Menuda Natura

NOMS: Maduixera. Fraulera. Fraguera. Castellà: Fresa silvestre, Fresera, Madroncillo, Mayuetas, Miruébano. Occità: Fraguièr, Majofièr. Gallego: Freseira. Morodo. Èuscara: Marubia. Portuguès:Morangueiro. Italià: Fragola comune. Francès: Fraisier des bois. Anglès:Wild strawberry. Wood Strawberry. Alemany: Wald-Erdbeere. Neerlandès:Bos-Aardbei. Grec:Φράουλα. Χαμοκέρασσα.

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Fragaria vulgaris Ehrh.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Cultivada en horts. Prefereix sòls humits, rics en nutrients i ben drenats. Fins els 1800 metres d’altitud

Planta rizomatosa amb estolons epigeus

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Petita herba vivaç de fins un pam, reptant, amb rizoma horitzontal i estolons epigeus.

Fulles trifoliades amb llarg pecíol

Fulles disposades en roseta basal, peciolades i trifoliades, amb folíols ovats de marge serrat, sèssils, amb l’anvers glabrescent i el revers pilós. Estípules lanceolades, enteres i acuminades

Gineceu súper policarpelar

Flors en inflorescències en cima terminal, amb peduncle més llarg que les fulles. Flors hermafrodites (tot i que poden haver-hi flors unisexuals), actinomorfes i pentàmeres, amb el receptacle floral convex. Calze de cinc sèpals, reflexos a la fructificació. Presenta un calicle exterior amb peces més petites que les del calze. Corol·la formada per cinc pètals blanc de limbe ovat, de 1,5 cm de diàmetre. Androceu format per nombrosos estams de filament filiforme. Gineceu súper i policarpelar, amb tants estils com carpels, acabats en estigma engruixit. Floreix des de març fins l’agost

Fruit en eteri

Fruit en poliaqueni, una infructescència amb els aquenis dispersos sobre el receptacle acrescent, vermell intens i carnós de forma ovoide, que anomenem maduixa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La maduixa no és un vertader fruit sinó un eteri, un receptacle floral engrossit i carnós, convertit aparentment en fruit, sobre el qual es troba inserida una elevada quantitat d’aquenis, que són els vertaders fruits de la maduixera. És per aquesta raó per la qual es considera també un poliaqueni. Provenen de flors apocàrpiques amb carpels independents que formen cadascú un ovari.

Nombrosos estams

USOS I PROPIETATS: La maduixera és cultivada des de temps antic tant per menjar les maduixes fresques, per preparar melmelades, dolços, etc. com per les seues propietats medicinals. El rizoma és ric en tanins i la seva infusió s'ha utilitzat com a diürètica, aperitiva i astringent, per combatre les hemorràgies intestinals, i les fulles tenen vitamina C i flavonoides i s'han emprat per alleujar la gota i el reuma. La ingesta de fruit fresc combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides.

Hom diu que les fulles de la Fragaria vesca alleugeren les molèsties de les embarassades només portant-les amb una bosseta a sobre.

Calicle amb peces semblants als sèpals però més petites

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fragaria deriva del llatí "fragum" que era com denominaven les maduixes però també el fruit de l’arbocer, (Arbutus unedo), i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, paregut.

L’epítet específic vescave de "vescor" que s’hi pot traduir per jo mengi, és a dir, comestible.

La maduixera o fraulera, de fruits petits, ha estat quasi totalment substituïda per la fraga o maduixot, un híbrid (Fragaria x ananassa) en part d'origen americà que produeix fruits més gruixuts, tot i que no tan saborosos ni flairosos com les menudes llepolies silvestres.

Poetes clàssics com Ovidi, Plini i Virgili dedicaren versos a la maduixa, coneguda i consumida amb plaer per grecs i romans.

El roig intens del fruit han convertit les maduixes en un símbol de passió sensual.

Fragaria vesca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 494–495. 1753.

FamíliaRosaceae

NOMS: Junça. Jonça de cordellar. Serrana rodona. Castanyola. Xufera borda. Castellà : Castañuela. Juncia real, menor o redonda. Portuguès:Juncinha. Junça-brava. Italià: Zigolo infestante. Francès: Herbe à oignon, Souchet d'asie, Souchet officinal, Souchet rond. Anglès: Nut grass. Purple Nutsedge. Alemany: Knollen-Zypergras. Rundes Zypergras.

Inflorescències en umbel·la amb bràctees foliàcies

SINÒNIMS: Pycreus rotundus (L.) Hayek; Cyperus olivaris O. Targ. Tozz.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis.Horts, camps, sembrats. Fins els 800 metres d’altitud.

Herba de fins 49 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa amb petits tubercles semblants a la xufa, que són un mal de cap per als camperols. És petita, amb tiges trígones de fins 40 cm d’alçada

Fulles planes, llargues i estretes

Fulles totes bassals, estretes i llargues, de nerviació linear i marge enter.

Espiguetes aplanades de color bru

Flors en inflorescències formades per espiguetes allargades i planes de color bru, que apareixen a l’àpex dels peduncles, disposades en umbel·la amb bràctees foliàcies. Androceu amb tres estams. Gineceu amb tres estigmes. Pot florir des de maig fins a desembre.

Fruit trígon, de color obscur

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, l'al·lelopatiaés el fenomen d'interferència química que consisteix en l'alliberament de substàncies químiques per part d'una planta (l'alliberament de substàncies volàtils, generalment per les fulles, o per excreció de toxines a través de les arrels) que són perjudicials per altres plantes competidores. Les funcions perjudicades més freqüents són l'assimilació de nutrients, el creixement, la fotosíntesi, la respiració, la síntesi de proteïnes, la permeabilitat de la membrana cel·lular i l'activitat enzimàtica.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per combatre la febra, la nàusea i les inflamacions. Els tubercles torrats i molts s’apliquen a ferides i irritacions.

Els tubercles són amargs, però en temps de fam es consumeixen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperusprové del grec “kýpeiros” que significa punta afilada, jonc.

L’epítet específic rotundusderiva del llatí “rotundus, -a, -um” que significa redó, circular, per la forma arrodonida dels tubercles subterranis.

És una de les plantes invasores més difícils d’eradicar a tot el món, degut a la propagació pels tubercles subterranis que prosperen inclús baix la tela antiherbes, la solarització i resisteixen, fins i tot, els herbicides, que maten els brots però no els bulbs dorments que sortiran més tard. Són, per tant, perjudicials per a l’agricultura i per a la jardineria.

Cyperus rotundus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 45. 1753

FamíliaCyperaceae

NOMS: Pebreboner. Pebrell desmai. Pebrer bord. Castellà : Pimentero falso. Lentisco del Perú. Pimentero. Aguaribay. Portuguès:Pimenteira bastarda. Italià: Albero del pepe. Falso Pepe. Pepe rosa. Francès:Faux Poivrier des Andes. Anglès: California Pepper Tree. Peruvian Peppertree. Alemany:Kalifornischer Pfefferbaum. Neerlandès:Peruviaanse Peperboom.

