Menuda Natura

NOMS: Maimort, Pelosa, Peu de boc, Poa anual, Pèl de bou, Pèl de ca. Castellà:Espiguilla, Hierba de punta, Poa. Occità: Margaioun. Portuguès: Cabelo-de-cão. Erva-das-galinhas. Italià: Fienarola annuale. Francès: Pâturin annuel. Anglès: Annual bluegrass, Annual meadow grass. Alemany: Einjährige Rispe. Einjähriges Rispengras. Spitzgras. Neerlandès:Straatgras. Grec:Πόα η ετήσια. Rus: Мя́тлик одноле́тний. Ucraïnès: Тонконіг однорічний.Xinès:早熟禾

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: Poaannua subsp. annua;

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolitales espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

Cespitosa de fins un pam d'alçada

HÀBITAT:Ruderali-Secalietea. Vores de camps de secà i de regadiu, camins, erms, pastures i llocs ruderals. Fins els 1600 metres d’altitud.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa de fins un pam d’alçada, glabrescent,

Lígula membranàcia

Fulles de beina llisa i aplanada, limbe pla, de prefoliació plegada, curtes i romes a l’àpex, suaus, de color verd clar, amb el marge finament dentat. Les puntes de les fulles en forma de caputxa o proa de vaixell és una característica del gènere. La lígula és membranàcia, oblonga i sense aurícules.

Espiguetes amb 3-6 flors

Flors en panícula laxa de forma triangular, erecta, amb branques solitàries o geminades. Espiguetes amb 3-6 flors amb pèls però sense aresta; de vegades tenyides de porpra. Glumes desiguals que arriben a la meitat de l’espigueta. Floreix tot l’any

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi que serà viable durant alguns anys.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és especialment efectiva en la seua adaptació al medi (es troba fins l’Antàrtica). Als camps d’esport on el manteniment és fort, amb baixa altura de tall, fertilització, reg, etc. que no permet la floració, la Poa annua es fa perenne, adquirint un hàbit de creixement estolonífer (Poa annua var. reptans)

USOS I PROPIETATS: És una herba que forma part de les praderes o gespes decoratives o esportives com els camps de golf, tot i que de vegades es considera una mala herba d’aquestes gespes, doncs fa taques de color verd clar entre el verd intens de la gespa decorativa.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Poa deriva del grec “poa” que significa herba, especialment la que s’empra com farratge.

El nom específic annuaés un epítet llatí que significa anual, doncs és una planta de cicle anual.

El pol·len és al·lergogen i pot provocar trastorns al·lèrgics en persones susceptibles.

Poa annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 68. 1753.

Família Gramineae (Poaceae)

NOMS: Fava. Favera. Castellà: Haba. Occità: Favièra. Gallego: Faba. Feixoca. Éuscara: Baba. Abaño. Portugués: Faveira. Fava. Italià: Favino. Fava. Francès: Fève, Féverole. Anglès: Broad bean. Alemany: Ackerbohne. Dicke Bohne. Neerlandès: Tuinboon. Veldboon. Grec:Κύαμος. Κουκιά

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Faba vulgaris Moench

DISTRIBUCIÓ: Originària d’Àsia, és conreada arreu del mon

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Introduïda. Cultivada com a llegum, rarament naturalitzada.

Tiges tetràgones de fins un metre

DESCRIPCIÓ: Herba erecta, pubescent, glauca, amb tiges tetràgones i rígides de fins 80 cm, tot i que pot ultrapassar el metre d’alçada.

Fulla composta sense circell

Fulles compostes, paripinnades i sense circell, amb 1-3 parells de grans folíols ovats, d’un verd glauc, amb petites estípules herbàcies.

Flors papilionades amb les ales negres

Flors en inflorescències en raïms axil·lars pedunculats, de 2-5 flors hermafrodites, papilionades, amb calze campanulat i glabre, dividit en cinc dents desiguals, més curtes que el tub, triangulars i agudes. Corol·la l’estendard blanquinós amb venes obscures i les ales negroses. Androceu diadelf format per 10 estams. Gineceu súper amb estil pubescent, acabat en un estigma terminal. Floreix de febrer a maig, tot i que pot prolongar-se la floració fins a juliol.

Fruit en llegum llarg i comprimit

Fruités un llegum de fins un pam de llarg, oblong i comprimit, que conté les llavors, que són les faves que es recullen verdes i quan maduren són de color obscur.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Beijerinck va descobrir, treballant amb plantes de Vicia faba, el principi de la fixació simbiòtica del nitrogen per les lleguminoses; procés fonamental per a mantenir la fertilitat dels sòls. Martinus Willem Beijerinckés considerat el fundador de la virologia. El 1898, va descobrir que la malaltia del mosaic del tabac era produïda per un agent més petit que un bacteri, i va donar al nou patogen el nom de virus (verí).

Calze amb cinc dents desiguals

USOS I PROPIETATS: Les flors són demulcents i la seu infusió és diürètica. Les valves del fruit salutíferes, i les granes fan augmentar la fertilitat dels sementals, però són galactòfugues, és a dir, que detenen la secreció de la llet i poden provocar favisme, una malaltia caracteritzada per icterícia hemolítica, amb anèmia, astènia, hemoglobinúria, trastorns digestius i febre.

Les faves són un plat apreciat a les nostres terres. Estofades amb cansalada, botifarra, costelles de porc o all tendre és un plat deliciós, però per l’alt percentatge de proteïnes (fins el 30%) no cal cuinar-les amb carn. Saltades amb ceba, carxofa o alls tendres componen un plat simple i molt apreciat.

Les faves més granades, les de cella negra, s’assequen i es poden emmagatzemar durant tot l’hivern. Aquestes faves seques bullides amb un poc d’herbasana (Mentha spicata) són un plat habitual als bars dels pobles valencians.

Hi ha una varietat especialment conreada per a farratge per al bestiar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Vicia deriva del grec “bíkion, -ou” que significa gera, i va passar al llatí “vicia, -ae” per denominar la veça (Vicia sativa)

L’epítet específic faba també ve del grec “fágo”que significa que es pot menjar, comestible.

Hi ha evidències del seu cultiu a la Península Ibèrica des de l’any 3.000 aC. En climes temperats es sembra de setembre a novembre, però als llocs on hi ha glaçades a l’hivern, es sembra al febrer, doncs la favera pot glaçar-se i estar aturada fins la primavera. És una lleguminosa molt rústica però és atacada pel pugó negre de la fava (Aphis fabae)

Per entrar a l’escola de Pitàgores els alumnes havien de sotmetre’s a certes normes, entre les quals hi havia la de no menjar carn, ous... ni faves. Hi ha diverses versions del perquè d’aquesta prohibició; una d’elles diu que Pitàgores patia de favisme i quan ingeria aquesta llegum es posava malalt. El cert és que, diu la llegenda, el famós matemàtic va ser detingut i assassinat mentre fugia dels seus enemics per no voler creuar un camp de faves. Aquesta aversió de Pitàgores per les faves el documenta Llucià en el llibre II de les Històries verídiques:“...van coure faves, com tenen costum de fer quan ixen triomfants d’una guerra, van celebrar la victòria amb un convit i van fer una gran festa. L’únic que no hi va participar va ser Pitàgores, que va seure tot sol, sense menjar res, a causa de la seua aversió a ingerir faves”

Altres antics, com Plutarc, atribuïen a les faves qualitats afrodisíaques, i Aristòtil comparava la fava amb els òrgans sexuals. Potser per això en València anomenem fava al penis.

