Menuda Natura

NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès:Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan. Grec:Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes

SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens

Observacions:Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes

Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid

Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valerianaderiva, probablement, del llatí “valeo”que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.

L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència

Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.

L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)

Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.

La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.

Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.

Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

FamíliaValerianaceae

NOMS: Gram d’Amèrica. Gram gruixat. Castellà: Gramón. Grama americana. Pasto de san Agustín. Italià: Logliarella americana. Francès:Chiendent de boeuf. Anglès: Pimento Grass. Saint Augustine Grass.

Espiga amb el raquis molt dilatat

SINÒNIMS: Stenotaphrum americanum Schrank; Ischaemum secundatum Walter

DISTRIBUCIÓ: Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com a gespa i de vegades naturalitzada. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges prostrades amb nusos d'on surten arrels

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que fa tiges dures i lluentes que poden arribar al mig metre de llargària, aplicades al terra, amb nombrosos nusos d’on surten arrels

Lígula amb pèls i molt pronunciada

Fulles amb beines molt comprimides i làmina amb nervi central marcat, que és el vèrtex de la V que forma la làmina. Lígula en forma de franja de pèls curts.

Espiguetes solitàries i sense arestes

Flors en espiga amb l’eix central o raquis molt dilatat, amb les espiguetes solitàries, o en petits grups de dues o tres, sèssils i sense arestes, disposades de forma irregular. Floreix a l’estiu

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi, és a dir, un fruit sec indehiscent amb una única llavor soldada a la paret de l’ovari, de tal manera que fruit i llavor semblen la mateixa cosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies la inflorescència elemental és l’espigueta, formada per una o més flors sèssils inserides damunt d’un eix comú anomenat raquis. Les espiguetes es poden agrupar en espigues, en panícules simples, en panícules verticil·lades o en raïms.

Estams amb teques en forma de X

USOS I PROPIETATS: Aquesta gramínia s'utilitza als jardins com a gespa per les seus característiques de ser molt resistent a les condicions dures de sequera i salinitat. Recorda al gram però de mida molt més gran i de consistència més dura i basta. Es planta per esqueix, no es venen les llavors.

És un bon farratge pel bestiar i excel·lent per fer cobertura per al control de l’erosió.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Stenotaphrum, està compost per les veus gregues “στενός stenós” estret, i "taphros ταφρος" forat, fossa, per les espiguetes que estan col·locades en una espècie de nínxol en l’eix floral.

L’epítet específic secundatumderiva de “secundo” que significa estic a favor, pròsper.

Tot i que de moment no hi sembla agressiva, cal tindre en compte que aquesta espècie té un perill potencial per convertir-se en un perill per a la flora autòctona. Qualsevol modificació de les condicions ambientals per causes naturals, com el canvi climàtic, o antròpiques, com l’abandonament dels usos tradicionals dels territoris, poden despertar la seua virulència expansiva. (La invasió verda, en Mètode)

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Llinària. Gallet. Gallet de blats. Castellà : Palomilla rallada. Conejos. Gallos.

Flors en raïm terminal

SINÒNIMS: Antirrhinumhirtum L.; Antirrhinumviscosum Curtis.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (endemisme ibèric)

HÀBITAT: Secalion cerealis. Arvense. Camps de cereals i terres de conreu de secà; també e les vores de camins i cunetes, sobre sòl calcari. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes de fins 80 cm d’alçada, glabres a la part inferior i amb pèls glandulosos a la superior

Fulles lanceolades

Fulles lanceolades de distribució alterna a la part superior mentre que a la inferior s’agrupen en verticils de dues o tres fulles

Flors personades amb llarg esperó

Flors en raïms de flors zigomorfes amb curt pedicel i bracteades, amb la corol·la personada de color blanquinós o groc pàl·lid, amb el paladar groc o ataronjat i les venes marcades; l’esperó és recte de mida igual a la corol·la o poc més menut. Calze amb cinc sèpals desiguals i persistents. Androceu didínam amb els estams inclusos. Gineceu amb ovari súper i estigma Floreix d’abril fins juliol

Fruit en càpsula ovoide amb pèls glandulífers que conté llavors tetraèdriques

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Linaria es diu que són “personades”;són clarament zigomorfes, és a dir que tenen un sol pla de simetria, amb dos llavis i un paladar prominent que tanca l’accés a l’interior, on un esperó acumula el nèctar. Unes línies de pèls sobre el llavi inferior de la corol·la serveix de guia a les abelles, els seus principals agents pol·linitzadors.

USOS I PROPIETATS: Com altres espècies del gènere s’empra en medicina popular com depurativa, diürètica i astringent, i també per combatre les hemorroides i rebaixar la febra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Linaria rep aquest nom perquè les fulles són semblants a les del lli (Linum usitatissimum L.)

L’epítet específic hirta significa peluda, aspra, eriçada, pels pèls glandulífers del seu indument.

Recents estudis de genètica situen aquest gènere a la família vastament estesa de les Plantaginaceae.

Aquesta espècie endèmica, abans molt abundosa junt a les roselles als sembrats, habita en l’actualitat petits relictes marginals i pot ser una espècie en perill d’extinció en poc de temps, degut a l’ús d’herbicides. El perill d’extinció s’agreuja pel fet que aquestes plantes presenten mecanismes d’autoincompatibilitat, raó per la qual la fecundació ha de ser encreuada, de manera que els exemplars aïllats no produeixen llavors viables.

FamíliaScrophulariaceae

NOMS: Centinòdia. Escanyavelles. Corretjola. Herba de cent nussos. Passacamins. Trava-bous. Castellà : Centinodia. Ciennudos. Corregüela de los caminos. Hierba nudosa. Lengua de pájaro. Sanguinaria. Occità: Lengo-de-passeroun, Pè d'ausel. Gallego: Cordela. Pé de paxaro. Èuscara: Odarra. Odolur. Portuguès: Sempre-noiva. Erva-dos-passarinhos. Italià: Bistorta centinodia. Poligono centinodia.Francès: Renouée des oiseaux. Anglès: Prostrate knotweed. Common Knotgrass. Alemany: Vogel Knöterich. Gewöhnlicher Vogelknöterich. Neerlandès:Varkensgras. Grec:Πολικόμπι. Πολυγόνατο πτηνόφιλο.

Flors agrupades en fascicles axil·lars

SINÒNIMS: Polygonum heterophyllum Lindm.

Observacions: Espècie molt polimorfa, amb variacions que es relacionen amb factors ambientals, moltes de les quals desapareixen en condicions uniformes de cultiu. Aquest correspon a la Polygonum aviculare ssp. aviculare

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

Tiges llargues i aplicades al terra

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Camps de secà i vores de camins. Fins els 1500 metres d’altitud.

DESCRIPCIÓ: Herba que fa llargues tiges, de fins 50 cm, aplicades al terra, amb molts nusos

Fulles alternes lanceolades o el·líptiques

Fulles alternes, lanceolades o el·líptiques, amb curt pecíol i ocrea hialina amb l’àpex laciniat a la base

Flors amb cinc tèpals

Flors en fascicles axil·lars de 2-5 flors hermafrodites i pentàmeres. Periant persistent format per cinc tèpals parcialment petaloides, car són verdosos per la part exterior i blancs per l’interior. Androceu amb 8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari súper i estigma capitat. Floreix d’abril fins a l’agost

Fruit en aqueni que permaneix cobert pel periant persistent

Fruit en aqueni trígon inclús en el periant persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les poligonàcies en general, i aquesta espècie en particular, posseeixen òcrees, òrgans membranosos i en forma de tub que rodegen la tija des de la base de les fulles. L’òcrea prové de la soldadura d’elements estipulars.

