctees linears més curtes que el pedicel a la fructificació. Calze acrescent de sèpals soldats a la base. Corol·la d’1-2 cm de diàmetre, blau intens, formant un tub tan llarg con el calze que s’obri en lòbuls oblongs; gola amb pèls blanquinosos. Androceu amb estams inserts a la part superior del tub de la corol·la. Floreix de maig fins l’agost

Fruit en núcula reticulada

Fruit en núcules ovoides, més llargues que amples, reticulades, amb un anell basal.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les boraginàcies solen ser blaves, però abans d’obrir-se i al marcir-se, prenen tons vermellosos perquè els pigments que posseeixen, del grup dels antocians, varien de color en canviar el pH del suc cel·lular.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les flors i les fulles, en infusió i cataplasmes, com antiinflamatòria, antitussígena, diürètica, depurativa i demulcent.

Hi ha diversos conreessis seleccionats per a ús en jardí. De l’arrel s’extrau una substància roja que s’empra de coloret.

Corol·la de color blau cridaner

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Anchusa deriva del grec “ἀγχουσα ankusa” el nom de la planta amb l’arrel de qual es feia un preparat cosmètic roig. Aquest nom l’aplicaven els llatins a diverses plantes d’aspecte semblant, com ara Lithodora fruticosa, o Echium sp.

I l’epítet específic, azurea, ve del"läžwärd" que va passar a l’àrab "lāzwardī", una adaptació del sànscrit "rājāvarta"lapislàtzuli, pedra de color blau que en llatí medieval era “lazur o lazulum”, és a dir: de color blau, pel color blau intens de les flors. El nom específic del sinònim, itàlica,és un epítet geogràfic que significa d’Itàlia.

Aquesta planta s’anomenava xuclamel, per que la gent xuclava la flor per extraure la llàgrima de mel que hi ha al fons.

Anchusa azurea va ser descrita per Philip Miller (1691-1771) i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 9. 1768.

FamíliaBoraginaceae

NOMS: Blat bord. Castellà: Rompesacos, Trigo morisco pinchudo. Èuscara: Olosoikia. Occità: Blad-de-couquièu. Francès:Égilope allongé, Égilope de trois pouces, Égilope long de trois pouces. Italià: Cerere allungata . Anglès: Barb goatgrass, Barbed goatgrass. Alemany: Dreizölliger Walch.

Una sola espiga allargada i estreta

SINÒNIMS: Triticum triunciale (L.) Raspall.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia.Taeniathero-Aegilopion.Camps, erms, herbassars secs, vores de camins. Fins els 1200 metres d’altitud.

Pot arribar als 40 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada, amb tiges erectes primes

Fulles ciliades

Fulles planes amb beina pilosa, les inferiors ciliades. Lígula dentada

Glumes no ventrudes

Flors en una sola espiga allargada i estreta. Les glumes de les espiguetes tenen 2-3 arestes llargues i aspres, però no són ventrudes com les del seu congènere la traiguera (Aegilops geniculata). Lemma amb tres dents o arestes curtes a les espícules laterals, amb una aresta llarga i dos de curtes a la espícula apical, però sempre més febles i més curtes que les arestes de les glumes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi estretament ovoide

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espículesseques quan maduren tenen un cert perill per a algunes mascotes, especialment gossos. S'aferren a la roba i poden, per la seva petita mida, penetrar en diversos orificis (orelles, nas, etc.) A més la presència d'arestes s'oposen a qualsevol retirada. Es poden crear diverses lesions, abscessos, etc. També pot endinsar-se fins que en no poden sortir forma una bola o un abscés en altres parts del cos. Un veterinari pot ser imprescindible per extreure l'espícula.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aegilops ve del grec "αιγιλωψ aigilops" una mala herba que infestava la civada farratgera, esmentada per Plini.

L’epítet específic triuncialis deriva de "tris" tres voltes i "uncia" falç: de tres falçades.

Està catalogat com mala herba nociva per Departament d'Aliments i Agricultura de Califòrnia, doncs està provocant una disminució de la diversitat de les espècies autòctones. Les arestes de les llavors s’enganxen fàcilment al pèl dels animals, la roba humana i als vehicles, el que permet una àmplia i ràpida dispersió.

Aquesta espècie s’hibrida amb facilitat amb diferents tipus de blat i el converteix en infèrtil, el que provoca perjudicis econòmics.

Aegilops triuncialis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1051. 1753.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Cascall de riera, Cascall marí, Rosella groga, Rosella marina.Cascall banyut. Glauci. Ciuró bord. Castellà : Adormidera marina, Almacharán de mar, Amapola marina, Glaucio. Gallego: Herba da tiña. Mapoula das praias. Èuscara: Ostamiña. Occità:Erbo dóu faiòu. Portugués: Papoula-das-praias. Dormideira-marinha. Francès: Glaucienne jaune, Pavot cornu, Pavot jaune des sables. Italià:Papavero cornuto. Papavero giallo delle sabbie. Anglès: Yellow horned-poppy. Beach Poppy. Alemany: Gelber Hornmohn. Neerlandès: Gele Hoornpapaver. Grec:Σερπιερίνα. Γιαλόπετρο.

Flors grans i solitàries

SINÒNIMS: GlauciumluteumScop.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Glaucio-Cakilion. L’hàbitat més habitual són les platges i codolars dels rius a les terres litorals, però també les rambles de rius i barrancs de l’interior. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba robusta, erecta i ramificada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal erecta i ramificada, amb la tija glabrescent i robusta, de fins 90 cm d’alçada, amb làtex groguenc. El primer any fa una roseta de fulles esteses per terra.