Un costum castellà que ens ha arribat des de fa poc temps, és el tortell de Reis, que porta dues sorpreses. Una solia ser una moneda, ara substituïda per la figureta d’un rei (com que som una monarquia...) i l’altra era una fava, que obligava a qui li eixia a pagar el tortell. D’ací l’expressió castellana de “tonto l’haba”. A les nostres comarques hi ha nombroses dites, com per exemple estar fava,o això són faves contades.

Vicia fabaés la espècie tipus de la família Fabaceae,a la qual dona nom.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Panissola verda. Serreig. Xereix miller. Xares. Xarrell. Castellà : Almorejo. Panizo silvestre. Gallego: Paínzo. Occità:Couloumbo. Portugués: Milhâ-verde. Francés: Moha de Hongrie. Sétaire verte. Italià: Pabbio comune. Paníco falso. Anglès: Green Bristlegrass. Green Foxtail. Green Panic-grass. Alemany: Grüne Borstenhirse. Grüner Fennich. Neerlandès: Groene Naaldaar.

Flors en panícula cilíndrica

SINÒNIMS: Setariopsis viridis (L.) Samp.; Chaetochloaviridis(L.) Scribn.

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia.Zones ruderals, vores de camins, camps i terres remogudes. Fins els 1400 metres d’altitud.

Gramínia de fins mig metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia, de fins 50 cm d’alçada, caracteritzada per tenir agullons a les espiguetes que li donen un tacte aspre, tot i que Setaria veridis té els agullons dirigits cap a l’àpex, de manera que resulten suaus al tacte en aquest sentit, a diferència de la llapassa (Setaria verticillata) que els té reflexes, és a dir, dirigits cap a la base.

Lígula ciliada

Fulles de prefoliació enrotllada, amb beines foliars glabres o amb pocs pèls, lígula ciliada, sense aurícules, i limbe linear de 4-20 x 0,4-1,8 cm amb el nervi central ressaltat.

Ací podem veure les glumes més curtes que l'espigueta

Flors en inflorescència en panícula cilíndrica, que de vegades pren una coloració vermellosa, amb espiguetes denses. Les glumes són més curtes que l’espigueta, amb 1-3 setes amb dents orientades cap a l’àpex. Floreix de maig a l’octubre.

Les setes persisteixen quan cauen els fruits

Fruit en cariopsi que quan maduren cauen però queden les setes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La Fotosíntesi C4 és una sèrie de reaccions bioquímiques de fixació del carboni provinent del CO₂atmosfèric. El procés consisteix, molt esquemàticament, en la captació del Diòxid de carboni en les cèl·lules del mesòfil de la planta, però en comptes de dur-lo immediatament al cicle de Calvin, s’emmagatzema en forma d’àcid oxalacètic, el qual posteriorment és descarboxilat, produint el CO₂necessari per al cicle de Calvin.

USOS I PROPIETATS: Setaria viridis s'ha proposat com a model per estudiar la fotosíntesi C4, relacionat amb les gramínies per a usos bioenergètics. Té un cicle de vida curt (6-8 setmanes), és transformable i està seqüenciat.

Setes amb dents orientades cap a l'àpex

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Setaria, deriva de “séta” seta, cerra, per les setes que caracteritzen les espècies del gènere. L’epítet específic viridis deriva del llatí “viridis” verd

Les llavors germinen immediatament amb temperatures entre 20 i 35 ^oC, i aquesta característica converteix al xereix en una mala herba , doncs pot formar denses poblacions competidores en cultius de primavera i estiu.

La panissola també pot causar un creixement anormal en certs cultius, com el blat de moro i algunes hortalisses.La investigació sobre aquests cultius mostren que la toxicitat es produeix quan les substàncies químiques produïdes per les arrels del xereix es desplacen per terra i són absorbides per les arrels de les plantes properes.Aquesta interacció, anomenada "al·lelopatia," permet a algunes males herbes reduir la competència pel retard del creixement de la vegetació propera.

Setaria viridis va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 51, 171, 178, t. 13, f. 3. 1812.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Cepello. Cua de cavall. Ramosa. Trencanua. Castellà: Cola de caballo. Canutillo. Equiseto. Gallego: Rabo de porco. Èuscara: Azeribuztana. Eztainu-belarra. Portuguès: Cavalinha. Palha da água. Francès: Prêle très ramifiée. Alemany:Ästiger Schachtelhalm. Sand-Schachtelhalm. Italià: Equiseto ramosissimo. Anglès: Branched Horsetail. Branched Scouringrush. Neerlandès:Vertakte Paardestaart.

Estròbils apical

SINÒNIMS:Equisetum campanulatum Poir.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT:Populetalia albae. (Bosc de ribera) Terrenys humits, al voltant de cursos d’aigua i sèquies, però una vegada establert pot suportar la sequera y temperatures elevades. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges ramificades des de la base

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. I Nanofaneròfit, doncs manté els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta amb un rizoma horitzontal que emet tiges aèries articulades, característiques dels equisets, però amb la particularitat de que són enfiladisses, molt més primes que en altres espècies (2-5 mm de diàmetre) i totes les tiges són fèrtils. Les tiges són fistuloses i la cavitat axial és molt gran, i solcades longitudinalment. Molt ramificada des de la base.

Megafil·les verticilades als nusos

Megafil·les verticil·lades i petites, unides per la base, amb dents fosques de marge estret i escariós, amb un apèndix filiforme.

Esporofil·les peltades

Esporofil·les peltades, agrupades en estròbils o cons mucronats i apicals, envoltats a la base per una beina engruixada. Sota el revers de l’esporofil·le hi ha uns sis esporangis, amb espores esfèriques de quatre elàters. Els estròbils surten a la primavera.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:Els equisets són un grup molt antic de Pteridòfits, plantes vasculars sense flors, al que pertanyen també les falagueres. Els equisets posseeixen tiges verdes, estriades en l'exterior i fistuloses, com una canya, articulades en nucs en els qual es troben beines i sovint ramificacions. Tots els equisets són persistents gràcies als seus rizomes. Els teixits dels equisets acumulen sílice que els converteix en abrasius i poc digeribles. Els nucs posseeixen una beina al voltant, acabada en una corona de dents triangulars, que són el resultat de minúscules fulles soldades. Les tiges fèrtils culminen en un estròbil d'esporangiòfors on es formen les espores.

Estròbil quan ja ha soltat les espores

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra l’Equisetum arvense, que no hi ha que confondre amb aquesta espècie perquè E. ramosissimumés una espècie tòxicadegut a que conté palustrina, un alcaloide neurotòxic i nefrotòxic especialment present en Equisetum palustris.