USOS I PROPIETATS: Els estolons s’empren en medicina popular com antidiarreics. Les summitats florides són astringents, diürètiques, depuratives i cicatritzants. L’ús d’aquesta planta en medicina és molt antic, doncs Dioscòrides li atribueix multitud d’aplicacions amb resultats al seu tractat de medicina “De Materia Medica”, (Περί ὕλης ἰατρικής en grec)

Òcrea laciniada a la base de les fulles

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polygonum deriva, segons la Flora ibèrica, del grec “polýs”, moltes, i de “gónos” fèrtil, llavor, per les moltes llavors que produeix. Linné pren el nom que ja Tournefort emprava perquè Plini l’aplicava a altres plantes com la sanguinària. No obstant això, Andrés Laguna, a la seua traducció de Dioscòrides, assenyala les virtuts medicinals d’aquesta planta i comenta que “Llámase Polygonon,en griego, que quiere decir llena de muchas rodillas, por cuanto los dichos nudos se asemejan a rodilluelas”

L’epítet específic aviculare deriva del llatí “aviculus” un diminutiu de “avis” au, perquè les seus llavors són menjades pels ocells.

Al sud de Vietnam , on s’anomena Đặng rau,és àmpliament utilitzada per preparar sopa i brou calent

FamíliaPolygonaceae

NOMS: Catxurrera. Llepassa borda. Bardana borda. Escorpins. Llufes. Castellà: Bardana menor. Cadillo. Cachurrera. Occità:Lampourdo, Merinjano fèro.Èuscara:Txakurko. Portuguès: Bardana-menor. Xanthio. Italià: Nappola italiana.Francès: Lampourde d'italie. Anglès: Canada cocklebur, Cocklebur, Common cocklebur, Rough cocklebur. Alemany:Spitzklette.

Flors en capítols de flors unisexuals

SINÒNIMS: Xanthium echinatum Murray subsp. italicum ( Moretti) O. Bolòs et J. Vigo; Xanthium strumarium ssp. italicum (Moretti) D. Löve.

DISTRIBUCIÓ: Espècie introduïda d’Amèrica.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Llits de torrents, cunetes, camps alterats i eutròfics. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba de fins 60 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba monoica de fins 60 cm d’alçada amb tiges ramificades sense espines

Fulles enteres o lobulades, amb 3-5 lòbuls

Fulles peciolades, alternes, amb pèls per les dues cares i lòbuls que poden ser molt o poc marcats, d’un verd glauc.

Capítols de flors masculines de forma globosa

Flors en capítols unisexuals. Els capítols femenins tenen dos flors ovoides, envoltades per un involucre espinós i estan situades a baix de les masculines. Aquestes formen un capítol subglobós amb nombroses flors de cinc estams. Les flors no tenen corol·la. Floreix de juliol a l’octubre

Fruit en aqueni envoltat d'un involucre amb agullons

Fruit en aqueni envoltat pel involucre amb agullons, que acaben en ganxos, per a que s’enganxin a la roba i els pèls dels mamífers per facilitar la dispersió de les llavors.

Capítol de flors femenines amb només dues flors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Xanthiumés dels pocs exemples que podem trobar de la família de les compostes que tenen capítols unisexuals i amb morfologies ben diferenciades. Els capítols femenins estan formats per només dues flors i com hem dit tenen una forma globosa ovalada (com la bola de jugar a rugby) coberta d'agullons. Els capítols masculins són globosos.

USOS I PROPIETATS: Emprada en medicina popular per alleujar infeccions respiratòries, febre, infeccions d’orina, cistitis, i fongs a la pell. No obstant això cal dir que contenen concentracions significatives de substàncies tòxiques.

Els capítols masculins estan a sobre dels femenins

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Xanthium deriva del grec “ξανϑóς xanthós” que significa groc, pel colorant groc que presenta la planta.

L’epítet específic strumarium deriva de "struma" que significa escròfula. El nom específic del sinònim echinatum, ve del grec "ἐχῖνος echinos" eriçó, porc espí, eriçó de mar i, per extensió, espinós, armats amb espines o agullons, pels agullons que cobreixen el fruit.

Aquesta espècie està inclosa en la ORDEN SCO(190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes de les quals està prohibida o restringida la venda al públic en raó de la seua toxicitat.

Presenta un comportament invasor que cal vigilar. De moment es limita a cultius agrícoles, zones ruderals i viàries però en ambients costaners ja comença a competir amb la flora nativa.

El inventor del velcroes va inspirar en els fruits del gènere Xanthiumper fabricar el producte, que imita el sistema d’adherència d’aquests fruits.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Blet. Amarant blitoide. Castellà : Bledo, Breo, Cenizo. Portuguès : Bredo. Italià: Amaranto blitoide. Francès: Amarante fausse blette. Anglès:Prostrate pigweed. Mat Amaranth. Alemany:Westamerikanischer Amaranth. Niederliegender Amarant. Neerlandès: Nerfamarant.

Flors en glomèruls axil·lars

DISTRIBUCIÓ: Planta introduïda, procedent d’Amèrica del Nord, naturalitzada a les regions temperades i càlides de gran part del món.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Chenopodietalia muralis. Ruderal. Conreus, marges de camps, vores de camins, cunetes i ambients humanitzats. Fins els 500 metres d’altitud.

Planta molt ramificada i estesa pel terra

DESCRIPCIÓ: Herba molt ramificada que sovint està estesa per terra, tot i que pot alçar les seues tiges blanquinoses o rogenques per damunt del mig metre d’altura.

Fulles amb una taca blanquinosa

Fulles distribuïdes de forma alterna, amb el limbe obovat atenuat en pecíol, lluent, amb una taca blanca per l’anvers i els nervis blancs i molt marcats pel revers; marge enter i sovint esblanqueït.

Flors masculines amb estams lliures

Flors en glomèruls axil·lars. Flors verdoses o vermelloses, unisexuals, i monoclamídies. 3-5 bractèoles lanceolades a la base de cada flor, més curtes que el perigoni, format per tèpals desiguals i mucronats. Les masculines tenen 3-4 tèpals, 3-5 estams lliures i oposats als tèpals. Les femenines 4-5 tèpals, amb gineceu súper amb 2-3 (5) estils i altres tants estigmes filiformes. Floreix de juny a novembre.

Fruit rn pixidi ovoide

Fruit en pixidi ovoide de 2 mm que sobri transversalment per deixar sortir una sola llavor lenticular, negra i lluenta.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els blets tenen molta facilitat per colonitzar nous territoris produint petits canvis morfològics, per adaptar-se al medi, que van acumulant-se i fan que, a llarg termini, esdevenen plantes ben diferents de les formes originàries americanes. Aquesta facilitat de transformació també les fa espècies invasores.

Flors femenines amb 2-3 estigmes

USOS I PROPIETATS: Les llavors del blet s’empraven com aliment per alguns grups natius americans, crues o fetes farina i mesclades amb dacsa negra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton” que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides aquest nom s’aplica a les semprevives del gènere Helichysum.

L’epítet específic blitoides deriva del grec "βλίτον bliton" que denomina al Blitum, una planta que dona nom a un gènere de les amarantàcies, i “εἶδος eidos” que significa aspecte similar, és a dir, d’aspecte similar al blitum.