Fulles pinnatipartides de color verd glauc

Fulles de color verd glauc molt lobulades, pinnatipartides, amb els lòbuls dentats irregularment i un xic carnoses. Les inferiors peciolades, que poden fer més d’un pam de longitud. Les caulinars són més menudes, cordiformes i amplexicaules, d’aspecte arrugat.

Corol·la amb quatre pètals grocs

Flors hermafrodites, pedunculades, solitàries amb quatre pètals grans (de 4 a 9 cm de diàmetre) de color groc. Dos sèpals verdosos, pilosos i caducs. Corol·la amb quatre pètals obovats enfrontats dos a dos formant una creu. Androceu amb molts estams d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper, verd i papil·lós, estil curt i dos estigmes lamel·liformes acabats en una banya. Floreix d’abril a setembre.

Fruit en càpsula siliqüiforme

Fruit en càpsula en forma de banya molt allargada, fins 30 cm, dehiscent per dues valves, amb nombroses llavors negres i reticulades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i pertànyer a la mateixa família, el fruit del Glaucium no es presenta en la forma típica de les roselles (càpsules que s’obrin per diversos porus situats sota mateix del disc estigmàtic) sinó en càpsules allargades, siliqüiformes, formades per un envà longitudinal i dues llargues valves que es desprenen per alliberar les granes.

Nombrosos estams grocs

USOS I PROPIETATS: Tot i ser una planta narcòtica i verinosa, rica en alcaloides, s'usava antigament per curar les pedres del fetge i l'àcid úric. Actualment el seu ús intern es considera perillós, si bé que es pot emprar el làtex externament, com a cataplasma, per fer desaparèixer les berrugues. L'aigua de bullir les arrels s'ha emprat popularment contra el dolor de ciàtica i alguns problemes de fetge.
En veterinària es fan servir cataplasmes de fulles picades per cicatritzar les úlceres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Glaucium deriva del grec “glaukós” glauc, grisenc, que és el color de llurs fulles. El nom del glauci i del suc que s’extreia d’ell a l’antiga Grècia era “glaúkion”. El nom específic flavumés un epítet llatí que significa groc, pel color dels pètals.

Glaucium flavum va ser descrita per Heinrich J.N. Crantz i publicada en Stirpium Austriarum Fasciculus2: 133. 1763.

FamíliaPapaveraceae

NOMS: Agropir glauc, Fenàs de gos. Fenosa. Castellà: Lastón. Italià:Gramigna intermèdia. Francès: Chiendent intermédiaire. Anglès:Intermediate Wheatgrass, Alemany: Bärtige Quecke. Graugrüne Quecke.

Flors en espigues de fins un pam

SINÒNIMS: Agropyronglaucum Roem. et Sch.;Elytrigia intermedia (Host) Nevski

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Marges, camps secs, Fins els 1300 metres d’altitud

Herba rizomatosa glauca

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, glauca, robusta, que pot arribar al metre d’alçada

Fulles aspres al tacte

Fulles de 2-7 mm d’amplada, planes, engruixides al marge i aspres al tacte. Lígula dentada.

Espícules de fins 1,5 cm

Flors en espigues de 10-25 cm; espícules d’1-1,5 cm, normalment amb 4-5 flors; glumes obtuses o truncades, lemmes subobtusos. Tres estams i dos estigmes plomosos.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies és representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i elbambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquests s'interpreten com les restes del periant. En el moment de la floració, les anteres dels estams, molt mòbils, sobresurten fora de l'espícula, permetent la pol·linització pel vent.

Lígula dentada

USOS I PROPIETATS: Emprada com a farratge per ser una de les més productives a l’oest dels Estat Units, sense ser una planta invasora, doncs conviu bé amb espècies de plantes natives.

S’utilitza amb èxit pel control de l’erosió i rehabilitació de la terra en sòls degradats. En tan sols cinc anys produeix gran quantitat de massa vegetal que restaura la fertilitat i atrau a les aus per nidificar.

Espícules

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos”= mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. El nom específic hispidusés un epítet llatí que significa estarrufat, eriçat, per l’aspror de les fulles al tacte.

El gra del agropir glauc té característiques nutricionals similars al blat, i pot ser molt en farina panificable. Aquesta espècie va ser seleccionada, entre més de 100 gramínies, per ser la més prometedora en base al sabor, facilitat de trilla, emmagatzematge, facilitat de collita i creixement perenne.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Citró, Erviana groga, Ravenell, Ravenissa, Ravenissa groga. Bergeret. Castellà: Jamargo blanco, Rabanillo. Tamarilla. Gallego: Herba de San Marcos. Labestro. Occità: Ravanello. Portugués: Aneixa. Saramago. Francès: Rapistre rugueux. Italià:Miagro peloso.Anglès: Bastard cabbage, Turnipweed, Wild rape, Wrinkled gold-of-pleasure. Alemany:Runzeliger Rapsdotter.

Flors en raïm

SINÒNIMS: Rapistrum rugosum subsp. rugosum; Rapistrum longeracemosum Sennen

DISTRIBUCIÓ: Latemediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Herbassars ruderals, sembrats, marges, vores de camins. Fins els 1400 metres d’altitud

Herba ramificada i híspida

DESCRIPCIÓ: Herba anual, erecta, ramificada, híspida, amb tiges de fins un metre d’alçada

Fulles caulinars

Fulles basals lirato-pinnatipartides i peciolades; les superiors més petites, subsèssils i oblongues.