Per la sílice que contenen les tiges s’empraven per rentar perols i paelles. Alguns artesans encara utilitzen equisets quan necessiten una polida fina per l’acabat de, per exemple, instruments musicals de fusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Equisetum deriva de “equus” cavall, i “setum” seta, pèl rígid, és a dir, com una cua de cavall.

L’epítet específic ramosissimumés un superlatiu llatí de “ramosus” ramós, ramificat.

Les tiges d’aquesta espècie són fàcilment desarticulables. Si tornem a encaixar de nou les dos parts i les fem girar, tindrem la sensació d’estar donant corda a un rellotge, doncs notarem el cric, cric.

Equisetum ramosissimum va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicada en Flora Atlantica 2: 398–399. 1799.^[

FamíliaEquisetaceae

NOMS: Gàgea. Estel groga. Castellà:Estrella amarilla. Anglès:Yellow Star-of-Bethlehem

Inflorescències cimoses d'1-4 flors

SINÒNIMS: Gageaiberica A.Terracc.; Gagea foliosa subsp. durieui(Parl.) G. López

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (Ibero-magribí)

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion.Herms, pastures pedregoses, clarianes de bosc i escletxes de roca,

especialment sobre sòl calcari o margós. Dels 200 als 1000 metres d’altitud.

Herba petita, de fins 15 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Petita planta bulbosa, de fins 15 cm d’alçada, amb una tija de poc més d’un mil·límetre de diàmetre, sovint amb bulbils a l’axil·la de la primera fulla caulinar.

Dues fulles basals, i les caulinars ciliades

Fulles basals (2) filiformes i massisses. Una o dues fulles caulinars, linear-lanceolades i ciliades.

Flors amb sis tèpals

Flors en inflorescències cimoses d’1-4 flors hermafrodites, trímeres, amb pedicels glabres i sis tèpals lliures de color groc, atenuats a l’àpex. Androceu amb sis estams lliures inserits a la base dels tèpals. Gineceu d’ovari súper amb estil persistent acabat en estigma trilobulat i capitat.

Fruit en càpsula el·lipsoide.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta, i diverses fulles que l’embolcallen: són, doncs, gemmes subterrànies especialitzades. Els bulbs de les tulipes (Tulipa) per exemple, porten fulles del tipus catafil·le, mentre que les dels alls i les cebes (Allium) queden envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles que ja no són funcionals. En el primer cas es parla de bulbs esquamosos i, en el segon, de bulbs tunicats. Tant els uns com els altres produeixen petits bulbs que, en descompondre’s el bulb vell, donaran lloc a nous individus. Els bulbs són especialment freqüents a les liliàcies.

Revers dels tèpals amb una banda verdosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Gageaés en honor a Sir Thomas Gage (1781 -1820), un noble anglès aficionat a la botànica.

L’epítet específic durieuiés en honor al botànic francès Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878) autor d’una Flora del Nord d’Africa (Algèria). Durieu era capità de l’exèrcit francès quan va ser comissionat per acompanyar una expedició científica a Espanya, i durant aquest temps va anar prenent-li el gust a la botànica.

descrita per Filippo Parlatore i Louis Charles Trabut en Fl.Algérie, Monocot.: 73. 1895Algérie, Monocot.: 73. 1895

FamíliaLiliaceae

NOMS: Bràssica fruticulosa. Francès:Chou ligneux. Italià:Cavolicello. Cavolo rapiciolla. Anglès:Mediterranean Cabbage. Twiggy Turnip. Alemany:Strauch-Kohl.

Flors agrupades en raïms

SINÒNIMS: Brassica cossoniana Boiss. & Reut. in Boiss.

DISTRIBUCIÓ: Sud-oest Mediterrani. Ibero-magrib.

HÀBITAT: Chamaeropo-Rhamnetum. Llocs àrids i assolellats, amb vegetació poc densa, camps de secà, herms. Entre els 100 i els 700 metres d’altitud.

Tiges erectes ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba lleugerament lignificada a la base, de fins mig metre d’alçada, amb tiges erectes, ramificades i piloses.

Fulles basals pinnatipartides

Fulles inferiors en roseta, pinnatipartides, amb 2-3 parells de segments amples, mentre que les superiors són oblongues i tendeixen a ser de marge enter, tot i que ordinàriament és setulós.

Quatre pètals amb els limbes en creu

Flors agrupades en raïms, hermafrodites, tetràmeres. Calze amb quatre sèpals pilosos. Corol·la formada per quatre pètals grocs. Androceu amb dos estams curts i quatre de més llargs. Gineceu amb ovari súper i pistil acabat en estigma enter. Floreix d’octubre a maig.

Fruit en síliqua

Fruit en síliqües d’uns 3 cm, amb pedicel d’1-2 cm i bec de 3-5 mm, que presenta protuberàncies seriades, com un collaret (torulosa).

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les Brassicaceae duen quatre sèpals, dels quals dos s’insereixen un xic per sota dels altres dos, i quatre pètals iguals en els que s’aprecia clarament l’ungla i el limbe. Els limbes es disposen en creu, fet que ha donat nom a la família, Cruciferae (en forma de creu)fins que s’ha canviat pel del gènere més representatiu: Brassica (Brassicaceae)

Calze amb pèls

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brassicaés el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per indicar la col.

L’epítet específic fruticulosa deriva de “fruticosus”brots bons, que ve de “frutice”arbust o planta llenyosa. L’epítet de la subespècie, cossoniana,és en honor del botànic francès Ernest Staint-Charles Cosson (1819-1889)

El gènere Brassicaés natiu de les zones temperades de clima mediterrani de l’oest d’Europa. Engloba espècies d’especial interès agrícola, doncs a aquest gènere pertanyen la mostassa, la colza, la col amb totes les seues variants, el bròquil, la floricol, el nap, la bleda... i també inclou vàries maleses.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Fenàs anual. Fenàs de dues rengles. LlistóCastellà: Gramilla. Espiguilla de burro. Botea. Francès:Brachypode à deux épis. Italià:Paléo annuale. Anglès: Purple False-brome. Stiff Brome. Alemany:Zweiährige Zwenke.

Normalment hi ha dues espiguetes per tija

SINÒNIMS: Bromus distachyos L.; Trachynia distachya (L.) Link.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Llocs secs, prats teròfits, coscollars i marges de camins. Fins els 1500 m d’altitud

Herba petita amb les tiges geniculades

DESCRIPCIÓ: Petita gramínia erecta de fins un pam d’alçada, geniculada, de tiges rígides i nues a la part superior.

Fulles amb pèls i lígula membranosa

Fulles de color verd clar, amb pèls a la beina i al limbe, curtes, planes i escabres.

Glumel·la inferior amb aresta

Flors en espiga curta i erecta, amb espiguetes arestades disposades directament sobre la tija. Glumel·les iguals, la inferior acabada en una aresta més llarga que les flors. Floreix a la primavera, fins el mes de juny.