Amaranthus blitoides va ser descrita per Sereno Watson i publicada en Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 12: 273–274. 1877.

FamíliaAmaranthaceae

NOMS: Pollancre del canadà, Xop, Xop del canadà. Castellà : Álamo. Chopo. Chopo euroamericano. Italià: Pioppo canadese. Francès: Peuplier du canada, Peuplier hybride euraméricain, Peuplier noir hybride- anglès: Canadian Poplar. Hybrid black Poplar. Alemany: Bastard-Pappel. Kanadische Pappel. Neerlandès: Canadapopulier.

Flors en aments pènduls

SINÒNIMS:Populus euramericana (Dode) Guinier

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana. Espècie introduïda, procedent d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Populion albae.Cultivat i naturalitzat a les vores dels rius i torrents

Arbre de creixement ràpid

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbre caducifoli i dioic, és un híbrid procedent del encreuament entre Populus nigra x Populus deltoides. Pot arribar als 40 metres d’alçada, amb una capçada ampla sostinguda per un tronc d’escorça grisenca que va fent-se més obscura i arrugada amb el temps.

Fulles verdes per ambdues partes

Fulles de distribució alterna, amb pecíol i limbe deltoide, acuminat, de base truncada o lleument cordada, de color verd per les dues cares, amb el marge dentat i translúcid. Al punt d’unió del pecíol amb el limbe hi ha glàndules.

Flors femenines

Flors en aments pènduls. Les flors masculines amb anteres rogenques. Les femenines amb un periant verdós i ovari súper amb dos estigmes sèssils. Floreix en febrer i març abans que apareguen les fulles.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula que sobri per alliberar les llavors amb un borrissol cotonós per a ser disseminada pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les granes, amb el seu borrissol blanc, es dispersen amb facilitat però només mantenen llur capacitat de germinació durant pocs dies. La raó és que necessiten viure en llocs permanentment humits i, si conservaren gaire temps llur viabilitat, podrien germinar inútilment, després d’una pluja, totes les llavors que hagueren anat a parar en ambients poc propicis.

Arbre caducifoli

USOS I PROPIETATS: En jardineria juga un important paper ornamental per formar zones d’ombra. El ràpid creixement el fa ideal per aprofitar la fusta que s’empra per a confeccionar caixes d’embalatge i per obtenir pasta de paper.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom Populus deriva del grec "pállo" que significa onejar, agitar, pel continu moviment basculant de les fulles. Amb aquest nom denominaven els antics llatins els xops i pollancres.

El nom canadensisés un epítet geogràfic que significa canadenc, del Canadà, perquè aquest és el lloc de procedència del Populus deltoides, un dels progenitors de l’híbrid.

Populus x canadensis fou descrita per Conrad Moench i publicada en Verzeichniss auslädndischer Bäume und Stauden des Luftschlosses Weissenstein 81, 1785.

FamíliaSalicaceae

NOMS: Menta. Herba sana. Albarsana. Menta de bou. Castellà:Hortelana. Hierbabuena. Sándalo. Yerba buena. Gallego: Amenta. Hortelan. Zizimbre. Èuscara:Menda. Bataná. Portuguès: Mentastro. Hortelâ. Hortelâ-das-cozinhas. Italià: Menta romana. Francès: Menthe en grappe, Menthe en épi, Menthe verte. Anglès: Garden Mint. Spear Mint. Alemany:Ähren-Minze. Neerlandès: Aarmunt. Grec:Δυόσμος. Φλισκούνι.

Flors en espigues terminals

SINÒNIMS: Menthaviridis (L.) L.

Observacions:Espècie cultivada que s’hibrida amb facilitat donant mentes estèrils però que es reprodueixen molt bé vegetativament. Aquesta facilitat d’hibridació dificulta enormement la identificació de les espècies.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Herba rizomatosa de tiges quadangulars

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada a jardins i de vegades subespontània. Al País Valencià fins els 400 metres d’altitud.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa amb tiges quadrangulars erectes que poden fer un metre d’alçada, sense pèls, que desprèn una forta olor a menta.

Fulles oposades molt flairoses

Fulles oposades sèssils o amb curt pecíol, de ovades a lanceolades amb la part més ampla del limbe pròxim a la base, marge serrat, rugosa per l’anvers i nerviació molt marcada pel revers

Flor bilabiada amb quatre lòbuls

Flors en inflorescències espiciformes terminals, amb flors blanques o rosades. Calze glabre amb cinc dents. Corol·la bilabiada amb quatre lòbuls, el superior escotat i el inferior més gran que els laterals. Androceu amb estams d’anteres morades que sobresurten de la corol·la. Gineceu amb estigma bífid. Floreix de juliol a octubre.

El fruit és una núcula bruna

Fruit en núcula el·lipsoide de color bru

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La menta més utilitzada per a fer infusions i licors és la Mentha x piperita, un híbrid entre Mentha Aquatica i Mentha Spicata, que es reprodueix exclusivament per esqueixos i rizomes.

USOS I PROPIETATS: E n medicina popular s’empra la infusió de les fulles com carminativa, antisèptica, analgèsica, antiinflamatòria i estimulant. El ungüent fet amb fulles de menta s’aplica a ferides i cremades, sobre el front per alleugerar el mal de cap i sobre el pit com expectorant. Estudis recents han demostrat que té propietats antiandrogèniques que redueixen el nivell de testosterona a la sang, pel que es pot emprar en tractaments lleus d’hirsutisme en les dones.

L’aroma de l’herba sana és un dels més utilitzats per als caramels, xicles, gelats i en rebosteria. Per adobar amanides, sopes i carns de caça i de corder, per aromatitzar l’olla i, en infusió amb el te, el conegut com te morú. Recentment es fa servir per aromatitzar un dels còctels més populars: el “mojito cubano”.

Les mentes plantades al jardí repelen formigues, arnes, mosques i altres insectes.

Estams i pistil exserts

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Mentha,deriva del grec “Mínthe, -es” la nimfa que va nàixer al riu Cocito, el riu de la lamentació, amada d’Hades, per la qual cosa Persèfone, l’esposa del déu Hades, gelosa d’aquesta aventura amorosa, va convertir la nimfa Mintha en la planta que du el seu nom en grec.

L’epítet específic spicataderiva del llatí "spica" que significa espiga, per la forma de la inflorescència.

Carlemany nomena l’herba sana a l’ordre Capitulare de villis vel curtis imperii on indica als seus vilans una llista de plantes a conrear als seus camps, per les seus propietats medicinals.

Un dels híbrids denominat sàndal de jardí ja es conreava, pareix ser, a l’Egipte dels darrers períodes dinàstics.

Mentha spicata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 576. 1753

FamíliaLabiatae (Lamiaceae)

NOMS: Saponària petita. Falsa alfàbrega. Alfàbrega de monte. Castellà: Saponaria. Salep. Albahaca montesina. Èuscara: Xaboi-belarra. Portuguès: Ocimastro. Alfabaca de monte. Italià: Saponaria rossa. Francès:Saponaire de montpellier, Saponaire des rochers, Saponaire faux basilic, Saponaire rose. Anglès: Rock soapwort, Tumbling ted. Alemany: Rotes Seifenkraut. Kleines Seifenkraut. Neerlandès: Rotszeepkruid.

Flors pentàmeres

SINÒNIMS: Saponaria repens Lam.