Corol·la groga

Flors en raïms que van allargant-se amb la fructificació. Flors amb quatre sèpals erecto-patents de 4-6 mm; corol·la amb quatre pètals grocs de 6-11 mm. Floreix d’abril fins l’octubre

Fruit en silícula de forma característica

Fruit en silícula característica dividida en dos segments, l’inferior persistent, cilíndric, tan llarg com el curt peduncle, i el superior de forma globosa, rugós o costat, indehiscent, amb l’estil persistent en forma de bec terminal filiforme.

Sèpals erecto-patents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Rapistrumés un gènere que compta amb només dues espècies: Rapistrum rugosum i Rapistrum perenne. Als Països Catalans només és autòcton el ravenell (Rapistrum rugosum) que és una espècie oriental estèpica que arriba a l'Europa Central.

USOS I PROPIETATS: Les fulles poden menjar-se en amanida, és considerada, però, una mala herba pels conreus.

Fulles basals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rapistrumés un despectiu de “rapa”= nap, per la similitud amb la planta del nap (Brassica rapa). L’epítet específic rugosum deriva de “ruga”= arruga, rugós, en referència a la superfície dels fruits.

Rapistrum rugosum va ser descrita per (L.) All. i publicada en Flora Pedemontana 1: 257. 1785.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Carabassina. Colobrina, Nap coent, Nap del diable, Castellà:Alfesira, Brionia blanca, Nueza, Silonia, Tuca. Gallego: Saltasebes. Nabo caiño. Boudaña. Èuscara: Alagorria. Asta matz. Occità: Coucourdié sóuvage, Coucouroumasso, Vibauda. Portugués: Erva-cobra. Nabo-do-diabo. Italià:Brionia comune. Zucca selvàtica.Francès: Bryone dioïque. Anglès: Common bryony, Mediterranean briony, Red-berried bryony, White bryony. Alemany: Brachwurz. Rotbeerige Zaunrübe. Neerlandès:Heggerank. Grec:Ποντικοστάφυλλο. Θηριόχορτο.

Flors en petits raïms axil·lars

SINÒNIMS: Bryonia dioica Jacq.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Indrets forestals, bardisses i orles de bosc amb sòl humit, vores de sèquies, rius i torrents. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba enfiladissa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba dioica, pilosa y enfiladissa, mitjançant circells espirals en forma de moll, que pot arribar als tres metres de llargària. L’arrel és grossa, napiforme.

Fulles amb 3-5 lòbuls

Fulles alternes, peciolades, palmatilobades, de nervació palmada amb 3-5 lòbuls, verdes per l’anvers i un xic blanquinoses pel revers.

Flor masculina

Flors en inflorescències en raïms axil·lars. Flors pentàmeres de calze amb cinc sèpals triangulars i corol·la amb cinc pètals de color verd groguenc. Les masculines amb peduncle major i corol·la un poc més grans (8-13 mm), amb cinc estams dels quals, de vegades, quatre es solden de dos en dos i un queda lliure, aparentat que hi ha tres. Flors femenines amb corol·la de 3,5-6,5 mm, i gineceu d’ovari ínfer amb tres estigmes. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en baia esfèrica

Fruit en baia esfèrica de la grandària de poc més que un pèsol, de color roig brillant, amb 3-6 llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els circellssón òrgans filamentosos l’origen dels quals es troba en una modificació de la fulla o la tija. Presenta un notable tropisme, conegut com a haptotropisme, que fa que es pugui agafar a qualsevol suport. Normalment s'hi cargola en hèlix permetent a la planta d'enfilar-s'hi.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: S’ha emprat com purgant, vesicant i rubefaent, però és molt TÒXICA, raó per la qual s'ha abandonat el seu ús en medicina popular.L'arrel conté glucòsids triterpènics que provoquen inflamació intestinal, diarrees, còlics i hemorràgies. Es calcula que la dosi letal per un adult és de 20 grams.

En medicina homeopàtica s'usa per combatre l'artritis, reumatismes, tos, còlics hepàtics, xarampió, sinovitis, vessaments articulars i algunes afeccions pulmonars.

Flor masculina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bryonia deriva del grec “βρύον brýon” = molsa, doncs aquesta enfiladissa habita els llocs humits coberts de molsa. Altres autors citen a Plini per afirmar que el nom Bryonia es deriva del grec i “bryo, bryéin”, que significa créixer, o brollar amb força, en referència al vigor exuberant de les tiges quan surten del rizoma.

El nom específic creticaés un epítet geogràfic que també ve del grec antic “Κρήτη Krētē” = l’illa de Creta. La subespècie s’anomena dioica, que ve del grec"δίς dίs" = dues vegades, i"oikia" = llar, perquèflorsmasculinesifemeninescreixen en plantes diferents.

Flors femenines més menudes

Aquesta espècie, junt a la carabassina negra o briònia negra (Tamus communis) s’havia usat en rituals de bruixeria i màgia negra, per provocar mal als enemics. També s’hi atribueix la propietat d’evitar la caiguda de llampecs posant branquetes de la planta als quatre punts cardinals de la llar.

Aquesta espècie està inclosa en l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes la venda al públic de les quals queda prohibida o restringida per la seua toxicitat.

Bryonia dioica va ser descrita per Nikolaus Joseph von Jacquin i publicada en Florae Austriaceae 2: 59–60, pl. 199. 1774.