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diu Montserrat Mitjans, al seu llibre “Gramínies. Conèixer-les i distingir-les” que “Gramínies vol dir alimentació, recuperació d’espais degradats, oci, excipients, cosmètics, al·lèrgies, jardineria, art, mobles, estris, biocombustible...” i és veritat, doncs les civilitzacions humanes s’han format al voltant de les gramínies i han evolucionat gràcies a d’elles.

USOS I PROPIETATS: Aquesta herba, aparentment insignificant, és un excel·lent organisme model per a l’estudi del genoma de les gramínies i, per tant, dels cereals, essencials per a l’alimentació humana. Una sèrie d’atributs dels seus genomes, la petita estatura, l’auto-fertilitat, un curt cicle vital, les simples necessitats, i un sistema de transformació eficient ha facilitat el que haja sigut seqüenciat el seu genoma i publicat a la revista “Nature” en 2010.

Brachypodium distachyon s’ha consolidat, des d’aleshores, com una eina important per a la genòmica comparativa. En l’actualitat s’està convertint en un model per a les malalties de les plantes de cultiu, facilitant la transferència, del model als cultius, dels coneixement sobre la resistència a la malaltia. També és un model útil per als estudis de biologia del desenvolupament evolutiu.

Espiguetes disposades directament sobre la tija

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brachypodium, deriva del grec “βραχύς brachýs” breu, curt, i de “πούς, ποδός” peu, tija, és a dir, de tija curta.

El nom específic distachyon ve del grec "dias" dos, i “σταχυϛ stachys” espiga, és adir, amb dues espigues, perquè, en general, duen dues espiguetes en cada tija, tot i que poden dur-ne fins cinc espiguetes.

Brachypodium distachyon va ser descrita per (L.) Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 101, 155, 156. 1812.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Eucaliptus. Eucaliptus de fulla estreta. Eucaliptus roig. Castellà: Eucalipto. Gomero rojo. Ucalito. Eucalipto rojo. Èuscara: Eukaliptua. Portuguès: Eucalipto macho. Calipse. Francès: Gommier de Camaldoli. Gommier des rivières. Anglès: River Redgum. Alemany: Roter Eukalyptus. Grec:Ευκάλυπτος

Inflorescències umbel·liformes

SINÒNIMS: Eucalyptus rostrata Schltdl.

DISTRIBUCIÓ: Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com ornamental, fins els 600 metres d’altitud.

Arbre de gran envergadura

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli de gran envergadura que arriba als 20 m d’alçada (al seu lloc d’origen fins els 60 m), simpòdic, amb l’escorça que es desprèn a tires, deixant el tronc llis i de colors clars, grisos, verdosos o brunencs.

Fulles pèndules, lleugerament falciformes

Fulles jovenívoles diferents a les adultes, amb moltes formes intermèdies. Les joves són oposades, peciolades, lanceolades, acuminades i glauques; les adultes són de distribució alterna, peciolades, pèndules, estretes i amb una lleugera forma de falç (falciformes).

Flors amb nombrosos estams

Flors en inflorescències umbel·liformes axil·lars amb peduncle d’1-2 cm, i pedicels de 5-10 mm. Flor hermafrodita de quatre sèpals soldats amb els pètals per formar un opercle caduc a l’antesi. Androceu format per gran quantitat d’estams exserts. Gineceu d’ovari ínfer amb estil filiforme acabat en estigma capitat. Floreix en primavera.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula de 5-8 mm de diàmetre, amb hipant, subglobosos o ovoides, amb 3-5 valves exserts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades, en les flors d’ovari ínfer, hi ha una part sobre la qual veiem el calze, la corol·la i els estams, més gros que el peduncle que la sosté, com passa en les roses. És el Hipant, és a dir, el tàlem o receptacle en forma de copa, sovint soldat a l'ovari i que queda situat per sota de les altres peces florals.

USOS I PROPIETATS: Els eucaliptus han estat importats d'Austràlia per a jardineria, repoblació forestal i per fer pasta de paper. La fusta s’empra en la construcció i per confeccionar embalatges. també produeix un excel·lent carbó i, a més a més, és una espècie mel·lífera.

Les fulles contenen olis essencials utilitzats en farmàcia, cosmètica, perfumeria i en la indústria alimentària. Les fulles tenen propietats balsàmiques, antisèptiques, expectorants, mucolítiques i antiinflamatòries. Especialment indicada pel tractament de malalties de les vies respiratòries prenent bafs de les fulles.

Fulles amb olis essencials

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Eucalyptus deriva del grec “eû”que significa be, ajustat, i de “kalyptós” cobert, recobert, perquè els pètals, i de vegades també els sèpals, formen par de l’opercle, perfectament ajustat al hipant, que es desprèn a l’hora de la floració.

L’epítet específic camaldulensis ve de "Camaldulum" una llatinització de Camaldoli, turó prop de Nàpols on hi ha una capella de la ordre benedictina. Rep aquest nom perquè l'espècie va ser descrita per primera vegada pel botànic alemany Friedrich Dehnardt (1787-1870), curador del Jardí Botànic de Nàpols i autor de "Catalogus plantarum horti camaldulensis “

Hi ha centenars d'espècies diferents d'eucaliptus al seu continent originari, bastants menys als nostres jardins, així i tot no són fàcils de classificar. Aquesta espècie, E. Camaldulensis,és fàcil de reproduir per llavor i suporta be la sequera i el fred, amb creixement ràpid, fins i tot sobre sòl calcari. Potser per això és el més cultivat a la Península Ibèrica. És, però, un arbre agressiu, pel que no és aconsellable per jardins ni prop d’edificacions.

Els eucaliptus, en general, tenen mala fama, doncs es pensa, i amb raó, que asseca les fonts.

Eucalyptus camaldulensis va ser descrita per Frederick Dehnhardt i publicada a Catalogus Plantarum Horti Camalduensis (ed. 2) 20. 1832.

FamíliaMyrtaceae

NOMS: Ortiga. Ortiga petita. Formiguera. Castellà : Ortiga menor. Algiara. Èuscara:Asunbeltz. Gallego: Estruga menor. Occità: Ourtigo brulanto.Francés:Ortie brûlante. Ortie grièche. Petite Ortie. Italià: Ortica minore. Anglès:Annual Nettle. Burning Nettle. Dog Nettle. Dwarf Nettle. Alemany: Kleine Brennessel. Neerlandès:Broeinetel. Kleine Brandnetel. Grec:Τσουκνίδα. Ουρτίκα η καυστική. Τσικνίδα.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Urtica minor Moench

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis.Ruderal. Prop de les poblacions, vores de camins, horts. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges erectes de secció quadrangular

DESCRIPCIÓ: Herba nitròfila que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes de secció quadrangular, molt ramificada, amb pèl curts i urticants per tota la planta.

Fulles ovalades profundament dentades

Fulles oposades, ovalades, atenuades a la base, amb el marge profundament dentat, amb pocs pèls urticants per l’anvers i els nervis del revers. El pecíol és més llarg que la inflorescència i més curt que el limbe. Quatre estípules, dues per pecíol, lanceolades i dentades.