DISTRIBUCIÓ: Submediterrània occidental

HÀBITAT: Quercion pubescenti-petraeae. Quercion ilicis. Clars de bosc, matollars, en llocs pedregosos i secs preferiblement sobre sòl calcari. Entre els 300 i els 1500 metres d’altitud.

Inflorescències en cimes laxes

FORMA VITAL: (Camèfit) Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de rel axonomorfa que fa fins 50 cm d’alçada, coberta de molts pèls glandulosos amb tiges molt ramificades i esteses pel terra o poc elevat sobre altres herbes.

Fulles oposades

Fulles oposades, sense estípules, amb el limbe lanceolat o ovalat, atenuat en curt pecíol i el nervi central, l’únic que s’aprecia, molt marcat. Marge enter i ciliat. Les fulles inferiors solen ser espatulades.

Estams exserts

Flors en inflorescències cimoses i laxes en dicasi. Flors amb calze de poc més de 10 mm. Amb els sèpals soldats formant un tub cobert de pèls glandulosos, que pren una coloració rogenca, acabat en cinc dents triangulars. Corol·la amb cinc pètals rosats o porpra amb lígula corol·lina formada per dues esquames i ungla que sobrepassa el calze. Androceu format per deu estams inserits a la base de l’ungla dels pètals, exserts, amb el filament malva i les anteres color blau. Gineceu súper amb dos estils. Floreix de maig a juliol.

Fruit en càpsula oblonga

Fruit en càpsula oblonga dehiscent per quatre dents amb llavors reniformes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pètals de les flors d’aquest gènere presenten dues parts ben diferenciades: l’ungla, llarga i estreta disposada en paral·lel a l’eix de la flor, i el limbe, ample i estès cap enfora, formant la part vistosa de la corol·la. A més a més els pètals duen sengles petites esquames sobre la inflexió entre limbe i ungla, que segueix la direcció d’aquesta darrera part i que componen, entre totes, una petita corona sobre la corol·la. Aquesta morfologia condiciona que les plantes hagin d’ésser pol·linitzades per papallones, les quals poden arribar al nèctar del fons de la flor amb la trompa xucladora.

Sèpals soldats formant un tub

USOS I PROPIETATS: Emprada en jardineria en jardins de roques (rocalles) com planta entapissant. Pels escassos requeriments edàfics, hídrics i de nutrients és utilitzada en el jardí xeròfit mediterrani.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric de Saponariaderiva del llatí “sapo, -onis” que significa sabó, perquè la rabassa i les rels d’aquesta planta s’empraven com sabó.

L’epítet específic ocymoidesve de "ócimum" que significa alfàbega, i del grec “εἷδος eidos” semblança, paregut, és a dir, semblant a l’alfàbega.

Saponaria ocymoides va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 409. 1753.

FamíliaCaryophyllaceae

NOMS: Gram d’aigua. Gram dolç. Castellà: Panizo de las pampas. Grama de agua. Grama colorada. Francès: Paspale à deux épis. Italià: Panico acquatico. Paspalo distico. Anglès: Seaside Millet. Water Finger-grass. Alemany: Knotgras.

Dues espigues fent una "V"

SINÒNIMS: Paspalumpaspalodes (Michx.) Scribn.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical:una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Paspalo-Polypogonion viridis. Corrents d’aigua, llocs humits, sèquies, vores de camins i carreteres, en indrets ruderals. Aquest del riu Canyoles al pas per Vallada. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba estolonífera de tiges rastreres

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera amb tiges, de fins mig metre, que s’estenen pel terra i es multiplica vegetativament, per fragmentació d’estolons, més que per llavors, car aquestes són rarament viables.

Fulles amb el limbe ciliat

Fullesembeinadores, que abracen la tija amb una beina ciliada, amb llargs pèl al marge; amb lígula membranosa sense aurícules. El limbe és linear amb pèls al marge (ciliat) si més no a la base del limbe.

Estams i estigmes negres

Flors en inflorescències amb dues espigues que formen una “V”, amb la característica que una de les espigues té un curt peduncle i l’altra no. Les espigues estan formades per petites espiguetes ovoides aplicades a l’eix, amb la gluma inferior més petita que superior. Els estams i els estigmes són negres. Floreix a l’estiu

Fruit en cariopsi ovoide.

Lígula membranosa sense aurícules

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diu Montserrat Mitjans, l’autora del llibre “Gramínies. Conèixer-les i distingir-les”, que les gramínies sempre estan al final dels textos de botànica i sempre al inici de tot camí. I efectivament, les gramínies són les plantes més nombroses de la Terra i les més cultivades per al consum humà i del bestiar. Omplin tot l’espai que poden i les trobes tant a la sorra de la platja com als cims més alts, als boscos, als marges dels camins i fins i tot a les esquerdes del paviment de les ciutats, però són les grans desconegudes per al públic no especialitzat.

USOS I PROPIETATS: A Anglaterra s’empra per protegir i evitar l’erosió de les dunes, com aglutinant de sorra, doncs es comporta molt bé amb cert grau de salinitat. També com a herba farratgera.

Espícules ovoides aplicades a l'eix

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Paspalumderiva del grec “paspalos” que era el nom que rebia un tipus de farina. El grec "πασπαλος paspalos"és sinònim de "κεγχρος kenchros" que designa el mill.

El nom específic distichumve del grec "dis" dues voltes, i "stíkhos" ordre, fila, és a dir, de dues files, en referència a les dues inflorescències.

L’epítet específic del sinònim, paspalodes, fa referència a la semblança amb el gènere Paspalum, doncs primerament fou adscrita al gènere Digitaria, per la disposició de les dues inflorescències, i posteriorment inclosa al gènere actual: Paspalum.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Ortiga membranàcia. Ortiga grossa. Castellà:Ortiga. Ortiga larga. Gallego:Estruga. Herba do cego. Èuscara:Asuna. Portuguès: Urtiga-de-caudas. Italià: Ortica membranosa. Francès:Ortie douteuse, Ortie à membranes. Anglès:Membranous Nettle. Alemany:Gerchwäntze brenn Nessel. Grec:Τσικνίδα.

Inflorescències en raïm amb totes les flors a la part superior

SINÒNIMS: Urtica dubia Forssk.; Urtica caudata Vahl.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars ruderals, horts, camps, vores de camins, llocs remoguts i runes ombrejades i un poc humides. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba amb tiges erectes i poc ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba anual amb pèls urticants dispersos; tiges que poden arribar a sobrepassar el metre d’alçada, erectes, simples o poc ramificats.

Fulles peciolades amb el limbe fortament dentat

Fulles oposades, peciolades, amb el limbe més llarg que el pecíol, ovat, fortament dentat i 3-5 nervis que surten de la base, truncades o cardades a la base, amb cistòlits i pèls urticants. Present dues estípules a cada nus.

Flors masculina amb quatre estams

Flors molt menudes, de fins 1 mm; les masculines en inflorescències en raïm molt allargats, a la part superior de la planta; flors femenines en inflorescències més curtes que el pecíol, a la part inferior de la planta; en els dos casos totes les flors es disposen a la part superior de l’eix floral, deixant lliure la inferior. Flors masculines amb quatre peces iguals, quatre estams i ovari rudimentari; les femenines amb periant format per quatre lòbuls, dels quals dos més petits, i ovari amb estigma capitat, amb estil curt. Floreix quasi tot l’any.