FamíliaCucurbitaceae

NOMS: Plantatge. Plantatge comú, Plantatge de fulla grossa.Castellà: Llantén mayor. Lengua de carnero. Llantén. Sietenervios. Gallec: Chantaxe. Lentén. Èuscara: Arpin. Zain-belarr. Plantaina. Occità: Aurèlha de lebre, Coua de gàrri, Coua-de-rat, Erbo de cinq costo. Portuguès: Chantage. Tanchagem maior. Francès: Grand plantain, Plantain à grandes feuilles. Italià:Piantaggine maggiore. Anglès: Common plantain, Great plantain. Alemany:Breit-Wegerich. Großer Wegerich. Neerlandès: Grote Weegbree. Grec:Πεντάνερο το μέγα. Κοκοράκι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Al nostre territori trobem dues subespècies: la subsp. major i la subsp. intermedia. Es diferencien bàsicament pel nombre de nervis a les fulles i la forma de l'espiga. Així, la subsp. major presenta de 5 a 9 nervis i té les espigues atenuades cap a l'àpex, mentre que la subsp. intermedia té de 3 a 5 nervis i té les espigues cilíndriques

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea.Habita herbassars en zones alterades de indrets humits i ben nitrificats. És considerada una mala herba per a les gespes ornamentals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta amb tija engruixida subterrània

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És el plantatge més gran de les nostres terres. Arriba als 60 cm d’alçada.

Fulles totes basals

Fulles en roseta basal, ovades, enteres o poc dentades, amb 3-9 nervis convergents, com algunes de les seues germanes, però molt més amples, i de fins 40 cm de llarg, amb pecíol un poc alat tant llarg com el limbe. Totes les fulles surten directament del rizoma.

Estams exserts

Flors en una llarga espiga, poc més curta que l’escapus estriat que la sosté. Flors hermafrodites, tetràmeres, amb petites bràctees ovades amb el marge escariós. Calze amb quatre sèpals verds de marge escariós. Corol·la de quatre pètals soldats en un tub groguenc de 2 mm, acabat en quatre lòbuls lanceolats d’1 mm. Androceu amb 4 estams exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Floreix d’abril fins l’octubre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula (pixidi) ovoide de 2-4 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidiés un fruit sec, una càpsula dehiscent que s’obri per una sutura transversal o circumcisa. La part superior es desprèn en sol bloc, anomenat opercle, deixant al descobert la secció inferior o urna, que conté les llavors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es fa servir com astringent i s'usa mitjançant cataplasmes per curar ferides i bonys, i en gargarismes per curar les inflamacions de la boca, la gola i el mal de queixal.

Les espigues tendres i les fulles es poden menjar en amanida. Les espigues tenen sabor d’avellana i les fulles de xampinyó.

Gineceu amb un sol pistil filiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plantago deriva del llatí “planta, -ae” que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles paregudes a la planta del peu.

L’epitet específic majorés una forma incorrecta, però vàlida, del llatí “maior”, comparatiu de "magnus" gran, és a dir, major, més gran o llarg respecte a altres espècies del mateix gènere.

Les propietats curatives de la planta ja eren conegudes a l’Antiguitat. Plini el Vell mencionava que era capaç de curar 24 malalties.

Als cercles que creuen en la màgia i la bruixeria s’havia emprat per allunyar les malastrugances i per aconseguir l’amor de les dones estimades. Al segle XVII a França va triomfar la següent fórmula per fer-se amar: “El dia de Sant Joan, abans d’alba, agafeu les llavors del plantatge, la polvoritzeu i la introduïu al canó d’una ploma d’oca amb un parell de gotes d’aigua beneïda; després ho tapeu tot amb cera verge d’un ciri també beneït. El que dugi a sobre aquestes llavors serà amat per totes”

L’entomòleg Vincent Albouy, autor de llibres sobre la jardineria ecològica, diu que les seues fulles serveixen de aliment i reservori per a la fauna auxiliar.

Plantago media va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 112. 1753

FamíliaPlantaginaceae

NOMS: Fenc bord. Trèvol de fulla estreta. Castellà: Jopitos. Trébol de hoja estrecha. Gallec: Trebo. Éuscara: Hirusta. Portuguès:Rabo de gato. Trevo-de-folhas-estreitas. Italià:Trifoglio angustifoglio. Francès: Trèfle à feuilles étroites, Trèfle à folioles étroites. Anglès: Narrow-leaf crimson clover. Alemany:Fuchsschwanz-Klee. Schmalblättriger Klee. Grec:Τριφύλλι στενόφυλλο. Κατσικλάρι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Trifolium pamphylicum Boiss. & Heldr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, marges de camps, coscollars. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta coberta de pèls

DESCRIPCIÓ: Herba pubescent, pluricaule, amb tiges de fins 40 cm d’alçada, amb pèls, erectes

Fulles amb tres folíols linears

Fulles alternes, pedunculades, trifoliades amb els folíols linears, enters llargs i estrets, pilosos, amb estípules també llargues i estretes

Flors papilionada de color de rosa

Flors en inflorescència terminal cilíndrica en espiga, sense involucre. Calze amb cinc dents triangulars aguts, tot cobert de pèls que s’allarga a la fructificació. Corol·la amb els pètals soldats a la base, de forma papilionada i color rosa. Androceu diadelf amb nou estams soldats i un lliure. Gineceu d’ovari súper, estil corbat i estigma humit. Floreix d’abril fins juliol.