Flors masculines amb 4-5 estams

Flors unisexuals, monoclamídies, disposades en raïms axil·lars, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les flors masculines amb quatre peces iguals i 4-5 estams encorbats i en tensió que, en obrir-se la poncella, s’aixequen de sobte i llancen el pol·len de manera explosiva. Flors femenines amb peces ciliades i desiguals, gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma plomós. Floreix des de març fins l’octubre.

Fruit en aqueni comprimit

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, envoltat pel periant acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Qui ha tocat una ortiga és conscient per sempre de la seu capacitat de produir irritacions. Aquesta particularitat es deu al fet que estan cobertes de pèls rígids, amb la paret calcificada i plens d'un líquid urticant a pressió. Cada pèl acaba en un capet esfèric, anomenat cistòlit, separat de la resta per una constricció de parets més febles. En tocar-los, es trenquen per aquest obliquament i s'introdueixen a la pell a través de les petites ferides que fan.

Flors femenines amb peces ciliades

USOS I PROPIETATS: Té propietats diürètiques, emmenagogues, galactagogues, cardiotòniques i astringents. També s'utilitza contra les cremades. Es prepara en infusió de la planta seca i sobretot de les arrels. Una mica de cotó o gasa humida amb el suc de la planta triturada atura les hemorràgies nasals. El dolor reumàtic s'alleuja amb les picades de les ortigues.

En donar un bull es neutralitza l’efecte irritant de la histamina, l’acetilcolina i la serotonina dels tricomes, i es pot menjar en sopa o puré, aportant proteïnes, ferro i vitamines A, C i K.

En jardineria i horticultura ecològica s’empra el purí d’ortiga per combatre plagues i malalties, per enfortir les plantes, i mitigar la clorosis fèrrica.

Cistòlits responsables de les irritacions que produeix al tocar la planta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Urtica deriva del grec "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic urens té, en aquest cas, el mateix origen, el vocable “úro” , el que indica que aquesta planta és altament irritant.

És molt pareguda a Urtica membranacea, amb la que comparteix hàbitat, però es diferencia perquè les fors envolten per complet el peduncle que les sosté, mentre que en Urtica membranacea la part inferior del peduncle no te flors.

És una de les plantes que alimenten la “papallona de les ortigues” (Aglais urticae)

La infusió d’ortiga era d’ús freqüent a l’antiga Roma, citada per Celso i per Catul, qui assegura que patia una maleïda tos i es va curar amb repòs i ortiga.

Tot i les múltiples propietats i usos que beneficien els humans, és considerada una malesa, el que va motivar que un personatge de Victor Hugo diguera que “no hi ha males herbes ni mals homes, sols hi ha cultivadors dolents. “

Família Urticaceae

NOMS: Pelosa marítima. Portuguès: Rabo-de-zorra-macio-menor. Francès:Polypogon presque engainé. Italià:Coda di lepre maggiore. Anglès:Mediterranean rabbitsfoot grass.

Panícules compactes de tacte sedós

SINÒNIMS: Polypogon maritimus subsp. subspathaceus (Req.) Bonnier et Layens; Polypogon subspathaceus Req. ex Raspail

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Llocs humits i sovint salobrosos

Tiges erectes de curta alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia petita, de fins un pam d’alçada, que creix sobre sòl humit formant gespes, sovint amb coloracions blanquinoses o rogenques. Tiges erectes o geniculades ascendents.

Fulles de prefoliació plegada

Fulles d’1-3 mm d’amplada, la superior embolcallant la base de la panícula, amb lígula membranàcia, subaguda, de 3-5 mm.

Glumes partides en dos lòbuls

Flors en panícules cilíndriques, compactes, de tacte sedós i color groguenc. Espiguetes amb una flor de petit pedicel de 2mm. Glumes híspides i fortament ciliades, partides en dos lòbuls aguts, entre els quals se inserta l’aresta. Lemma 3 vegades més curta que la gluma. Floreix a finals de la primavera.

Fruit en cariopsi

Lígula membranàcia subaguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gramínies han evolucionat simplificant extraordinàriament les flors fins quedar-se només amb els òrgans sexuals, els únics necessaris per la reproducció, doncs les demès peces, sèpals i pètals, no són necessaris amb la pol·linització pel vent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Polypogon maritimus va ser descrita per Carl Ludwig Willdenow(Willd.) i publicada en Der Gesellschaft Naturforschender Freunde zu Berlin, neue Schriften 3 :. 442. 1801

FamíliaGramineae, Poaceae

NOMS: Apagallums. Bufallums. Matallums. Ravenissa. Castellà : Gebana. Ireos. Matacandil. Oruga leonina. Partesana. Rabanillo amarillo. Occità:Rouqueto fèro. Francès:Roquette jaune. Vélaret. Italià:Erba-cornacchia irida. Anglès: London Rocket. Alemany; Glanz-Rauke. Schlaffe Rauke. Neerlandès: Brede Raket. Grec:Σισύμβριον το ερύσιμον. Πικρόχορτο. Σκυλοβρούβα.

Flors en raïms corimbosos

SINÒNIMS: Crucifera irio (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal, nitròfila, als herbassars a dins de zones urbanes, camins i runes. Fins els 1300 metres d’altitud.

Tiges erectes ramificades

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, que pot ultrapassar el mig metro d’alçada, de tiges erectes i ramificades, feblement pilosa. Com a característica podem assenyalar que les síliqües joves ultrapassen clarament les flors superiors.

Fulles pinnatipartides

Fulles peciolades pinnatipartides, amb el lòbul terminal major que els altres, tendres, les superiors poden ser enteres i linears.

Corol·la de color groc pàl·lid

Flors en raïms corimbosos multiflor. Calze amb quatre sèpals erectes. Corol·la d’un groc pàl·lid, amb quatre pètals. Floreix de desembre a juliol.

Fruit en síliqua. Les joves ultrapassen les flors

Fruit en síliqua de 25-60 x 0,7-1 mm, erectes, cilíndriques, toruloses, amb valves de tres nervis, que sobrepassen les flors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una síliquaés un tipus de fruit sec en càpsula, característic d’aquesta família, que quan està madur s'obre en dues valves ventralment. Les llavors queden fixades sobre les dues placentes que queden separades per unes parets anomenades septes. Té una forma normalment allargada però de vegades són arrodonides.

USOS I PROPIETATS: Tot i que actualment és d’escàs ús, les fulles i les llavors tenen propietats com demulcents, expectorants, estimulants, oftàlmics i antiescorbútics.

A l’Iran, Azerbaidjan i llocs propers es prepara una beguda, amb les llavors, que purifica el fetge. A l’Orient Mitjà s’empra per tractar la tos i la congestió del pit, per alleujar el reumatisme , per desintoxicar el fetge i la melsa, i per reduir la inflamació i ferides netes. A més a més les fulles poden consumir-se en amanida.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sisymbrium deriva del grec “σισυμβριον, sisýmbrion”, planta aromàtica esmentada per Teofrast, Aristòtil i Aristòfanes. També Dioscòrides va utilitzar aquest nom per anomenar dues plantes diferents: l’herbasana (Mentha spicata) i els creixens (Rorippa nasturtium-aquaticum). L’epítet específic irio ve del grec “ Ἶρις iris” irisat, com l’Arc de Sant Martí.