Inflorescències en panícula penjant

SINÒNIMS: Schinus bituminosus Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Arbre de creixement ràpìd

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a jardins públics i privats i assilvestrada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de ràpid creixement que pot fer 5-7 metres d’alçària (el doble al seu lloc d’origen), amb les branques i les fulles penjants, com el salze, i l’escorça aspra i aromàtica

Fulles pinnades

Fulles perennes, alternes, compostes que poden arribar als 30 cm de llargària, amb folíols lanceolats de marge enter o lleugerament serrats a l’àpex, glabres, de color verd brillant.

Flor masculina

Flors en inflorescències en panícula penjant, axil·lars o terminals, molt ramificades, de 10-20 cm, amb flors

hermafrodites o unisexuals poc vistoses, de 2-3 mm de diàmetre i color groguenc o verdós. Calze amb cinc sèpals arrodonits ciliats. Corol·la de cinc pètals ovats. Androceu amb 10 estams. Floreix a maig i juny.

Fruits en drupa

Fruit en drupes petites con un pèsol i globoses color rosat o vermell, d’aroma i gust similar al del pebre que pot ser consumit però amb precaució, doncs és lleugerament tòxic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest del grec “δρύππα dryppa”oliva madura. Les drupes estan formades per l'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com tònica, antiespasmòdica, cicatritzant i la resina per alleugerar les càries. Les fulles i les flors com a cataplasmes contra el reuma i la ciàtica.

De les fulles i l’escorça s’extrau un oli essencial usat en la indústria per a dentífrics, sabons i perfums.

Les llavors s’han utilitzat com substitut del pebre, per fer begudes alcohòliques. La bullida de fulles i escorça produeix un líquid de color groc intens emprat per tintar teixits.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Schinus deriva del grec "schinos σχινος" que designa el llentiscle (Pistacia lentiscus) per la similitud dels fruits i la presència de resines semblants al màstic.

L’epítet específic mollederiva del quítxua “mulli” nom emprat per Tournefort, no del llatí “molle”fluix, moll.

És curiós observar com els folíols, trossejats i llençats a l’aigua, es mouen com si tinguessin vida pròpia, el que pareix motivat per la sortida brusca de les essències i reines que contenen.

Ës una espècie considerada invasiva en Àfrica del Sud, on ha envaït sabanes i pasturatges; també a Austràlia és invasiva en boscatges oberts i zones costaneres, com en Florida.

Schinus molle fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 388–389. 1753.

FamíliaAnacardiaceae

NOMS: All de bruixa. Barralet. Calabruixa grossa. Marcet. Cap de moro. Castellà : Nazarenos.Cebollón. Guitarrillo. Jacinto penachudo. Occità: Alhastron, Alhàs, Barralet, Capelan, Cebolhada, Penitent blau. Portuguès:Enfuste. Jacinto-das-searas. Italià:Cipollaccio. Giacinto del pennacchio. Francès: Muscari chevelu, Muscari à toupet. Anglès: Tassel hyacinth. Feather Hyacinth. Tassel Grape-hyacinth. Alemany: Schopf-Träubel. Schopfige Bisamhyazinthe. Neerlandès:Kuifhyacint. Grec:Αγριοκρίνος. Βροβιός. Μούσκαρι το εύκομον. Βολβοί.

Flors en raïm lax

SINÒNIMS: Leopoldia comosa (L.) Parl.; Hyacinthus comosus L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea.Camps cultivats, prats secs, clarianes de coscollars, marges de camins i carreteres. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta bulbosa

DESCRIPCIÓ: Petita herba, de poc més d’un pam (tot i que pot arribar als 60 cm), acaule, amb un bulb subterrani tunicat, d’on surten les fulles i un escap floral.

Fulles linears poc rígides

Fulles linears, fent un poc de canal, glabres, poc rígides que sovint queden esteses per terra, més curtes que la tija florífera i poc nombroses (3-5 fulles només).

Flors fèrtils amb peduncle color crema

Flors al llarg d’un escap, en raïm lax, amb flors verdoses en posició horitzontal i fèrtils; a la part superior un grup de flors, formant un corimbe, d’un blau-lila intens molt cridaner, que són estèrils. Les bràctees són membranoses i obovades. Pedicels de les flors fèrtils són prims, llisos i surten en horitzontal, mentre que els de les flors estèrils són violacis, drets i molt més llargs que les flors. Les flors tenen el perigoni soldat en forma de petita urna acabada en sis petits dents. En les fèrtils l’androceu està format per sis estams inclusos. El gineceu consta de pistil súper tricarpel·lar amb un curt estil acabat en estigma subtrígon. Floreix a la primavera.

Fruit en càpsula amb tres lòculs

Fruit en càpsula obovoide emarginada amb tres lòculs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors estèrils del capdamunt de la tija ofereixen a la inflorescència gran vistositat per atraure els insectes pol·linitzadors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra externament el bulb sec per alleujar les pells enrogides. Menjat té propietats diürètiques però com el seu sabor és amargant, es prepara bullit i conservat en oli i vinagre. Als pobles del litoral mediterrani s’hi consumeix el bulb així preparat.

Flors estèrils amb llarg peduncle color lila formant un flocall

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Muscari prové del llatí “muscus” i significa que el seu aroma recorda el del mesc, que prové així mateix, del sànscrit “muskà” que significa testicle. Altres autors, però, fan derivar el nom del grec “muscarion”que significa raïm, en al·lusió al tipus d’inflorescència.

L’epítet específic comosa deriva de “coma” que significa pèls, cabell, pel flocall que formen les flor estèrils.

Dioscòrides diu del bulb que “tiene aspecto de cebolla albarrana (...) son acres y caloríferos, incitan al acto sexual, ponen áspera la lengua y las anginas, son muy nutritivos y engordan, provocan gases (...) Hay que precaverse de la cantidad que se ingiere por afectar a los nervios.”

Existeixen varietats com, Muscari comosum'plumosum' o 'monstruosum', que s’empren en jardineria.

Muscari comosum (L.) Mill. va ser publicat per primera vegada, amb el nom Hyacinthus comosus L., per Carles Linné en Species Plantarum 1753.

FamíliaLiliaceae

NOMS: Herba del mal de pedra. Fumana prima. Italià: Fumana capillare. Francès: Fumana à feuilles étroites

Inflorescències en cimes terminals racemoses

SINÒNIMS: Cistuslaevipes L.; Helianthemum laevipes(L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Creix en escletxes de roques, sòls pedregosos i en coscollars assolellats, sobre sòls calcaris. Fins els 1000 metres d’altitud

Petita mata lignificada a la base

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta sufruticosa de poc més d’un pam, molt ramificada des de la base, amb tiges fines, gràcils, ascendents i glabres.

Fulles alternes cilíndriques

Fulles alternes, sèssils, les inferiors agrupades en fascicles, cilíndriques, de color verd cendrós. Estípules filiformes paregudes a les fulles.

Flors amb llarg pedicel

Flors en inflorescències terminals racemoses, amb peduncles glandulosos, bràctees triangulars, glanduloses. Llargs pedicels. Calze amb els sèpals externs linears i els interns glandulosos, amb costelles prominents però sense cilis. Corol·la amb cinc pètals grocs sense taques, de 6-8 mm. Androceu amb nombrosos estams; els exteriors més curts i estèrils. Gineceu amb ovari tricarpelar i estil acabat en estigma capitat. Floreix de març fins l’agost

Fruit en càpsula dehiscent

Fruit en càpsula trilocular dehiscent per tres valves, amb sis llavors trígones, de color obscur.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits més primitius s’obrin espontàniament quan són madurs mitjançant porus, fissures longitudinals o transversals, etc. Una característica del gènere Fumanaés que el fruit, en càpsula, s’obri per tres valves i queden totalment esteses després de la dehiscència durant molt de temps.