Fruit en llegum dehiscent

Fruit en petit llegum indehiscent inclòs al calze persistent, amb una o més llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Unes de les herbes més típiques i comunes d’aquesta extensa família són els trèvols (del gènere Trifolium), fàcils de reconèixer per llur fulles trifoliades i pels glomèruls de floretes menudes de color groc o rosat en que acaben les tiges.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Trifolium deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus.

L’epítet específic angustifolium deriva del llatí da "angustus"= estret, prim, i "folium"= fulla, és a dir, de fulla estreta.

És autosuficient en nitrogen, doncs, com totes les lleguminoses, té la capacitat de fixar al sòl el nitrogen de l’aire, mitjançant la simbiosi amb una bactèria a nivell radicular.

Trifolium angustifolium va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 769. 1753.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae)

NOMS: Agret. Api de sèquia. Clenxot. Creixenera. Créixens bords. Gallassa. Castellà : Berraza. Berrera. Berra. Gallec:Berro femia. Brizo. Èuscara: Berroa. Zarra. Portuguès: Rabaças. Italià:Erba Canella.Gorgalestro. Sedano d'acqua.Francès: Ache faux cresson, Ache nodiflore, Céleri à fleurs nodales. Anglès:Wild celery. Fool's Water-cress. Alemany: Knotenblütiger Eppich. Knotenblütiger Scheiberich. Neerlandès: Groot Moerasscherm.

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Helosciadiumnodiflorum (L.) W.D.J. Koch.; Sium nodiflorum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-Eurosiberiana

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion.Torrents, fonts, zones humides, sovint viuen a dintre de les corrents d'aigua dolça, sovint acompanyant als créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum). Fins els 1000 metres d’altitud.

Tiges prostrades i estoloníferes

FORMA VITAL: Helòfits:són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria. Hidròfit:Planta hidròfila és aquella que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Té tiges prostrades, glabres, estoloníferes, de fins un metre, fistulosos i finament solcats, amb arrels als nusos que s’arrelen al sediment dels torrents

Fulles compostes amb folíols dentats

Fulles compostes pinnatisectes, amb folíols sèssils oposats i l’últim sol, de marge dentat

Flors de pètals blanquinosos

Flors agrupades en umbel·les compostes de peduncle molt més curt que els radis, sense bràctees; d’umbèl·lules amb radis d’1-2 mm i bractèoles ovades tan llargues com les flors. Calze sense dents. Corol·la amb pètals blanquinosos. Flors hermafrodites Floreix de maig a octubre

Fruit amb costelles prominents

Fruit en mericarpi ovoides amb grosses i prominents costelles

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les umbel·líferes comparteixen una morfologia força uniforme i característica. Quasi totes són herbes de rel engruixida, nusos marcats i tija fistulosa o amb medul·la esponjosa i fulles amb limbe dividit, però la característica més notable és l’agrupació de les flors en umbel·les, generalment dobles, en les quals els radis de primer ordre, la umbel·la, terminen en un verticil de radis de segon ordre portadors d’una flor cadascun, que formen les umbèl·lules. Al peu dels radis de la umbel·la sol haver-hi un verticil de bràctees, dit involucre, alhora que les umbèl·lules duen un involucel de bractèolessemblants.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com vitamínic i diürètic. Les fulles es mengen en amanida, com els créixens

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Apium és el nom llatí de l’api. El genèric del sinònim Helosciadium deriva de la unió de les paraules gregues "helos" = pantè, i "skiadion" = paraigües o para-sol, és dir, paraigua de pantà.

L’epítet específic nodiflorum deriva de "nodus" nus, entroncament, i de "flos, floris" flor, és a dir, amb flors als nusos.

Apium nodiflorum va ser descrit per(L.) Lag. i publicat en Amenidades Naturales de las Españas 1(2): 101. 1821.

FamíliaUmbelliferae (Apiaceae)

NOMS: Cua de guilla. Bromus hordeaci. Castellà:Espiguilla de burro. Gallec: Bromo. Occità: Erbo molo. Francès: Brome fausse orge, Brome mou. Italià:Forasacco peloso. Anglès:Lop Grass. Soft Brome. Soft Brome. Alemany:Weiche Trespe. Neerlandès: Zachte Dravik.

Flors en panícula de fins 10 cm

SINÒNIMS: Bromus mollis L.

Observacions: Es distingeixen dues subespècies: la subsp. hordeaceus i la subsp.divaricatus.
La primera té distribució general i es caracteritza per tenir l'aresta cilíndrica i les beines foliars molt piloses. La segona és molt rara, i es fa als prats sorrencs, closes del litoral i llocs humits de Mallorca, Girona i sud del País Valencià. Presenta l'aresta aplanada i les fulles i espiguetes finament tomentoses.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Gramínia de tiges estriades i erectes

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Vores de camins, cultius, erms, marges, herbassars.

DESCRIPCIÓ: Gramínia de tiges estriades erectes, tota coberta d’una pilositat suau, de fins 80 cm d’alçada

Lígula truncada

Fulles linears, planes, blanes, amb pèls suaus com les beines. Lígula curta i truncada

Espigueta amb glumes desigulas

Flors en panícula de fins 10 cm, d’espiguetes amb peduncles més curts que l’espigueta i aristades disposades de manera molt densa, lanceolades, pubescents, amb 6-10 flors hermafrodites i glumes poc desiguals. La glumel·la inferior o lemma té nervació prominent, i la superior o pàlea és més curta i té aresta d’uns 5 mm. Androceu amb tres estams d’antera groga i anteres en forma de X que vibra al vent. Ovari súper amb dos estigmes plomosos. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi bruna més curta que la pàlea.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espiguetaés la unitat de la inflorescència que porta les flors i les glumel·les que les protegeixen (lemma i pàlea). A la base de cada espigueta, d’ordinari hi ha dues glumes que no acompanyen cap flor.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària.

