Menuda Natura

NOMS: Trèvol maduixer. Fragassa. Ovelletes. Castellà : Fresa de burro. Trébol fresa. Trébol fresero. Èuscara: Hirusta. Portuguès: Trevo-morango. Italià: Trifoglio a fragola. Trifoglio fragifero. Francès: Trèfle fraisier, Trèfle porte-fraises. Anglès:Strawberry clover. Strawberry-headed Clover. Alemany: Erdbeerklee. Neerlandès:Aardbeiklaver.

Flors en glomèruls globosos

SINÒNIMS: Trifolium bonannii C.Presl

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del

conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion. Al voltant de cursos d’aigua, pradells i llocs humits, sobre sòls compactes i calcigats com les vores dels camins. Fins els 1500 metres d’altitud.

Petita herba de fins un pam d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia petita, de fins un pam d’alçada, de tiges decumbents que arrelen pels nusos.

Fulles amb tres folíols de marge serrat

Fulles alternes amb llarg pecíol (més llarg que la fulla) i tres folíols el·líptics de marge serrat, glaucescents al revers i els nervis laterals recorbats, amb estípules acuminades.

Flors rosades de corol·la papilionada

Flors rosades papilionades en glomèruls globosos i densos, amb bractèoles que formen un petit involucre a la base del glomèrul. Calze amb llargs pèls blancs que s’unfla després de l’antesi, de manera que la inflorescència esdevé un glomèrul tomentós de 10-15 mm de diàmetre. Floreix a la primavera i l’estiu

Fruit en llegum indehiscent

Fruit en llegum indehiscent que conté 1-2 llavors per fruit.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Trifoliumes caracteritzen per les fulles trifoliades i pels glomèruls de flors petites de color groc o rosat. Moltes, com aquest trèvol maduixer, són plantes farratgeres i fixadores de nitrogen al sòl on creixen.

USOS I PROPIETATS: És planta farratgera, una pastura de molt bona qualitat, rica en proteïnes, tant per al pasturatge oví com boví. Hi ha varis cultivars, seleccionats en Austràlia, utilitzats per la pastura, com per exemple ‘Palestine’, ‘O’Connors’, o ‘Shearmans’.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Trifolium deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus.

L’epítet específic fragiferumderiva de "frágum" que significa maduixa, i "fero" que significa port, aspecte, pel paregut d’aquesta espècie amb la maduixera (Fragaria vesca).

Trifolium fragiferum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 772. 1753.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Gram de gos. Herba redona. Herba rodona. Italià:Paléo del Vallese. Francès: Koelérie du valais. Anglès: Somerset Hair-grass. Alemany:Walliser Kammschmiele.

Inflorescències en panícula especiforme densa

SINÒNIMS:Koeleria setacea Pers.

Observacions:És una planta bastant polimorfa.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Brolles calcícoles, timonedes, llocs secs i pedregosos. Entre 100 i 1800 metres d’altitud.

Herba cespitosa de tiges erectes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes que han optat per mantenir els seus meristemes arran de terra en l’estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l’estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen arran del sòl, mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba cespitosa amb la base de les tiges inflades i cobertes de fibres provinents de beines foliars mortes, entre 10 i 50 cm d’alçada.

Fulles basals glauques i arquejades

Fulles basals glauques, linears de color verd grisenc, amb els marges convoluts, arquejades i amb lígula membranosa i curta.

Espiguetes amb 2-5 flors hermafrodites

Flors en panícula espiciforme molt densa de forma oblonga. Espiguetes lluentes formades per 2-5 flors hermafrodites amb les glumes desiguals de marge hialí que dona un aspecte platejat; la gluma superior és bífida i la inferior aguda. Androceu amb tres estams d’anteres llargues i sagitades, disposades formant una X que flameja al vent. Gineceu súper amb dos estils curts i dos estigmes plomosos. Floreix de maig a juliol

Cariopsi fusiforme comprimida lateralment

Fruit en cariopsi fusiforme i comprimida pels dos costats, rica en midó i altres substàncies de reserva.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La pol·linització de les gramínies és, amb rares excepcions, anemòfila. Les anteres sobresurten de les flors i oscil·len amb el vent, deixant que el pol·len voli fins parar als estimes plomosos, també sortints, que el capten amb eficàcia.

Anteres en forma de X

USOS I PROPIETATS:No hi hem trobat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Koeleriaestà dedicat al metge i botànic alemany Georg Ludwig Koeler (1765-1807) professor a Magúncia i autor d’una obra sobre les gramínies publicada en 1802 (Descriptio graminum in Gallia et Germania... )

El nom específic vallesianaés un epítet geogràfic que fa referència al cantó de Valais (en italià Vallese) un cantó sobirà dins la Confederació Helvètica des de 1815, amb 278.000 habitants i capital en Sion, als Alps Penins.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Bufalaga argentada. Bufalaga nítida.

Flors en fascicles

SINÒNIMS: Thymelaea nitida (Valh)) Endl.; Passerina segobricensis Pau.; Daphne argentata Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Helianthemo-Thymetum piperellae. Romerar valencià amb pebrella, propi de les províncies d’Alacant i València. Fins els 800 metres d’altitud.

Mateta de tiges erectes lignificades

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals que tenen les seues parts aèries tot l'any i mantenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta de branques erectes lignificades (sufruticosa) ramificada des de la base de fins 50 cm d’alçada. Les tiges velles, despullades, tenen nombroses cicatrius foliars.

Fulles lanceolades cobertes de pèls platejats

Fulles alternes, sèssils, linear lanceolades, amb el marge enter, la major part fasciculades sobre curtes branquetes laterals, i amb pèls

Flors unisexuals de corol·la groga

Flors unisexuals i hermafrodites; formen un tub groguenc acabat en quatre lòbuls, piloses, sense bràctees i en fascicles de 2-9 flors. Androceu amb els estams inserits sobre els sèpals (episèpals). Floreix des de març fins juny.

Fruit nuciforme dins el calze persistent

Fruit com una petita nou (nuciforme) tancada dins del calze persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les timeleàcies europees és que no tenen corol·la. Les flors estan formades per quatre sèpals, amb aspecte de pètals, soldats formant un tub que acaba en quatre lòbuls.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Thymelaea ve del llatí “Thymelaea” que segons les descripcions de Plini és el matapoll (Daphne gnidium) pertanyent a la mateixa família.

L’epítet específic argentataderiva del llatí “argentus” que significa plata, és a dir, platejada.

FamíliaThymelaeaceae

NOMS: Mill de sol daurat. Aspèrilla. Castellà : Chupamiel dorado. Viborezno. Asperón. Italià: Erba-perla gialla .Francès:Grémil des pouilles, Grémil jaune. Anglès:Yellow Gromwell. Alemany: Apulischer Steinsame.

Corol·la groga formant un tub acabat en cinc lòbuls

SINÒNIMS: Lithospermum apulum L.Vahl; Myosotis apula L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Erms, prats terofítics de preferència calcària, fins els 1000 metres d’altitud

Tiges simples o poc ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins un pam d’alçada, de tiges simples o poc ramificades, coberta de pèls més o menys rígids i glandulosos

Fulles cobertes de pèls

Fulles de roseta basal oblongo-espatulades, les caulinars més petites oblongo-linears, totes cobertes de pèls rígids

Gorja tancada per un anell de pèls

Flors en inflorescències en forma de cua d’escorpí (cimes escorpioides) sovint geminades. Flors amb calze de cinc sèpals linears; corol·la groga formant un tub acabat en cinc lòbuls, pubescent. Estams inclusos sota la gorja que té un anell de pèls. Estil també inclús amb estigma bilobat. Floreix de març a juny

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula subtetraèdrica tuberculada

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Lithospermum, al qual pertanyia abans aquesta espècie, agrupava una sèrie de plantes que tenien en comú fer llavors menudes i dures com les pedres, d’ací el nom derivat del grec "líthos", que significa pedra, i “σπέρμα spérma” que significa semen, llavor

Inflorescències en cimes escorpioides

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Neatostema ve del grec "νεατος neatos", que significa el nou, i "στημων stemon" estam, és adir, nou estam.

L’epítet específic apulumés un epítet geogràfic que fa referència a la regió de Pulla, a la costa Adriàtica del sud d’Itàlia.

FamíliaBoraginaceae

NOMS: Calabruixa. All bord. All de bruixa. All paniculat. Castellà : Ajo porro. Ajo silvestre. Italià: Aglio a pannocchia. Francès: Ail en panicule, Ail paniculé. Anglès: Mediterranean Onion. Alemany: Rispen-Lauch.

Pedicels florífers desiguals i majors que el periant

SINÒNIMS: Allium paniculatum subsp. paniculatum

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Llocs ruderalitzats, camps de conreu, marges, vores de camins.

Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba amb un sol escapus de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa amb escapus que pot arribar als 80 cm d’alçada,

Fulles que amb la primera meitat embeinen la tija i la resta són cilíndriques

Periant campanulat format per sis tèpals

Flors a l’àpex de les tiges amb pedicels florífers desiguals i majors que el periant. Espata amb dues valves desiguals i persistents. Inflorescència sense bulbils, de vegades laxa. Flors de periant campanulat sovint amb els pedicels externs corbats cap avall. Sis tèpals rosats o blancs, amb un nervi central de color més fort. Sis estams inserits a la base dels tèpals, i igual o més llargs que aquests, amb anteres grogues. Ovari súper amb estil acabat en estigma filiforme. Floreix de juny a setembre

Fruit en càpsula dins dels tèpals persistents

Fruit en càpsula que s’obri per tres valves per soltar les llavoretes negres

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta, i diverses fulles que l’embolcallen. Els bulbs de les tulipes, per exemple, porta fulles escamoses de tipus catafil·le, mentre que els dels alls i les cebes, del gènere Allium, queden envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles que ja no són funcionals. Al primer cas són bulbs esquamosos i en el segon de bulbs tunicats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Alliumés d’origen incert, però és el nom utilitzat per Plaute, Plini i altres per referir-se a l’all. Alguns autors hi deriven del grec “ἄγλις áglis” que significa dent d’all, i altres del grec antic “ἀλλᾶς allãs” que significa adobat, amanit.

L’epítet específic paniculatumve de “panicula” que significa panotxa, pel paregut de les flors pèndules amb els pèls (estils estigmàtics) de la panotxa del panís.

FamíliaLiliaceae

NOMS: Esclafidora apegalosa Castellà: Collejilla de bosque.

Flors en panícula laxa en dicasi

SINÒNIMS: Sileneitalica subsp. nevadensis(Boiss.) Font Quer; Silene nevadensis Boiss.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. És un endemisme ibero-llevantí

HÀBITAT: Erinaceetalia.Rosmarinetalia.Matollars sobre sòl rocós, clarianes de pinars i carrascars. Des de el (100) 300 als 1400 metres d’altitud.

Herba lignificada a la base de fins 50 cm

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Floreix a la primavera

DESCRIPCIÓ: Herba perenne de fins 50 cm d’alçada amb tiges ramificades i lignificades a la base (sufruticosa) ascendents i amb la summitat glandulosa, viscosa.

Fulles inferiors espatulades i en roseta

Fulles inferiors en roseta amb llarg pecíol i espatulades, les superiors linears.

Corol·la blanca sense lígules corolines

Flors disposades en panícula laxa, amb flors erectes a l’àpex de rametes en dicasi amb 1-3 flors. Calze claviforme amb 10 nervis, glabre o poc pubèrul i dents amb marge escariós. Corol·la amb cinc pètals blancs amb limbe bipartit, d’ungla eixamplada a la meitat, sense apèndix ligulars (lígules corol·lines). Ovari amb tres estils. Floreix d’abril a juny.

Càpsula ovoide dins el calze persistent

Fruit en càpsula ovoide amb llavors reniformes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les flors del gènere Silenees fàcil d’observar que els pètals presenten dues parts ben diferenciades: l’ungla, llarga i estreta, disposada en paral·lel a l’eix de la flor i, normalment, dins del calze; i el limbe, ample i estès cap a fora, que forma un angle d’uns 90^o amb l’ungla i forma la part vistosa de la corol·la.

Calze amb cinc dents de marge escariós

USOS I PROPIETATS: No hi hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Segons la “Flora ibérica” s’hi desconeix l’etimologia del genèric Silene, tot i que el nom l’utilitza Lobelius qui l’atribueix a Teofrast. Tot i això altres autors aventuren que Silenepodria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco, i que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere.

L’epítet específic melliferaderiva de “melli” que significa mel, i “ferre”, portar, és a dir, que porta un nèctar que encanta a les abelles.

FamíliaCaryophyllaceae

NOMS: Abellera. Abelletes. Abella apífera. Beiera. Flor d'abella. Mosques d'ase. Castellà: Flor de la abeja. Abejera. Abejita. Occità: Abelha, Abiho, Flor d'abelha. Èuscara: Erle-lore. Larania. Portuguès:Abelheira. Abelha-flor. Erva-aranha. Italià: Ofride apifera. Ofride fior delle Api. Francès: Ophrys abeille. Anglès: Bee Orchid. Wasp Orchid. Alemany: Bienen Ragwurz. Neerlandès: Bijenorchis. Grec:Μελισσάκι. Οφρύς η μελισσοφόρος. Οφρύς η σφηκόμορφη

Tèpals roses o, més rarament, blancs

SINÒNIMS: Ophrys arachnites Mill.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Aphyllantion. Brachypodion phoenicoidis. Boscos, coscollars i llocs humits de preferència calcícola. Fins els 900metres d’altitud.

Entre 3 i 15 flors al llarg de la tija

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de fins 40 cm d’alçada, glabra, amb una sola tija

Vegeu l'apèndix apical verdós al dors del label

Fulles en roseta basal, oblongues; 1-3 fulles caulinars

Label amb tres lòbuls, el central major

Flors al llarg de la tija, entre 3 i 10 flors de tèpals roses o, més rarament, blancs. El label té tres lòbuls, els laterals encarats cap avant i amb pèls sedosos; el central és major, de color bru obscur amb línies i taques de color marró clar, groc o blanc; apèndix apical verdós al dors. La flor està proveïda d’un connectiu llargament acuminat, que pren la forma d’un bec llarg i flexuós, i suporta els pol·linis. Floreix d’abril a juny.

Fruit en càpsula allargada

Fruit en càpsula allargada que pot tancar unes 12.000 llavors diminutes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La planta atrau els insectes produint l'olor de la femella en cel i la forma de la flor simula l'abdomen de la femella. El insecte copula amb la flor, les pol·línies s’adhereixen al insecte i les du a un altra flor on l’estigma rebrà el pol·len. De manera que la pol·linització ocorre durant la denominada pseudocopulació.

Ací podeu veure un pol·lini esperant el insecte pol·linitzador

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Ophrysderiva del grec "ophrýs", que significa cella, per la vellositat del label. Aquest mot ja va ser emprat per Plini el Vell a la seua obra “Història Natural” (23-79 d.C)

L’epítet específic apiferave del llatí “apis”, abella, i “fero”, porta, és a dir, de flor que porta una abella, pel paregut del label amb l’abdomen d’una abella.

La majoria de les orquídies del gènere Ophrys depenen d’un fong simbiont, pel que no poden ser trasplantades.

FamíliaOrchidaceae

NOMS: Fenàs. Cerverol. Fenal. Fenàs reüll. Llistó. Castellà : Fenazo. Lastón. Occità:Bauca, Engraissa-motons, Pelenc, Pelhenc, Pichoto bauco. Italià: Paléo delle garighe. Francès: Brachypode rameux. Anglès: Ramose False-brome.

Inflorescències amb 2-7 espícules

SINÒNIMS: Brachypodium ramosum Roem. et Schultes.; Brachypodium plukenetii (All.) Link;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Rosmarino-Ericion. Aphyllantion. Pinars, coscollars, camps, pedregars i prats secs. Fins els 1700 metres d’altitud.

Planta entapissant que forma llistonars

FORMA VITAL: Camèfit:tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa perenne, de fins 60 cm d’alçada, amb les tiges estèrils ramificades, ascendents o repents, que forma una espècie de catifa, amb les fulles seques i les verdes, per baix dels arbusts.

Fulles curtes formant un angle quasi recte amb la tija

Fulles caulinars curtes, dístiques (en angle recte i a banda i banda de les tiges) i convolutes, glabres, d’un verd pàl·lid, amb lígula d’1 mm.

Les anteres formen una X

Flors en inflorescències amb 2-7 espícules, a l’àpex de llargs peduncles. Fors hermafrodites, de glumes agudes i desiguals; glumel·les estretes amb aresta de 2-4 mm o sense aresta a la lemma. Androceu format per tres estams amb les anteres formant una X que flameja al vent. Gineceu amb ovari súper. Floreix entre maig i agost

Fruit en cariopsi

Lígula curta, d'1 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta forma llistonars, una espècie de prat sec capaç d’entapissar sòls poc profunds i molt secs, acompanyant la candelera (Phlomis lychnitis), la ruda de fulla estreta (Ruta chalepensis) o servint de catifa al pi blanc (Pinus halepensis).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les summitats aèries com antidiarreic i antiinflamatori, per les seues propietats astringents.

Serveix per fixar i estabilitzar el sòl en talussos secs i pedregosos, i en jardineria de baix manteniment en llocs secs assolellades o a mitjana ombra com, per exemple, cobrir l’ombra dels pins.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brachypodium deriva del grec “βραχύς brachýs” que significa breu, curt, i de “πούς, ποδός” peu, curt, és a dir, de peu curt. L’epítet específic retusum significa obtús, rom.

Brachypodium retusum va ser descrita per (Pers.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 101, 155, 156. 1812.

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Carrasca. Castellà: Bellotera. Carrasca. Encina. Francès: Chêne à feuilles rondes. Chêne Ballote. Anglès: Round-leaved Oak.

Bellotes en formació

SINÒNIMS: Quercus rotundifolia Lamk.; Quercus ballota Desf.

DISTRIBUCIÓ: Sud-oest d’Europa i Magrib.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Manca a les zones de clima molt àrid o fred (atlàntic). Fins els 1700 metres d’altitud.

Arbres de fins 15 metres, de creixement lent

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 15 metres d’alçada, rarament arbust, que forma boscos molt extensos i densos per l’ampla capçada arrodonida. Fa un tronc fort amb escorça grisenca i gruixuda.

Fulles de color glauc per l'anvers i tomentoses pel revers

Fulles simples i alternes, de limbe el·líptic de marge enter o dentat amb espines, de consistència coriàcia. Anvers grisenc i revers tomentós. Tenen de 5 a 8 parells de nervis

Flors femenines axil·lars, amb involucre d'esquames

Flors unisexuals, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les masculines agrupades en aments terminals, pènduls, de fins 8 cm, amb el raquis tomentós. Les femenines són axil·lars i solitàries, amb un involucre d’esquames que formen la cúpula. Ovari ínfer amb 3-6 estils.

Fruit en núcula anomenat gla o bellota

Fruit en núcula, cobert parcialment per la cúpula, ovoido-oblong, lluent, que anomenem gla (bellota). Les esquames de la cúpula, que cobreix la meitat de la gla, són més o menys iguals, imbricades, aplicades, de color gris i més curtes i gruixudes que en la ssp ilex. La gla sovint és dolça.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En cas d’incendi rebrota d’arrel ràpidament, gràcies a l’anomenat lignotúber, queés una estructura que hi ha a la part baixa del tronc, com un inflament on naixen les arrels, format principalment per una substància de reserva, el midó, amb la missió d’evitar la destrucció completa de la planta en cas d'incendi. El lignotúber conté borrons des dels quals poden sortir les noves tiges, i el midó emmagatzema una quantitat de nutrients suficient per poder suportar un període de creixement en absència de fotosíntesi.

Flors masculines en aments axil·lars

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com astringent i antihemorràgic per hemorràgies superficials, varius, hemorroides, o ferides bucals. També s’utilitza com antidiarreica i antiinflamatòria.

De tots els Quercuseuropeus és l’única espècie que fa bellotes dolces, raó per la qual ha format part de la dieta humana des de la prehistòria, i en temps més recents en situacions d’escassesa, s’han consumit les glans torrades en substitució del cafè, o moltes i fetes farina per fer pa o pastissos. Cal tindre en compte però que, tot i que té molt d’aliment, és de digestió lenta i molt pesada i produeix cefalea.

La fusta, pesant, compacta i molt dura, té diverses aplicacions en ebenisteria, per fer eines de treball, etc. És excel·lent com combustible, pel gran poder calorífic que té, i per fer carbó vegetal d’excel·lent qualitat.

La bullida de l’escorça de l’arrel l’utilitzaven per tenyir el cabell de negre.

Les glans són molt apreciades com aliment per els porcs senglars i pels porcs domèstics però, especialment, forma la base de l’alimentació del porc ibèric.

Darrerament s’empra la carrasca en jardineria plantada en carrers, places, parcs i jardins públics.

Cecidi provocat pel dípter Dryomyia linchtensteini

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Quercus ve del llatí "quercus, -i", el nom en llatí del roure, que era l'arbre sagrat de Júpiter.

L'epítet específic ilex deriva del grec "hyléeis" que significa selvós, propi de la selva. Mentre que l'epítet de subespècie, rotundiflolia, fa referència a que té les fulles redones; del llatí "rotundus, -a, -um" que vol dir redó, i del llatí "folium, -ii" que significa fulla.

Abans era molt abundant a les nostres terres. Malauradament ara només podem gaudir del carrascal de la Font Roja d’Alcoi, que es conserva com a parc natural. L’ombra de les capçades contínues de les carrasques proporciona al sotabosc un clima de temperatura més moderada i més humit permetent el desenvolupament d’espècies que, sense aquesta cobertura, no poden sobreviure.

La distribució potencial de l'espècie està molt reduïda a conseqüència de l'agricultura i l’explotació descontrolada. Encara recorden les persones majors com aprofitaven les carrasques, fins les arrels, per produir carbó, i aquesta activitat tan intensa en temps de necessitat ha provocat que aquesta espècie escassege i no es conserve cap carrascal ben constituït.

Fa unes petites agalles o cecidis al revers de les fulles de la carrasca provocades per la cecidomia de la carrasca (Dryomyia lichtensteini) un petit dípter que pon els ous als brots joves de l’arbre per a que les larves s’alimenten de la fulla mentre passen l’hivern protegits a la pupa.

FamíliaFagaceae

NOMS: Malcoratge. Mercurial. Murcarols. Castellà : Malcoraje. Mercurial. Ortiga muerta. Occità:Basiéli bastard, Cagarello, Marcosset, Mercuriala, Mercuriau. Gallego: Basallo. Urtiga-morta-bastarda. Èuscara:Merxuriar. Urteroko-merkuriarra. Portuguès:Mercurial. Barredoiro. Urtiga-morta. Italià:Mercorella comune. Francès:Mercuriale annuelle. Anglès: Annual mercury. Alemany: Einjähriges Bingelkraut. Jähriges Bingelkraut. Neerlandès: Bingelkruid. Tuinbingelkruid.

Herba dióica de fins 50 cm d'alçada

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Vegetació herbàcia ruderal, sobre acumulacions de matèria orgànica, en llocs alterats, vores de camins i camps. També habita en parets i roques ruderals. Fins els 1200 metres d’altitud.

Tiges erectes i ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 50 cm d’alçada, amb tiges quadrangulars erectes i ramificades, sense làtex, malgrat ser una euforbiàcia. Normalment és dioica, rarament monoica. Els peus femenins són d’un verd més fosc que els masculins, que són més clars.

Fulles lanceolades de marge dentat

Fulles oposades amb el limbe lanceolat i el marge dentat, amb curt pecíol i petites estípules.

Flors femenines a les axil·les de les fulles

Flors unisexuals i monoclamídies; les masculines en petits glomèruls disposats en espigues axil·lars, tenen tres tèpals verdosos i 8-15 estams; les flors femenines solitàries o poc nombroses, amb tres tèpals verdosos; gineceu súper amb un pistil acabat en dos estils. Floreix de febrer fins a l’octubre.

Fruit en càpsula amb pèls

Fruit en càpsula pilosa amb dues llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’evolució de l’estructura floral de les euforbiàcies tendeix a la disminució del nombre de peces. Les més primitives encara tenen el periant complet però les més evolucionades han perdut calze i corol·la, i només hi ha un estam. Posteriorment aquestes flors simplificades formen un pseudant, és a dir,una inflorescència que sembla una flor senzilla.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com porgant, laxant i diürètic però actualment està en desús pels efectes virulents i indesitjables que produeix. A l’Antiguitat es barrejava amb mel per fer la “mel de mercurial” amb propietats purgants.

Tot i estar especialment contraindicada en l’embaràs i la lactància, El Dioscòrides interpretat per Laguna diu “Las hojas de la hembra, según parece, majadas bebidas i aplicadas a la naturaleza de la mujer, después de su natural purgación, hacen que se conciba hembra; y las del maco, administradas en la mesma manera, son causa que se engendre varón”

Tota la planta és molt tòxica. La seua ingestió pot provocar vòmits i diarrees i, fins i tot, greus problemes hepàtics.

Flors masculines en glumeruls en espigues axil·lars

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Mercurialis procedeix del llatí “Mercurius, -ii”, el déu Mercuri, i el sufix “–alis”, que indica relació. El déu Mercuri era, entre altres coses, el patró dels apotecaris i, segons conta Laguna al Dioscòrides, fou el mateix déu Mercuri el descobridors de les propietats curatives del mercurial, que va comunicar als homes.

L’epítet específic annuaés un epítet llatí que indica que és una planta anual, és a dir, que desenvolupa el seu cicle biològic en un any. .

Mercurialis annuaés una de les plantes que va utilitzar Rudolf Jacob Camerarius per demostrar la sexualitat de les plantes en l’obra De sexu plantarum epistola (1694). Va eliminar les flors amb estams i va aïllar les flors femenines i va constatar que no feien fruit. El que ara sembla una obvietat va provocar crítiques acalorades per botànics que no acceptaven que la sexualitat fora present a les plantes.

Junt a Mercurialis tomentosa són les úniques representants del gènere Mercurialis que hi ha per la Serra Grossa.

És una mala herba tòxica en els cultius de blat de moro, patata, gira-sol i remolatxa.

Mercurialis annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol.2, p. 1035, 1753

FamíliaEuphorbiaceae

NOMS: Canya. Castellà : Caña común. Cañavera. Cana. Occità: Cana, Canavèra, Cano. Èuscara: Cana. Canabera. Garritz. Portuguès: Cana. Canamilha. Caninha. Italià: Canna domestica. Francès:Canne de provence, Roseau à quenouilles. Anglès: Bamboo reed, Giant reed, Spanish reed, Wild cane. Alemany:Breitblättriges Pfahlrohr. Riesen-Pfahlrohr. Spanischer Rohr. Neerlandès:Spaans Riet. Grec:Καλαμιά. Καλάμι.

És la major de les gramínies mediterrànies

SINÒNIMS: Arundo maxima Forssk.

DISTRIBUCIÓ: Xino-japonesa

HÀBITAT: Convolvulion sepium. Cultivada i naturalitzada a llocs humits, rierols, cursos d’aigua, marges i vores de camins. Fins els 1000 metres d’altitud.

Les tiges arriben als sis metres d'alçada

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Planta amb rizoma llenyós, glabrescent, que fa 2-6 metres d’alçada, amb tiges buides per dins (canyes) lignificades d’1-2 cm de diàmetre

Fulles de fins 60 cm de longitud

Fulles que surten de cada nus embeinant la tija, amb limbe d’un verd glauc de fins 6 cm d’amplada i 30-60 cm de longitud, pla, fortament auriculat a la base, lígula ciliada i molt curta (1 mm).

Espiguetes amb 1-2 flors

Flors en panícula densa i gran, pot arribar a mesurar tres pams, situada a l’àpex de la tija. Cada espigueta amb 1-2 flors de glumes subiguals. Floreix a la tardor, entre setembre i desembre.

Fruit al nostre territori no arriben a granar els fruits de la canya.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les gramínies no tenen calze ni corol·la de colors cridaners, car totes les peces que la composen són herbàcies, membranoses i coriàcies però de color apagat, verdós, gris o color palla. Totes les peces s’anomenen “glumes”, per la qual cosa les gramínies formen l’ordre de les glumiflores. Els estams solen ser tres, exserts i amb un filament subtil que deixa les anteres al vent. El pistil, també exsert, acaba en dos estils plomosos.

Lígula ciliada i curta

USOS I PROPIETATS: Diu Joan Pellicer al seu Costumari botànic que “De la canya s’aprofita tot, tant els gruixuts i bonyeguts rizomes o rabasses, com les fibroses fulles, com, sobretot, les elàstiques i elevades tiges o canyes pròpiament dites”. I té raó, veiem-ho:

El rizoma té propietats diürètiques, pel que en medicina popular s’empra contra la retenció de líquids. També s’ha utilitzat tradicionalment per retirar la llet a les mares lactants. Segons Laguna, el Dioscòrides diu que “la cendra de les canyes, barrejada amb vinagre i untat, sana l’alopècia”.

S’empra com a tallavent, per fixar la terra en pendents i talussos, per fer tanques, bardisses i com aspre, clavada la canya a terra, per sostenir les plantes dels horts (tomates, bajoques, etc.)

Les canyes són utilitzades en la construcció per fer el tradicional canyís o cel ras, lluint amb argila o guix les canyes que suporten el fals sostre. En la fabricació de bastons, mobles, canyes de pescar, cistelles i eines lleugeres. També se’n fan llengüetes per instruments de vent com el clarinet, el saxofon o la dolçaina, i per fer flautes des de fa més de 5.000 anys.

Flors en panícula apical densa i gran

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:Arundo ve del llatí “arundo, -dinis” que designava la canya en general. L’epítet específic donax ve del grec “donax” que significa canya. És a dir que el nom binomial significa “canya canya”.

És originària d’Àsia però s’ha adaptat al nostre territori i s’ha incorporat a la nostra flora des de fa tant de temps que hom creu que és una planta autòctona. És la major de les gramínies de la regió mediterrània.

A les nostres terres no arriba a produir llavors viables, raó per la qual s’ha de reproduir per rizomes.

Les canyes sense pelar, és a dir, amb les fulles, crien un fong entre la tija i la beina foliar que produeix, en les persones sensibles, l’anomenada malaltia dels canyavers,

És una planta invasora a les nostres terres, car la degradació vegetal dels rius i barrancs ha propiciat l’expansió i ocupació de les riberes, amenaçant greument els ecosistemes d’aigua dolça. És considerada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura una de les 100 més perilloses i nocives invasores a escala mundial per la seva capacitat de desplaçar la vegetació nativa.

Tot i això, la canya pot ser un cultiu prometedor per la producció de bioenergia per l’enorme producció de biomasa que és capaç de generar sense utilitzar fertilitzants ni pesticides.

Diu una dita popular que “Amb paciència i una canya, tot s’apanya.”

FamíliaGramineae (Poaceae)

NOMS: Desferracavalls glauc. Ferradura. Herba del ferro. Castellà : Herraduras. Hierba de la herradura. Quebrantaherraduras. Occità: Esparcet jaune, Sèt-arpo. Italià: Sferracavallo glauco. Francès: Fer-à-cheval glauque. Hippocrépide glauque. Anglès: Horseshoe vetch. Alemany: Hufeisenklee.

Inflorescències en umbel·les axil·lars

SINÒNIMS: Hippocrepis glauca Ten.; Hippocrepis rossetti Senn.; Hippocrepis scorpioides Benth.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Pastures seques, brolles, sobre sòl calcari. Fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. Però de vegades esdevé Hemicriptòfit, és dir, que manté els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta cespitosa glabra o pubescent, ramificada, de tiges ascendents de fins 40 cm d’alçada

Fulles imparipinnades d'un verd glauc

Fulles imparipinnades, amb 3-8 parells de folíols obovats o oblongs, sense pèls o amb pèls curts i suaus (pubescent). Estípules lanceolades lliures.

Estendard groc amb línies rogenques

Flors en inflorescències en umbel·les axil·lars sobre un llarg peduncle. Flors hermafrodites, zigomorfes, amb la típica estructura papilionada. Calze tubular amb cinc dents. Corol·la groga, amb l’estendard amb línies verticals rogenques i ales més curtes que la carena acuminada. 10 estams diadelfs. Gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma discoïdal. Floreix d’abril a juliol

Llegum papil·lós comprimit

Fruit en llegum papil·lós comprimit, amb entrants poc acusats separats per àrees rectangulars; segments i granes poc arcuats.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomena estams diadelfs quan els filaments estaminals (dels estams) són concrescents (estan units), formant dos grups o fascicles. Un exemple el tenim en les flors papilionades, on és freqüent veure tots els estams units en un fascicle, menys un estam que va sol.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hippocrepisderiva del grec “ἲππος híppos” que significa cavall, i de “κρηπίς krepís” que significa calçat, és a dir, calçat de cavall, ferradura, per la forma del llegum.

L’epítet específic comosaderiva de “coma” que significa pèls, cabell, doncs vàries subespècies són peludes.

La papallona Polyommatus coridons’alimenta d’aquesta espècie.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Silene prima. Patacs. Italià: Silene inaperta. Francès: Silène fermé

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Silene inaperta subsp. inaperta; Cucubalus inapertus (L.) Lam.; Leptosilene inaperta (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani occidental

HÀBITAT: Lactuco-Silenetuminapertae. Pimpinello-Gouffeion. Sobre sòls pedregosos. Fins els 1100 metres d’altitud

Herba gràcil de tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Herba gràcil, de tiges fines i erectes, de fins 60 cm d’alçada, ramificades, sense pèls però apegalosos a la meitat superior.

Fulles caulinars linears

Fulles caulinars oposades, estretament linears, amb el marge enter i sense estípules.

Corol·la que sobresurt poc del calze

Flors en inflorescències en dicasi. Calze estret prop de la base, amb nervis anastomitzats, oblong a la fructificació, poc unflat, amb dents triangulars. Corol·la amb cinc pètals que sobresurten poc del calze, bífids, blanquinosos per l’anvers i verdosos pel revers, amb lígula corol·lina que separa clarament l’ungla del limbe. Floreix de maig a l’octubre.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula cilíndrica, que sobresurt del calze, dehiscent per sis dents per deixar sortir les llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Anastomosat o anastomitzat: Es diu de la nervació de les fulles o dels calzes en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

Ací podem veure la lígula corol·lina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Sileneés d’etimologia desconeguda però alguns autors aventuren que Silene podria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco, i que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere. No obstant, Linné pren el nom de Lobelius, i explica que el nom deriva del grec “síalon”, que significa saliva, en al·lusió a la viscositat que, com en aquesta espècie, tenen algunes altres espècies del gènere.

L’epítet específic, inaperta,deriva del llatí "inapertus" que significa no obert, tancat, per l’aparença de la flor que, de vegades, té els pètals que a penes sobresurten el calze i sembla tancada.

Silene inapertafou descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1 : 419 (1753)

FamíliaCaryophyllaceae

NOMS: Melilot. Almegó blanc. Melilot blanc. Castellà:Meliloto blanco. Meliloto. Occità: Luzerno bastardo, Mounsegno. Èuscara: Itsabalki zuria. Portuguès: Meliloto branco. Italià: Meliloto bianco. Francès:Mélilot blanc. Anglès: White melilot. Alemany: Weißer Honigklee. Weißer Steinklee. Neerlandès: Reuzenhoningklaver.Reuzenhoningklaver. Grec:Μελίλοτος ο λευκός. Ήμερο τριφύλλι. Νυχάκι.

Inflorescències en raïm lax

SINÒNIMS: Melilotusalba Medik.

DISTRIBUCIÓ: Lateeurosiberiana: de distribució principalment eurosiberiana, però que penetra en territoris pròxims.

HÀBITAT: Dauco-Melilotion. Herbassars humits de les vores dels rius, marges o camins. Fins els 1800 metres d’altitud.

Tiges primes, llargues i ramificades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes que mantenen els seus meristemesarran de terra en l'estació desfavorable, renovant la part aèria cada any. De vegades, però, es comporta com Teròfit, és a dir, que completa tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges primes, erectes i ramificades que pot arribar al metre i mig d’alçada. Fàcil de distingir de la resta de Melilotus per les flors blanques

Fulles esparses trifoliades

Fulles esparses, amb pecíol, trifoliades, amb tres folíols oblongs i dentats i dues estípules enteres al punt d’inserció del pecíol a la tija.

Flors papilionades de corol·la blanca

Flors en inflorescències en raïm lax de més de cinc centímetres de longitud. Flors flairoses, menudes (5 mm), pèndules, hermafrodites, amb la típica morfologia de les papilionades. Calze tubular acabat en cinc dents triangulars. Corol·la blanca, amb les ales i la carena més curtes que l’estendard. Androceu amb deu estams diadelfs. Gineceu súper amb estil corbat i estigma simple. Floreix de maig a setembre.

Fruit en llegum petita i pèndula

Fruit en llegum ovoide, mucronat, rugós reticulat, glabre i pèndul, amb 1-2 llavors ovoides i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nitrogen atmosfèric ha de ser processat, o fixat, per a poder ser usat per les plantes. Part de la fixació ocorre per llamps però la immensa majoria del nitrogen és fixat al sòl per bacteris simbiòtics que tenen l'enzim “nitrogenasa” que combina el gas nitrogen amb hidrogen per produir amoni.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es prefereix fer servir Melilotus officinalis, però aquesta també té propietats anticoagulants, emol·lients i carminatives.

És una planta que s’empra com farratgera i que es de gran valor mel·lífer car, gràcies a la seva floració escalonada, ofereix el seu nèctar durant molts mesos a l’any.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Melilotus deriva de "mél, mellis" que significa mel, i de "lotus" un gènere botànic amb les fulles trifoliades, és a dir, trifoli de mel, per ser una planta molt visitada per les abelles. Altres autors fan referència a l’olor a mel de les flors.

L’epítet específic albusve del llatí “albus, -a, -um” que significa blanc, per la particularitat de les seues flors blanques en un gènere en el qual les flors solen ser grogues.

Com quasi totes les lleguminoses fixa el nitrogen atmosfèric al sòl mitjançant una simbiosi bacteriana.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Herba de les berrugues. Lleterola de bosc. Llerca. Lleteresa nicenca. Castellà: Lechetrezna común. Lechetrezna de Niza. Italià: Euforbia di Nizza. Francès: Euphorbe de nice. Anglès: Southern spurge. Honey flowered spurge. Alemany: Nizza wolfsmilch.

Inflorescències en pleocasi

SINÒNIMS: Euphorbia anselmi Senn.; Euphorbia gonzali Senn.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Pastures de jonça i herbassars, cultius, erms, sobre sòl calcari. Entre 100 i 1400 metres d’altitud.

Herba amb una o vàries tiges no ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, lignificada a la base (sufruticosa), no ramificada, glabra i glauca, amb tiges que sovint prenen un color vermellós, erectes i, les més velles, sense fulles i cobertes de cicatrius foliars a la part inferior.

Fulles lanceolades i glauques

Fulles gruixudes de color glauc, de tacte coriaci, les caulinars esparses, lanceolades i de marge enter, altres formen una roseta apical.

Ciati amb nectaris grocs

Flors en inflorescències en pleocasi de 6-16 radis, que sovint es bifurquen, que surten d’una roseta de fulles bracteals ovades i groguenques. El dicasi el formen bràctees lliures mucronades que embolcallen el ciati sèssil amb glàndules nectaríferes en forma de “croissant”, de color groguenc. El ciati està format per una flor femenina central, de gineceu súper i estil acabat en estigma trilobat, i diverses flors masculines laterals reduïdes a un sol estam. Floreix d’abril a juliol.

Càpsula glabra i llisa

Fruit en càpsula formada per tres carpels (tricoca) glabra i llisa, amb tres llavors amb carúncula, per a la seua dispersió mitjançant les formigues.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El ciati (del grec: κύαϑος,'copa') és un tipus d’inflorescència especial que consisteix en un pseudant, és a dir, una estructura que sembla una única flor però que en realitat consta de diverses flors unisexuals molt reduïdes. Els colors, sovint brillants, dels nectaris i les bràctees que embolcallen el ciati accentuen l’aparença de flor solitària.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava el làtex per eliminar les berrugues de la pell, tot i que no és aconsellable degut a la seva toxicitat.

Vista cenital abans de l'antesi

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta. Segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El vocable grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom de l’espècie, nicaeensis, és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Niça.

Les lleteres tenen un làtex blanc i irritant que allunya al ramat però no evita que l’eruga Hyles euphorbiae s’alimente de les seues fulles.

Euphorbia nicaeensis va ser descrita per Pax & Bruyns i publicada en Flora Pedemontana 1: 285. 1785.

FamíliaEuphorbiaceae

NOMS: Figa de pala. Figuera de moro. Nopal. Palera. Castellà:Chumbera. Tunera. Tuno. Occità:Figa de barbariá, Pata del diable.Èuscara:Indiapico. India picoa. Portuguès:Figueira da Índia. Italià:Fico d'India. Francès: Figuier d'Inde. Figuier de Barbarie. Anglès: Barbary Fig. Indian Fig. Alemany: Gewöhnlicher Feigenkaktus. Grec:Οπουντία η ινδική συκή. Φραγκοσυκιά.

Flors solitàries sèssils

SINÒNIMS: Opuntia ficus-barbarica A. Berger; Opuntia maxima Miller

DISTRIBUCIÓ: Neotropical

HÀBITAT: D’origen americà. Cultivada i naturalitzada a la regió mediterrània, apareix en vores de camins, talussos i marges assolellats. Fins als 1000 metres d’altitud.

Arbust amb tiges aplanades formant artells

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta robusta molt ramificada, de tiges erectes aplanades en forma de fulla gran i suculenta, de 30-50 cm. (artells). Aquestes pales, si cauen a terra, treuen arrels i es converteix en una nova palera. Pot arribar als cinc metres d’alçada.

Fulles efímeres que només duren quinze dies

Fulles en arèoles circulars, en forma d’espines rígides i blanquinoses amb nombrosos gloquidis curts. Les fulles vertaderes surten cada primavera però només duren quinze dies, al cap dels quals cauen.

Nombrosos pètals i estams

Flors solitàries, sèssils, de fins 10 cm i grogues o de color taronja, amb nombrosos sèpals, pètals i estams. Ovari ínfer. Floreix de maig a juliol

Fruit en baia ovoide comestible

Fruit en baia de forma ovoide, deprimit a l’àpex, i color vermellós o groguenc, comestible, però amb arèoles plenes d’espines.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fil·locladiés una tija plana amb aspecte de fulla, de la qual fa les funcions de sintetitzar sàvia elaborada. Sobre els cladodis o fil·locladis surten una mena de botons, anomenats arèoles, amb dues o tres espines fortes i altres molt menudes, els gloquidis. Un gloquidiés un tricoma o apèndix proveït d’una punta corbada en forma d'ham.

Ací podeu veure les arèoles com coixinets amb agulles

USOS I PROPIETATS: S’ha emprat com antiinflamatòria, diürètica, astringent i antidiarreica. El suc de les pales s'ha fet servir en medicina popular valenciana per reblanir els abscessos, i per fer cremes hidratants i xampús. I les flors, en infusió, per a calmar la tos i reblanir les mucositats de les vies respiratòries.

Els fruits, les figues, són comestibles, crues o per elaborar sucs i melmelades, després de llevar les punxes, però l'astringència de les llavors fa que puguen produir, consumides en excés, severes obstruccions intestinals, per la qual cosa també s'han utilitzat per tallar les diarrees.

A més de servir per alimentar els porcs, aquesta planta s’empra per formar tanques infranquejables.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aquest gènere rep el nom d’Opuntia, perquè Teofrast i Plini nomenen “Opuntia herba” a una planta de gust agradable que creixia als voltants de la ciutat d’Opunt, en Grècia, les fulles de les quals emetien arrels. Molts botànics pre-linneans varen suposar que era la figuera de pala erròniament, doncs, la figuera de pala no existia a Europa abans de descobrir Amèrica.

L’epítet específic ficus-indica està compost per la locució llatina “ficus”que significa figa, i l’epítet geogràfic “indica”, és a dir, figa de l’Índia.

Encara que Opuntia cochenillifera (L.) Mill. és més productiva, la naturalitzada a Europa, Opuntia ficus-indica, també produeix amb èxit la famosa cotxinilla del carmí (Dactylopius coccus), que a l’actualitat es fa servir per colorar gelats, iogurts, melmelades, embotits, llepolies, xarops o begudes tan glamouroses com el Campari o el vermut Martini Roso. És el “colorant natural E120” que sovint apareix a les etiquetes de nombrosos productes alimentaris i estètics. (Jardín Mundani)

El color roig que produeix és tan cridaner que ja, el 1523, poc després de la caiguda de Tenochtitlán a mans de Cortés, es va fer la primera exportació de cotxinilla mòlta a Castella.

El 1820, i a partir de vuit nopals carregats de cotxinilla, la Societat Econòmica de Cadis va aconseguir reproduir el insecte a la ciutat andalusa, i el 1825 va enviar-ne mostres a Canàries, acompanyades d'un decret reial que obligava a dedicar determinades superfícies als nopals infectats de cotxinilla. L'èxit va ser de tal envergadura que aquest cultiu es va convertir en la base econòmica de les illes. Actualment, les Illes Canàries són, juntament amb Hondures, els principals productors mundials.

El descobriment de tints sintètics va fer caure la producció però el carmí es va tornar a popularitzar en acabar la Primera Guerra Mundial gràcies al pintallavis, una mescla de cera d'abelles, oli d'oliva i cadàvers de cotxinilla (aplanats i dessecats), que atorgava als llavis un seductor color vermell. (Métode)

Hi ha la creença popular, àmpliament estesa, que una pala de palera, penjada en una de les parets de casa, és el millor remei per evitar la gelosia entre els germans o entre els membres de la parella.

A Austràlia la figuera de pala es transformà en una plaga: el 1925 ja cobria 12.000 km², i amenaçava de continuar avançant. La solució va venir de la mà d'uns biòlegs, que van aplicar un nou mètode de control de plagues: la lluita biològica. Van importar de Mèxic l'insecte Dactylopius ceylonicus, capaç de parasitar la planta, i en quinze anys aconseguiren que es frenara la invasió.

La figuera de pala es transportava viva a les naus per a consumir fruita fresca i evitar l’escorbut.

Com que els gloquidis es desprenen amb facilitat quan fa vent, no convé posar-se a sotavent d'una palera si no es vol acabar estarrufat d'espines finíssimes, gairebé invisibles i molt difícils de llevar de la pell de l'incaut que s'hi ha aproximat.

És una de les poques plantes que figura a l’escut d’una ciutat (Mèxic) i en una bandera, la de la república federal. Conta la llegenda que el déu Huitzilopochtli va indicar als asteques que el lloc idoni per fundar un temple, dedicat al déu solar, seria aquell, en una illa enmig d’un llac on veurien un àguila lluitant amb una serp al damunt d’un nopal. La bandera de la república arreplega la imatge d’aquesta llegenda.

Estudis d’ADN indiquen que Opuntia ficus-indica va ser domesticada a partir d’espècies del gènere Opuntia del centre de Mèxic.

Figura al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret 1628/2011, de 14 de novembre, amb el nom d’Opuntia maxima Miller, que prohibeix la introducció al medi natural, la possessió, transport, tràfic i comerç a Espanya.

Opuntia ficus-indica fou descrita per Carles Linné en 1753 com Cactus ficus-indica i atribuïda al gènere Opuntia i publicada en The Gardeners Dictionary, eighth edition Opuntia No. 2, per Philip Miller en 1768.

FamíliaCactaceae

NOMS: Boga, Balca, Espadanya. Bova, Bova de cadires. Castellà: Anea, Bohordo, Enea, Espadaña. Puros. Occità: Fielouso, Filouso, Paviho rousso. Èuscara: Iezca hostozabala. Txuflaska. Portuguès: Foguetes. Tabua. Espadana. Italià: Tifa. Mazzasorda. Lisca maggiore. Francès: Massette à larges feuilles, Quenouille à larges feuilles. Anglès: Broad-leaved cat-tail, Bulrush, Reedmace. Alemany: Breitblättriger Rohrkolben. Neerlandès: Grote Lisdodde. Grec:Σάζι. Ψάθα. Ψαθί.

Flors en espàdix compactes de color marró

DISTRIBUCIÓ: Subcosmopolita

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Habita en estanys i vores d’aigües quietes, en sòls inundats per l’aigua dolça. Fins els 200 metres d’altitud

Viu en sòls inundats per aigues quietes

FORMA VITAL: Helòfits: són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa, de 1-3 metres d’alçada, amb tiges florals cilíndriques

Fulles semicilíndriques que surten del rizoma

Fulles basals, linears, de més 15 mm d’amplada, semicilíndriques i molt llargues

Flors masculines (dalt) i femenines (baix) a penes separades

Flors unisexuals disposades en un espàdix compacte amb les flors masculines a la part superior, amb tres estams i el periant reduït a filaments indiferenciats, i les femenines a la part inferior, més ampla i de color bru, amb un pistil estret acabat en un estigma perllongat, embolcallat pels filaments que formen el periant. Les dues parts estan unides sense a penes espai entre elles (a diferència de Typha angustifolia que té una separació considerable entre les inflorescències). Floreix de maig a l’agost

Fruit en aqueni fusiforme

Fruit en aqueni fusiforme petit, d’1-1,5 mm, cobert de pèl per facilitar la dispersió.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La tijaés la part de l'eix del cos de les plantes superiors d'on surten les fulles i les estructures reproductives. Normalment és un òrgan aeri que creix cap a la llum però en botànica la norma és l’excepció. La tija de la Typhaés un rizoma,és a dir, un tipus de tija subterrània que creix horitzontalment sense veure la llum. Són similars a les arrels però la seva estructura és la d'una tija. Cap amunt emeten branques i fulles, i cap avall arrels.

Flors masculines en espàtix superior, més prim

USOS I PROPIETATS: Typha latifolia ha sigut per a moltes cultures una font d’aliment, medicina i productes manufacturats. En medicina popular les fulles i les arrels tenen propietats astringents i hemostàtiques; s’empra en menstruacions abundants, hemorràgies i ferides, i també en genives sagnants.

Les fulles s’empren per fer els seients de les cadires i per confeccionar cistelles, estores i altres útils per la llar. Les inflorescències en ornament floral, i el pol·len, que és molt inflamable, s’ha utilitzat per fer efectes en focs artificials. El plomalls dels fruits es fan servir per farcir coixins i, els brots tendres, es menjaven com la verdura.

Flors femenines en espàtix inferior i gruixut

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Typha deriva del grec “thýphe” que significa jonc d’aigua, de “típhos” pantà.

L’epítet específic latifoliaderiva del llatí "latus" ample, i de "fólium" que significa fulla, és a dir, de fulla ampla.

Typha latifolia s’hibrida amb facilitat amb Typha angustifoliai forma Typha x glauca.

No és aconsellable menjar els brots de la boga, doncs s’empra per la bioremediació, la tècnica que fa servir organismes naturals per eliminar o neutralitzar els contaminants d’un lloc determinat. La boga absorbeix els contaminants de l’aigua que poden passar a l’organisme de qui la consumeixi.

FamíliaTyphaceae

NOMS: Ginesta vimatera. Ginestera vimenera. Ginesta. Castellà: Ginestra. Retama. Retama amarilla. Retama borde. Retama común. Portuguès: Piorneira. Piorno.

Inflorescències en raïms densos

SINÒNIMS: Lygos sphaerocarpa (L.) Heyw.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (Ibero-magrebí)

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Tamaricion africanae. Erms, codolars de rius. Fins els 1000 metres d’altitud

Arbust molt ramificat des de la base

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust subafil·le, perenne, ramificat des de la base, de branques estriades erectes o pèndules i primes, assimiladores (realitzen la funció fotosintètica), d’un verd grisenc i glabres, que pot arribar als tres metres d’alçada.

Fulles alternes, reduïdes a petits folíols lanceolats (de 6-10 per 1-2 mm) de curta vida.

Flor papilionada amb estil recorbat

Flors en raïms densos amb bràctees que duren poc. Flors hermafrodites amb la típica morfologia papilionada i molt petites. Calze petit (3 mm) bilabiat i persistent. Corol·la groga, amb l’estendard i les ales de la mateixa mida i la carena més llarga. Androceu amb 10 estams monadelfs. Gineceu amb ovari súper amb estil filiforme i recorbat. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en llegum ovoide

Fruit en llegum llisa, ovoide o esferoïdal, de color groc palla, d’un centímetre màxim, amb una o dues granes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són autòtrofes, és a dir, són capaces de sintetitzar molècules complexes, com els carbohidrats, a partir de molècules senzilles com el CO₂, utilitzant l’energia de la llum solar. Els cloroplasts són els orgànuls que donen el color verd (per la clorofil·la) a les fulles i són els responsables de la fotosíntesi. De vegades, com en aquest cas, les fulles són insignificants i els cloroplasts estan a la tija, que pren el color verd característic i s’encarrega de sintetitzar l’aliment de la planta. Són les tiges sintetitzadores.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha fet servir com a diürètic, tònic cardíac i laxant. Popularment s'emprà com a emmenagoga, abortiva e hipoglucèmica. Però el seu ús no és aconsellable per la seva coneguda toxicitat, especialment dels fruits.

En veterinària tradicional s'han usat les tiges verdes per fer cataplasmes que ajudarien a immobilitzar les fractures òssies dels animals

És emprada en jardineria, per restaurar talussos secs i pedregosos o marges de carreteres, en sòls secs i assolellats. És útil en jardineria de baix manteniment (xerojardineria)

Calze petit i persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes.

L’epítet específic sphaerocarpaderiva del llatí “sphaerica”, que significa esfèrica, rodona, i “carpo”, en referència al fruit, és a dir, significa de fruits esfèrics.

Diu Font i Quer en “El Dioscórides renovado” que hi ha llegendes que conten que en la ginesta estava el secret de la immortalitat. Contaven que allà dins, a les arrels més profundes de totes, en l’arrel més fina que arribava a les entranyes de la terra, hi havia una boleta redona que anomenaven “panacea”, la qual, si la menjaves, restablia la vista, feia sortir les dents, renovava la sang i tornava la joventut als vells.

És una planta fixadora del nitrogen atmosfèric gràcies a les bactèries del gènere Rhizobiumque viuen en nòduls associats a les seves arrels.

Planta protegida pel Catàleg de flora amenaçada de Catalunya publicat al DOGC 1714 del 14 de desembre de 1992.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

NOMS: Gessamí comú. Gesmil. Llessamí. Castellà: Jazmín común. Italià: Gelsomino comune. Gelsomino bianco. Francès: Jasmin blanc. Jasmin officinal. Anglès: Common White Jasmine. Poet's Jasmine. Summer Jasmine. Alemany:Echter Jasmin. Neerlandès: Gewone Jasmijn. Grec:Γιασεμί το χιότικο.

Flors en corimbes de fins cinc flors

SINÒNIMS: Jasminumaffine Royle ex Lindl.; Jasminumviminale Salisb.; Jasminumvulgatius Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (originària de Pèrsia i l’Himàlaia)

HÀBITAT: Cultivada en jardins

Arbust de tiges sarmentoses

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust de tiges sarmentoses, sovint enfiladís, llargues, de fins 10 metres d’alçada, estriades i glabres.

Fulles oposades imparipinnades

Fulles oposades, amb pecíol, imparipinnades, amb 3-9 folíols oval-lanceolats acuminats, amb el folíol terminal major, i el marge enter.

Corol·la amb 4-5 lòbuls més curts que el tub

Flors en corimbes simples o composts de cinc flors blanques i molt flairoses. Calze amb cinc lòbuls linears i allargats, sobrepassant la meitat del tub de la corol·la. Aquesta forma un embut acabat en 4-5 lòbuls plans molt assenyalats però més curts que el tub. Floreix de maig a l’octubre

Fruit en baia

Fruit en baia globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una planta de guia o guiadora (en anglés vine) és una planta amb tiges perllongades i primes, que mai no se sostenen per si mateixes, i tampoc en cap sector del brot s’engruixen més que en la resta del mateix. Les plantes de guia que es recolzen en el sòl i des dels nus originen arrels adventícies que l’arrelen al sòl, s’anomenen reptants (en anglès repent). Una mateixa planta de guia pot ser reptant i al mateix temps enfiladissa, com moltes carabasses i afins (Cucúrbita).

USOS I PROPIETATS: En medicina tradicional s’empra com antisèptic i antiinflamatori, tot i que cal anar amb cura, doncs l’oli essencial, usat en aromateràpia, pot provocar al·lèrgies i irritacions en persones sensibles. També s’empra la infusió de les flors com calmant i sedant.

Emprada en jardineria com planta ornamental, especialment per la seua fragància, per cobrir pèrgoles, murs, etc.

Calze amb cinc sèpals linears

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Jasmium deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu. Per a altres autors deriva del persa “yāsamīn”, que passà a l’arab “jasmin”,significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil.

L’epítet específic officinaleve de ”officina” que significa emprat en farmàcia, herbolari, perfumeria, etc.

Cal una poda severa per Sant Josep (març) per no perdre el control de la planta i tindre millor floració.

Per elaborar el oli essencial cal recollir les flors per la nit, car les flors alliberen el seu perfum en la foscor.

Segons la Flora Ibérica, l’espècie més cultivada en la Península és Jasminum officinale subsp. grandiflorum, amb inflorescències no umbel·liformes i el lòbuls de la corol·la de 15-20 mm

A l’escut de Pakistan conté una corona de gesmil, doncs és la flor nacional perquè, pel seu atractiu aroma, el gessamí blanc simbolitza l'afecció i representa amabilitat i modèstia. Al segle XIV ja apareix anomenada en el Decameró de Boccaccio, i a Londres al segle XVI, però va ser tan ràpida la seua naturalització que Linné creia que era originària de Suïssa.

Jasminum officinale va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 7. 1753.

FamíliaOleaceae

NOMS: Setge. Herbta de la pulmonia. Herba de la inflamació. Heliantem eriçat. Heliantem hirt. Castellà: Jarilla. Tamarilla borde. Jarilla romero. Zamarrilla. Italià: Eliantemo irto. Francès: Hélianthème hérissé

Flors en cimes multiflores

SINÒNIMS: Cistus hirtus L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Matollars clars, erms, sobre terrenya calcaris i secs. Fins els 1100 metres d’altitud.

Planta ramificada des de la base

DESCRIPCIÓ: Planta de soca llenyosa, de fins poc més d’un pam d’alçada, ramificada des de la base amb tiges erectes.

Fulles oposades, pbescents i revolutes

Fulles oposades, el·líptiques, de marge enter i revolut, amb pèls i estípules més llargues que el curt pecíol. Les fulles superiors són més llargues que les inferiors.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cimes multiflores, hermafrodites. Calze amb dos sèpals externs que semblen bràctees espatulats, petits, i tres interns majors, ovats, persistents (a la fructificació té la màxima amplària cap a la meitat) i els espais intercostals amb pèls, així com els nervis. Corol·la amb cinc pètals grocs. Androceu amb nombrosos estams grocs. Floreix d’abril a juliol

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula, més curta que els sèpals, que s’obri en tres valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una particularitat del gènere Helianthemum és que té el calze amb els sèpals desiguals: dos externs, que solen ser més petits, i tres interns majors i de forma completament diferent, amb nervis molt assenyalats.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les summitats florals en infusió per combatre refredats i altres malalties de les vies respiratòries.

És una de les dues-centes plantes d’interès mel·lífer del País Valencià.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, és a dir, flor de sol, perquè dirigeix les flors cap al sol.

El nom de l’espècie, hirtum¸és un epítet llatí que significa pelut, per la gran quantitat de pèls que cobreixen la planta

FamíliaCistaceae

Trifolium fragiferum L.

Koeleria vallesiana (Honckeny) Gaud.

Thymelaea argentata (Lam.) Pau

Neatostema apulum (L.) M. Johnston

Allium paniculatum L.

Silene mellifera Boiss. & Reut.

Ophrys apifera Huds.

Brachypodium retusum (Pers.) Beauv.

Quercus ilex ssp. rotundifolia (Lamk.) T. Morais

Mercurialis annua L.

Arundo donax L.

Hippocrepis comosa L. ssp glauca (Ten.) Rouy.

Silene inaperta L.

Melilotus albus Medik.

Euphorbia nicaeensis ssp nicaeensis All.

Opuntia ficus-indica (L.) Mill.

Typha latifolia L.

Retama sphaerocarpa (L.) Boiss.

Jasminum officinale L.

Helianthemum hirtum (L.) Mill.