Fruit en aqueni comprimit, dins del periant persistent

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, rugós i embolcallat per les peces del periant que són acrescents.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família de les Urticaceae es caracteritzen per tenir pèls que alliberen una substància àcida, la acetilcolina, que fa coïssor i inflamació a la pell només amb tocar-la. Aquests pèls urticants són molt afilats i buits, assentats sobre la glàndula que conté el tòxic. Les puntes del pèls es trenquen al penetrar en la pell i la substància tòxica entra en la ferida, provocant així la irritació.

Pèls urticants

USOS I PROPIETATS: En medicina popular les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. En la medicina científica també s'ha comprovat una certa acció dels preparats d'ortiga contra la artritis.

En agricultura ecològica una decocció d'ortigues s'empra com adob nitrogenat i, especialment, com insecticida.

Inflorescències femenines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Urticaderiva de "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic membranaceave de "membrana", per la presència de elements membranosos al periant i a l’eix de la inflorescència.

Hi ha llegendes que asseguren que les ortigues no piquen si reses una oració, o mantens la respiració, mentre les toques.

A l’Antiga Grècia, i també a Roma, s’assotava amb un ram d’ortiga per baix del melic, als ronyons i les natges, als homes ancians perquè tornara el vigor perdut.

FamíliaUrticaceae

NOMS: Canyamel, Cesquera, Pelosa, Senill. Castellà:Carricera. Carrizo. cisca. Occità: Sagnas. Francès: Canne d'italie, Canne de ravenne. Anglès:Hardy pampas grass. Ravengrass.

Espícules amb pèls llargs i sedosos a la base

SINÒNIMS: Erianthusravennae Beauv.; Tripidiumravennae (L.) H.Scholz

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-Iraniana

HÀBITAT: Imperato-Erianthion. Rambles, vores de rius, sorres litorals humides. Fins els 700 metres d’altitud. Aquest exemplar del riu Canyoles al pas per Vallada.

Forma grans tofes

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, cespitosa, que fa grans tofes, amb tiges que poden arribar als tres metres d’alçada i 1,5 cm de diàmetre.

Fulles finament serrades amb nervi central blanc

Fulles amb limbe pla, amb el marge finament serrat i el nervi central blanc i molt marcat. Al punt d’unió amb la beina, el limbe apareix densament hirsut. Lígula truncada i sense aurícules.

Glumes agudes i acuminades

Flors en panícula plomosa de fins 60 cm. Espiguetes amb nombrosos pèls llargs i sedosos a la base. Glumes agudes i acuminades. Lemma membranosa, la de les flors hermafrodites amb aresta curta. Floreix de maig a octubre.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi oblonga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les tiges de les gramínies, el que anomenem ordinàriament canyes, tenen nusos massissos i entrenusos buits. Aquesta espècie però, com en el cas de la dacsa, té les tiges totalment massisses, tot i que l’aspecte exterior és el d’una canya.

Lígula truncada

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria però cal tindre en compte que pot esdevindre una espècie invasora. També s’utilitza per estabilitzar el sòl i evitar l’erosió.


Flors en panícula plomosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saccharum deriva del sànscrit “sarkara” que significava originàriament gra de sorra, i després sucre. D’ací va derivar el grec “σάκχἄρ sácchar” (“σάκχᾰρον sákkaron” al Dioscòrides) i el llatí “sacchărum” dolç, que és el sucre. A aquest gènere pertany la canyamel o canya de sucre (Saccharum officinarum), cultivada fins mitjan segle XX a l'Horta d'Alacant, de València, a la Safor...

El nom específic ravennae és un epítet geogràfic que fa referència a Ravenna, una ciutat d'Itàlia a l'Emília-Romanya.

Saccharum ravennae va ser descrita per (L.) L. i publicada en Systema Vegetabilium. Editio decima tertia 2: 88. 1774.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Bident pilós. Castellà: Aceitilla. Mozote. Amor seco. Francès: Bident poilu. Italià: Forbicina pelosa. Anglès: Black-Jack. Hairy Beggarticks. Alemany: Behaarter Zweizahn.

Inflorescències en corimbes laxos

SINÒNIMS: Bidensviciosoi Pau

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Introduïda. Ruderal. Herbassars prop dels habitatges humans, vores de camins i carreteres. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges gràcils i estriades

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada de tiges gràcils ramificades i estriades.

Fulles amb 3-5 folíols dentats

Fulles oposades, compostes per 3-5 folíols ovats o lanceolats i dentats, amb el pecíol lleugerament alat.

Capítols amb amples lígules blanques

Flors en inflorescències corimboses laxes de capítols pedunculats, amb 4-5 grans lígules blanques envoltant els flòsculs tubulars grocs del disc central. Les bràctees del involucre són més curtes que el fruit. Floreix de juliol a l’octubre

Aqueni característic del gènere amb dues dents amb forma d'arpó

Fruit en aqueni de secció tetragonal d’un centímetre de llargària amb 2-3 pues aspres que s’adhereixen al pèl dels mamífers i la roba dels humans.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les infructescències formen una estrella esfèrica de uns 2 cm de diàmetre amb les arestes disposades a ser enganxades pels animals o la roba. Aquest sistema de dispersió de llavors per zoocòria s’ha mostrat molt eficaç, doncs la planta s’ha convertit en una planta cosmopolita a les regions temperades i tropicals.

Involucre amb dos files de bràctees més curtes que el fruit

USOS I PROPIETATS: Aquesta herba procedent d’Amèrica, és considerada mala herba en alguns llocs però en altres, com l’Àfrica subsahariana, es mengen els brots tendres com una verdura, especialment en temps d’escassetat, i a més s’empra com a planta medicinal a l’Amèrica del Sud, especialment a Cuba, per combatre diferents malalties, i també en la medicina tradicional xinesa, i a Àfrica per les seues propietats antisèptiques i antimicrobianes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèricBidens està format per “bi”= dos, i “dens”= dent, és a dir, dos dents, pels ganxos característics de l’àpex dels aquenis que les plantes d’aquest gènere fan servir per la diàspora de les llavors.

L’epítet específic pilosaderiva del llatí "pílus" que significa pèl, pilós.

Va ser el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656 - 1708 ) qui va utilitzar el nom del gènere Bidens, atenent al caràcter de l’aqueni d’aquestes espècies que, més tard, Linné hi va mantindre.

Bidens pilosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 832. 1753.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

NOMS: Eragrostis, Eragrostis de barrelier, Eragrostis de vinya. Castellà: Amor de hierba mediterranea. Francès:Éragrostide de barrelier, Éragrostis de barrelier. Italià:Panicella di Barrelier. Anglès: Mediterranean Lovegrass. Pitted Lovegrass. Alemany:Barreliers Liebesgras. Rispenartiges Liebesgras.

Inflorescències en panícula laxa

SINÒNIMS: Eragrostis minor Pamp.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis. Vores de camins, camps de conreu i llocs alterats, en terrenys secs i assolellats. Fins els 800 metres d’altitud.

Herba cespitosa de fins 50 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que forma gespes denses de 10-50 cm d’alçada, amb tiges rectes ascendents, simples, amb nusos.

Fulles glabres, amb beina, limbe estret, amb pèls esparsos, llargs i blancs a la base i al voltant de la lígula de pèls.

Flors imbricades en espiguetes allargades i comprimides lateralment

Flors en panícula oblonga, laxa. Espiguetes molt allargades (més llargues que el pedicel) amb tacte com de paper quan madures. Flors imbricades. Glumes lanceolades. Floreix de juny a octubre.

Fruit en cariópside

Fruit en cariòpside oblonga.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles de les gramínies són alternes, presenten una beina que envolta la tija però no la tanca; el limbe és enter, linear i de nerviació paral·lela. En el punt de separació entre beina i limbe hi sol haver la lígula, que pot ser membranosa, amb formes diferents, o formada per una corona de pèls.

Lígula de pèls

USOS I PROPIETATS: S’empra com a farratge pel bestiar

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Eragrostisderiva del grec "era" que significa senyora o terra, i de "agrostis" que vol dir herba o mala herba

L’epítet específic barrelieriestà dedicat a Jacques Barrelier (1606-1673) un dominic de Paris que va herboritzar l’Europa mediterrània i va fundar un jardí botànic a Roma, a més de ser l’autor de Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae, publicat pòstumament.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Prunera. Prunyoler. Castellà: Ciruelo. Prunero. Zeruellera. Occità: Prunièr, Prüèr, Prüèra.Èuscara:Aranondoa. Lapatxondoa. Italià: Pruno. Francès: Prunier, Prunier cultivé. Anglès: Common plum. Wild Plum. Alemany: Pflaumenbaum. Zwetschgenbaum. Neerlandès: Pruim. Grec:Δαμασκηνέα. Δαμασκηνιά.

Flors solitàries o en parelles

SINÒNIMS: Prunus communis Huds.

DISTRIBUCIÓ: Introduït, procedent de l’Orient, del Caucas, Anatòlia i Pèrsia.

HÀBITAT: Cultivat, de vegades naturalitzat.

Les flors surten abans que les fulles

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli de fins 6 metres d’alçada, simpòdic, amb el tronc d’escorça brillant, llisa o escamosa amb escletxes verticals, de color marró fosc. Les arrels són poc profundes.

Fulles alternes de marge serrat

Fulles alternes amb el limbe oblong, de marge serrat i color verd per l’anvers i pubescent pel revers.

Pètals blancs i nombrosos estams

Flors apareixen abans que les fulles en petites rames curtes d’un any. Són solitàries o en parelles, amb peduncle pubescent i marge denticulat. Cinc sèpals pubescents inserits en un tàlem en copa, d’on surten també els pètals lliures i blancs, més estrets a la base i amb el marge ondulat, alternant-se amb els sèpals. Androceu amb nombrosos estams d’anteres bilobulades. Gineceu amb ovari ínfer i estigma capitat. Floreix en abril i maig.

Fruit en drupa. Aquests de la varietat Santa Rosa

Fruit en drupa ovalada o redona, recoberta de cera pruïnosa, de color groc, roig o violaci, amb un únic pinyol dur que conté les llavors. Les llavors del pinyol perden en un mes el poder germinatiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Prunusés un dels més importants i diversificats de les rosàcies. Compren arbres i arbusts, generalment caducifolis, de fruits en drupa, carnosos i amb un sol pinyol que conté la llavor. El cirerer (P. avium), el ametller (P. dulcis), l’albercoquer (P. armeniaca) o la bresquillera (P. persica) són algunes de les espècies del gènere.

Sèpals pubescents

USOS I PROPIETATS: És cultivada pels seus fruit que són consumits en fresc, en suc o en melmelades, i també assecades com prunes panses. Per destil·lació s’obtenen diversos licors, com el denominat “slivovica”de Bosnia-Herzegovina.

En medicina popular s’empra com laxant, consumint el fruit en fresc o en compota o melmelada. El bor que conté el fa aconsellable per a les dones menopàusiques per prevenir la osteoporosi.

La fusta, dura i duradora, s’empra en torneria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del grec “prúnon” llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes.

L’epítet específic domesticaderiva del llatí domesticus-a-um que significa de casa, nostre, domesticat.

Probablement és un híbrid de Prunus spinosa i Prunus cerasifera. Existeixen diverses varietats com la Golden Japan, de fruit gros de color groc; el Reina Claudia Verda redó, de color verd; o la varietat Santa Rosa de color roig.

Els efectes de l’escalfament global es poden detectar a casa nostra a partir de canvis fenològics en algunes plantes. La prunera, per exemple, presenta en els darrers anys una fructificació avançada produïda per aquest fenomen.

Prunus domestica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 475, en l’any 1753.

Família Rosaceae

NOMS: Canya borda. Canyet. Canyís. Càrritx. Senill. Senís. Xisca. Castellà : Cañiza. Carrizo. Cañavera. Cañete. Gallego:Canaveira. Canibela. Èuscara: Lezca arrunta. Occità: Canavèra, Canèu, Canòta, Senilh. Portuguès: Carriço-dos-ribeiros. Canisso. Italià: Cannuccia d'acqua. Cannuccia di palude. Francès: Roseau, Roseau commun, Roseau à balais. Anglès: Common reed. Reedgrass. Alemany: Schilfrohr. Schilf. Neerlandès:Riet. Grec:Αγριοκάλαμο. Καλάμι.

Espiguetes comprimides amb 2-10 flors

SINÒNIMS: Phragmites communisTrin.; Arundo australisCav.

Observacions: Dues subespècies: la subsp. australis més petita (d'un a 3 m), amb una panícula de 10 a 30 cm, violàcia i dreta. És de caràcter general i força comuna a tot el territori.
La la subsp. chrysanthusés una planta més alta (de 3 a 6 m), amb una panícula més llarga (fins de 50 cm), bruna o groguenca i una mica penjant. És de caràcter més marítim i només es troba a la costa, fins als 150 m d’altitud.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolitales espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

Es reprodueix amb faciliat mitjançant els potents rizomes

HÀBITAT: Phragmition. Vores de rius i torrents, llocs humits. Fins els 1300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Helòfit: són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria.

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa que fa fins 3 metres d’alçada amb tiges anuals, les canyes buides per dins i massisses als nusos, no lignificades, més febles i primes (0,5-1,2 cm de diàmetre) que la canya comú (Arundo donax)que les fa robustes i de fins 6 metres.

Fulles llargues amb el marge aspre

Fulles llargues, llargament acuminades, més estretes que la canya comú i aspres al marge, amb lígula de pèls curts i iguals. Les beines foliars cobreixen els nusos de les tiges.

Flors amb tres estams i dos estigmes plomosos

Flors en panícules apicals molt ramificades, amples i sedoses, d’un color violaci o bru. Espiguetes pedicel·lades i comprimides, amb 2 a 10 flors, de les quals la inferior és masculina o estèril i les altres hermafrodites. Totes amb llargs cilis. Glumes més curtes que les flors. Androceu amb tres estams d’anteres grogues amb les teques formant una “X” que vibra al vent. Gineceu súper d’ovari glabre acabat en dos estigmes plomosos. Floreix de juliol a setembre.

Fruit en cariopsi oblonga i un poc comprimida.

Inflorescències en panícula molt ramificada

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gramínies representen un 20% de la superfície verda del planeta i el canyís és la més estesa de totes les gramínies, que apareix a tots els indrets on hi ha una capa freàtica alta, sent un potent colonitzador de terrenys abandonats i inundats, que només defuig les contrades seques i desèrtiques.

USOS I PROPIETATS: El rizoma s’empra en medicina popular perquè és sudorífic i diürètic. Els brots tendres són comestibles.
La tija té diverses aplicacions en l'economia domèstica i antigament s'emprava per fer-ne paper.

També s'usa per fer cistelles, estores i coberts, sostres o hivernacles. La típica barraca valenciana emprava el canyís per al sostre.

Es fa servir per restauracions ambientals de zones humides i depuració d’aigües residuals, doncs el canyís juga un paper molt important per a fixar les riberes i per a depurar les aigües, funcionant com un filtre natural.

Lígula de pèls curts i iguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Phragmites deriva del grec "phragma, tos" que significa tanca, palissada.

L’epítet específic australisderiva de "áuster" austre, el vent del sud, de la regió meridional.

El calendari celta compta els mesos de 28 dies, que és el període lunar, i anys de tretze mesos, i en lloc de noms con gener, febrer, etc, utilitza noms de plantes com a referència per mesurar el temps. El més 12 celta, del 28 d’octubre al 24 de novembre del nostre calendari, està dedicat al Phragmites australis i rep el nom de “Ngetal” que és el nom del canyís en celta.

A Iran i altres països propers amb la seva tija se'n fa una mena de flauta anomenada ney.

Phragmites australis fou descrita per (Cav.) Trin. ex Steud. i publicada en Nomenclator Botanicus. Editio secunda 1: 143. 1840.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Malrubí negre. Marrumbí. Garrotxa. Herba pudenta. Malrubí bord. Castellà : Marrubio fétido. Marrubio negro. Balota. Gallego:Marroio-negro. Èuscara: Barrubi beltza. Marrubi beltz. Portuguès: Marroio-negro. Balota. Italià: Cimiciotta comune. Marrubio fetido. Francès:Ballote du midi, Ballote fétide. Anglès: Black horehound. Alemany: Schwarznessel. Stinkender Gottvergeß. Neerlandès: Stinkende Ballote.

Flors en falsos verticil·lastres

SINÒNIMS: Ballota Tournefortii Sennen.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Arction. Silybo-Urticion. Comunitats ruderals, vores de camins, llocs nitrificats i humits o ombriencs.

Planta perenne sufruticosa

DESCRIPCIÓ: Herba perenne sufruticosa, amb soca gruixuda, lignificada, ramificada i pubescent, de fins un metre d’alçada. Tota la planta desprèn una olor desagradable a humitat i a floridura.

Fulles oposades i decussades

Fulles oposades i decussades, ovades o cordades, suaument atenuades en pecíol, cobertes de pèls a vegades glandulars, amb el marge dentat amb dents arrodonides. L’anvers està molt arrugat, marcat per la xarxa de venes.

Corol·la bilabiada

Flors agrupades verticil·lastres que formen pisos a la part superior de les tiges. Calze en tub formant una mena d’embut bastant llarg, acabat en cinc dents curtes amb mucró espinós. Corol·la color rosa porpra o blanquinosa, bilabiada, llavi superior erecte, escotat i còncau, el inferior format per tres lòbuls, el central major i emarginat. Androceu amb quatre estams didínams exserts. Gineceu amb ovari súper, un estil i estigma bífid. Floreix a la primavera fins a la tardor.

Fruit en tetraqueni

Fruit en núcules ovoides aplanades de color marró obscur brillant. Cada flor produeix quatre d’aquestes núcules, és a dir, un tetraqueni o clusa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Totes les labiades són pol·linitzades per insectes, per la qual cosa disposen de dispositius mecànics molt evolucionats per facilitar la pol·linització encreuada. La disposició horitzontal del llavi inferior de la corol·la, que fa de camp d’aterratge i facilita el pas dels insectes al fons del tub de la corol·la, n’és una adaptació a l’entomofília.

Calze llarg amb forma d'embut

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les summitats florides i les fulles per combatre les nàusees i vòmits, el mareig, l’ irritabilitat i els trastorns de la menopàusia. Pel seu efecte sedant s’usa en casos d’ansietat, insomni i altres afeccions nervioses suaus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ballotaderiva del grec "βαλλωτή balloté" una planta citada per Dioscòrides i Plini, el om de la qual ve de "βάλλω bállo" llançar, rebutjar, per la repulsió que genera l’olor fètida de la planta.

L’epítet específic nigrasignifica negra, pel color obscur que prenen les fulles seques.

Ballota nigra va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 582. 1753.

FamíliaLabiatae (Lamiaceae)

NOMS: Forcadella. Xereix. Panissalla. Pota de gall. Castellà : Garrachuelo. Pata de gallina. Pasto cuaresma. Occità: Sannissoun. Gallego: Millá. Èuscara:Ollak-buztana. Portuguès: Milhâ digitada. Milhâo. Pé-de-galinha. Francès: Digitaire sanguine, Panic sanguin, Sanguinelle, Sanguinette. Italià:Sanguinaria. Sanguinella comune. Anglès:Common Crabgrass. Hairy Finger-grass. Alemany:Blut-Fingerhirse. Bluthirse. Neerlandès:Bloedgierst. Harig Vingergras.

Inflorescències en espigues llargues i primes

SINÒNIMS: Panicumsanguinale L.; Cynodonpraecox(Walter) Roem. & Schult.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Camps de cultiu, marges, llocs alterats, vores de camins i carreteres. Fins als 1000 metres d’altitud

Gramínia de fins 50 cm d'alçada

DESCRIPCIÓ: Gramínia anual amb tiges ascendents de poc més de dos pams d’alçada amb espigues llargues i primes a la part superior. Aquestes espigues i les fulles poden prendre un color rogenc, raó per la qual pren aquest nom de sanguinalis

Fulles amb la beina pilosa

Fulles de prefoliació enrotllada, piloses, sobre tot a la beina, limbe de 4-8 mm d’amplada per 3-10 cm de llargària, acabada en punta de llança, sovint amb el marge ondulat, lígula blanca i curta, 1-2 mm.

Espícules amb dues flors, una hermafrodita i altra estèril

Flors en 3-10 espigues que surten a la part superior de les tiges en un sol verticil o a diferents altures. Són llargues i primes i estan cobertes d’espiguetes amb dues flors, una hermafrodita i altra estèril, col·locades de forma unilateral, lanceolades, de 3 mm de llargues, en dues files. Gluma superior ciliada, que arriba a la meitat de la flor. Floreix de juliol a octubre

S'anomena sanguinalis pel color rogenc que pren

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les monocotiledònies tenen uns caràcters que els separen clarament de les dicotiledònies: un sistema radicular fasciculat; fulles paral·lelinèrvies, sense estípules i normalment sense pecíol, el limbe enter, oblong o linear i la base embeinadora; la majoria són herbàcies i les poques arborescents no tenen creixement secundari en gruix; a més les flors presenten tres peces (o un múltiple de tres) per verticil.

Lígula curta, d'1-2 mm

USOS I PROPIETATS: A Alemanya i Polònia s’ha utilitzat el gra per a consum humà, per la qual cosa s’ha conreat. També s’empra com a farratge pel bestiar per ser ric en proteïnes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Digitariaderiva del llatí "digitus" dit, per la forma digitada de la inflorescència.

L’epítet específic sanguinalisve de “sanguis” sang, per la tendència a prendre una coloració vermellosa.

Als Estats Units la van dur alguns emigrants per a menjar, doncs la capacitat de resistència a la sequera i la gran quantitat de gra que produeix el feia ideal per a la petita agricultura. Aquestes virtuts han esdevingut, però, un gran problema a l’hora d’eradicar la forcadella dels cultius on actua com mala herba.

Digitaria sanguinalis va ser descrita per (L.) Scop. i publicada en Flora Carniolica, Editio Secunda1: 52. 1771.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Tornassol. Gira-sol. Mira-sol. Castellà : Tornasol.Cencila. Cendía. Cenizo tornasol. Girasol. Occità: Mourello. Èuscara: Iguzki-belar, Iguzki-lorea. Portuguès: Tornassol-dos-franceses. Tornassol-dos-tintureiros. Italià: Tornasole comune. Francès: Tournesol des teinturiers. Anglès: Southern chrozophora, Turnsole. Dyer's Croton.

Inflorescències en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Croton tinctorium L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps abandonats i vores de camins, en llocs secs. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba de color grisenc, pels tricomes que la cobreixen

DESCRIPCIÓ: Herba monoica que no sol sobrepassar els 40 cm d’alçada, tota de color grisenc pel toment que la cobreix, molt ramificada des de la base amb tiges divaricades.

Fulles alternes amb llarg pecíol

Fulles alternes amb llarg pecíol a l’àpex del qual surt el limbe, de base desigual, romboïdal o triangular, amb el marge ondulat, cobert de pèls estrellats. Tres nervis principals surten de la base

Flors unisexuals masculines i femenines

Flors en raïms axil·lars, amb curt pedicel que creix en la fructificació. les masculines a la part superior i les femenines a la inferior, petites i gens aparents. Calze masculí amb cinc segments lanceolats amb pèls estrellats; les femenines amb sèpals linears setacis. Corol·la masculina amb segments triangulars grocs; la femenina amb segments linears verdosos; a les flors femenines no es diferència gaire el calze de la corol·la, de manera que sembla tindre 10 tèpals. Androceu amb 10 estams en tub. Gineceu amb ovari trilocular amb tres estigmes bífids i persistents. Floreix d’abril a octubre

Fruit en càpsula tricoca

Fruit en càpsula trícoca, com és freqüent a les euforbiàcies, pèndula, coberta d’esquames membranoses i de berrugues, amb llavors granuloses de color marró.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les euforbiàcies s’observa una evolució de l’estructura floral consistent en la disminució del nombre de peces fins reduir la flor a un sol element. A les més primitives, com el tornassol o el malcoratge (Mercurialis annua), el periant és encara complet, però a les més evolucionades els pètals i els sèpals són absents i els estams es redueixen a un de sol. Posteriorment aquestes flors simplificades s’agrupen en inflorescències complexes que simulen una flor senzilla, un pseudant anomenat ciati, com en el gènere Euphorbia.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava com febrífuga però la poca efectivitat i la potencial toxicitat de la planta han fet que ja no s’utilitze.

De la Chrozophora tinctoria s’obté una matèria colorant, d’un blau violaci, que s’empra per tintar teixits (especialment llana i vellut), colorar licors, vins, pastes, pastissos, etc.

Les flors masculines es situen a dalt i les femenines a baix

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Chrozophoraderiva del grec "χρόα chroa"color, pintar, i "φορεω phoreo" = que du en sí, que produïr, és a dir, porta color, doncs d’aquesta espècie s’obté una matèria colorant.

L’epítet específic tinctoria ve del llatí “tingo” que significa tenyir, tintar, impregnar, per l’ús que tradicionalment hi s’ha donat.

El nom popular de tornassol és degut, segurament, al paregut d’aquesta espècie amb el gira-sol (Heliotropium europaeum) quan no hi ha flors.

A l’Edat Mitjana era un dels pigments emprats per “il·luminar” els manuscrits als monestirs.

D’aquesta substància està impregnat el paper de tornassol que s’empra als laboratoris com indicador del Ph, doncs té la propietat de prendre el color blau en un medi alcalí o roig en un medi àcid.

Té alcaloides fotosensibilitzadors com la ruda (Ruta chalepensis) de manera que si la saba entra en contacte amb la pell i s’exposa al sol, pot produir una reacció càustica, una cremada amb bombolla que pot deixar cicatriu o, si més no, una taca, com un tatuatge. (J. Bibiloni)

Chrozophora tinctoria va ser descrita per (L.) A.Juss. i publicada en De Euphorbiacearum Generibus Medicisque earumdem viribus tentamen, tabulis aeneis 18 illustratum 27. 1824.

FamíliaEuphorbiaceae

NOMS: Cerreig. Panissola. Pota de gall. Xereix d’arròs. Castellà : Pie de gallina.Mijera. Panicillo. Gallego: Cabalete. Millán. Èuscara: Muchicha. Portuguès: Milhagem. Pé-de-galo. Italià: Giavone comune. Pabbio . Panico bastardo. Francès:Panic des marais, Pied-de-coq. Anglès: Barnyard grass, Barnyard Millet. Cockspur. Alemany: Gewöhnliche Hühnerhirse. Neerlandès: Hanenpoot. Vogelpoot

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: Panicum crus-galli L.; Echinochloa crus-galli (L.) Beauvsubsp. crus-galli

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.Introduïda

HÀBITAT: Panico-Seration. Torrents, sèquies i camps cultivats amb sòls humits, comuna en els camps d’arròs. Fins els 1150 metres d’altitud

Tiges erectes o decumbents

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot arribar al metre d’alçada, tiges amb medul·la blanca, erectes, que poden estar, de vegades, esteses pel terra.

Fulles sense lígula

Fulles linears, glabres o glabrescents, sense lígula, amb beines llises, les inferiors sovint rogenques.

Espiguetes amb coloració vermellosa

Flors en panícula laxa formada de raïms espiciformes d’espiguetes denses que prenen una coloració rogenca, amb llargs pèls entre les espiguetes. Gluma inferior1/2-1/3 de la longitud de l’espícula; gluma superior de la longitud de l’espícula; lemma de la flor superior sovint aristat. Floreix a l’estiu i la tardor.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi gros semblant al del mill

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La sistemàtica de les gramínies està basada en la morfologia de les espiguetes, la unitat bàsica, i en la seua disposició en inflorescències. Una espigueta està formada per una o més flors reunides en espiga, és a dir, unides directament al eix (raquis) i protegida per dues bràctees: la gluma inferior i la gluma superior.

USOS I PROPIETATS: Els brots joves es mengen en Java i s'utilitza per a la recuperació de les terres salines a Egipte.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Echinochloaderiva del "ἐχῖνος echînos" eriçó, i per extensió espinós, i de "χλόα chlóa" herba: pels nombrosos pèls que caracteritzen la seua inflorescència.

L’epítet específic crus-gallive del llatí "crus" urpes, i de "galli" genitiu de "gallus", gall, és a dir, pota de gall, per la forma de la inflorescència.

Està considerada una de les pitjors males herbes per a l’agricultura, doncs pot reduir el rendiment agrícola i ramader. Consumeix el 80% del nitrogen disponible al sòl. A més a més és planta hoste del virus del mosaic.

Echinochloa crus-galli va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie1: 53, 161, 169, pl. 11, f. 2. 1812.

FamíliaGramineae (Poaceae)

Valeriana officinalis L.

Stenotaphrum secundatum (Walter) O. Kuntze

Linaria hirta (L.) Moench

Polygonum aviculare L.

Xanthium strumarium L.

Amaranthus blitoides S. Watson.

Populus x canadensis Moench

Mentha spicata L.

Saponaria ocymoides L.

Paspalum distichum L.

Urtica membranacea Poiret

Saccharum ravennae (L.) Murray.

Bidens pilosa L.

Eragrostis barrelieri Daveau

Prunus domestica L.

Phragmites australis (Cav.) Trin.

Ballota nigra L. subsp. foetida (Vis.) Hayek

Digitaria sanguinalis (L.) Scop.

Chrozophora tinctoria (L.) A. Juss.

Echinochloa crus-galli (L.) Beauv