L’epítet específic hordeaceus ve a partir d’ “Hordeum”= ordi, un gènere de les gramínies, és a dir, similar a l’ordi o civada.

Bromus hordeaceus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 77. 1753.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Dolceta. Enciam de font. Enciamet. Enciam de senyor. Enciamet de la Mare de Déu. Castellà: Pamplina de agua. Hierba ce. Hierba de la sangre. Hierba jabonera. Lechuguilla. Gallec:Alface-dos-rios. Èuscara: Ur-odar. Occità: Doceta, Pan-fourmènt. Portugués: Alface-dos-rios. Alfacinha-do-rio. Francès: Mouron d'eau, Samole de valerand. Italià:Lino d'acqua. Anglès: Brookweed. Alemany: Salz-Bunge. Neerlandès: Waterpunge.

Flors en panícula terminal

SINÒNIMS: Anagallisaquatica Endl. ex Ledeb.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetea australis. Fonts, torrents i llocs ombrívols i molt humits on circula aigua temporalment, sense arribar a estar dins l’aigua.

Tija fistulosa i glabra

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gran part de l’any apareix només que una roseta de fulles aplicades a terra, fins que a la primavera creix una tija erecta, que pot arribar a fer un parell de pams d’alçada, cilíndrica, fistulosa, glabra i foliosa

Fulles basals atenuades en pecíol

Fulles basals obovades, obtuses, atenuades en pecíol curt, enteres, pubescents, d’un verd esvaït. Les caulinars sèssils, alternes i progressivament més petites

Flors pentàmeres i hermafrodites

Flors en panícula terminal, pedicel·lades i amb una petita bràctea linear. Flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb calze campanulat i persistent, dividit en cinc lòbuls triangulars. Corol·la blanca de 3-4 mm de diàmetre, amb cinc pètals soldats a la base i acabada en cinc lòbuls arrodonits i acuminats. Androceu amb cinc estams que s’alternen amb cinc estaminodis. Gineceu semiínfer amb estil columnar i persistent acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a setembre

Fruit en càpsula esferoïdal

Fruit en càpsula esferoïdal de fins 4 mm, dehiscent per cinc valves amb nombroses llavors tuberculades de color bru

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estaminodiés un estam estèril, rudimentari o abortiu, que no produeix grans de pol·len. Els estaminodis són habitualment poc visibles i semblants als estams, i se solen situar a la part interna de la flor. De vegades són prou llargs com per sobresortir de la corol·la i fer-se conspicus. Els estaminodis poden ser característiques diferencials entre espècies.

Calze campanulat i persistent

USOS I PROPIETATS: En medicina populars s’ha fet servir per aprofitar les propietats antiescorbútiques, vulneràries i aperitives que té.

Com en seu nom comú indica es pot consumir en amanides, com un enciam.
Es cultiva com a planta ornamental d'aquaris, estanys i zones humides però amb llum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Samolus ve del llatí “samolus, -i” que emprava Plini en referència a una planta que els druides feien servir per curar malalties a porcs i bous, que es criava a llocs humits.

L’epítet específic valerandi està dedicat a Dourez Valerand, botànic flamenc del segle XVI.

Aquesta planta és rica en vitamina C, d’ací que la principal virtut era la propietat antiescorbútica. L’escorbut és una malaltia provocada per la deficiència d’aquesta vitamina C, que a l’actualitat no és corrent però antigament provocava grans epidèmies.

Samolus valerandi va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1 : 171-172. 1753

FamíliaPrimulaceae

NOMS: Blet blanc. Amarant blanc. Castellà:Bledo blanco, Tamarago, Zamarago. Portugués:Bredo-branco. Italià:Amaranto bianco. Francès: Amarante blanche. Anglès: Tumble pigweed, White amaranth. Alemany:Weißer Amarant. Weißer Fuchsschwanz. Neerlandès: Witte Amarant. Grec:Αγριοβλήτα.

Flors en glomèruls axil·lars

SINÒNIMS: Glomeraria alba (L.) Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Introduït d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis.Conreus de secà i comunitats nitròfiles, ruderals i arvenses, fins els 1000 metres d’altitud

Herba de tiges molt ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada generalment erecta, però de vegades prostrada, i molt ramificada, de color verd groguenc o, de vegades, rogenc

Fulles alternes de marge ondejant o enter

Fulles alternes, de limbe el·líptic a lleugerament espatulat, de marge enter o ondejant i peciolades

Flors unisexuals amb bractèoles espinescents

Flors en glomèruls axil·lars de flors unisexuals, generalment trímeres i amb bractèoles espinescents, més llargues que el periant. Tèpals desiguals i aguts. Androceu amb tres estams. Gineceu d’ovari súper i pistil acabat en 2-3 estigmes. És monoica, i les flors masculines i femenines apareixen al mateix glomèrul. Floreix de juny a novembre

Fruit molt rugós

Fruit en pixidi molt rugós, de grandària semblant a la del tèpal major, amb llavors d’1 mil·límetre de diàmetre de color bru o negre. Una sola planta pot produir fins sis milions de llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una de les maneres que tenen les plantes per disseminar les llavors és l’anomenada geoanemocora. Consisteix en que quan els fruits són madurs, la tija es trenca per la base i la planta sencera és arrossegada pel vent, girant sobre ella mateixa i escampant per tot arreu les seues llavors. D’ací els nom comú d’aquest blet en anglès tumble pigweed (planta rodadora). Una sola planta d’aquesta espècie pot produir fins sis milions de llavors, i mantenen la seua capacitat de germinació durant 40 anys.

Flors masculines i femenines al mateix glomèrul

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han aprofitat les propietats com astringent, antidiarreic i emmenagog, per alleugerar hemorràgies, diarrees i conjuntivitis.

Les fulles es poden menjar, com moltes de les seues germanes de gènere

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton” que significa immarcescible (format per"α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides, nom de planta sinònim de helichrysos, segurament una espècie del gènere Helichrysum

El nom específic albusés un epítet llatí que significa de color blanc, en referència al color de les flors.

Amaranthus albus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1268. 1759.

FamíliaAmaranthaceae

NOMS: Cua de rata. Pelosa. Castellà: Cola de zorra. Flecos de lana. Gallec:Rabo de raposa. Portugués: Rabo de zorra macio. Francès:Polypogon de montpellier. Italià:Coda di lepre comune. Anglès: Annual Beard-grass. Alemany: Gewöhnliches Bürstengras. Neerlandès: Baardgras.

Flors en panícula compacta i allargada suau al tacte

SINÒNIMS: Alopecurus monspeliensis L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Camps, marges de camins, herbassars, a prop de zones humides. Fins els 700 metres d’altitud.

Tiges erectes que poden arribar al metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia de tiges erectes de fins prop d’un metre d’alçada

Lígula membranàcia

Fulles linears, planes, amb lígula membranàcia obtusa

Espiguetes de 2 mm

Flors hermafrodites en panícula compacta i allargada amb aspecte i tacte sedós. Espiguetes de 2 mm pedicel·lades, amb glumes escotades, ciliades i arestades, amb fines i suaus arestes. Floreig de maig a l’agost

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes llavors de malesesnecessiten llum per a germinar, per això després de cada labor agrícola, les que queden en la superfície del sòl es veuran afavorides. D'aquesta manera la germinació es produeix escalonadament, mantenint-se en reserva per a altres anys les que formen el dit “banc de llavors del sòl”.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

El nom específic monspeliensisés un epítet geogràfic que fa referència a Montpeller, al sud de França, on hi hagué una important escola de botànics i el Jardí Botànic més antic de França, fundat en 1593.

Polypogon monspeliensis va ser descrita i publicada, amb el nom deAlopecurus monspeliensis, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 61. 1753. Més tard René Desfontaines la va publicar amb el nom actual en Flora Atlantica 1: 67. 1798.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Llinet gàl·lic. Lli de flor groga. Castellà: Lino de Madrid. Lino amarillo. Èuscara: Liñua. Francès:Lin à trois styles. Italià: Lino spinato. Anglès: French Flax. Southern Flax. Alemany:Franzosen-Leinkraut.

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: LinumgallicumL.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Helianthemetalia guttati. Prats terofítics, en garrigues i pinars, sobre sòls descarbonatats preferentment. Fins els 1300 metres d’altitud. Aquest de les Fontanelles de Vallada

Tiges erectes i gràcils

DESCRIPCIÓ: Herba petita de tiges erectes, gràcils, glabres i suaus, de fins 40 cm d’alçada, que es ramifiquen a la meitat superior

Fulles linear-lanceolades

Fulles alternes, linear-lanceolades, sèssils, atenuades a la base

Corol·la de color groc or

Flors a la part superior de la tija, formant una panícula corimbosa laxa, amb pedicel tan llarg com el calze. Aquest té cinc sèpals oval-lanceolats, acuminats, que ultrapassen la càpsula. Corol·la de color groc or, petita, d’1 cm de diàmetre, amb pètals més llargs que els sèpals solcats per tres nervis verdosos. Gineceu amb ovari súper i estigma trífid. Floreix d’abril fins juliol

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linaceaeés una família vegetal cosmopolita de dicotiledònies de al voltant de 250 espècies en tot el món que comprenen gran part del planeta. La família inclou plantes herbàcies o rarament llenyoses, i arbres de gran port en els tròpics. El gènere més gran és Linum, amb 180 a 200 espècies, incloent-hi el lli de cultiu Linum usitatissimum.

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie s’empra en medicina homeopàtica.

Estigma trífid

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils. En les tombes dels faraons d’Egipte s’han trobat mòmies embolicades en llençols de lli amb una antiguitat d’uns 5.000 anys.

L’epítet específic trigynum deriva del grec “τρεις treis” tres, i "γυνή gyné" dona, femení, és a dir, amb tres òrgans femenins, possiblement per l’estigma trífid.

Es pot confondre amb Linum strictum, però aquesta espècie té flors d'un color més clar, i la planta és més rígida i compacta.

Linum trigynum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum1: 279. 1753

FamíliaLinaceae

NOMS: Lletuga vimínia. Enciam bord, Enciam verinós, Lletuga d’ase. Castellà:Lechuga de asno. Lechuguilla. Francès: Laitue des vignes, Laitue effilée. Italià: Lattuga alata. Anglès: Pliant Lettuce. Alemany: Ruten-Lattich. Grec:Αγριομάρουλο.

Flors en capítols repartits al llarg de la tija

SINÒNIMS: Prenanthes viminea L. Chondrillaramosissima DC.; Lactucaramosissima(All.) Boreau

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Pimpinello-Gouffeion. Llocs pedregosos i secs, erms, marges de camins i vinyes. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges erectes, glabres i primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot fer fins 80 cm d’alçada amb tiges erectes, glabres i primes ramificades de forma divaricada, de color gris blanquinós.

Les aurícules decurrents es mantenen verdes

Fulles inferiors pinnatipartides, runcinades, les superiors linears i amb dues aurícules decurrents, prolongades sobre la tija en una costa gruixuda, linear, verda.

Capítol amb 4-8 flors ligulades

Flors en capítols subsèssils solitaris o en fascicles repartits al llarg de la branca. Els capítols estan formats per un involucre cilíndric amb escates que conté 4-8 flors amb lígula de color groc pàl·lid. Floreix entre juliol i setembre

Aqueni comprimit amb vil·là

Fruit en aqueni obscur comprimit, amb costelles i bec, d‘1,5 de llarg, amb vil·là de pèls simples.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Segons la manera en que la fulla s’insereix a la tija pot ser: Amplexicaule, quan la base de la fulla abraça la tija (ex., Sonchus). Perfoliada, quan la fulla envolta completament la tija (ex., Thlaspi perfoliatum).Connata, fulla nascuda oposada a una altra a la qual s'hi solda per la base (ex.,Lonicera implexa). O, com en aquest cas, Decurrent,quan la làmina es prolonga per sota del punt d'inserció de la fulla amb la tija (ex., Verbascum)

Involucre cilíndric amb escates

USOS I PROPIETATS: A Itàlia s’empren les fulles basals bullides i saltejades amb oli d’oliva, o en amanides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lactuca deriva del llatí “lactis” que significa llet, en referència al làtex que produeixen totes les plantes del gènere.

L’epítet específic viminea ve del llatí “vimen”el vímet, per ser flexible i modelable com aquest.

Lactuca vimineava ser publicada per Presl, Jan Svatopluk & Presl, Carl Bořivoj en Flora Čechica160. 1819. Anteriorment havia sigut descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 797. 1753. amb el nom de Prenanthes viminea

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Avènula bromoide. Castellà:Avena de monte. Palaí. Italià: Avena bromoide. Francès: Avoine faux brome.

Flors en panícula racemiforme

SINÒNIMS: Helictotrichonbromoides (Gouan) C. E.Hubb.; Arrhenatherumbromoides (L.) Samp.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Escletxes de roques, a les pinedes i coscollars, sobre substrat calcari. Fins els 1500 metres d’altitud.

Gramínia perenne de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia perenne que pot arribar als 70 cm d’alçada, i forma petites gespes de color verd groguenc

Fulles conduplicades

Fulles conduplicades, glabres, amb la carena i els marges cartilaginosos. Lígula aguda.

Les arestes se'n dobleguen quan maduren

Flors en panícula racemiforme de espiguetes amb peduncle i arestes que surten a mitja altura del lemma i que, quan maduren, queden doblegades per la meitat. Floreix a finals de la primavera i principis de l’estiu, entre maig i juliol.

Fruit en cariopsi

Lígula membranosa aguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les gemmes, el limbe de les fulles presenta una disposició característica a cada espècie, que s’anomena prefoliació o vernació. Hi ha diversos tipus: plana, amb el limbe estès; replegada, amb el limbe plegat com un ventall (Vitis); convoluta,limbe enrotllat envers la vena central (lletuga); involuta, amb els marges doblegats cap a l’anvers (perera); revoluta, amb els marges girats cap al revers del limbe (romer); circinada, amb les fulles enrotllades sobre sí mateixa des de l’àpex cap a la base, propi de les falgueres (doradella); i conduplicada,de limbe plegat en dos al llarg de la vena central, com en aquest cas de l’avènula.

USOS I PROPIETATS: El ramat ho consumeix, tot i que és una pastura basta, no gens delicada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Avenulaés un diminutiu d’Avena. El gènere del sinònim, Helictotrichon, deriva del grec"helix" hèlix, espiral, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, és a dir, amb pèl enrotllat, per la forma de l’aresta quan madura. L’epítet específic bromoides ve de "Bromus" un gènere de les gramínies, i del grec “εἷδος eidos” paregut, semblança, és a dir, semblant al Bromus

Publicat per primera vegada per Antoine Gouan amb el nom de Avena bromoides(basònim) a Hortus Regius monspeliensis 52. 1762. Més tard, amb el nom actual, va ser publicat per Hildemar W. Scholz a Willdenowia7 (2): 420. 1974

FamíliaGramineae (Poaceae)

Glebionis segetum (L.) Fourr.

Romulea columnae Sebast. & Mauri

Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

Torilis nodosa (L.) Gaertn

Anchusa azurea Miller

Aegilops triuncialis L.

Glaucium flavum Crantz

Elymus hispidus (Opiz) Melderis

Rapistrum rugosum (L.) All.

Bryonia cretica L. subsp. dioica (Jacq.) Tutin

Plantago major L.

Trifolium angustifolium L.

Apium nodiflorum (L.) Lag.

Bromus hordeaceus L.

Samolus valerandi L.

Amaranthus albus L.

Polypogon monspeliensis (L.) Desf.

Linum trigynum L.

Lactuca viminea (L.) J.Presl & C.Presl

Avenula bromoides subsp. bromoides (Gouan) H. Scholz