Hi ha nombrosos noms comuns d’aquesta espècie que fan referència a la forma cònica que sembla els instruments que es feien servir per apagar els ciris i els llums d’oli.

El nom comú en anglès “London rocket” ve de la gran quantitat d’aquesta planta que va sortir després del gran incendi de Londres en 1666.

Aquesta espècie és una de les 200 plantes que tenen valor apícola, doncs és d’interès pol·linífer i d’alt interès nectarífer.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Serrana fosca. Castellà:Juncia negra. Italià: Zigolo nero. Francès:Souchet brun. Souchet brun noirâtre. Anglès:Brown Flatsedge. Brown Galingale. Alemany:Braunes Zypergras. Schwarzbraunes Cypergras. Neerlandès: Bruin Cypergras.

Inflorescència en umbel·la de radis diferents

SINÒNIMS: Cyperus calidus A. Kern.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Isoeto-Nanojuncetea.Pradells d'herbes menudes sobre sols temporalment inundats a l'hivern, i secs a l'estiu. Fins els 800 metres d’altitud.

Tiges amb tres cares còncaves

DESCRIPCIÓ: Planta petita, de fins un pam d’alçada, de tiges erectes o postrades amb tres cares còncaves

Fulles linears formant una carena

Fulles linears i estretes, de 2-3 mm, planes o formant una carena, i aspres.

Espiguetes petites i comprimides

Flors en inflorescències en umbel·la, de 3-7 radis curts i desiguals, amb 1-3 bràctees florals. Espiguetes petites, planes, comprimides, reunides en glomèruls, molt juntes, amb unes 10 flors de color bru negrós o marrons. Flors amb dos estams i estigma trífid. Floreix de maig a octubre.

Fruit en aqueni blanquinós i trígon.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Cyperus es caracteritza per tindre les tiges de secció triquetra, és a dir, amb tres cares, i les espiguetes a la part superior amb bràctees d’aspecte foliar al naixement dels peduncles. Espècies com la xufa (Cyperus esculentus) o el papir (Cyperus papyrus) formen part d’aquest gènere, però també l’odiada castanyola o jonça (Cyperus rotundus)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus prové del grec “kýpeiros” que significa punta afilada, i era el nom grec del jonc.

El nom específic és un epítet llatí “fuscus, -a, -um” que significa fosc, obscur, bru, negre, pel color de les espiguetes.

Al Regne Unit, Cyuperus fuscusés una de les 101 espècies citades amb conservació prioritària per Plantlife, a més a més l'espècie està protegida en virtut de la Llei de Camp i de la fauna (1981), i és objecte d'un Pla d'Acció per a la Biodiversitat (PAB). A la República Txeca l'espècie està classificada en perill crític (Prochazka 2001), i a Àustria es classifica com Vulnerable (Niklfeld i Schratt-Ehrendorfer 1999).

Cyperus fuscus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 46–47. 1753.

FamíliaCyperaceae

NOMS: Herba prima. Canyeta d’or. Castellà : Asperilla de flor roja. Esquinancia. Francès: Aspérule aristée. Alemany: Grannen-Waldmeister.

Flors en panícules laxes

SINÒNIMS: Asperula longiflora Waldst. & Kit.; Asperula cynanchica subsp. aristata (L.f.) Briq. & Cavill.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Llocs oberts i secs, vores de camins, sobre substrat calcari, de vegades sobre la mateixa roca. Fins els 1750 metres d’altitud

Herba de tiges molt fines

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes vivaces que mantenen els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges molt fines, ascendents i pubèrules,

Fulles aciculars verticil·lades

Fulles aciculars, menudes, acabades en una punta aguda, en verticils de quatre fulles desiguals que cauen a la floració.

Corol·la en tub allargat acabat en quatre lòbuls

Flors en panícules laxes amb rametes divaricades. Calze amb 2 o 4 sèpals, quan hi ha. Corol·la rosada en forma de tub llarg acabat en quatre (3-5) lòbuls. El tub és pubèrul i més gran que el de Asperula cynanchica. Quatre estams inserits a la corol·la. Ovari amb estil i estigma capitat. Floreix d’abril a octubre.

Fruit

Fruit amb dos mericarpis ovoides i papil·losos de color obscur quan maduren.

USOS I PROPIETATS: Té les mateixes aplicacions que Asperula cynanchica,doncs en medicina popular no es diferencien aquestes dues espècies, i s’empren indistintament. S’ha fet servir com diürètica, per les afeccions urinàries com els càlculs renals, i per curar les angines, d’ací el nom popular d’esquinància.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Si heu observat l’abreviació botànica estandarditzada de qui va descriure aquest tàxon, és (L.f.), que pertany a Carl von Linné el jove (1741-1783), el fill del famós Linné al que va succeir com cap de medicina pràctica a la Universitat d’Uppsala, per ser fill de son pare, sense examen ni defensa de cap tesi, com era habitual. La seua obra va ser ben modesta, utilitzant descripcions de son pare amb afegits fets pel fill. La més coneguda és Supplementum Plantarum..., on està inclosa aquesta Asperula aristata.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Asperula ve del llatí “asper, -era, -erum”, que significa aspre, rude, i del sufix llatí diminutiu “–ula, -ulae”, en referència a l’aspror de les fines tiges i les fulles.

El nom específic aristata és un epítet llatí que significa cerra llarga, amb punta.

Asperula aristatava ser descrita per Carl von Linné el Jove i publicada a Supplementum Plantarum120, 1782.

FamíliaRubiaceae

NOMS: Margall. Margall trepitjat. Raigràs anglès. castellà : Ballica. Vallico. Raigrás inglés. Gallego: Amargall. Xoio. Ballico. Èuscara: Llolo-belarra. Lolloa. Portugués: Azevem. Joio silvestre. Raigaz. Occità: Margai. Italià:Logliarello. Loglio comune. Francès: Ray-grass anglais, Ray-grass commun. Anglès: Perennial ryegrass, Ryegrass. Alemany:Ausdauerndes Weidelgras. Deutsches Weidelgras. Englisches Raigras. Neerlandès: Engels Raaigras. Grec:Αγριοήρα.

Espiguetes sèssils aplicades a la tija

SINÒNIMS: Loliumtenue L.; Lolium cristatumL. ex Nyman.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Polygonion avicularis. Camps de conreu, vores de camins, llocs trepitjats. . Entre els 100 i els 1400 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa amb tiges florals de fins 60 cm d’alçada

Lígula membranosa i aurícules

Fulles llises, lluentes, de prefoliació plegada, de 2-4 mm d’amplada, amb lígula i aurícules.