Tres sèpals externs linears i més petits que els tres interns

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipotensora, hemostàtica, antisèptica, expectorant i antiinflamatòria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Fumana,deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L., segurament per l’aspecte grisós, com fumat, de les fulles.

L’epítet específic laevipes deriva del llatí de "levis" suau, sense barba, i "pes" de peu, és a dir de tija glabra.

FamíliaCistaceae

NOMS: Saüc. Saüquer. Bonarbre. Castellà : Saúco. Sabugo. Canillero. Gallego: Sabugueiro. Bieiteiro. Èuscara: Linsusa. Intsusa. Ziorri. Occità:Sabuc, Sambuc, Saüc, Saüquèr, Suec, Suecau. Portuguès: Sabuguiro. Italià:Sambuco nero. Francès: Sureau. Grand sureau, Sureau noir. Anglès: Common elder, Elder, Elderberry, European elder. Alemany: Baumholunder. Fliederbeere. Holder. Neerlandès: Gewone Vlier. Grec:Αφροξυλιά. Σαμπούκος.

Inflorescències en corimbe

SINÒNIMS: Sambucusgraveolens Willd.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberianes de gran àrea

HÀBITAT: D’espontaneïtat dubtosa al País Valencià. Llocs humits i ombrívols, boscos de ribera, fins els 1500 metres d’altitud.

Arbre petit, aquest de l'assegador del Pla de Vallada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit caducifoli: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb branques proveïdes d’una medul·la blanca característica i tronc amb l’escorça suberosa.

Fulles compostes de 5-7 folíols serrats

Fulles oposades, peciolades, imparipinnades, amb 5-7 folíols oval-lanceolats de marge serrat

Flors pentàmeres amb l'estigma sèssil

Flors en inflorescències corimbiformes multiflores amb flors hermafrodites, actinomorfes i pentàmeres. Calze amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la rotàcia amb cinc lòbuls d’un blanc groguenc. Androceu de cinc estams lliures inserits a la part superior del tub de la corol·la, exserts. Gineceu amb ovari ínfer i estigma trilobat sèssil, sense estil. Floreix de febrer a maig

Fruits en drupa. Aquests encara verds

Fruit en drupa negra quan madura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les Adoxaceae són una jove i petita família que tan sols comprèn quatre gèneres, i entre 150 i 200 espècies, que abans formaven part de la família de les caprifoliàcies. Un detallat anàlisi morfològic, i les proves bioquímiques aportades pel Grup de Filogènia de Angiospermes, van traslladar els gèneres Viburnum(marfull), i Sambucus(Saüc) a aquesta família de nova creació.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular té nombroses aplicacions. Les flors, fulles i fruits s’han utilitzat per alleugerar refredats, grips i malalties respiratòries, contra la retenció de líquids, varius, i nafres. La infusió fresca de saüc és excel·lent per rentar els ulls, i la infusió de les seves flors s'empra per fer gargarismes contra la faringitis i en cas de genives inflamades. El vinagre de saüc s'utilitza com a desinfectant.

Amb els fruits madurs (verds poden provocar trastorns digestius) es fan melmelades i confitures. Excepte les drupes, tota la planta presenta oxalat càlcic que la fa tòxica.

La fusta s’utilitza en torneria, i en jardineria com exemplar solitari o en massissos.

Tronc del saüc amb l'escorça suberosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sambucusve del llatí “sambuca, -ae”, que era el nom que donaven al saüc, però aquest nom ve del grec “sambuké”, nom d'un antic instrument musical utilitzat pels romans semblant a la flauta, perquè antigament es buidava l’interior de les branques per fer aquests instruments.

L’epítet específic nigrave del llatí “niger, -ra, -rum” que significa negre, segurament pel color que prenen els fruits al madurar.

El saüc era un arbre sagrat al que calia mostrar respecte pronunciant una pregària abans de collir els fruits, agafar les fulles o d’arrancar-li una rama.

La medul·la de les branques s’empra en micrografia per fer els preparats de les seccions dels teixits.

Aquest arbret s’ha plantat tradicionalment a les masies com ornamental i per aprofitar-ne les múltiples propietats medicinals.

No s'ha de confondre amb Sambucus ebulus, aquesta altra espècie és herbàcia i les flors formen inflorescències molt denses de color blanc amb olor nauseabund, i els seus fruits són baies molt tòxiques.

Sambucus nigra fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 269–270. 1753.

FamíliaCaprifoliaceae (Adoxaceae)

NOMS: Arrecada. Arrecadeta. Paroníquia nívia. Sanguinària blanca. Herba de la sang. Castellà : Asperilla. Nevadilla. Sanguinaria menor. Portuguès: Herva andorinha. Italià: Paronichia capitata.Francès: Paronyque en tête. Anglès:Algerian tea

Flors en glomèruls terminals nombrosos i densos

SINÒNIMS: Paronychianivea DC.; Illecebrum capitatumL.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Prats anuals, terofítics, de sòls àrids, marges de camins i clarianes de coscollars. Fins els 1400 metres d’altitud.

Tiges postrades i pubescents

DESCRIPCIÓ: Herbàcia de base lignificada, amb tiges postrades, pubescents, de fins un pam de llargària

Fulles oposades amb estípules escarioses

Fulles oposades, sèssils, oblongo-lanceolades, de marge enter i cobertes de pèls, no imbricades. Estípules lanceolades, escarioses, poc més curtes que les fulles.

Només es veu el calze embolcallat per les bràctees

Flors en glomèruls terminals nombrosos i densos, on predomina l’aspecte membranós de les bràctees amplament ovades que ultrapassen les flors. Flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes. Calze amb cinc sèpals de color verd molt desiguals, aguts, sense marge membranós ni forma de caputxa. Pètals no visibles. Androceu amb cinc estams oposats als sèpals. Gineceu amb ovari d’estils filiformes amb estigmes divergents.

Fruit en aqueni dins del calze persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una bràcteaés un òrgan foliaci, pròxim a la flor, que té la funció de protegir les flors o les inflorescències. Normalment és verd, diferent a les fulles i a les peces del periant, però de vegades pren vius colors, com en la bugenvíl·lea (Bougainvillea glabra Choisy), o pren aspecte escariós, és a dir, més o menys translúcid, sec i rígid, com en aquest cas.

Les bràctees escarioses caracteritzen el gènere

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra igual que Paronychia argentea, la infusió de les parts aèries seques com depurativa, per rebaixar la sang, i en ús exterior com vulnerària, per desinfectar ferides. De fet les dues espècies prenen els mateixos noms comuns.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Paronychia deriva del grec "πᾰρἆ pará" semblant, paregut, i "ὄνυξ ónyx" que significa ungla, és a dir, semblant a una ungla, per l’aspecte del calze que recorda una ungla.

L’epítet específic capitataderiva de "cáput, cápitis", que significa cap, del cap, cabut o de cap gran, per els glomèruls florals que semblen cabets a sobre de les tiges.

En Dioscòrides el nom Paronychia el rep una mateta que naix sobre les roques i que cura els rodadits. Segons alguns autors aquesta planta seria l’arracadeta.

FamíliaCaryophyllaceae

NOMS: Cogula. Cogula estèril. Civada borda. Castellà:Avena loca. Avena borde. Ballueca. Occità: Civadasso. Èuscara: Basaoloa. Olha. Portuguès: Aveâo. Francès:Avoine sauvage, Avoine stérile. Italià:Avena maggiore . Anglès: Animated oat, Sterile oat. Alemany: Tauber Hafer. Wild-Hafer. Neerlandès: Wilde Haver. Grec:Αγριοβρώμη.

Flors en panícula

SINÒNIMS: Avena algeriensis Trab.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Herbassars, vores de camins, llocs incults. Fins els 900 metres d’altitud.

Tiges robustes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia anual, erecta, glabra, que sobresurt per damunt de les altres herbes i pot arribar al metre i mig d’alçada, amb tiges solitàries i robustes.

Lígula mambranosa

Fulles linears, planes, de fins 60 cm de llargària, amb beina i lígula membranosa i curta.

Flors masculines

Flors en panícula, amb espiguetes d’arestes llargues i rígides que es torcen en assecar-se; flors hermafrodites i pèndules. Glumes amb marge escariós brillant. Lemma lanceolada i bidentada, pilosa i aristada. Androceu de tres estams amb anteres grogues en X que vibra al vent. Gineceu súper amb un sol lòcul; ovari amb pèls acabat en dos estigmes plomosos. Floreix de maig fins l’agost.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi groga, peluda i amb un solc ventral.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El sistema de dispersió de les llavors (diàspora) és zoocora, és a dir, mitjançant els animals (aus i mamífers) però en aquesta espècie té molta importància el factor antropogènic, doncs la civada borda ha contaminat els cereals i el comerç de gra l’ha dispersat arreu del món.

USOS I PROPIETATS: Els fruits s’han emprat per menjar, com la civada, per fer pa, pastissos, etc. També té utilitat com planta farratgera. En medicina popular s’empra com astringent i diürètica.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Avena, és assonant amb el sànscrit "avasa" que significa menjar, farratge. Aquest nom ja va ser utilitzat per autors llatins com Varró.

El nom específic sterilisderiva del grec "stéiros", que significa estèril, infecund.

La cogula pot provocar serioses reduccions del rendiment als cultius, per la qual cosa es considera malesa.

Xiquets i xiquetes jugaven fent guerres tirant-se les espiguetes que quedaven enganxades de la roba. Les més crescudetes les tiraven al jersei per “saber” quants nóvios havia de tindre.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Almegó índic. Trèvol d'olor. Melilot de flor petita. Castellà : Meliloto de flor pequeña. Trébol menor. Trébol oloroso. Gallego : Trebo castellano. Èuscara: Itsabalkia. Portuguès : Anafe-menor. Trevo-de-cheiro. Italià: Meliloto d'India. Francès: Mélilot des indes, Mélilot à petites fleurs. Anglès:Indian sweetclover, Small melilot, King Island Melilot. Alemany: Kleinblütiger Honigklee. Kleinblütiger Steinklee. Neerlandès: Kleine Honingklaver.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Melilotusparviflora Desf.; Trifolium indicum L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Holoschoenetalia vulgaris.Prats i herbassars sobre sòls humits, sovint salobrosos. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba erecta i ramificada

DESCRIPCIÓ: Herba glabrescent, erecta i ramificada, de fins 40 cm d’alçada

Fulles trifoliades

Fulles alternes, peciolades, amb tres folíols oblongs, irregularment dentats. Estípules més amples a la base.

Flors papilionades molt petites

Flors en raïm axil·lar dens, molt petites, amb peduncle més llarg a la fructificació. Calze campanulat amb cinc dents triangulars. Corol·la papilionada groga, amb la carena menor que les ales i que l’estendard, aquest últim plegat longitudinalment. Androceu diadelf. Gineceu d’ovari súper amb estil corbat i estigma papil·lós. Floreix d’abril a setembre

Fruits en llegums reticulats

Fruit en llegums arrodonits, amb arrugues irregulars, reticulades, amb 1-2 llavors, que de madurs mesuren fins 3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La forma de les flors és molt constant a tota la família i, a més, n’és exclusiva. La corol·la recorda una papallona en vol, raó per la qual s’anomenen papilionàcies. Són zigomorfes, amb cinc pètals lliures i desiguals. Un pètal superior i exterior, generalment més gran que els altres, anomenat estendard; dos pètals laterals, les ales; i dos més inferiors i interns, més o menys soldats longitudinalment que formen la carena. Dins la carena hi ha deu estams, nou soldats pel filament formant un tubet, i un de lliure. Els estams així soldats s’anomenen estams monadelfs si formen un sol feix, i diadelfs si en formen dos feixos.

USOS I PROPIETATS: És una planta mel·lífera molt visitada per les abelles. S’empra com a farratge i per fer esmenes del sòl, doncs fixa en terra el nitrogen de l’aire.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Melilotusderiva del grec "méli, -itos" mel, i de "lotus" un gènere amb les fulles trifoliades. Segons Plini les flors seques conserven durant molt de temps un agradable flaire a mel.

El nom específic indicusés un epítet geogràfic que indica procedència de la Índia.

Va ser publicada per primera vegada com Trifolium indica per Carles Linné en Species plantarum, en 1753, i transferida al gènere Melilotus per Carlo Allioni en 1785.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Lleteresa pubescent. Lletera de sèquia. Castellà:Lechetrezna vellosa. Italià: Euforbia pubescente. Francès: Euphorbe hirsute. Anglès: Pubescent Spurge. Alemany:Behaarte Wolfsmilch.

Inflorescència en umbel·la

SINÒNIMS: Euphorbia pubescens vahl.; Euphorbia platyphyllos L. ssp. pubescens (Vahl) Knoche

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Llocs humits, llits de rius i torrents, jonqueres, marges de sèquies. Fins els 700 metres d’altitud.

Herba pluricaule de tiges erectes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba sovint pluricaule, amb tiges erectes, robustes i piloses que poden arribar al metre d’alçada, i solen prendre una coloració rogenca.

Fulles cobertes de pèls fins

Fulles caulinars d’un verd grisenc, que cobreixen la tija, semiamplexicaules, obovato-oblongues i denticulades.

Ciatis amb nectaris grocs

Flors en inflorescència en umbel·la de 5-6 radis i, sovint, alguns radis infraumbel·lars. Fulles bracteals ovades amb forma de cor. Ciatis amb nectaris el·líptics grocs, rarament vermellosos.

Fruit en càpsula rugosa i pilosa

Fruit en càpsules rugoses i solcades, sovint piloses i amb coloració rogenca.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La falsa flor de les lletereses rep el nom de ciati. Està format per una sola flor femenina amb pedicel, tan simplificada que només consta d’un pistil, envoltada per un nombre variable, normalment cinc, flors masculines reduïdes, també, a un sol estam. Tot aquest conjunt està envoltat per les cinc bràctees de les inflorescències masculines, que formen el involucre. Les estípules d’aquestes fulles bracteals, molt transformades, originen els quatre o cinc nectaris.

Umbel·la amb cinc radis

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

L’epítet específic hirsuta ve del llatí “hirsutus, -a, -um” que significa eriçat, cobert de pèl rígid i aspre al tacte, en referència als pèls, més o menys llargs, del indument.

Euphorbia hirsuta fou descrita per Carles Linné i publicada en Amoenitates Academici... 4: 483. 1759.

FamíliaEuphorbiaceae

NOMS: Herba de setge. Castellà : Tomillo morisco.Edrea. Hierba del sillero. Italià: Fumana vischiosa. Francès: Fumana à feuilles de thym. Anglès: Thyme-leaved Fumana. Alemany: Thymianblättriges Nadelröschen. Grec:Φουμάνα η θυμαρόφυλλη.

Inflorescències en cima

SINÒNIMS: Cistusthymifolius L.; Helianthemumglutinosum (L.) DC. Fumana viscida Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Pinars, coscollars, erms, llocs secs i assolellats, sobre sòls pobres. Fins els 1000 metres d’altitud

Mateta petita de tiges lignificades

DESCRIPCIÓ: Mata petita ramificada des de la base, de poc més d’un pam, molt glandulosa, amb tiges lignificades a la base (sufruticosa), erectes

Fulles amb estípules poc més curtes que la fulla

Fulles oposades (si més no les inferiors), estretament ovalades i de marge revolut, amb estípules una mica més curtes que les fulles i amb seta terminal. De vegades les fulles formen fascicles.

Nombrosos estams

Flors en cima terminal amb pedicels poc més llargs que el calze i reflexos a la fructificació. Hermafrodites, actinomorfes. Calze amb cinc sèpals, dos externs linears i tres interns ovats i acuminats amb costelles força marcades i ciliades. Corol·la amb cinc pètals lliures, grocs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari tricarpel·lar amb estil prim acabat en estigma capitat. Floreix de març a maig.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves

Fruit en càpsula amb tres lòculs, dehiscent, que s’obri per tres valves per deixar caure les llavors reticulades. Les valves resten molt obertes durant llarg temps

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les cistàcies és petita, amb vuit gèneres i 150 espècies, però de gran importància als països mediterranis, doncs és ací, a les nostres terres seques i assolellades, on tenen el principal centre de variació. Per aquest motiu la proporció de cistàcies respecte del total d’espècies de la flora d’un territori qualsevol s’ha utilitzat com a indicador de la mediterraneïtat de la zona.

Tres sèpals interiors i dos molt mes menust exteriors

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipotensora, hemostàtica, antisèptica, expectorant i antiinflamatòria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fumanaderiva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herbafumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L., segurament per l’aspecte grisós, com fumat, de les fulles.

L’epítet específic thymifoliave de "thymus" timó i "folium" fulla, és a dir, amb fulla de timó, pel paregut de les fulles amb aquesta aromàtica (Thymus vulgaris).

Fumana thymifolia va ser descrita per (L.) Spach ex Webb i publicada en Annales des Sciences Naturelles; Botanique, sér. 2, 6: 271. 1836.

FamíliaCistaceae

NOMS: Blet de fulla petita. Castellà: Cenizo. Èuscara: Sabia. Italià: Farinello a foglie di viburno. Francès: Chénopode à feuilles d'obier, Chénopode à feuilles de viorne. Anglès: Grey goosefoot, Seaport goosefoot. Alemany:Schneeballblättriger Gänsefuß. Neerlandès:Sneeuwbalganzevoet

Flors en panícula formada per glomèruls

SINÒNIMS: Chenopodium nitidispermum Senn.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diuen de distribució cosmopolitales espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Diplotaxion erucoidis.Vores de camps i camins, llocs alterats i ruderalitzats. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tija erecta ramificada des de la base

DESCRIPCIÓ: Planta anual que pot ultrapassar el metre d’alçada, amb tija erecta i ramificada des de la base, amb estries. Tota la planta té una tonalitat blanquinosa acusada pels pèls glandulosos que la cobreixen.

Fulles tan amples com llargues

Fulles alternes amb el pecíol més curt que la làmina, tan amples com llargues i amb petits lòbuls arrodonits al marge. Les superiors són més llargues que amples i totes glaucescents, com enfarinades.

Flors hermafrodites amb cinc tèpals

Flors en inflorescències en panícula formada per glomèruls. Flors molt menudes i hermafrodites. Periant format per cinc tèpals verdosos. Androceu amb 5 estams. Gineceu amb dos estigmes. Floreix des del final de la primavera fins la tardor

Fruit en aqueni amb cinc solcs radials

Fruit en aqueni papil·lós amb solcs radials i llavors lenticulars, negres i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Bletés el nom comú de diverses plantes, la majoria pertanyents als Gèneres Chenopodium, Amaranthus i Atriplex, ara considerades males herbes però que, amb poques excepcions, són de fulla comestible, com ho documenten les llavors de blet blanc (Chenopodium album)trobades a jaciments arqueològics palafítics del centre d’Europa. Aquesta troballa permet afirmar que aquesta planta es conreava o es recollia ja a la prehistòria.

Androceu format per cinc estams d'anteres grogues

USOS I PROPIETATS: Espècie d’interès pol·linífer, tot i que a les nostres terres no hi ha suficients espècies pol·liníferes per fer rendible la seua producció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Chenopodium deriva del grec “chēn, chēnós” oca, i de “pódion” diminutiu de pata, en al·lusió a la forma de les fulles d’algunes espècies del gènere que semblen potes d’oca.

L’epítet específic opulifoliumderiva del llatí “opulus” auró, i de “folium” fulla, és a dir, amb fulles d’auró, pel paregut de les fulles amb les d’aquets arbre.

Chenopodium opulifolium fue descrita por Schrad. ex W.D.J.Koch & Ziz y publicado en Catalogus Plantarum, quas in ditione florae palatinatus.... 6. 1814.

En el sistema APG II (2003) está colocada en la familia de las Amaranthaceae, pero más tempranamente, por ej. en el sistema Cronquist (1981), estaba en la familia Chenopodiaceae.

FamíliaChenopodiaceae

NOMS: Paradella. Agrelles de sapo. Llengua de bou. Castellà:Romaza. Acedera. Paniega. Carbaza. Gallego:Labaza. Carbeia. Èuscara: Uztaoa. Portuguès: Labaça. Paciencia. Italià: Rómice conglomerato. Francès:Oseille agglomérée, Patience agglomérée, Rumex aggloméré. Anglès:Clustered dock, Sharp dock. Alemany:Knäuel-Ampfer. Knäuelblütiger Ampfer.

Inflorescències en panícula amb verticil·lastres

SINÒNIMS: Rumex glomeratus Schreb.

DISTRIBUCIÓ: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Magnocaricion elatae. Molinio-Holoschoenion. Llocs humits, vores de cursos d’aigua alterats sovint inundats.

Tiges erectes de coloració rogenca

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne que pot ultrapassar el metre d’alçada, amb tiges erectes estriades i, de vegades, rogenques, molt ramificada. És una espècie molt polimorfa.

Fulles amb estípules en forma d'ocrea

Fulles basals obovat-lanceolades, truncades, amb el pecíol més curt que el limbe. Les caulinars estretament lanceolades. Estípules transformades en ocrea.

Flors amb sis tèpals

Flors en inflorescències en panícula amb verticil·lastres petits i distants uns dels altres, amb una fulla a la base (excepte els superiors). Flors amb sis tèpals, tres exteriors estrets i tres interiors més amples que seran els encarregats de protegir els fruits. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils i un estigma per cada estil. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en aqueni embolcallat pel tèpal intern

Fruit en aqueni de tres cares envoltat pel tèpal

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El periant de les flors d’aquest gènere és molt curiós. Està format per sis tèpals, dels quals els tres interiors creixen amb el fruit i l’embolcallen fins la maduresa, formant una mena de tres valves de morfologia característica per a cada espècie. Rumex conglomeratus té les valves estretes i amb el marge enter.

Tèpals externs més petits que els interns

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com antiescorbútic i astringent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Rumex significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autorsde l’antiguitat, com Plini el vell, ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles.

L’epítet específic conglomeratusve de “conglomerato” conglomerat, reunit en complex si més no esfèric, per la forma de les inflorescències en verticil·lastres densos.

Rumex conglomeratus fou descrita per Johan Andreas Murray i publicada en Prodromus Designationis Stirpium Gottingensium 52. 1770.

FamíliaPolygonaceae

NOMS: Ripoll. Nugadella. Fenàs de canonet. Castellà:Mijera. Lastón. Cerrillón fino. Italià:Miglio multifloro. Francès: Faux Millet. Piptathère faux millet. Anglès:Smilo-grass. Smilograss.

Glumes poc desiguals, apiculades

SINÒNIMS: Oryzopsis miliacea (L.) Asch. et Graebn. subsp. miliacea; Piptatherum multiflorum (Cav.) P.Beauv.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion. Camps abandonats, erms, vores de camins, solars. Fins els 1300 metres d’altitud

Tiges erectes i rígides

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne glabrescent amb tiges erectes, rígides, sufruticoses, que sovint produeix branquillons laterals. Pot ultrapassar el metre d’alçada, amb un rizoma gruixut i fibrós.

Lígula membranosa

Fulles amb lígula d’1-1,5 mm membranosa i truncada; limbe linear de 5-25 cm

Flors totes hermafrodites

Flors en panícula laxa multiflora, amb 4-8 branquillons per verticil de la panícula; inflorescència sovint pèndula i molt tènue, quasi transparent. Espícules amb glumes poc desiguals, acuminades; lemma glabre amb aresta terminal de 3-5 mm. Flors totes hermafrodites. Androceu amb tres estams amb anteres grogues i peludes, amb dues teques en forma de X que vibra al vent. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera y l’estiu, d’abril a novembre

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi rica en substàncies de reserva, fusiforme, de color bru rogenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les poàcies o gramínies és un dels grups de plantes que ha assolit un gran èxit en la història de la vida, ja que s’estenen des de les terres polars i els cims de les altes muntanyes fins a la vora del mar, tenen la capacitat de colonitzar tota mena d’ambients, excepte el medi aquàtic, i presenten un potencial de reproducció i de disseminació notabilíssims. Les gramínies són responsables, aproximadament, d’un 20% de la superfície verda del planeta.

Inflorescència en panícula laxa

USOS I PROPIETATS: S’ha emprat al camp per nugar garbes, i també com farratge pel ramat, doncs el fruit és ric en substàncies de reserva.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Piptatherumderiva del grec “pipto” caure, deixar anar, i ““ἀθήρ athér” aresta, és a dir, amb aresta caduca, perquè la lemma de les flors d’aquest gènere perd l’aresta.

L’epítet específic miliaceumve de “milium” mill, pel paregut amb el gènere Milium d’aquesta gramínia

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Blat bord. Blat de perdiu. Blat del diable. Civadeta. Traiguera. Castellà: Rompesacos. Trigo montesino. Trigo silvestre. Èuscara: Herrikia. Olo-soilquia. Occità:Blat del diable, Espangassat, Trauca-sac. Portuguès:trigo de perdiz. Italià: Cerere comune. Gramigna stellata. Francès:Égilope ovale, Égilope à inflorescence ovale. Anglès: Ovate goat grass. Geniculate Goatgrass. Alemany: Eiförmiger Walch. Geknieter Walch.

Flors en espiga curta

SINÒNIMS: Aegilops ovata [L.]; Triticumvagans (Jord. & Fourr.) Greuter

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Taeniathero-Aegilopion.Vores de camins, prats i erms ruderals secs. Fins els 1500 metres d’altitud

Tiges erectes amb nucs

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada, pilosa o glabrescent, amb tiges que es torcen a la base (d’ací el nom de geniculata) i formen motes.

Fulles curtes amb pèls

Fulles linears lanceolades de 3-10 cm de llargària, piloses, amb beina llarga i lígula amb pèls.

Llargues arestes

Flors en espiga molt curta (1-3 cm sense contar les arestes) amb 2-4 espícules ventrudes amb 3-6 flors; gluma de l’espícula amb nervis verds i 3-5 arestes llargues d’angle molt obert; la lemma també amb arestes. Flors amb tres estams i estigama a l’interior de la glumel·la. L’espícula terminal estèril. Floreix de maig a juliol

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi semiovoidea de fins 7 mm i comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha consens en admetre que els blats moderns deriven d’hibridacions antigues entre els Triticumsilvestres i espècies estepàries d’Aegilopsde l’Orient Mitjà. En comparació amb llurs avantpassats silvestres, els cereals es caracteritzen per produir un nombre de cariopsi més elevat (característica dels Triticum) i de mida major (com els Aegilops).

USOS I PROPIETATS: El cultiu es va abandonar després de l’Edat Mitjana, substituït per cereals més refinats. En l’actualitat és considerada una mala herba.

Lígula amb pèls

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aegilopsve del grec "αιγιλωψ aigilops" una mala herba que infestava la civada farratgera, esmentada per Plini.

L’epítet específic geniculataderiva de "genículum" diminutiu de "génu, -us" genoll, en referència als nusos de la planta.

Les espècies del gènere Aegilopssón les avantpassades naturals dels actuals forments, pertanyents al gènere Triticum, que va acompanyar la colonització humana de les riberes de la Mebiterrània.

Les llargues arestes s’endureixen en assecar-se i traspassen els teixits dels sacs, raó per la qual rep el nom comú en castellà de “rompesacos”. El nom comú en català, traiguera, ve del llatí (herba) triticaria “herba com blat”, derivat de triticum 'blat'.

Aegilops geniculata va ser descrita per Albrecht Wilhelm Roth i publicada en Botanische Abhandlungen 45. 1787.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Blet punxent. Marxant gros. Blet. Atreu. Castellà: Bledo. Moco de pavo. Amaranto. Gallego:Bledo. Bredo. Èuscara: Sabia. Sabiya. Occità: Blet bastard. Portuguès:Bredos, moncos-de-perú. Italià: Amaranto comune. Blito. Francès: Amarante réfléchie. Anglès: Common amaranth, Redroot pigweed. Alemany: Rauhhaariger Amarant. Rauhhaariger Fuchschwanz. Zurückgekrümmter Amarant. Neerlandès: Papegaaiekruid.

Espicastre terminal compacte

SINÒNIMS: Amaranthuscurvifolius Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Introduida. Procedent d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Comunitats nitròfiles i arvenses. Vores de camins, horts, conreus humits i ambients antropitzats. Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba de fins un metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes que pot arribar al metre d’alçada, amb rels que poden arribar al metre de profunditat

Fulles peciolades

Fulles alternes, peciolades, amb el limbe ovat, el·líptic o romboïdal i marge enter. Sovint el limbe té una franja blanquinosa.

Flor masculina

Flors en espicastre compacte terminal i axil·lars. És una planta monoica, per tant du flors unisexuals, amb bractèoles acabades en espina forta, més llargues que els tèpals. Corol·la amb cinc tèpals de 2-3 mm linear-espatulats d’àpex obtús. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb ovari súper, pistil i 3 estigmes. Floreix de juliol a novembre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula tipus pixidi monosperm amb llavor negra i lluenta

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Amaranthuspresenten un grau elevat de mutabilitat. L’adaptació a nous hàbitats es tradueix en una ràpida selecció de nous trets morfològics externs que donen lloc, en poc de temps, a noves entitats biològiques susceptibles de ser reconegudes com a espècies o subespècies ben diferents dels seus parents originaris de més enllà de l’oceà.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: En medicina popular no s’empra gaire, tot i que té propietats com astringent, antidiarreic i emmenagog.

Les llavors són comestibles, moltes en forma de farina. Les fulles tendres s’han fet servir com a substitut dels espinacs en èpoques de guerres i penúries. Conté àcid oxàlic, com els espinacs, i acumula nitrats, pel que cal bullir les fulles i llençar l’aigua de la bullida. L’oxalat és perjudicial per als càlculs renals i les articulacions.

Es considerat un bon farratge si s’empra amb moderació, doncs pot ser perjudicial i fins i tot mortal, si s’alimenten porcs i bovins amb grans quantitats durant diversos dies.

De la planta sencera es poden obtenir tints grocs i verds.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthusve del grec “amarántos, -ton” que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides aquest nom s’empra com sinònim de helichrysos, una espècie del gènere Helichrysum. Aquest nom és perquè les flors romanen seques durant molt de temps.

L’epítet específic retroflexusderiva de “retro” cap enrere, i “flecto” girat, corba, és a dir, corbat cap enrere.

Amaranthus retroflexus fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 991. 1753.

FamíliaAmaranthaceae

NOMS: Lleterola prostrada. Castellà (Mèxic): Hierba de la golondrina. Hierba del soldado. Italià:Euforbia prostrata. Francès: Euphorbe prostrée. Anglès:Prostrate sandmat.Alemany: Niederliegende Wolfsmilch

Flors a les axil·les de les fulles

SINÒNIMS: Chamaesyce prostrata (Ait.) Small

DISTRIBUCIÓ: Neotropical, una de les vuit ecozones terrestresdel planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Polycarpion tetraphylli. Eleusino-Euphorbietumprostratae Pradell nitròfil viari, integrat principalment per petits teròfits prostrats, propi dels sòls esquelètics i no gaire secs. Vores de camins calcigats, carreteres, camps humits i horts. Fins els 300 metres d’altitud.

Herba molt ramificada de tiges prostrades

DESCRIPCIÓ: Herba de branques rogenques, prostrades i molt ramificada, amb una línia de pèls longitudinal a les tiges; fins poc més d’un pam de llargària.

Fulles oposades de limbe el·líptic

Fulles oposades, amb curt pecíol, de limbe el·líptico-orbiculars de fins un centímetre, mai tacat, i marge serrulat; verd per l’anvers i pilós pel revers, amb estípules triangulars

Ciatis amb nectaris rogencs

Flors en ciatis de 4-5 flors masculines, pilosos, amb nectaris el·líptics de color entre morat i rogenc, amb apèndix blanquinós. Floreix a l’agost, setembre i octubre.

Fruit en càpsula amb pèls a la carena

Fruit en càpsula solcada, pilosa només a la carena dels carpels, amb 5-7 llavors estriades transversalment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme sinantropias’empra en biologia per definir la capacitat d’algunes espècies de flora i fauna per habitar en ecosistemes urbans o antropitzats, adaptant-se a les condicions ambientals modificades per l’activitat humana. Aquesta Euphorbiaés una espècie sinàntropa de gran poder colonitzador en procés d’expansió per la Península Ibèrica.

USOS I PROPIETATS: L'extracte d'Euphorbia prostrata es considera efectiu per a tractament de morenes sagnants degut al contingut en flavonoides, fenòlics i àcids fenòlics. A l’Índia s’ha comercialitzat l’extracte d’Euphorbia prostrata per Panacea Biotec Ltd.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lleterola cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El genèric del sinònim, Chamaesyce,deriva del grec “chamaí” a terra, en terra, i del grec “sykê”, llatí “syce” la figuera (Ficus carica) pel làtex.

L’epítet específic prostrataderiva de "prostratus" que significa estès, gitat en terra, per l’hàbit de la planta estesa per terra.

El botànic Francisco Hernández de Toledo parla, ja al segle XVI, de l’ús d’aquesta lleterola com antidiarreic, astringent, contra les taques de la còrnia i per a la dermatosi. Al segle XVII és el frare Francisco Ximénez qui ho nomena per a ”calenturas, ventosidades, evacuando las cámaras de sangre”. Ja al segle XX són els mexicans Alfonso Herrera i Maximinio Martínez els que reporten la planta per diverses malalties fins que la “Sociedad Farmacéutica de México” la indica per a la dermatosi i la tinya.

Euphorbia prostrata va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue... 2: 139. 1789.

FamíliaEuphorbiaceae

NOMS: Cua de rata. Penniset pelut. Castellà: Panizo velloso. Italià: Penniseto lanceolato. Francès: Pennisetum hérissé. Anglès:Feathertop, Feathertop. Hairy pennisetum. Alemany:Langes Borstenfedergras. Neerlandès:Lang Borstelveergras.

Inflorescència en espigues allargades

SINÒNIMS: Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Planta naturalitzada, procedent d’Àfrica oriental. Creix per les vores de camins, llocs alterats i zones amb un poc d’humitat. Fins els 600 metres d’alçada.

Gramínia cespitosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que fa motes denses de fins poc més de mig metre d’alçada.

Fulles amb la làmina allargada i prima

Fulles de color verd clar, de 2-6 mm d’amplada i entre 7 i 70 cm de llargada

Espiguetes amb dues flors

Flors en inflorescències en espigues allargades, denses, cobertes de pèls llargs de color blanc. Les espiguetes estan envoltades d’un involucre, amb curt peduncle, format per pèls molt prims i plomosos. Les espiguetes presenten dues flors, la superior hermafrodita i la inferior masculina o estèril. Les glumes són més petites que l’espigueta. Androceu amb tres estams, amb teques en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. Floreix de maig a l’octubre

Involucre format per pèls molt fins i plomosos

Fruit en cariopsi rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Segons la definició del Conveni sobre Diversitat Biològica, el terme “espècie exòtica” (o al·lòctona, o no nativa)es refereix a les espècies (o subespècies o taxons inferiors) introduïdes fora de la seua àrea de distribució natural, en el passat o actual. El terme es fonamenta en conceptes purament ecològics i biogeogràfics, i no polítics ni administratius, car una espècie pot ser exòtica si és introduïda en altra zona on no es trobaria de forma natural, fins i tot estant dins d’un mateix país.

