NOMS: Camamirla
vera. Crisantem corimbós. Herba cuquera. Occità: Grand-margarido. Castellà
: Manzanillón. Albillar. Italià: Cota
grande. Erba-amara dei boschi. Francès:
↧
Tanacetum corymbosum (L.) Sch. Bip.
↧
Sideritis romana L. subsp. romana
NOMS: Espinadella
petita. Te salvatge. Castellà : Zahareña velluda de flor blanca. Italià: Stregonia comune. Francès:
Crapaudine de Rome. Thé de campagne. Anglès:
Common sideritis.
↧
↧
Lactuca tenerrima Pourr.
NOMS: Lletuga
fina. Enciam de roca. Castellà:
Lechuga silvestre. Serrillo. Lechuguilla azul. Italià: Lattuga occidentale. Francès: Laitue délicate. Alemany: Zarter Lattich.
↧
Bupleurum rigidum L.
NOMS: Llebrenca. Cluixida.
Orella de llebre. Herba del cucut. Castellà : Oreja de liebre. Ontina. Clujia
basta. Francès: Buplèvre raide.
Inflorescències en umbel·les
↧
Centaurea ornata Willd.
NOMS: Bracera
groga. Centaurea ornada. Trencamans. Castellà:
Arzolla. Abrepuños. Espinas de calvero. Portuguès:
Cardazol.
Flors en capítols terminals solitaris
SINÒNIMS:
↧
↧
Hippocrepis comosa L. ssp glauca (Ten.) Rouy.
NOMS: Desferracavalls glauc. Ferradura. Herba del ferro. Castellà : Herraduras. Hierba de la herradura. Quebrantaherraduras. Occità: Esparcet jaune, Sèt-arpo. Italià: Sferracavallo glauco. Francès: Fer-à-cheval glauque. Hippocrépide glauque. Anglès: Horseshoe vetch. Alemany: Hufeisenklee.
 |
| Inflorescències en umbel·les axil·lars |
SINÒNIMS: Hippocrepis glauca Ten.; Hippocrepis rossetti Senn.; Hippocrepis scorpioides Benth.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental
HÀBITAT: Rosmarinetalia. Pastures seques, brolles, sobre sòl calcari. Fins els 1500 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. Però de vegades esdevé Hemicriptòfit, és dir, que manté els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.
DESCRIPCIÓ: Planta cespitosa glabra o pubescent, ramificada, de tiges ascendents de fins 40 cm d’alçada
 |
| Fulles imparipinnades d'un verd glauc |
Fulles imparipinnades, amb 3-8 parells de folíols obovats o oblongs, sense pèls o amb pèls curts i suaus (pubescent). Estípules lanceolades lliures.
 |
| Estendard groc amb línies rogenques |
Flors en inflorescències en umbel·les axil·lars sobre un llarg peduncle. Flors hermafrodites, zigomorfes, amb la típica estructura papilionada. Calze tubular amb cinc dents. Corol·la groga, amb l’estendard amb línies verticals rogenques i ales més curtes que la carena acuminada. 10 estams diadelfs. Gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma discoïdal. Floreix d’abril a juliol
 |
| Llegum papil·lós comprimit |
Fruit en llegum papil·lós comprimit, amb entrants poc acusats separats per àrees rectangulars; segments i granes poc arcuats.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomena estams diadelfs quan els filaments estaminals (dels estams) són concrescents (estan units), formant dos grups o fascicles. Un exemple el tenim en les flors papilionades, on és freqüent veure tots els estams units en un fascicle, menys un estam que va sol.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hippocrepisderiva del grec “ἲππος híppos” que significa cavall, i de “κρηπίς krepís” que significa calçat, és a dir, calçat de cavall, ferradura, per la forma del llegum.
L’epítet específic comosaderiva de “coma” que significa pèls, cabell, doncs vàries subespècies són peludes.
La papallona Polyommatus coridons’alimenta d’aquesta espècie.
FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)
↧
Silene inaperta L.
NOMS: Silene prima. Patacs. Italià: Silene inaperta. Francès: Silène fermé
 |
| Inflorescències en dicasi |
SINÒNIMS: Silene inaperta subsp. inaperta; Cucubalus inapertus (L.) Lam.; Leptosilene inaperta (L.) Fourr.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrani occidental
HÀBITAT: Lactuco-Silenetuminapertae. Pimpinello-Gouffeion. Sobre sòls pedregosos. Fins els 1100 metres d’altitud
 |
| Herba gràcil de tiges erectes |
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.
DESCRIPCIÓ: Herba gràcil, de tiges fines i erectes, de fins 60 cm d’alçada, ramificades, sense pèls però apegalosos a la meitat superior.
 |
| Fulles caulinars linears |
Fulles caulinars oposades, estretament linears, amb el marge enter i sense estípules.
 |
| Corol·la que sobresurt poc del calze |
Flors en inflorescències en dicasi. Calze estret prop de la base, amb nervis anastomitzats, oblong a la fructificació, poc unflat, amb dents triangulars. Corol·la amb cinc pètals que sobresurten poc del calze, bífids, blanquinosos per l’anvers i verdosos pel revers, amb lígula corol·lina que separa clarament l’ungla del limbe. Floreix de maig a l’octubre.
 |
| Fruit en càpsula |
Fruit en càpsula cilíndrica, que sobresurt del calze, dehiscent per sis dents per deixar sortir les llavors reniformes.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Anastomosat o anastomitzat: Es diu de la nervació de les fulles o dels calzes en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.
USOS I PROPIETATS: No en coneguem
 |
| Ací podem veure la lígula corol·lina |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Sileneés d’etimologia desconeguda però alguns autors aventuren que Silene podria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco, i que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere. No obstant, Linné pren el nom de Lobelius, i explica que el nom deriva del grec “síalon”, que significa saliva, en al·lusió a la viscositat que, com en aquesta espècie, tenen algunes altres espècies del gènere.
L’epítet específic, inaperta,deriva del llatí "inapertus" que significa no obert, tancat, per l’aparença de la flor que, de vegades, té els pètals que a penes sobresurten el calze i sembla tancada.
Silene inapertafou descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1 : 419 (1753)
FamíliaCaryophyllaceae
↧
Melilotus albus Medik.
NOMS: Melilot. Almegó blanc. Melilot blanc. Castellà:Meliloto blanco. Meliloto. Occità: Luzerno bastardo, Mounsegno. Èuscara: Itsabalki zuria. Portuguès: Meliloto branco. Italià: Meliloto bianco. Francès:Mélilot blanc. Anglès: White melilot. Alemany: Weißer Honigklee. Weißer Steinklee. Neerlandès: Reuzenhoningklaver.Reuzenhoningklaver. Grec:Μελίλοτος ο λευκός. Ήμερο τριφύλλι. Νυχάκι.
 |
| Inflorescències en raïm lax |
SINÒNIMS: Melilotusalba Medik.
DISTRIBUCIÓ: Lateeurosiberiana: de distribució principalment eurosiberiana, però que penetra en territoris pròxims.
HÀBITAT: Dauco-Melilotion. Herbassars humits de les vores dels rius, marges o camins. Fins els 1800 metres d’altitud.
 |
| Tiges primes, llargues i ramificades |
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes que mantenen els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, renovant la part aèria cada any. De vegades, però, es comporta com Teròfit, és a dir, que completa tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.
DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges primes, erectes i ramificades que pot arribar al metre i mig d’alçada. Fàcil de distingir de la resta de Melilotus per les flors blanques
 |
| Fulles esparses trifoliades |
Fulles esparses, amb pecíol, trifoliades, amb tres folíols oblongs i dentats i dues estípules enteres al punt d’inserció del pecíol a la tija.
 |
| Flors papilionades de corol·la blanca |
Flors en inflorescències en raïm lax de més de cinc centímetres de longitud. Flors flairoses, menudes (5 mm), pèndules, hermafrodites, amb la típica morfologia de les papilionades. Calze tubular acabat en cinc dents triangulars. Corol·la blanca, amb les ales i la carena més curtes que l’estendard. Androceu amb deu estams diadelfs. Gineceu súper amb estil corbat i estigma simple. Floreix de maig a setembre.
 |
| Fruit en llegum petita i pèndula |
Fruit en llegum ovoide, mucronat, rugós reticulat, glabre i pèndul, amb 1-2 llavors ovoides i llises.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nitrogen atmosfèric ha de ser processat, o fixat, per a poder ser usat per les plantes. Part de la fixació ocorre per llamps però la immensa majoria del nitrogen és fixat al sòl per bacteris simbiòtics que tenen l'enzim “nitrogenasa” que combina el gas nitrogen amb hidrogen per produir amoni.
USOS I PROPIETATS: En medicina popular es prefereix fer servir Melilotus officinalis, però aquesta també té propietats anticoagulants, emol·lients i carminatives.
És una planta que s’empra com farratgera i que es de gran valor mel·lífer car, gràcies a la seva floració escalonada, ofereix el seu nèctar durant molts mesos a l’any.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Melilotus deriva de "mél, mellis" que significa mel, i de "lotus" un gènere botànic amb les fulles trifoliades, és a dir, trifoli de mel, per ser una planta molt visitada per les abelles. Altres autors fan referència a l’olor a mel de les flors.
L’epítet específic albusve del llatí “albus, -a, -um” que significa blanc, per la particularitat de les seues flors blanques en un gènere en el qual les flors solen ser grogues.
Com quasi totes les lleguminoses fixa el nitrogen atmosfèric al sòl mitjançant una simbiosi bacteriana.
FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)
↧
Euphorbia nicaeensis ssp nicaeensis All.
NOMS: Herba de les berrugues. Lleterola de bosc. Llerca. Lleteresa nicenca. Castellà: Lechetrezna común. Lechetrezna de Niza. Italià: Euforbia di Nizza. Francès: Euphorbe de nice. Anglès: Southern spurge. Honey flowered spurge. Alemany: Nizza wolfsmilch.
 |
| Inflorescències en pleocasi |
SINÒNIMS: Euphorbia anselmi Senn.; Euphorbia gonzali Senn.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Aphyllantion. Pastures de jonça i herbassars, cultius, erms, sobre sòl calcari. Entre 100 i 1400 metres d’altitud.
 |
| Herba amb una o vàries tiges no ramificades |
FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.
DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, lignificada a la base (sufruticosa), no ramificada, glabra i glauca, amb tiges que sovint prenen un color vermellós, erectes i, les més velles, sense fulles i cobertes de cicatrius foliars a la part inferior.
 |
| Fulles lanceolades i glauques |
Fulles gruixudes de color glauc, de tacte coriaci, les caulinars esparses, lanceolades i de marge enter, altres formen una roseta apical.
 |
| Ciati amb nectaris grocs |
Flors en inflorescències en pleocasi de 6-16 radis, que sovint es bifurquen, que surten d’una roseta de fulles bracteals ovades i groguenques. El dicasi el formen bràctees lliures mucronades que embolcallen el ciati sèssil amb glàndules nectaríferes en forma de “croissant”, de color groguenc. El ciati està format per una flor femenina central, de gineceu súper i estil acabat en estigma trilobat, i diverses flors masculines laterals reduïdes a un sol estam. Floreix d’abril a juliol.
 |
| Càpsula glabra i llisa |
Fruit en càpsula formada per tres carpels (tricoca) glabra i llisa, amb tres llavors amb carúncula, per a la seua dispersió mitjançant les formigues.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El ciati (del grec: κύαϑος,'copa') és un tipus d’inflorescència especial que consisteix en un pseudant, és a dir, una estructura que sembla una única flor però que en realitat consta de diverses flors unisexuals molt reduïdes. Els colors, sovint brillants, dels nectaris i les bràctees que embolcallen el ciati accentuen l’aparença de flor solitària.
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava el làtex per eliminar les berrugues de la pell, tot i que no és aconsellable degut a la seva toxicitat.
 |
| Vista cenital abans de l'antesi |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta. Segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El vocable grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.
El nom de l’espècie, nicaeensis, és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Niça.
Les lleteres tenen un làtex blanc i irritant que allunya al ramat però no evita que l’eruga Hyles euphorbiae s’alimente de les seues fulles.
Euphorbia nicaeensis va ser descrita per Pax & Bruyns i publicada en Flora Pedemontana 1: 285. 1785.
FamíliaEuphorbiaceae
↧
↧
Opuntia ficus-indica (L.) Mill.
NOMS: Figa de pala. Figuera de moro. Nopal. Palera. Castellà:Chumbera. Tunera. Tuno. Occità:Figa de barbariá, Pata del diable.Èuscara:Indiapico. India picoa. Portuguès:Figueira da Índia. Italià:Fico d'India. Francès: Figuier d'Inde. Figuier de Barbarie. Anglès: Barbary Fig. Indian Fig. Alemany: Gewöhnlicher Feigenkaktus. Grec:Οπουντία η ινδική συκή. Φραγκοσυκιά.
+Mill.+IMG_4282.jpg) |
| Flors solitàries sèssils |
SINÒNIMS: Opuntia ficus-barbarica A. Berger; Opuntia maxima Miller
DISTRIBUCIÓ: Neotropical
HÀBITAT: D’origen americà. Cultivada i naturalitzada a la regió mediterrània, apareix en vores de camins, talussos i marges assolellats. Fins als 1000 metres d’altitud.
 |
| Arbust amb tiges aplanades formant artells |
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ: Planta robusta molt ramificada, de tiges erectes aplanades en forma de fulla gran i suculenta, de 30-50 cm. (artells). Aquestes pales, si cauen a terra, treuen arrels i es converteix en una nova palera. Pot arribar als cinc metres d’alçada.
+Mill.+IMG_4284.jpg) |
| Fulles efímeres que només duren quinze dies |
Fulles en arèoles circulars, en forma d’espines rígides i blanquinoses amb nombrosos gloquidis curts. Les fulles vertaderes surten cada primavera però només duren quinze dies, al cap dels quals cauen.
+Mill.+IMG_4279.jpg) |
| Nombrosos pètals i estams |
Flors solitàries, sèssils, de fins 10 cm i grogues o de color taronja, amb nombrosos sèpals, pètals i estams. Ovari ínfer. Floreix de maig a juliol
+Mill.+IMG_6529.jpg) |
| Fruit en baia ovoide comestible |
Fruit en baia de forma ovoide, deprimit a l’àpex, i color vermellós o groguenc, comestible, però amb arèoles plenes d’espines.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fil·locladiés una tija plana amb aspecte de fulla, de la qual fa les funcions de sintetitzar sàvia elaborada. Sobre els cladodis o fil·locladis surten una mena de botons, anomenats arèoles, amb dues o tres espines fortes i altres molt menudes, els gloquidis. Un gloquidiés un tricoma o apèndix proveït d’una punta corbada en forma d'ham.