Espiguetes més llargues que els entrenusos

Flors en espiguetes compactes, sèssils, aplicades sobre la tija en un sol pla, més llargues que els entrenusos. Gluma més curta que l’espigueta. Lemma sense aresta. Floreix de maig a octubre

Fruit en cariopsi allargat

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'espículaés la inflorescència característica bàsica de les gramínies i de la família de les ciperàcies. Es tracta d’una espigueta reduïda a una, dues o diverses flors incompletes, i protegides a la base per dues bràctees o glumes. Les espícules s’agrupen formant espigues (en el cas dels Hordeumper exemple), en raïm (com els Brachypodium) o panícules (com en la civada (Avena).

USOS I PROPIETATS: S’empra com farratge pel bestiar i, junt a altres espècies, es sembra per fer les gespes que tan de moda estan. Forma part de quasi totes les barreges per a gespes per la resistència al trepig.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Loliumés un vocable que empraven Virgili i Plini per referir-se al jull o zitzània, planta que es considerava perjudicial per la vista.

L’epítet específic perenne deriva del llatí “per”un prefix intensificador, i “annus” any, és a dir, que dura més anys.

Lolium perenne va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 83. 1753.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Bracera. Sarpa de llop. Castellà:Chicoreta. Cabeza de pollo. Portuguès:Cardinho das almorreinas. Centaurea maior. Francès:Centaurée bordée de noir. Centaurée en deuil. Anglès: Purple Knapweed.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Cyanus pullatus (L.) Gaertn.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars nitròfils sobre sòls profunds de preferència calcícola, vores de camins i marges de conreus. Fins els 900 metres d’altitud.

Tiges prostrades o acaules

DESCRIPCIÓ: Planta anual o bianual de tija prostrada, i de vegades acaule, que no passa del pam d’alçada. Normalment és monocèfala, és a dir, que només fa un capítol per tija.

Fulles cobertes de pèls

Fulles inferiors enteres i les caulinars dividides en lòbuls i amb pèls. Les superiors envolten el capítol

Flors interiors fèrtils, les exteriors neutres

Flors en capítols de fins 10 cm de diàmetre, envoltats de bràctees amples amb el marge negre, acabades en un apèndix setaci bordejat de d’espines clares. L’involucre és gros, d’uns 2 cm de diàmetre. Flors tubulars de color purpuri o blavós, les internes hermafrodites i les externes, més grans, radials, amb cinc lòbuls, són neutres. Floreix en abril, maig i juny.

Fruit en aqueni amb eleosoma, coronat de pèls curts.

Involucre amb bràctees de vores negres acabades en espines

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els eleosomes són estructures carnoses, riques en lípids i proteïnes, unides a les llavors de moltes espècies de plantes per atraure les formigues que porten les llavors al seu niu i alimenten les seues larves amb els eleosomes. Quan les larves han consumit els eleosomes, les formigues traslladen les llavors a l'àrea d'eliminació de residus, rica en nutrients, on les llavors germinen.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les flors en infusió tenen propietats diürètiques i digestives.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hi ha diferents etimologies del genèric Centaurea. Uns autors diuen que deriva del grec"κέντρον kéntron", que significa punxa, per la espines de l’involucre. Altres queprocedeix del grec “kentauros”que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. I encara hi ha d’altres autors que fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals, i va ser mestre d’Esculapi, Aquil·les i altres herois.

L’epítet específic pullata deriva del llatí "púllus" obscur, és a dir, vestida de dol, per les vores negres de l’involucre.

Centaurea pullatava ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2, p. 911 en 1753.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Fenàs. Agropir glauc. Albellatge. Fenàs de marge. Llistó. Castellà: Lastón. Fenal. Italià:Paléo dei campi abbandonati. Francès: Brachypode de phénicie. Anglès:Thinleaf False brome. Alemany: Fieder-Zwenke.

Inflorescència erecta

SINÒNIMS: FestucaphoenicoidesL.; Brachypodiummucronatum Willk.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Prats secs, marges de camins, marges i camps de conreus, garrigues i pinars, sobre sòls una mica humits, profunds i ombrívols. Fins els 1500 metres d’altitud

Herba rizomatosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa que pot arribar a fer més d’un metre d’alçada, amb tiges erectes i rígides.

Fulles concentrades a la base de la planta

Fulles poden mesurar fins 40 cm, rígides i més llargues que el llistó (Brachypodium retusum) amb els nervis prominents per l’anvers i amb pèls, totes concentrades a la base de la planta i no disposades de forma dística. Lígula dentada, arrodonida o truncada d’1 a 1,5 mm.

Espiguetes arquejades

Flors en inflorescència erecta de fins un pam. Les espiguetes són arquejades i rígides, de 30-60 mm, no aplicades a l’eix. Glumes desiguals, la superior major i mucronada o curtament arestada. Lemma mútica (sense aresta) o molt curta. Androceu de tres estams amb dues teques que formen una X que vibra al vent. Gineceu d’ovari súper amb pistil acabat en dos estigmes plomosos. Floreix de maig a setembre

Fruit en cariopsi linear-oblonga i comprimida lateralment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la pol·linització anemòfila (pel vent) les flors masculines tenen llargs filaments acabats en estams exposats a l'aire, molt mòbils que sobresurten fora de l’espícula, que el vent belluga fàcilment, i les flors femenines tenen els estigmes en forma de ploma per captar millor el pol·len aerovagant.

Lígula truncada

USOS I PROPIETATS: És útil en la fixació i estabilització del sòl en talussos, i en jardineria de baix manteniment o prop de la costa, en agrupacions de gramínies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:Brachypodium deriva del grec “βραχύς brachýs” breu, curt, i de “πούς, ποδός” peu, tija, és a dir, de tija curta, per les espiguetes subsèssils.

L’epítet específic phoenicoides deriva del grec "phóinix" palmera, i “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de palmera, perquè sembla una petita palmera quan s’obrin les espiguetes molt separades de l’eix de la inflorescència.

S’anomena successióal procés pel qual unes comunitats es substitueixen per unes altres de manera natural en un ecosistema. El fenàs és un fixador de la successió ecològica, ja que s'instal·la en els estadis inicials de prats pasturats i després, permet que aquesta avanci cap a comunitats més complexes.

Brachypodium phoenicoides va ser descrita per (L.) Roem. & Schult. i publicada en Systema Vegetabilium 2: 740. 1817.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Perdiguera. Heliantem apení. Castellà : Perdiguera. Heliantemo blanco. Francès: Hélianthème des apennins. Itàlia: Eliantemo degli Appennini. Anglès: White Rockrose. Alemany:Apenninen-Sonnenröschen. Weißes Sonnenröschen. Neerlandès: Wit Zonnerosje.

Inflorescències en cima simple

SINÒNIMS: CistusapenninusL.; Helianthemumpolifolium Mill.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Pedregars, matollars, timonedes, fissures de les roques calcàries. Entre els 600 i els 1400 metres d’altitud.