Lígula

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per les seves belles inflorescències blanques, plomoses i vistoses, que semblen il·luminar-se al contrallum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pennisetumderiva de "penna" ploma, i "seta" cerra. És a dir, amb cerres plomoses.

L’epítet específic villosum ve de "víllus" que significa pèl, abric, o de "véllus" borrissol, la pelussa que fa la llana o el cotó.

En la classificació del Grass Phylogeny Working Group (GPWG 2001) s’ha adscrit a la Família Paniceae, amb el nom binominal Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

Planta inclosa en el Decret 213/2009, de 20 de novembre, del Consell, Pel que s’aproven les mesures per al control d’espècies exòtiques invasores en la Comunitat Valenciana.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Ortiga membranàcia. Ortiga grossa. Castellà:Ortiga. Ortiga larga. Gallego:Estruga. Herba do cego. Èuscara:Asuna. Portuguès: Urtiga-de-caudas. Italià: Ortica membranosa. Francès:Ortie douteuse, Ortie à membranes. Anglès:Membranous Nettle. Alemany:Gerchwäntze brenn Nessel. Grec:Τσικνίδα.

Inflorescències en raïm amb totes les flors a la part superior

SINÒNIMS: Urtica dubia Forssk.; Urtica caudata Vahl.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars ruderals, horts, camps, vores de camins, llocs remoguts i runes ombrejades i un poc humides. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba amb tiges erectes i poc ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba anual amb pèls urticants dispersos; tiges que poden arribar a sobrepassar el metre d’alçada, erectes, simples o poc ramificats.

Fulles peciolades amb el limbe fortament dentat

Fulles oposades, peciolades, amb el limbe més llarg que el pecíol, ovat, fortament dentat i 3-5 nervis que surten de la base, truncades o cardades a la base, amb cistòlits i pèls urticants. Present dues estípules a cada nus.

Flors masculina amb quatre estams

Flors molt menudes, de fins 1 mm; les masculines en inflorescències en raïm molt allargats, a la part superior de la planta; flors femenines en inflorescències més curtes que el pecíol, a la part inferior de la planta; en els dos casos totes les flors es disposen a la part superior de l’eix floral, deixant lliure la inferior. Flors masculines amb quatre peces iguals, quatre estams i ovari rudimentari; les femenines amb periant format per quatre lòbuls, dels quals dos més petits, i ovari amb estigma capitat, amb estil curt. Floreix quasi tot l’any.

Fruit en aqueni comprimit, dins del periant persistent

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, rugós i embolcallat per les peces del periant que són acrescents.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família de les Urticaceae es caracteritzen per tenir pèls que alliberen una substància àcida, la acetilcolina, que fa coïssor i inflamació a la pell només amb tocar-la. Aquests pèls urticants són molt afilats i buits, assentats sobre la glàndula que conté el tòxic. Les puntes del pèls es trenquen al penetrar en la pell i la substància tòxica entra en la ferida, provocant així la irritació.

Pèls urticants

USOS I PROPIETATS: En medicina popular les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. En la medicina científica també s'ha comprovat una certa acció dels preparats d'ortiga contra la artritis.

En agricultura ecològica una decocció d'ortigues s'empra com adob nitrogenat i, especialment, com insecticida.

Inflorescències femenines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Urticaderiva de "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic membranaceave de "membrana", per la presència de elements membranosos al periant i a l’eix de la inflorescència.

Hi ha llegendes que asseguren que les ortigues no piquen si reses una oració, o mantens la respiració, mentre les toques.

A l’Antiga Grècia, i també a Roma, s’assotava amb un ram d’ortiga per baix del melic, als ronyons i les natges, als homes ancians perquè tornara el vigor perdut.

FamíliaUrticaceae

NOMS: Blet de paret. Bled. Castellà: Cenizo. Pié de ganso. Cenizo negro. Gallego:Pata de ganso dos valos. Èuscara:Sabia. Portuguès: Pé de ganso. Armolas. Italià: Farinello murale. Francès:Ansérine des murs, Chénopode des murailles, Chénopode des murs, Sénille. Anglès:Nettle-leaved goosefoot. Alemany: Mauer-Gänsefuß. Neerlandès: Muurganzevoet. Grec:Στριγγλόχορτο.

Flors en panícula formada per glomèruls

SINÒNIMS: Chenopodium dubium Marcet; Chenopodiastrum murale (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita. (Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Llocs alterats, vores de carreteres, abocadors, escombraries molt nitròfils. Fins els 1500 metres d’altitud

Tiges estriades de coloració rogenca

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes estriades, que de vegades prenen coloració rogenca, ramificada, amb olor poc agradable, que pot arribar quasi al metre d’alçada, tot i que no sol sobrepassar el mig metre.

Tiges peciolades de forma variable

Fulles peciolades, amb el limbe de forma molt variable, entre triangular i romboïdal, agudament dentat i sense estípules, de joves farinoses.

Flor pentàmera i monoclamídia

Flors en panícula terminal o axil·lar formada per glomèruls farinosos. Flors hermafrodites o femenines (ginomonoica), pentàmeres, actinomorfes i monoclamídies, amb perigoni format per cinc tèpals soldats a la meitat inferior, persistents a la fructificació. Androceu amb cinc estams oposats als tèpals amb anteres grogues. Gineceu amb ovari súper unilocular amb estil acabat en dos estigmes. Floreix de setembre a juny

Fruit en aqueni dins els tèpals persistents

Fruit en aqueni granulós de marge carenat, que conté una sola llavor lenticular obscura i rugosa que no es desprèn amb facilitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria de les angiospermes són hermafrodites, però no obstant això, nombrosos llinatges han evolucionat cap a altres sistemes sexuals. L’espècie que ens ocupa presenta ginomonoècia, és a dir que té flors hermafrodites i, en al mateix peu, també hi ha flors unisexuals femenines.

Flor hermafrodita

USOS I PROPIETATS: Les llavors són comestibles, i els brots i les fulles es poden menjar com verdura

L’epítet murale significa del mur, per l’hàbitat, perquè sovint creix als murs.

Recientment el GRIN (Germplasm Resources Information Network)ha canviat la classificació científica d’aquesta espècie i l’ha adscrit a la família Amaranthaceae, gènere Chenopodiastrum.

Chenopodium murale fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 219. 1753.

FamíliaChenopodiaceae

Fragaria vesca L.

Cyperus rotundus L.

Schinus molle L.

Muscari comosum (L.) Mill.

Fumana laevipes (L.) Spach

Sambucus nigra L.

Paronychia capitata (L.) Lam.

Avena sterilis L.

Melilotus indicus (L.) All.

Euphorbia hirsuta L.

Fumana thymifolia (L.) Spach

Chenopodium opulifolium Schrad.

Rumex conglomeratus Murray

Piptatherum miliaceum (L.) Coss.

Aegilops geniculata Roth

Amaranthus retroflexus L.

Euphorbia prostrata Ait.

Pennisetum villosum R. Br. ex Fresen

Urtica membranacea Poiret

Chenopodium murale L.