+Mill.+IMG_6844.jpg) |
| Ací podeu veure les arèoles com coixinets amb agulles |
USOS I PROPIETATS: S’ha emprat com antiinflamatòria, diürètica, astringent i antidiarreica. El suc de les pales s'ha fet servir en medicina popular valenciana per reblanir els abscessos, i per fer cremes hidratants i xampús. I les flors, en infusió, per a calmar la tos i reblanir les mucositats de les vies respiratòries.
Els fruits, les figues, són comestibles, crues o per elaborar sucs i melmelades, després de llevar les punxes, però l'astringència de les llavors fa que puguen produir, consumides en excés, severes obstruccions intestinals, per la qual cosa també s'han utilitzat per tallar les diarrees.
A més de servir per alimentar els porcs, aquesta planta s’empra per formar tanques infranquejables.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aquest gènere rep el nom d’Opuntia, perquè Teofrast i Plini nomenen “Opuntia herba” a una planta de gust agradable que creixia als voltants de la ciutat d’Opunt, en Grècia, les fulles de les quals emetien arrels. Molts botànics pre-linneans varen suposar que era la figuera de pala erròniament, doncs, la figuera de pala no existia a Europa abans de descobrir Amèrica.
L’epítet específic ficus-indica està compost per la locució llatina “ficus”que significa figa, i l’epítet geogràfic “indica”, és a dir, figa de l’Índia.
+Mill.+IMG_6845.jpg)
Encara que Opuntia cochenillifera (L.) Mill. és més productiva, la naturalitzada a Europa, Opuntia ficus-indica, també produeix amb èxit la famosa cotxinilla del carmí (Dactylopius coccus), que a l’actualitat es fa servir per colorar gelats, iogurts, melmelades, embotits, llepolies, xarops o begudes tan glamouroses com el Campari o el vermut Martini Roso. És el “colorant natural E120” que sovint apareix a les etiquetes de nombrosos productes alimentaris i estètics. (Jardín Mundani)
El color roig que produeix és tan cridaner que ja, el 1523, poc després de la caiguda de Tenochtitlán a mans de Cortés, es va fer la primera exportació de cotxinilla mòlta a Castella.
El 1820, i a partir de vuit nopals carregats de cotxinilla, la Societat Econòmica de Cadis va aconseguir reproduir el insecte a la ciutat andalusa, i el 1825 va enviar-ne mostres a Canàries, acompanyades d'un decret reial que obligava a dedicar determinades superfícies als nopals infectats de cotxinilla. L'èxit va ser de tal envergadura que aquest cultiu es va convertir en la base econòmica de les illes. Actualment, les Illes Canàries són, juntament amb Hondures, els principals productors mundials.
El descobriment de tints sintètics va fer caure la producció però el carmí es va tornar a popularitzar en acabar la Primera Guerra Mundial gràcies al pintallavis, una mescla de cera d'abelles, oli d'oliva i cadàvers de cotxinilla (aplanats i dessecats), que atorgava als llavis un seductor color vermell. (Métode)
Hi ha la creença popular, àmpliament estesa, que una pala de palera, penjada en una de les parets de casa, és el millor remei per evitar la gelosia entre els germans o entre els membres de la parella.
A Austràlia la figuera de pala es transformà en una plaga: el 1925 ja cobria 12.000 km², i amenaçava de continuar avançant. La solució va venir de la mà d'uns biòlegs, que van aplicar un nou mètode de control de plagues: la lluita biològica. Van importar de Mèxic l'insecte Dactylopius ceylonicus, capaç de parasitar la planta, i en quinze anys aconseguiren que es frenara la invasió.
+Mill.+IMG_4281.jpg)
La figuera de pala es transportava viva a les naus per a consumir fruita fresca i evitar l’escorbut.
Com que els gloquidis es desprenen amb facilitat quan fa vent, no convé posar-se a sotavent d'una palera si no es vol acabar estarrufat d'espines finíssimes, gairebé invisibles i molt difícils de llevar de la pell de l'incaut que s'hi ha aproximat.
És una de les poques plantes que figura a l’escut d’una ciutat (Mèxic) i en una bandera, la de la república federal. Conta la llegenda que el déu Huitzilopochtli va indicar als asteques que el lloc idoni per fundar un temple, dedicat al déu solar, seria aquell, en una illa enmig d’un llac on veurien un àguila lluitant amb una serp al damunt d’un nopal. La bandera de la república arreplega la imatge d’aquesta llegenda.
Estudis d’ADN indiquen que Opuntia ficus-indica va ser domesticada a partir d’espècies del gènere Opuntia del centre de Mèxic.
Figura al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret 1628/2011, de 14 de novembre, amb el nom d’Opuntia maxima Miller, que prohibeix la introducció al medi natural, la possessió, transport, tràfic i comerç a Espanya.
Opuntia ficus-indica fou descrita per Carles Linné en 1753 com Cactus ficus-indica i atribuïda al gènere Opuntia i publicada en The Gardeners Dictionary, eighth edition Opuntia No. 2, per Philip Miller en 1768.
FamíliaCactaceae
↧
Typha latifolia L.
NOMS: Boga, Balca, Espadanya. Bova, Bova de cadires. Castellà: Anea, Bohordo, Enea, Espadaña. Puros. Occità: Fielouso, Filouso, Paviho rousso. Èuscara: Iezca hostozabala. Txuflaska. Portuguès: Foguetes. Tabua. Espadana. Italià: Tifa. Mazzasorda. Lisca maggiore. Francès: Massette à larges feuilles, Quenouille à larges feuilles. Anglès: Broad-leaved cat-tail, Bulrush, Reedmace. Alemany: Breitblättriger Rohrkolben. Neerlandès: Grote Lisdodde. Grec:Σάζι. Ψάθα. Ψαθί.
 |
| Flors en espàdix compactes de color marró |
DISTRIBUCIÓ: Subcosmopolita
HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Habita en estanys i vores d’aigües quietes, en sòls inundats per l’aigua dolça. Fins els 200 metres d’altitud
 |
| Viu en sòls inundats per aigues quietes |
FORMA VITAL: Helòfits: són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria.
DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa, de 1-3 metres d’alçada, amb tiges florals cilíndriques
 |
| Fulles semicilíndriques que surten del rizoma |
Fulles basals, linears, de més 15 mm d’amplada, semicilíndriques i molt llargues
 |
| Flors masculines (dalt) i femenines (baix) a penes separades |
Flors unisexuals disposades en un espàdix compacte amb les flors masculines a la part superior, amb tres estams i el periant reduït a filaments indiferenciats, i les femenines a la part inferior, més ampla i de color bru, amb un pistil estret acabat en un estigma perllongat, embolcallat pels filaments que formen el periant. Les dues parts estan unides sense a penes espai entre elles (a diferència de Typha angustifolia que té una separació considerable entre les inflorescències). Floreix de maig a l’agost
 |
| Fruit en aqueni fusiforme |
Fruit en aqueni fusiforme petit, d’1-1,5 mm, cobert de pèl per facilitar la dispersió.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La tijaés la part de l'eix del cos de les plantes superiors d'on surten les fulles i les estructures reproductives. Normalment és un òrgan aeri que creix cap a la llum però en botànica la norma és l’excepció. La tija de la Typhaés un rizoma,és a dir, un tipus de tija subterrània que creix horitzontalment sense veure la llum. Són similars a les arrels però la seva estructura és la d'una tija. Cap amunt emeten branques i fulles, i cap avall arrels.
 |
| Flors masculines en espàtix superior, més prim |
USOS I PROPIETATS: Typha latifolia ha sigut per a moltes cultures una font d’aliment, medicina i productes manufacturats. En medicina popular les fulles i les arrels tenen propietats astringents i hemostàtiques; s’empra en menstruacions abundants, hemorràgies i ferides, i també en genives sagnants.
Les fulles s’empren per fer els seients de les cadires i per confeccionar cistelles, estores i altres útils per la llar. Les inflorescències en ornament floral, i el pol·len, que és molt inflamable, s’ha utilitzat per fer efectes en focs artificials. El plomalls dels fruits es fan servir per farcir coixins i, els brots tendres, es menjaven com la verdura.
 |
| Flors femenines en espàtix inferior i gruixut |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Typha deriva del grec “thýphe” que significa jonc d’aigua, de “típhos” pantà.
L’epítet específic latifoliaderiva del llatí "latus" ample, i de "fólium" que significa fulla, és a dir, de fulla ampla.
Typha latifolia s’hibrida amb facilitat amb Typha angustifoliai forma Typha x glauca.
No és aconsellable menjar els brots de la boga, doncs s’empra per la bioremediació, la tècnica que fa servir organismes naturals per eliminar o neutralitzar els contaminants d’un lloc determinat. La boga absorbeix els contaminants de l’aigua que poden passar a l’organisme de qui la consumeixi.
FamíliaTyphaceae
↧
Retama sphaerocarpa (L.) Boiss.
NOMS: Ginesta vimatera. Ginestera vimenera. Ginesta. Castellà: Ginestra. Retama. Retama amarilla. Retama borde. Retama común. Portuguès: Piorneira. Piorno.
+Boiss.+IMG_4323.jpg) |
| Inflorescències en raïms densos |
SINÒNIMS: Lygos sphaerocarpa (L.) Heyw.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (Ibero-magrebí)
HÀBITAT: Rosmarinetalia. Tamaricion africanae. Erms, codolars de rius. Fins els 1000 metres d’altitud
+Boiss.+IMG_4336.jpg) |
| Arbust molt ramificat des de la base |
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ: Arbust subafil·le, perenne, ramificat des de la base, de branques estriades erectes o pèndules i primes, assimiladores (realitzen la funció fotosintètica), d’un verd grisenc i glabres, que pot arribar als tres metres d’alçada.
+Boiss.+IMG_4335.jpg)
Fulles alternes, reduïdes a petits folíols lanceolats (de 6-10 per 1-2 mm) de curta vida.
+Boiss.+IMG_4318.jpg) |
| Flor papilionada amb estil recorbat |
Flors en raïms densos amb bràctees que duren poc. Flors hermafrodites amb la típica morfologia papilionada i molt petites. Calze petit (3 mm) bilabiat i persistent. Corol·la groga, amb l’estendard i les ales de la mateixa mida i la carena més llarga. Androceu amb 10 estams monadelfs. Gineceu amb ovari súper amb estil filiforme i recorbat. Floreix d’abril a juliol.
+Boiss.+IMG_6170.jpg) |
| Fruit en llegum ovoide |
Fruit en llegum llisa, ovoide o esferoïdal, de color groc palla, d’un centímetre màxim, amb una o dues granes.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són autòtrofes, és a dir, són capaces de sintetitzar molècules complexes, com els carbohidrats, a partir de molècules senzilles com el CO2, utilitzant l’energia de la llum solar. Els cloroplasts són els orgànuls que donen el color verd (per la clorofil·la) a les fulles i són els responsables de la fotosíntesi. De vegades, com en aquest cas, les fulles són insignificants i els cloroplasts estan a la tija, que pren el color verd característic i s’encarrega de sintetitzar l’aliment de la planta. Són les tiges sintetitzadores.
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha fet servir com a diürètic, tònic cardíac i laxant. Popularment s'emprà com a emmenagoga, abortiva e hipoglucèmica. Però el seu ús no és aconsellable per la seva coneguda toxicitat, especialment dels fruits.
En veterinària tradicional s'han usat les tiges verdes per fer cataplasmes que ajudarien a immobilitzar les fractures òssies dels animals
És emprada en jardineria, per restaurar talussos secs i pedregosos o marges de carreteres, en sòls secs i assolellats. És útil en jardineria de baix manteniment (xerojardineria)
+Boiss.+IMG_4322.jpg) |
| Calze petit i persistent |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes.
L’epítet específic sphaerocarpaderiva del llatí “sphaerica”, que significa esfèrica, rodona, i “carpo”, en referència al fruit, és a dir, significa de fruits esfèrics.
Diu Font i Quer en “El Dioscórides renovado” que hi ha llegendes que conten que en la ginesta estava el secret de la immortalitat. Contaven que allà dins, a les arrels més profundes de totes, en l’arrel més fina que arribava a les entranyes de la terra, hi havia una boleta redona que anomenaven “panacea”, la qual, si la menjaves, restablia la vista, feia sortir les dents, renovava la sang i tornava la joventut als vells.
És una planta fixadora del nitrogen atmosfèric gràcies a les bactèries del gènere Rhizobiumque viuen en nòduls associats a les seves arrels.
Planta protegida pel Catàleg de flora amenaçada de Catalunya publicat al DOGC 1714 del 14 de desembre de 1992.
FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)
↧
Jasminum officinale L.
NOMS: Gessamí comú. Gesmil. Llessamí. Castellà: Jazmín común. Italià: Gelsomino comune. Gelsomino bianco. Francès: Jasmin blanc. Jasmin officinal. Anglès: Common White Jasmine. Poet's Jasmine. Summer Jasmine. Alemany:Echter Jasmin. Neerlandès: Gewone Jasmijn. Grec:Γιασεμί το χιότικο.
 |
| Flors en corimbes de fins cinc flors |
SINÒNIMS: Jasminumaffine Royle ex Lindl.; Jasminumviminale Salisb.; Jasminumvulgatius Lam.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (originària de Pèrsia i l’Himàlaia)
HÀBITAT: Cultivada en jardins
 |
| Arbust de tiges sarmentoses |
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ: Arbust de tiges sarmentoses, sovint enfiladís, llargues, de fins 10 metres d’alçada, estriades i glabres.
 |
| Fulles oposades imparipinnades |
Fulles oposades, amb pecíol, imparipinnades, amb 3-9 folíols oval-lanceolats acuminats, amb el folíol terminal major, i el marge enter.
 |
| Corol·la amb 4-5 lòbuls més curts que el tub |
Flors en corimbes simples o composts de cinc flors blanques i molt flairoses. Calze amb cinc lòbuls linears i allargats, sobrepassant la meitat del tub de la corol·la. Aquesta forma un embut acabat en 4-5 lòbuls plans molt assenyalats però més curts que el tub. Floreix de maig a l’octubre
 |
| Fruit en baia |
Fruit en baia globosa
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una planta de guia o guiadora (en anglés vine) és una planta amb tiges perllongades i primes, que mai no se sostenen per si mateixes, i tampoc en cap sector del brot s’engruixen més que en la resta del mateix. Les plantes de guia que es recolzen en el sòl i des dels nus originen arrels adventícies que l’arrelen al sòl, s’anomenen reptants (en anglès repent). Una mateixa planta de guia pot ser reptant i al mateix temps enfiladissa, com moltes carabasses i afins (Cucúrbita).
USOS I PROPIETATS: En medicina tradicional s’empra com antisèptic i antiinflamatori, tot i que cal anar amb cura, doncs l’oli essencial, usat en aromateràpia, pot provocar al·lèrgies i irritacions en persones sensibles. També s’empra la infusió de les flors com calmant i sedant.
Emprada en jardineria com planta ornamental, especialment per la seua fragància, per cobrir pèrgoles, murs, etc.
 |
| Calze amb cinc sèpals linears |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Jasmium deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu. Per a altres autors deriva del persa “yāsamīn”, que passà a l’arab “jasmin”,significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil.
L’epítet específic officinaleve de ”officina” que significa emprat en farmàcia, herbolari, perfumeria, etc.
Cal una poda severa per Sant Josep (març) per no perdre el control de la planta i tindre millor floració.
Per elaborar el oli essencial cal recollir les flors per la nit, car les flors alliberen el seu perfum en la foscor.
Segons la Flora Ibérica, l’espècie més cultivada en la Península és Jasminum officinale subsp. grandiflorum, amb inflorescències no umbel·liformes i el lòbuls de la corol·la de 15-20 mm
A l’escut de Pakistan conté una corona de gesmil, doncs és la flor nacional perquè, pel seu atractiu aroma, el gessamí blanc simbolitza l'afecció i representa amabilitat i modèstia. Al segle XIV ja apareix anomenada en el Decameró de Boccaccio, i a Londres al segle XVI, però va ser tan ràpida la seua naturalització que Linné creia que era originària de Suïssa.
Jasminum officinale va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 7. 1753.
FamíliaOleaceae
↧
↧
Helianthemum hirtum (L.) Mill.
NOMS: Setge. Herbta de la pulmonia. Herba de la inflamació. Heliantem eriçat. Heliantem hirt. Castellà: Jarilla. Tamarilla borde. Jarilla romero. Zamarrilla. Italià: Eliantemo irto. Francès: Hélianthème hérissé
+Mill.+IMG_1510.jpg) |
| Flors en cimes multiflores |
SINÒNIMS: Cistus hirtus L.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental
HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Matollars clars, erms, sobre terrenya calcaris i secs. Fins els 1100 metres d’altitud.
+Mill.+IMG_1514.jpg) |
| Planta ramificada des de la base |
FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.
DESCRIPCIÓ: Planta de soca llenyosa, de fins poc més d’un pam d’alçada, ramificada des de la base amb tiges erectes.
+Mill.+IMG_1512.jpg) |
| Fulles oposades, pbescents i revolutes |
Fulles oposades, el·líptiques, de marge enter i revolut, amb pèls i estípules més llargues que el curt pecíol. Les fulles superiors són més llargues que les inferiors.
+Mill.+IMG_1509.jpg) |
| Corol·la amb cinc pètals lliures |
Flors en cimes multiflores, hermafrodites. Calze amb dos sèpals externs que semblen bràctees espatulats, petits, i tres interns majors, ovats, persistents (a la fructificació té la màxima amplària cap a la meitat) i els espais intercostals amb pèls, així com els nervis. Corol·la amb cinc pètals grocs. Androceu amb nombrosos estams grocs. Floreix d’abril a juliol
+Mill.+IMG_5810.jpg) |
| Fruit en càpsula |
Fruit en càpsula, més curta que els sèpals, que s’obri en tres valves
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una particularitat del gènere Helianthemum és que té el calze amb els sèpals desiguals: dos externs, que solen ser més petits, i tres interns majors i de forma completament diferent, amb nervis molt assenyalats.
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les summitats florals en infusió per combatre refredats i altres malalties de les vies respiratòries.
És una de les dues-centes plantes d’interès mel·lífer del País Valencià.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, és a dir, flor de sol, perquè dirigeix les flors cap al sol.
El nom de l’espècie, hirtum¸és un epítet llatí que significa pelut, per la gran quantitat de pèls que cobreixen la planta
FamíliaCistaceae
↧
Euphorbia segetalis L.
NOMS: Lletera. Lletrera. Lleteresa de camp. Mal d’ulls. Croca. Castellà:Lechetrezna. Èuscara: Esne-belarra. Occità:Lagagno. Portuguès: Alforva brava. Italià: Euforbia delle messi. Francès:Euphorbe des moissons. Anglès: Grainfield Spurge. Alemany: Saat-Wolfsmilch.
 |
| Pleocasi de 5-7 radis |
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis.Camps, erms, vores de camins, llocs ruderals de secà. Fins els 1550 metres d’altitud.
 |
| Tiges erectes lignificades a la base |
FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. De vegades però, es comporta com teròfit,és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.
DESCRIPCIÓ: Herba glabra, sufruticosa, de tiges erectes, normalment ramificades a la part superior en branques laterals fèrtils. Fa fins poc menys de mig metre d’alçada
 |
| Fulles alternes d'un verd glauc |
Fulles caulinars alternes, lanceolades, reflexes i, les inferiors, caduques; les fulles bracteals triangulars cordiformes
 |
| Glàndules nectaríferes corniculades |
Flors en pleocasi de 5-7 radis que es bifurquen vàries vegades. Els ciatis tenen les glàndules de color verd groguenc i amb forma de croissant, amb dos petits apèndix corniculats. En cada ciati hi ha una flor femenina central de gineceu súper, un pistil acabat en estigma de tres braços bífids; i diverses cimes de flors masculines laterals, reduïdes a un sol estam. Floreix tot l’any però la major floració és en primavera.
 |
| Fruit en càpsula tricoca |
Fruit en càpsula tricoca, solcada i granulosa a les quilles
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Euphorbia és un gran gènere de plantes amb flor, moltes de les quals coneguem com lleteres, lletereses o lletreres. Totes produeixen una saba, normalment blanca, el làtex, força tòxic. A les zones temperades hi ha herbàcies, però a tot el món són més conegudes les suculentes, algunes semblants a cactus, que creixen a l’Àfrica meridional i Madagascar però també a les zones tropicals d’Àsia i Amèrica.
USOS I PROPIETATS: Com altres lleteres, el làtex (llet) que produeix és molt tòxic, i ha sigut emprat en medicina popular com laxant i per llevar berrugues de la pell.
La venda de qualsevol part de la planta està prohibida o restringida atenent a llur toxicitat.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar, ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’Euphorbia resinifera. Segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.
L’epítet específic segetalisderiva del llatí "seges, -etis" que significa camp de gra, doncs aquesta espècie creix als cultius.
Euphorbia segetalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 458–459. 1753.
FamíliaEuphorbiaceae
↧
Lepidium graminifolium L.
NOMS: Morritort. Morritort de fulla estreta. Estiravelles. Herba de l’empatx. Castellà: Mastuerzo salvaje. Mostacilla blanca. Hierba pimienta alta. Occità: Nasitòrt salvatge. Portuguès: Iberide bastarda. Masturço silvestre. Italià: Lepidio graminifoglio. Francès: Passerage à feuilles de graminée, Petite passerage. Anglès: Grassleaf Pepperweed. Tall Pepperwort. Alemany:Grasblättrige Kresse. Neerlandès: Graskers.
 |
| Flors en raïms densos |
SINÒNIMS: Lepidiumgramineum Lam.; Iberis graminifolia (L.) Roth
DISTRIBUCIÓ: Latemediterrània: és a dir, que depassa, un poc, la zona de la conca mediterrània.
HÀBITAT: Thero-Brometalia. En llocs nitrificats, com vores de camins i terrenys trastocats. Fins els 1400 metres d’altitud.
 |
| Planta ramificada de tiges fines |
FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.
DESCRIPCIÓ: Planta perenne, ramificada, de fins 80 cm d’alçada, de tiges primes i rectes d’un verd fosc i lignificades a la base (sufruticosa), lleugerament estriades.
 |
| Fulles inferiors dentades o lobades |
Fulles basals amb pecíol, oblongues, dentades o lobulades que duren poc temps; les caulinars linear-lanceolades amb el limbe enter i sèssils, amb aquest caràcters més assenyalats quant més pròximes a l’àpex.
 |
| Gineceu súper amb estigma capitat |
Flors en raïm densos, que va estirant-se durant la fructificació, amb peduncle que també va fent-se més llarg a la fructificació. Calze amb quatre sèpals de fins 1 mm, ovats i de color verdós. Corol·la de quatre pètals blancs de fins 1,5 mm amb el limbe obovat espatulat. Androceu amb sis estams, dos dels quals són més curts, amb anteres grogues. Gineceu súper amb estil, exsert i persistent en el fruit, acabat en estigma capitat. Floreix tot l’any
 |
| Fruit en silícula acuminada |
Fruités una petita silícula ovada acuminada, no alada i amb l’estil persistent molt curt.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una silículaés un tipus de fruit sec en càpsula, tan ampla com llarga, que quan està madur s'obri en dues valves (dehiscent). Es diferencia de la síliqua perquè aquesta és allargada. Els dos tipus de fruits són característics de la família de les brassicàcies o crucíferes.
 |
| Calze amb quatre sèpals verosos |
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les summitats florides per les propietats diürètiques, per eliminar pedres del ronyó.
Les llavors tenen un sabor picant, per la qual cosa s’han fet servir per substituir el pebre, com algun nom popular indica.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Lepidium deriva del grec “lepídion”, el nom que rebia el morritort de fulla ampla (Lepidium latifolium L.)i que molts autors fan derivar del grec “lepís, -idos” (esquama) per la forma dels fruits, que semblen esquames.
L’epítet específic graminifoliaderiva del llatí "gramen, graminis" (gramínia), i "folium" (fulla), és a dir, amb fulla de gramínia.
FamíliaCruciferae (Brassicaceae)
↧
Portulaca oleracea L.
NOMS: Ensiam de patena. Pulsallana. Verdolaga. Castellà : Verdolaga. Verdulaga. Gallego: Baldroaga. Beldroega. Èuscara: Getozca. Ketorkia. Occità:Bourtoulaigo, Pipol, Pipola, Verdolaiga.Portuguès: Beldroega. Baldroaga. Italià:Erba-porcellana. Porcellana comune. Francès:Porcelane. Pourpier maraîcher. Anglès:Green Purslane. Little Hogweed. Alemany:Portulak. Neerlandès: Postelein. Grec:Αντράκλα. Ανδράχνη η κοινή.
 |
| Flors solitàries o en cimes axil·lars |
SINÒNIMS: Portulacastellata (Danin & H.G.Baker) Ricceri & Arrigoni
DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita.
HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Vegetació ruderal, camps de cultiu, als horts i jardins sempre a sòls humits. Fins els 1350 metres d’altitud.
 |
| Herba amb tiges carnoses, sovint vermelloses |
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.
DESCRIPCIÓ: Herba anual de tiges carnoses i sovint vermelloses, de fins 40 cm, glabra, ramificada, de ramificació dicotòmica, i prostrada.
 |
| Fulles oposades, espatulades |
Fulles oposades, carnoses, d’un verd brillant, ovato-oblongues, amb forma d’espàtula, atenuades al pecíol i àpex més ample que la resta de la fulla, truncat, de vegades escotat, marge enter.
 |
| Estil acabat en cinc branques estigmàtiques |
Flors solitàries o en cimes axil·lars, sèssils, petites, hermafrodites i actinomorfes. Calze amb dos sèpals ovals i caducs. Corol·la amb cinc pètals grocs i caducs (de vegades 4 o 6 pètals). Androceu amb tants estams com pètals (normalment 5). Gineceu semiínfer amb estil acabat en cinc branques estigmàtiques. Floreix de maig a octubre.
 |
| Fruit en pixidi |
Fruit en pixidi, una càpsula que s’obri transversalment per un opercle
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es tracta d'una planta de fotosíntesi C4, és a dir, que crea una molècula de 4 carbonis mitjançant un procés que augmenta la fixació de CO2 i per tant la capacitat fotosintètica de la fulla, que pot així produir més sucres amb il·luminació i temperatura elevades. Cultius de gran importància com la dacsa, la canya de sucre o el mill, són plantes C4.
 |
| Calze amb dos sèpals |
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s'utilitza com a laxant, refrescant, diürètic, demulcent, hipoglucemiant, antihelmíntic i anafrodisíac. El seu suc es pot fer servir com a cataplasma per curar les malalties de la pell.
És una planta invasora als horts però també és comestible i, en temps d’escassesa, s’ha emprat per fer amanides, com l’enciam; té el sabor un xic àcid i és rica en mucílag i en vitamina C. A Grècia la verdolaga es menja en amanida amb tomàquet i formatge, i a la cuina dels països àrabs tallada en trossos menuts per fer amanides locals. A Mèxic es cuina amb carn de porc i salsa verda.Es pot conservar confitada amb vinagre i sal.
És una planta invasora als horts però també és comestible i, en temps d’escassesa, s’ha emprat per fer amanides, com l’enciam; té el sabor un xic àcid i és rica en mucílag i en vitamina C. A Grècia la verdolaga es menja en amanida amb tomàquet i formatge, i a la cuina dels països àrabs tallada en trossos menuts per fer amanides locals. A Mèxic es cuina amb carn de porc i salsa verda.Es pot conservar confitada amb vinagre i sal.
Hi ha dues subespècies: la subsp. oleracea, la planta corrent, i la subsp. sativa, la planta cultivada. També hi ha certes varietats que es cultiven com ornamentals.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Portulaca deriva del llatí “portula, -ae” que significa porteta, porta petita, en al·lusió a la tapadoreta del pixidi que deixa sortir les llavors.
L’epítet específic oleraceus deriva del llatí "olus, oleris" que significa herbàcia, verdura, hortalissa.
La verdolaga ha sigut utilitzada des de la prehistòria, segons han demostrat els arqueobotànics, i citada pels autors de l’Antiguitat grega com Teofrast, que la nomena com “andrákhne” (350 aC)
FamíliaPortulacaceae
↧
↧
Nicotiana tabacum L.
NOMS: Tabac. Tabaquera. Caliquenya. Castellà : Tabaco. Hierba de la Santa Cruz. Èuscara: Tabako. Occità: Bèladòna. Tabac. Tabat. Italià: Tabacco. Francès:Tabac. Tabac cultivé. Anglès: Tobacco. Alemany: Tabak. Neerlandès:Tabak. Grec:Καπνός.
 |
| Flors en cimes terminals |
SINÒNIMS: Tabacum nicotianum Bercht. & Opiz
Hi ha tres varietats reconegudes: Nicotianatabacum var. fruticosa(L) Hook. f; Nicotianatabacum var. loxensis (Kunth) Kuntze; Nicotianatabacum var. virginica (C. Agardh) Comes
DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud
HÀBITAT: Cultivada i de vegades subespontània.
 |
| Herba que pot arribar als tres metres d'alçada |
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors, tot i que de vegades es comporta com nanofaneròfit, és a dir, que en època desfavorable manté els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ: És una herba que pot arribar als tres metres d’alçada, amb una tija lignificada central, erecta, pubescent, amb pèls fins i curts.
 |
| Les fulles pode fer mig metre de llarg |
Fulles alternes, ovalades i molt grans, doncs poden fer mig metre de llarg, de marge enter; les caulinars sèssils o semiamplexicaules, i els nervis principals molt marcats per la cara inferior.
 |
| Corol·la tubulosa i amb pèls glandulosos |
Flors en cimes terminals paniculiformes, hermafrodites i actinomorfes. Calze campanulat i pubescent, amb cinc lòbuls triangulars però desiguals. Corol·la pubescent, amb pèls glandulosos, de pètals soldats formant un tub de color blanquinós, més estret a la part inferior, acabat en cinc lòbuls acuminats i rosats. Estams inserits a la part superior del tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper, amb estil lleugerament exsert acabat en estigma bilobat. Floreix de juliol a octubre.
 |
| Fruit en càpsula dehiscent |
Fruit en càpsula dehiscent ovoide, aguda i coriàcia del color de la xocolata, amb llavors brunes que surten per 4 (6) valves
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les solanàcies inclou espècies tan importants per a l’alimentació de la humanitat com la creïlla o patata (Solanum tuberosum),la tomaca (Solanum lycopersicum), l’albergínia (Solanum melongena) o els pimentons o pebreres (Capsicum sp.). Però també inclou espècies productores d’alcaloides, antigament emprades com verins, però que tenen valuoses propietats farmacèutiques, com el jusquiam (Hyoscyamus albus), la belladona (Atropa belladonna), l’estramoni (Datura stramonium), la mandràgora (Mandragora autumnalis), o el mateix tabac.
USOS I PROPIETATS: L’ús principal és la producció de tabac per fumar, tot i que també es fa servir com insecticida per animals i plantes.
En Amèrica el tabac s’emprava des de molt abans de l’arribada dels espanyols com medicinal, tòxica, màgica i en ritus litúrgics. El cultiu era tan antic que no varen poder trobar cap espècie vertaderament silvestre, car totes eren cultivades o assilvestrades.
Tota la planta és tòxica,excepte els fruits, per la nicotina que conté, especialment en les fulles. En el Dioscòrides renovado es diu que “la nicotina es tóxica en grado sumo, y se absorbe con gran facilidad a través de la piel y aún más por las mucosas. (...) El jugo del tabaco era uno de los tantos tóxicos empleados por los indios americanos para envenenar las flechas (...) El perro sucumbe con una o dos gotas de la misma”
 |
| Inflorescència cimosa del tabac |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Nicotianafou establert per Tournefort (1694-1700), i acceptat per Linné, en honor a Jean Nicot (1530-1600), ambaixador francès a Portugal on va cultivar el tabac.
L’epítet específic tabacumés d’origen incert. Per a uns deriva de l’espanyol “tabaco” pres d’un dialecte caribeny de la llengua Arawak que va utilitzar Bartolomé de las Casas en 1552, quan va parlar del “tobago”, un rotllo de fulles que forma un tub que empren els indígenes per inhalar el fum pel nas. Per a altres autors és una paraula provinent de l'àrab “tabbaq” amb què es designaven plantes medicinals que marejaven o feien dormir.
Va ser però, Gonzales Fernandez de Oviedo qui va aportar les primeres notícies del tabac en la “Historia general i natural de las Indias”, publicat en 1535. Deia: “usaban los indios de esta isla (la Espanyola) entre otros sus vicios, uno muy malo, que es tomar unas ahumadas, que ellos llaman tabaco para salir de sentido (...) Los caciques e los hombres principales tenían unos palillos huecos del tamaño de un jeme o menos, de la groseza del dedo mayor de la mano, y estos cañutos tenían dos cañones correspondientes a uno, e todo en una pieza. Y los dos ponían en las ventanas de las narices y el otro en el humo de la hierva...”
Els espanyols varen portar el tabac d’Amèrica i començaren a cultivar-lo a Espanya a principis del segle XVI. Jean Nicot, de qui rep el genèric Nicotiana,va enviar, al voltant de 1560 a Catalina de Mèdici, llavors i tabac en pols (rapè) per tractar les migranyes de Francesc II, doncs es creia que el rapè aspirat pel nas porgava el cap de totes les flemes, el que va provocar la ràpida propagació d’aquesta moda per l’alta societat d’Europa.
Tres papes (Urbà VIII, Innocenci X, i Innocenci XI) van prohibir, amb pena d’excomunió, l’ús del tabac, per la boca i pel nas, a les esglésies, però, com que cada dia s’estenia més l’ús del tabac, el governs van veure una fàcil font d’exacció fiscal. En 1611, s’establia un gravamen sobre el tabac, i en 1632 la Hisenda Pública es va fer càrrec, en exclusiva, del control de la producció i comercialització del tabac, el que coneguem com l’estanc.
Nicotiana tabacum fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 180. 1753.
FamíliaSolanaceae
↧
Tuberaria guttata (L.) Fourr.
NOMS: Estepa gotejada. Heliantem maculat. Castellà:Hierba turmera. Jaguarzo. Mirasol. Gallego:Loitosiña. Italià: Fior-gallinaccio comune. Francès: Hélianthème taché. Hélianthème tacheté. Anglès: European Frostweed. Spotted Rock-rose. Alemany: Geflecktes Sandröschen. Getüpfeltes Sandröschen. Neerlandès:Gevlekt Zonnerosje.
+Fourr.+IMG_2415.jpg) |
| Flors en cima escorpioide |
SINÒNIMS: Helianthemum guttatum (L.) Mill.; Xolantha guttata (L.) Raf.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània.
HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Helianthemion guttati. Pinars, vores de camins, pradells terofítics, preferentment sobre sòls descarbonatats i pobres en nutrients. Aquests exemplars de la zona silícia de les Fontanelles de Vallada. Entre 100 i 1500 metres d’altitud
+Fourr.+IMG_2382.jpg) |
| Petita herba de poc més d'un pam d'alçada |
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.
DESCRIPCIÓ: Petita herba anual que fa una tija prima, erecta, de poc més d’un pam d’alçada, més o menys ramificada.
+Fourr.+IMG_2384.jpg) |
| Fulles trinèrvies |
Fulles en roseta basal ovalades amb tres nervis que van de la base a l’àpex (trinèrvies), que es marceixen a l’antesi; les caulinars són oposades, lanceolades o linears, i les més pròximes a la inflorescència poden ser alternes. Totes pubescents.
+Fourr.+IMG_2410.jpg) |
| Pètals grocs amb una taca a la base |
Flors en cima escorpioide unilateral. Flors hermafrodites, actinomorfes, amb llargs peduncles. Calze de cinc sèpals lliures i pilosos, i els dos externs són menors que els tres interiors. Corol·la amb cinc pètals lliures, grocs, amb una taca fosca a la base. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu súper amb curt estil acabat en estigma. Floreix a la primavera, de març a juliol.
+Fourr.+IMG_2378.jpg) |
| Fruit en càpsula |
Fruit en càpsula dehiscent per tres valves amb moltes llavors.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie manté una relació simbiòtica amb fongs del gènere Terfezia amb les que forma una micorriza, és a dir, que la planta obté nutrients minerals i aigua, a canvi de proporcionar hidrats de carboni i vitamines que el fong no pot elaborar.
+Fourr.+IMG_2414.jpg) |
| Tres sèpals majors i dos més petits |
USOS I PROPIETATS: En llocs com Extremadura es busquen aquestes plantes per recollir el carpòfor, amb forma de tubercle, que hi ha mig soterrat a les arrels de la T. Guttata, que és comestible i molt apreciada en gastronomia.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Tuberaria deriva del llatí “tuber” que significa tubercle, berruga, perquè un fong creix a les seues arrels i forma uns petits cossos esfèrics subterranis semblants a les trufes. Aquest també és el motiu del nom popular de “hierba turmera”.
L’epítet específic guttatave de “gutta” que significa gota, taca, clapejat, per les taques del pètals.
FamíliaCistaceae
↧
Laurus nobilis L.
NOMS: Llorer. Llor. Baguer. Bacalia. Castellà : Laurel. Aurel. Loreto. Gallego: Loureio. Louro. Èuscara:Erramu. Ereñotz. Ereinutza. Occità: Baguièr, Laur, Laurièr, Laurèr. Italià: Alloro. Lauro. Francès: Laurier, Laurier vrai, Laurier-sauce. Anglès: Bay leaf tree, Bay tree, Laurel, Sweet bay. Alemany: Lorbeerbaum. Grec:Βάγια. Δαφνόφυλλα. Δάφνη η ευγενής.
 |
| Flors en umbel·les axil·lars |
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental
HÀBITAT: Viburno tini-Quercetum ilicis. Cultivat però també subespontani en llocs ombrívols i humits, torrents, barrancs, probablement com relicte de boscos que van habitar les nostres terres fa milers d’anys. Fins els 1000 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli, dioic, d’ampla i densa capçada, de tronc recte i llis, de fins 10 metres d’alçada, cultivat des de l’antiguitat,
 |
| Fulles lanceolades de marge ondulat |
Fulles esparses, limbe lanceolat atenuat a la base en curt pecíol, marge enter i ondulat, de textura coriàcia i color verd fosc, amb olis aromàtics.
 |
| Estams amb anteres dehiscents per dues valves |
Flors en umbel·les axil·lars, unisexuals, amb bràctees a la base i quatre tèpals lliures blanquinosos. Les masculines amb gineceu rudimentari i 8-14 estams amb dos nectaris, anteres dehiscents per dues valves. Les flors femenines amb 2-4 estaminodis al voltant del pistil; ovari súper amb un estil gruixut i curt, acabat en estigma trígon. Floreix en març, abril i maig.
 |
| Fruit en baia esferoïdal |
Fruit en baia esferoïdal d’1-1,5 cm, acuminada, negra a la maturitat. Les llavors són disseminades pels ocells.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dehiscènciaés el fenomen mitjançant el qual s’allibera el contingut d’un òrgan, com l’alliberació de llavors del fruit o dels grans de pol·len de l’antera. Les anteres tenen dues formes de dehiscència: poricida, deixant sortir les llavors per porus; o valvicida, obrint una o més valves. Els estams del llorer tenen anteres amb dehiscència valvicida, és a dir, mitjançant dues valves.
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les fulles com antisèptic, emmenagog, digestiu, carminatiu i diürètic. No obstant això, la Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany, encarregada d’elaborar la guia terapèutica de plantes medicinals, no ha aprovat cap indicació per a usos medicinals del llorer.
Els fruits es fan servir, en veterinària, per combatre els paràsits de la pell del bestiar.
Les fulles s’empren per cuinar, com condiment culinari, doncs desprenen un aroma fort i agradable. També s’usaven per donar bona olor a la roba quan es rentava.
Espècie important en jardineria, on s’empra com exemplar solitari, per fer tanques i com arbust; també en topiària s’utilitza el llorer perquè admet podes dràstiques i rebrota amb facilitat. És indiferent edàfic, és a dir, que pot créixer en qualsevol tipus de substrat.
A l’Albaicín de Granada es manté la tradició artesanal àrab de treballar la dura i aromàtica fusta del llorer en marqueteria.
 |
| Arbret dioic |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Laurusés el nom llatí del llorer, l’arbre sagrat d’Apol·lo, que possiblement derive del celta “lauer” sempreverd, o del sànscrit “daru”que significa arbre.
L’epítet específic nobilis és una veu llatina que significa noble, famós, excel·lent, per les reconegudes qualitats de la planta.
A l’Antiguitat clàssica s’utilitzaven corones de llorer per homenatjar als herois i als poetes com símbol de victòria. Els romans que entraven victoriosos a la ciutat anaven coronats pel llorer simbolitzant el triomf. Segons el mite, aquest costum el va implantar Apol·lo, per recordar la seua amada Dafne, convertida en llorer per son pare, el déu del riu Peneo. A la parla comú s’empra “llorejat ” (cast. laureado, angl. laureate, fr. lauréat) com premiat, condecorat. Aquest significat simbòlic el manté el cristianisme emprant el llorer en les processons del diumenge de rams, recordant l’entrada triomfal de Jesús en Jerusalem.
"Al cap de set-cents anys, el llorer reverdirà" va exclamar el prefecte càtar occità Guilhem de Belibasta, establert a Morella, abans de morir cremat a mans de la Inquisició al Llenguadoc-Rosselló, l'any 1321. Amb aquestes paraules al·ludia al futur renaixement del catarisme i, hi ha qui diu, que també de la nació occitana.
Les fulles donen nom a espècies amb aquesta forma de fulles: laurifolia, laurifolium, etc.
Plini el vell, en la seua obra Historiae Naturalis, cita la creença de que el llorer protegia contra els llamps, assegurant no conèixer cap casa amb llorer que fora encertada per un llamp. Per una experiència personal puc afirmar, però, que no és cert. Tindre un llorer plantat no evita els llamps.
El llorer és l’espècie que dona nom al bosc perennifoli amb alzines, coníferes, magnòlies i llorers, denominat laurisilva. Es troba a latituds temperades càlides i humides, sense estacions massa fredes ni totalment seques. El Parc Nacional de Garajonay, de La Gomera, a les Illes Canàries, és un magnífic exemple de laurisilva declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Laurus nobilis fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 369. 1753.
FamíliaLauraceae
↧