Mata tomentosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta tomentosa que por arribar al mig metre d’alçada

Fulles oposades, de marge revolut

Fulles oposades, decussades, linears o oblongo-linears de marge revolut i curt pecíol, amb pèls blanquinosos i estípules linears més llargues que el pecíol.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima simple. Calze amb tres sèpals exteriors pubescents, amb els nervis marcats, i dos de més petits, interiors, que passen desapercebuts. Corol·la amb cinc pètals lliures que poden fer 1,5 cm, de color blanc o rosat. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu amb ovari súper Floreix a finals de primavera.

Fruit en càpsula subglobosa pubescent que s’obri per tres valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les cistàcies són una petita família, amb només 8 gèneres i 150 espècies, que tenen el principal centre de variació a les terres seques i assolellades del voltant del Mediterrani. Per aquest motiu s’empra com un indicador de mediterraneïtat d’un territori la proporció de cistàcies respecte del total d'espècies de la flora de dit territori.

Calze amb tres sèpals exteriors i dos interiors molt més petits

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” florit, perquè diu en Flora Ibèrica que, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol, encara que altres autors afirmen que el nom és degut a que necessita el calor del sol per obrir les flors (calen més de 20^o C per desplegar els pètals).

El nom específic apenninumés un epítet geogràfic relatiu als Apenins, que significa dels Apenins, la cadena muntanyosa que recorre Itàlia de nord a sud.

Helianthemum apenninum va ser descrita per (L.) Mill. i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 4. 1768.

Observacions: Existeixen nombroses subespècies reconegudes, de les quals habiten les nostres terres la ssp. apenninum, la ssp. pilosum, i la ssp. violaceum, amb les seues varietats.

FamíliaCistaceae

NOMS: Jonceta distàquia. Francès:Souchet. Italià:Zigolo levigato con due spighe. Anglès:Smooth Flatsedge.

De 2 a 5 espiguetes negroses per tija

SINÒNIMS: Cyperusdistachyos All.; Cyperus junciformis Cav

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Sòls humits, sovint salobrencs, arenosos i calcigats. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges primes i triquetres de fins 40 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta vivaç amb tiges de 20-40 cm d’alçada, primes , erectes i triquetres a la part superior

Beines basals de color bru

Fulles reduïdes a la beina basal de color bru, la superior de limbe curt, linear i estret.

Flors en dues fileres, protegides per bractèoles negroses

Flors en 2-5 espiguetes comprimides, negroses, en glomèrul lateral, sobrepassades per una bràctea erecta que sembla la prolongació de la tija, i altra de més curta. Flors hermafrodites, disposades en dues fileres protegides per bractèoles membranoses de color obscur, amb tres estams i dos estigmes

Fruit en aqueni obovat, convex

Glomèrul sobrepassat per una bràctea erecta

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:Encara que per la seua lentitud no ho percebem, les plantes es mouen amb dos tipus de moviments: el tropismesi les nàsties. Els tropismes són moviments de creixement i són irreversibles, mentre que les nàsties són moviments de turgència i són reversibles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus deriva del grec “kýpeiros” que significa jonc amb punta afilada.

L’epítet específic laevigatus ve de “levigo” polit, suau. I l’epítet de la subespècie distachyosve del grec "dias" dos, i “σταχυϛ stachys” espiga, és a dir, amb dues espigues, perquè, en general, duen dues espigues en cada tija.

FamíliaCyperaceae

NOMS: Castellà: Lanuda blanca. Vergonzosa. Hierba del traïdor. Italià:Nonnea purpurea. Anglès: Red Monkswort.

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Lycopsis vesicaria L.; Noneanigricans (Desf.) DC.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Erms, guarets, vores de camins, sobre sòls bàsics. Fins els 600 metres d’altitud

Herba ramificada a la part superior

FORMA VITAL: Teròfit:en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Tot i que de vegades es comporta com Hemicriptòfit, és a dir, que opten per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta i poc ramificada a la part superior, de fins mig metre d’alçada, híspida, amb pèls llargs i curts, i també alguns pèls glandulars.

Fulles superiors amplexicaules

Fulles oblongues lanceolades, sèssils, les superiors amplexicaules, decurrents,, de marge enter o dèbilment dentades

Corol·la que a penes sobresurt del calze

Flors en cimes terminals en posició unilateral que són més petites quan s’acosten a l’àpex. Bràctees agudes més llargues que les flors. Calze acrescent amb dents triangulars. Corol·la en tub recte que a penes sobresurt del calze, d’un púrpura brunenc, amb els cinc estams inserits a la meitat superior del tub, i la gorja tancada per un anell de pèls. Gineceu amb ovari súper amb estil prim i estigma bilobulat. Floreix de març a maig.

Fruit en núcula

Fruit amb quatre núcules més amples que llargues, tuberculades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: LA característica més destacada de les boraginàcies és que són aspres al tacte a causa dels pèls rígids que les cobreixen. Aquests pèls són unicel·lulars i arrenquen d’un petit tubercle de paret calcificada o silicificada que pot dur a dins un cistòlit.

Flors en posició unilateral que són més petites quan s’acosten a l’àpex

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat per alleugerar les malalties urinàries

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Nonea està dedicat al metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772) que va escriure una Flora de Erfurt plena d’errors. Una ironia del destí ha fet que el seu nom s’ha transmet escrit de manera errònia (amb una sola n), tot i que altres diuen que deriva del grec “nönéa, -as” que apareix en alguns còdex del Pseudo Dioscòrides com nom alternatiu per espècies del gènere Anchusa.

Estams inserits a l'interior de la corol·la

L’epítet específic vesicaria deriva del llatí “vesica”bufeta, segurament en referència al calze que s’unfla durant la fructificació. Altres autors diuen que és degut a que s’emprava per combatre dolències urinàries.

Linné va adscriure aquesta espècie al gènere Lycopsis, que deriva del grec "lycos" llop, i “ὄψις opsis” paregut, és a dir, que sembla un llop. Més tard Nonea vesicariava ser descrita per (L.) Heinrich Gottlieb Ludwig Reichenbach i publicada en Flora Germanica Excursoria 338. 1831.

FamíliaBoraginaceae

NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego:Xunco xurreiro. Occità:Jonc gros.Portugués: Junco bravo. Italià:Giunchetto comune. Roman Scirpo.Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany:Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes

SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs

humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal

Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics

Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpusés un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoidesholoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus”que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc.

L’epítet específic holoschoenusderiva del grec “ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

FamíliaCyperaceae

Poa annua L.

Vicia faba L.

Setaria viridis (L.) Beauv.

Equisetum ramosissimum Desf.

Gagea durieui Parl.

Brassica fruticulosa subsp. cossoniana (Boiss. & Reut.) Maire

Brachypodium distachyon (L.) Beauv.

Eucalyptus camaldulensis Dehnh.

Urtica urens L.

Polypogon maritimus Willd.

Sisymbrium irio L.

Cyperus fuscus L.

Asperula aristata L.f.

Lolium perenne L.

Centaurea pullata L.

Brachypodium phoenicoides (L.) Roem. & Schult.

Helianthemum apenninum (L.) Mill.

Cyperus laevigatus subsp. distachyos (All.) Ball

Nonea vesicaria (L.) Rchb.

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják