Menuda Natura

NOMS: Castellà: Micena láctea. Francès: Mycène laiteux. Anglès: Milky Bonnet. Neerlandès: Sneeuwwitte mycena.

Petit bolet sapròfit

SINÒNIMS: Agaricus lacteus Pers.; Micena lactea (Pers.) P. Kumm.;

HÀBITAT: És una espècie sapròfita que viu sobre les acícules caigudes en pinars i boscos de coníferes. Fructifica a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una espècie molt petita, entre 0,5 i 1,5 cm de diàmetre. Capell campanulat que va fent-se pla, estriat per transparència de les làmines i marge irregular, de color blanc lletós.

Làmines blanques adnates

Himeni de làmines blanques adherides al peu (adnates) o lleugerament decurrents, separades i amb lamèl·lules.

Peu o estípitmolt fi, cilíndric, de fins 3,5 cm d’alçada, de color blanc translúcid, amb rizomorfs al punt d’unió amb el miceli.

Carn inapreciable, membranosa, insípida i sense olor

Capell campanulat que s'aplana amb el temps

COMESTIBILITAT: No té prou carn com per a ser considerada una espècie per a la cuina.

Es pot confondreamb Hemimycena rickenii i amb Hemimycena psudolactea, que són pràcticament iguals, doncs hi ha espècies d’aquest gènere que només tenen diferències microscòpiques.

Peu cilíndric, flexible i prim

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Els micòlegs, per a estudiar els bolets necessiten utilitzar el microscopi ja que, en molts casos, no és prou amb l'estudi dels caràcters que es veuen a simple vista o amb la lupa. Els caràcters més importants i més estudiats són els que es troben en el barret, en el peu i en l'himeni dels bolets, però també les estructures hifals, i les espores. De tots aquests elements, els micòlegs estudien la disposició, la forma, la ornamentació, les reaccions químiques que puguen presentar, etc.

Sobre les acícules caigudes dels pins

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hemimycena deriva del grec “ἡμι hémi” meitat i “μύκης mýces” fong. L’epítet específic lactea ve del llatí "lac, lactis" llet, pel color blanc lletós d’aquesta espècie.

Els gèneres Mycena i Hemimycena tenen espècies molt semblants que necessiten del microscopi per diferenciar-les. Una diferència macroscòpica entre aquests gèneres és que les Mycenatenen el peu molt fràgil i es trenca al agafar-lo i les del gènere Hemimycena tenen el peu flexible.

FamíliaMycenaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Bolet flabel·lat. Gírgola de pi borda. Castellà:Paxilo en forma de concha. Èuscara:Orri-onddo hankagabea. Francès: Paxille faux Panus. Anglès: Stalkless Paxillus.

Apareixen agrupats, soldats els uns amb els altres

SINÒNIMS: Paxillus panuoides Fr.

HÀBITAT: Són sapròfits que surten a la tardor sobre soques mortes de pi. Aquests de la Font d’Espanya de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Apareixen agrupats, soldats els uns als altres per la base i imbricats, uns damunt dels altres. En aquest cas sobre la base d’una soca de pi blanc (Pinus halepensis). Capell, barret o

píleu d’uns 5-10 cm, amb forma de ventall o petxina. Cutícula quelcom tomentosa-escatosa, de color beix-groguenc, de tacte apelfat i marge fortament enrotllat cap a dins (involut).

Làmines estretes i bifurcades

Himeni de làminesestretes, bifurcades, de color groc-ocre que s’allarguen fins al substrat de manera que a penes es pot diferenciar el peu.

Peu o estípit poc evident en alguns exemplars, doncs els carpòfors estan adherits directament al substrat per un xicotet estretament en un dels extrems del barret.

Carn minsa i corretjosa

Carn minsa, prima, blana i elàstica en temps humits però dura i coriàcia en temps sec. Olor agradable i sabor inapreciables però no desagradable.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari per ser sospitós de toxicitat, i a més la carn és molt corretjosa i això la fa immenjable.

Peu inexistent o molt reduït

Pot confondre’samb Phyllotopsis nidulansmolt semblant però que té les làmines sense bifurcacions, més separades

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Si deixem durant unes hores un carpòfor sobre un paper o un vidre , amb l’himenòfor dirigit cap avall, les espores s’acumulen al damunt, produint una esporada o esporograma, (espores en massa) característic i molt important per definir la família, el gènere i fins i tot l’espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tapinelladeriva de “Tapinia” una tribu de bolets creat per Fries que deriva del grec “tapeinòo” baix, humil, deprimit, en referència a un tipus de barret deprimit amplament umbilicat. Més tard Karsten va elevar “Tapinia” al rang de gènere en 1879 però el nom ja era utilitzat per una planta, motiu pel qual es va vetar l’ús d’aquest nom. En 1931 Gilbert empra el nom “Tapinella”, és a dir, Tapinia petita.

L’epítet panuoidesve del llatí “panus” que era la panotxa de mill, i la terminació grega “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de panotxa de mill, per la forma del capell.

FamíliaTapinellaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Bolet de fumat. Bolet de fems. Bolet de tinta. Pixacà barbut. Castellà: Barbuda. Matacandil. Candelera. Èuscara:Urbeltz galpardun. Gorritzaile. Italià: Fungo dell'inchiostro. Francès: Coprin chevelu. Anglès:Shaggy ink cap, Lawyer's wig, Shaggy mane. Alemany: Schopf-Tintling. Spargelpilz. Porzellantintling. Tintenpilz. Neerlandès:Geschubde inktzwam.

Apareix sobre sòls molt adobats

SINÒNIMS: Agaricus comatus O.F. Müll.

HÀBITAT: Surt a la primavera i tardor a les vores dels camins, als camps de conreu i als jardins, en colònies nombroses. És una espècie molt nitròfila que apareix sobre sòls adobats

Capell cobert d'esquames blanques

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu en principi ovoide, amb forma d’ou allargat, que fa fins 12 cm d’alçada, que va obrint-se per la part inferior per acabar amb forma de campana. El capell està cobert d’esquames blanques agrupades formant una mena de metxes, amb la part superior de color groguenc o marró.

Himeni format per làmines atapeïdes, lliures, primes, blanques al principi, que van colorant fins acabar negres per les espores, deliqüescents que es desfan i gotegen com tinta negra, raó per la qual rep el nom comú de bolet de tinta.

Himeni de làmines atapeïdes i blanques en principi

Peu o estípit de fins un pam d’alçada, de color blanc, glabre, buit i llis, amb anell membranós caduc de color blanc a mitja altura, fàcilment separable del capell.

Carn blanca, fina i delicada, d’olor suau i gust agradable.

COMESTIBILITAT:És un bon comestible, quan és jove, si rebutgem el peu que és molt fibrós. A la planxa amb un raig d’oli i un pessic de sal. No necessita més.

Les làmines van fent-se negres fins que es liqüen

Es pot confondreamb altres espècies de Coprinus, però totes són mes petites (com Coprinus spadiceisporus), algunes de les quals poden ser tòxiques. Potser la més semblant és Coprinus atramentarius però té la cutícula més fosca i a penes té esquames, tot i que rep el mateix nom vulgar de bolet de femer.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Coprinustenen una curiosa forma de dispersar les seues espores a gran distància. La seua carn és deliqüescent, és a dir, que es dissol amb facilitat amb la humitat produint una mena de líquid negre, semblant a la tinta, amb gran quantitat d’espores que es dispersen així pel terra i són arrossegades per l’aigua de pluja.

Peu blanc i llis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El gènere Coprinus pren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem. L’epítet específic comatus deriva de "coma" pel, és a dir, provist de pel, en referència a les esquames filamentoses de la cutícula.

Cal tindre la precaució de no consumir les que surten a les vores de les carreteres o als camps tractats perquè tenen la propietat d’absorbir els metalls pesants.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Castellà: Galanperna mortal. Èuscara: Galanperna hiltzaile. Neerlandès: manchetparasolzwam.

Lepiota pseudohelveola surt a la tardor en pinars

SINÒNIMS: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora.

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars i boscos amb Quercus i altres coníferes.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 4 cm de diàmetre, en principi convex però va fent-se pla, amb ample mamelló; cutícula de color marró més obscur al centre i va trencant-se en esquames eriçades més claretes deixant veure el fons blanquinós.

Himeni de làmines lliures, lleugerament ventrudes i blanquinoses

Làmines lliures i ventrudes

Peu o estípit més llarg de el diàmetre del capell i un poc més gruixut a la base i buit (fistulós). Té anell membranós, fràgil, amb esquames com les del capell

Carn minsa, esblanqueïda, amb olor i lleuger sabor de canyella.

COMESTIBILITAT:És una espècie molt perillosa, verinosa i mortal. Conté el mateix verí que la Amanita phalloides.

Pot confondre’samb altres Lepiota com L. sublaevigata, L. lilacea o L. cristata però són totes tòxiques mortals, raó per la qual cal rebutjar-les totes. Més perillós és la confusió amb alguna espècie de Tricholoma però aquests no tenen anell i el peu no es separa amb facilitat del capell.

Capell cobert d'esquames eriçades brunenques

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie conté amatoxines, les rresponsables de provocar l’anomenat síndrome fal·loïdià (que rep aquest nom per l’Amanita phalloides, la major responsable de morts per intoxicació de bolets). L’emmetzinament sol ser greu perquè els símptomes tarden en aparèixer, la qual cosa facilita que la toxina haja passat totalment a la sang quan es manifesten els primers efectes.

Peu amb anell membranós amb esquames concolores amb el capell

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiotaderiva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic pseudolilacea, ve del del grec "pseúdos" fals, aparent, i del persa“lilák” color lila, violeta clar. L’epítet del sinònim pseudohelveola ve "pseúdos" fals, aparent, i “helveolus, -a, um” diminutiu de"hélvus" que significa groguenc o ros, perquè és molt pareguda a Lepiota helveola

Hi ha la var. sabulosaque surt a les dunes dels pinars pròxims al litoral.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Mataparent de carn groga. Castellà: Boleto de carne amarilla. Boleto cuarteado. Èuscara:Onddo urregorri. Francès: Bolet à chair jaune. Bolet chrysentéron. Anglès:Red cracking bolete. Alemany:Gemeiner Rotfußröhrling.

Surt a la tardor en pinars, prats i vores de camins

SINÒNIMS: Boletus communis Bull.; Xerocomus communis (Bull.) Bon.; Xerocomus chrysenteron (Bull.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor a les pinedes, prats i vores de camins

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va prenent la forma aplanada, de 3-8 cm de diàmetre, amb la cutícula seca vellutada de color beix, marró o verdós, que es quarteja amb facilitat, mostrant la carn rogenca que cobreix.

Peu de color groc i vermell a la base

Himeni format per tubs de color groc que prenen coloració blavosa en tocar-los. Porus grans i poligonals.

Peu o estípit de 3 a 10 cm d’alçada per 0,5-2 cm d’ample, sense anell, de color groc i vermellós a la base.

Carn groga però rogenca immediatament baix de la cutícula, es fa blavosa al tall, esponjosa i blana

Himeni amb tubs de color groc

COMESTIBILITAT:És comestible, de sabor i olor agradable, però la textura de la carn és blana, massa esponjosa i es fa malbé ràpidament.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Teofrast (327-287 a.de C.), filòsof i naturalista, en la seua "Historia Plantorum"diu: "A pesar de no posseir arrels, ni tiges, ni fulles, ni fruits, els fongs, pertanyen al regne vegetal". Va definir els fongs com a plantes imperfectes, exemptes d'arrels, de fulles, de flors i de fruits. Aquesta idea s’ha mantingut fins molt recentment que es considera que els fons pertanyen a un regne propi: el regne Fungi.

Cutícula seca vellutada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Xerocomellusderiva del grec "xerós" sec, àrid i "kóme" corona, és a dir, amb el capell sec, eixut. L’epítet específic chrysenteron ve del grec “χρυσόϛ chrysós” or, i de “εντερον enteron” intern, a dins, per la carn groga del color de l’or.

Boletus communis va ser descrit per primera vegada per Pierre Bulliard en 1789 i en 1791 li va canviar el nom a Boletus chrysenteron. En 1888, Lucien Quélet el va renombrar Xerocomus chrysenteroni, finalment, Josef Šutara li va donar el nom actual Xerocomellus chrysenteron en 2008.

FamíliaBoletaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Micena neta. Pimpinella. Castellà: Micena pura. Èuscara: Kanpaitxo arbuisain. Kanpaitxo arrosa. Francès: Mycene pure.Italià: Micena lilla.Anglès: Lilac bonnet. Amethyst agàric. Alemany:Gemeiner Rettich-Helmling. Neerlandès:Gewoon elfenschermpje.

Capell de color molt variable

SINÒNIMS: Agaricus purus Pers.; Mycena pseudopura Cooke.

HÀBITAT: Apareix en pinars, carrascars o boscos mixtes des de finals de l’estiu i la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una de les micenes més comuns i variable en quant a mida i color. Capell, barret o píleu de 1,5 a 5 cm de diàmetre, en principi convex que acaba aplanant-se, amb mamelló central, de color entre lila molt clar i blavós, inclús blanquinós o groguenc. Els marges són estriats per transparència, especialment en temps humit, doncs són higròfans (absorbeix humitat).

Peu fistulós

Himeni de làmines escotades, separades, ventrudes, amples, amb lamel·les, de color blanquinós o lila clar.

Peu o estípitllis, buit, un poc més ample a la base, de 2 a 7 cm d’alçada per 2,5 a 5 mm d’ample, de color més obscur que el capell.

Himeni amb làmines ventrudes i separades

Carn minsa que fa olor de rave

COMESTIBILITAT:És considerada tòxica, que pot produir trastorns intestinals i la síndrome psicotròpica que consisteix en al·lucinacions visuals, acceleració del ritme cardíac, nàusees, diarrees i vòmits.

Es pot confondre amb moltes espècies d’aquest gènere, com per exemple Mycena rosea però aquesta té el capell tot de color de rosa i és més gran.

Capell mamellonat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:A diferència de les plantes, que produeixen el seu propi aliment amb l'energia de la llum, els fongs són com versions en miniatura dels nostres estómacs, però com si s'hagueren tornat del revés. Els fongs per alimentar-se alliberen enzims fora dels seus cossos que descomponen els aliments en partícules més petites per a poder absorbir-les. Aquesta estratègia d'alimentació significa que els fongs sempre viuen en i sobre el seu menjar.

Cutícula de color variable de marge estriat per transparència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Mycenaderiva del grec "mýkes" fong. Diu la llegenda que el nom de la ciutat de Micenes (Mykēnē, apareix en escrits d’Homer) deriva de la paraula grega "μύκης mykēs" bolet, fong. El geògraf Pausànias (segle II) donava dues propostes per a l'explicació del nom de la ciutat. L'una era que Perseu, el mític fundador de la ciutat fill de Zeus i de Dànae, li havia posat aquest nom per la funda de la seva espasa, que ell anomenava "mykēs" bolet. L'altra era perquè al lloc on va decidir crear la ciutat hi havia molts bolets.

Aquesta espècie és un demostrat bioacumulador de l’element bor.

FamíliaMycenaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: francès: Clitocybe méridional, Clitocybe feutré variété méridionale. Alemany:Graufilziger Trichterling.

Surt a la tardor als pinars

SINÒNIMS: Clitocybe squamulosoides var. meridionalis Bon; Clitocybe meridionalis (Bon) P. Roux

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pinaster

Peu concolor amb el barret i carn blanca

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 7 cm de diàmetre, En forma d’embut però amb mamelló al fons i el marge revolut; amb el temps va aplanant-se. Cutícula lleument esquamosa, de color bru.

Himeni de làmines decurrents, arquejades i prou atapeït, primer blanques i fent-se gradualment de

color cafè amb llet, com el barret però més clar.

Làmines decurrents

Peu o estípitcilíndric, de 3-5 x 0,5-1,5 cm, concolor amb el barret o potser més pàl·lid.

Carn minsa, blanquinosa d’olor ciànic.

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: L'ús de fongs pels éssers humans es remunta a la prehistòria. Ötzi l'Home del Gel, una mòmia ben conservada d'uns 5300 anys, del Neolític, que es va trobar congelat als Alps austríacs, portava dues espècies de bolets que s'han pogut utilitzar com a esca (Fomesfomentarius), o amb fins medicinals (Piptoporus betulinus). Els pobles antics han utilitzat els fongs com a font d'aliment durant milers d'anys, sovint sense saber-ho, en la preparació de pa amb llevat i els sucs fermentats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Infundibulicybeve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Pet de llop perlat. Bufa de bou. Bufa de monja. Fumoses. Castellà: Cuesco de Lobo. Bejín areolado. Èuscara: Astaputz perladun. Otsoputza. Gallego: Fungato. Francès:Vesse de loup perlé. Anglès: Common puffball. Warted puffball. Gem-studded puffball. Devil's snuff-box. Alemany: Flaschen-Stäubling. Flaschenbovist. Neerlandès:Parelstuifzwam.

Surten a la tardor, sols o en grups

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum Batsch

HÀBITAT: Surt a la tardor, sols o en grups, en pinars, carrascars i altres tipus de bosc, amb predilecció per les coníferes

De jove és de color blanc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, piriforme amb el peu descobert, de fins 5 cm de diàmetre, de color blanc de jove i brunenc de madur, amb petits grànuls de color crema que cauen quan és madur, deixant un senyal. La glevaés blanca i ferma al principi però va convertint-se en una massa de pols marró, les espores, que és expulsada a l’exterior per l’ostíol superior quan es prem la paret del cos fructífer per algun animal o per les gotes d’aigua de pluja. Un mètode de dispersió d’espores similar el de les estrelles de terra (Geastrum sp.)

Gleva blanca de carn ferma quan és jove

COMESTIBILITAT:És comestible quan és jove i la carn de la gleva encara és blanca, però no té valor culinari.

Pot confondre’samb Lycoperdon molle però aquest té els grànuls més petits i no deixen marca, de manera que presenten un exoperidi llis quan són madurs.

De madur pren una coloració brunenca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Molts fongs del gènere Lycoperdon, són importants per als insectes, sent utilitzats per algunes espècies per a l'habitatge i per a la reproducció. L'escarabat Lycoperdina bovistae, per exemple, es reprodueix en el pet de llop comú i en altres espècies pet de llop, igual que diverses mosques de les famílies Chloropidae, Mycetophilidae i Phoridae.

Quan madura la gleva és una massa purulenta per poder ser expulsada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic perlatum ve del llatí “perlate” generalitzat, perquè és molt comú, o potser de l’italià “perla” per l’efecte dels grànuls sobre el carpòfor que semblen perletes.

Treballs de laboratori han descobert que l’extracte de pet de llop perlat té substàncies antimicrobianes i antifúngiques. Tot i això, les espores tenen nombroses espines microscòpiques que poden causar la irritació greu dels pulmons quan s’inhalen directament (Lycoperdonosi). A més a més els cossos fructífers poden acumular plom i mercuri.

Lycoperdon perlatum va ser descrit per primera vegada en la literatura científica en 1796 pel micòleg Christiaan Hendrik Persoon. És la espècie tipus del gènere Lycoperdon.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Castellà: Hidno tomentoso. Hidno zonado del alcornoque. Francès: Hydne tomenteux. Anglès: Zoned Phellodon. Zoned cork hydnum. Woolly Tooth. Alemany:Becherförmiger, Duftstacheling, Dennestekelzwam.

Els capells tendeixen a fusionar-se

SINÒNIMS: Hydnum tomentosum L.

DISTRIBUCIÓ: Es troba per Europa, Àsia i Amèrica del Nord

HÀBITAT: Surt al final de l’estiu i la tardor als pinars, en la molsa, diversos individus amb els barrets concrescents

Zones concèntriques amb el marge blanquinós

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 5 cm de diàmetre, circular, deprimit o amb forma d’embut, de color bru a blanquinós, amb zones circulars concèntriques de més obscur al centre a més clar en la part exterior que és vellutada. Tenen tendència a fusionar-se els capells.

Himeni d’agullons curts (1-2 mm.) decurrents, de color gris blanquinós primer i marró grisenc després.

Peu o estípit molt curt, i de vegades sèssil, llis o un poc fibril·lós, de color marró clar o fosc, normalment central

Carn prima i coriàcia de color marró, de gust picant

Himeni format per curts agullons decurrents

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No és comestible per la carn corretjosa.

Pot confondre’s amb Phellodon niger però aquest és més gran i té un color gris terrós, porpra-negre i gris al marge.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Als bolets els himenis, a la part inferior del capell des del peu fins al marge, poden tindre diferents aspectes:Làmines com el bolet més conegut i més buscat, el rovelló, que a La Costera coneguem com pebràs (Lactarius sanguifluus); Tubs amb un orifici per on surten les espores, com el bolet de pi, que nosaltres anomenem fong, (Suillus granulatus); amb plecs com el bolet flabel·lat (Tapinella panuoides); o amb agullons com el picornell (Hydnum repandum) o aquest mateix Phellodon tomentosus.

Carn minsa i coriàcia de color marró

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phellodonderiva del grec "phellós"suro, i del grec jònic "odón" dent, és a dir, amb espines o dents amb consistència de suro. L’epítet específic tomentosusés una paraula llatina que significa esponjós, vellutat, per la cutícula.

Va ser descrit en primer lloc com Hydnum tomentosum per Carles Linné en 1753, i va ser transferit al gènere Phellodon per Howard James Banquer en 1906.

FamíliaBankeraceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Bolet de soca. Castellà: Seta lanosa. Esquizófilo común. Èuscara:Ardagaitxo. Francès: Schizophylle commun. Anglès: Split Gill. Common Porecrust. Alemany:Gemeiner Spaltblättling. Neerlandès:Waaiertje.

Creix sobre troncs morts o vius

SINÒNIMS: Agaricus alneus L.

DISTRIBUCIÓ: És una de les espècies més comuns i amplament distribuïdes del planeta.

HÀBITAT: El podem trobar durant tot l’any sobre troncs d’arbres que parasita o sobre troncs morts, doncs també és sapròfita.

Làmines dividides

DESCRIPCIÓ: Bolet petit, de fins 4 cm, amb capell en forma de ventall o de conquilla, amb la cutícula coberta per una capa llanosa blanca i el marge de vagades lobulat, i revolut.

Himeni format pel que aparenten ser làmines espaiades i excèntriques, que presenten un arestes bífides, que en realitat són uns plecs que protegeixen l’himeni. Quan el temps està humit s’obrin per deixar l’himeni lliure per deixar les espores però quan l’ambient està sec es tanquen. Poden ser blanquinoses, grisoses o color canyella.

Cutícula coberta per una capa llanosa

No tenen peu o, en cas que hi haja és lateral i molt curt.

Carn minsa de textura corretjosa, de sabor i olor agradable.

COMESTIBILITAT:No té cap interès culinari si més no a les nostres terres. Si que es consumeix a Mèxic i al nord-est de la Índia.

És difícil confondre aquesta espècie per les seues peculiaritats. Si de cas amb alguna subespècie o varietat.

En realitat no són làmines, són uns plecs que protegeixen l’himeni.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Aquest gènere presenta una originalitat inusual a l’himeni, perquè les làmines es divideixen longitudinalment, fet al qual al·ludeix el seu nom que literalment significa “fulles dividides”. A més el cos fructífer és persistent: s’encolleix en temps sec i es reactiva després de les pluges.

Altra peculiaritat és que els dos gens o loci que determinen la compatibilitat entre espores tenen moltes variants possibles: 300 en un cas i més de 90 en l’altre, el que dona més de 28.000 possibles identitats sexuals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom de gènere Schizophyllumderiva del grec "skhízo" amb el significat de divisió, i "phýllon" fulla, per les característiques laminites bífides. L’epítet commune ve del llatí “communis, -e” comú, perquè es troba per tot arreu.

Cal evitar manipular aquesta espècie, doncs pot produir micosi a les ungles del peus i s’ha detectat en esputs, úlceres bucals i en la medul·la espinal de malalts, si bé els casos registrats han sigut en persones immunodeficients.

Aquesta espècie conté un polisacàrid que s’utilitza en medicina per al tractament de càncer de coll uterí. En l’any 2010 es va completar la seqüència del genoma de Schizophyllum commune,

També s’han fet estudis prometedors que presenten S commune amb un gran potencial per a la bioremediació de terres contaminades d’urani i de cadmi a l’ambient.

FamíliaSchizophyllaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars

SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis)o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre

DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort

Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec“κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i“κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell.

L’epítet específic lituusés el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes.

Himeni amb làmines decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Assutzena d'arenal. Lliri d'arenal. Lliri de mar. Castellà : Amor mío. Azucena marina. Nardo marino. Gallego: Cebola do mar. Cebola das gaivotas. Èuscara: Akara. Portuguès: Narciso-das-areias. Italià: Giglio marino. Francès: Lis de mer, Lis des sables, Lis maritime. Anglès: Sand lily, Sea daffodil, Sea lily, Sea pancratium. Alemany: Strand-Pankrazlilie. Neerlandès: Strandnarcis. Grec:Παγκράτιο το παράλιο. Θαλασσόκρινος. Κρίνος της Άμμου

Androceu amb sis estams exserts

SINÒNIMS: Pancratium carolinianum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània i Atlàntica.

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. A sobre de l’arena en arenals marítims i sistemes dunars. Fins els 10 metres d’altitud. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Creixen arenals marítims

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer,plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, de fins dos pams d’alçada.

Fulles planes, allargades, consistents, cargolades en espiral, de fins mig metre de llarg i color verd glauc, que surten directament del bulb a la tardor però a l’antesi ja són seques.

Corol·la en forma d'embut acabat en dotze dents triangulars

Flors en umbel·la al cim d’una tija florífera comprimida, grans, amb dues bràctees basals membranoses, amb el periant format per un tub estret de 5-8 cm que s’obri com un embut i acaba en 12 dents triangulars; sis tèpals o segments linears. L’androceu consta de sis estams exserts amb els filaments soldats a la corol·la, de manera que només surt un curt filament lliure entre cada dues dents. Gineceu d’ovari el·lipsoide amb un llarg estil acabat en estigma capitat. Les flors s’obrin durant un sol dia, per la vesprada, desprenent un agradable aroma. Floreix de maig a setembre.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula globosa amb tres lòculs d’on surten les llavors negres com el carbó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie de lliri de mar només por ser fertilitzada per pol·linització creuada, és a dir, que cada flors és capaç de reconèixer el seu propi pol·len i el rebutja, no hi és receptiu, acceptant, però, el pol·len d’altres plantes.

Llavors negres

USOS I PROPIETATS: Tot i que són tòxics els bulbs s’han emprat en medicina popular com a porgant i tònic cardíac, però el contingut en heteròsids cardiotònics fan que la seua utilització siga molt perillosa.

Flors en umbel·la amb dues bràctees membranoses

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pancratiumderiva del grec "παν pan" tot i "κρατυς cratys" potent, possiblement per la capacitat de la planta de viure en les condicions extremes de la sorra seca i salobre, o per les suposades virtuts medicinals. L’epítet específic maritimum ve del llatí “maritimus, -a, -um” marítim, marí, perquè només apareix en els arenals en zones de costa.

Planta protegida al Catàleg Balear d’espècies vegetals amenaçades, i al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. La bellesa i la fragància de les seues flors fa que gent les tallen i se les emporten, posant així en perill l’espècie en llocs de tan fràgil equilibri ecològic com són els arenals i els sistemes dunars.

Pancratium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, 1: 290, 1753.

FamíliaAmaryllidaceae

NOMS: Bolet de bestiar. Bolet d’ovella. Bolet ros. Gírgola de mata. Mare d’esclatasang. Castellà: Cabreras. Matacabres. Èuscara: Ziza zuri-marroi. Francès: Tricholome à pied bicolore. Tricholome de Batsch. Anglès: Burnt knight. Alemany: Fastberingte. Gestiefelte Nadelwald-Ritterling

Surt en grups sota la pinassa

SINÒNIMS: Agaricus subannulatus Batsch; Tricholoma fracticum (Britz.) Kreisel;

HÀBITAT: És molt comú als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pi rodeno (Pinus pinaster) mediterranis. Surt a la tardor baix la pinassa en grups de nombrosos exemplars.

DESCRIPCIÓ: Capell de 6-10 cm de diàmetre, convex al principi però va aplanant-se amb l’edat, amb el marge incurvat. La cutícula ´és llisa i lluenta en temps sec i viscosa en temps humit, de color rogenc o marró castany.

Himeni de làmines escotades de color blanc

Himeni format per làmines atapeïdes, primes, escotades, que es corben a la proximitat del peu, blanques de joves però amb tendència a prendre una coloració lleument rogenca i punts vermellosos a les arestes quan maduren.

Peu amb la mida aproximadament igual al diàmetre del capell, cilíndric, ple, fibrós, amb fibres longitudinals rogenques però blanc a la part superior de l’anell que sovint és inexistent.

Carn compacta, blanquinosa amb olor farinós i sabor amargant.

Cutícula lluenta de color rogenc

COMESTIBILITAT:Té un gust amarg que quasi l’invalida com a bolet comestible, però amb una prolongada cocció desapareix aquest inconvenient. tot i Això no té valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic batschiiés en honor d’August Johann Georg Karl Batsch (1761 – 1802) naturalista i botànic alemany que va ser una autoritat en el camp de la micologia.

Peu rogenc amb la característica banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha alguns bolets que tenen un anell al voltant del peu. Aquest és la resta del vel que protegeix les làmines de l’himeni abans d’obrir-se per deixar sortir les espores. L’anell és un element important per identificar certes espècies i, de vegades, desapareix, el que dificulta la taxonomia. L’anell pot ser simple o doble, fixe o mòbil, esquamós, farinós, granulós o d’altres formes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Boixac. Calèndula. Boixac de jardí. Llevamà de jardí. Castellà:Caléndula. Maravilla. Gallego:Lenzoa. Herba centella. Èuscara:Ilena. Ilherrilili. Aingeru Lorea. Occità: Gaug. Portuguès: Maravilhas. Boninas. Francès: Souci officinal. Souci. Italià: Calendula. Fiorrancio coltivato. Angles: Garden Marigold. Pot Marigold. Alemany: Garten-Ringelblume. Neerlandès: Tuingoudsbloem. Grec:Καλεντούλα. Νεκρολούλουδα.

Surt naturalitzada en zones ruderals, camins i camps

SINÒNIMS: Caltha officinalis (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: D’origen desconegut. Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Chenopodietalia muralis.Cultivada con planta ornamental però també surt naturalitzada en camps de conreu, camins i amb la vegetació ruderal.

Pot arribar a fer mig metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual, tot i que de vegades es comporta com perenne però de vida curta, multicaule, que pot arribar fins al mig metre d’alçada, amb les tiges lignificades a la base i cobertes de pèls glandulars.

Fulles sèssils i pubescents

Fulles de distribució alterna, sèssils i fins i tot amplexicaules les superiors. Oblan-lanceolades, pubescents, amb el marge enter, dentat i de vegades ondulat.

Capítols grans amb lígules exteriors i flòsculs en botó central

Flors en capítols, de fins 7 cm de diàmetre, amb bràctees involucrals llargament lanceolades, amb pèls, i molt més curtes que les lígules exteriors de color groc o taronja; el botó central format per flòsculs que poden ser de color groc, taronja o marró. Floreix d’abril a octubre.

Aquenis de tres formes diferents

Fruit en aquenis sense vil·là de formes diferents: uns recorbats, altres tuberculats i encara altres costelluts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits del boixac surten de les flors ligulades, ja que les flors tubuloses del botó central són masculines. S’originen tres tipus diferents de fruits, uns són vorejats d’amples ales membranes per ser dispersats pel vent; altres porten pèls ganxuts al dors per enganxar-se al pèl dels animals i poder germinar lluny de la planta mare; i un tercer tipus que no presenta cap dispositiu especial per poder germinar al mateix lloc.

Bràctees involucrals no arriben a la meitat de les lígules

USOS I PROPIETATS: La inflorescència té propietats antipirètica, demulcent i vulnerària. El ungüent fet amb els pètals es pot utilitzar per combatre la inflamació o sequedat de la pell: ferides, èczema sec, irritació dels mugrons en la lactància, escaldadura i eritema solar. A més és antifúngica i astringent. (Mètode)

És una espècie molt emprada en jardineria, per la qual cosa s’han desenvolupat diverses varietats.

Hom diu que repel·leix els insectes i les arrels secreten substàncies que allunyen els cucs de terra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Calendulave del llatí “calendae” que significa primer dia del mes, amb una terminació en diminutiu, és a dir, petit calendari, o a través dels mesos, perquè amb l’obertura i tancament dels capítols marcava la duració del dia i té un llarg període de floració. L’epítet específic officinalis vol dir medicinal, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.

L’ús del boixac està documentat des de l’Antiga Grècia. A l’Edat Mitjana l’emperador Carlemany va emetre la Capitulare de villis vel curtis imperii mitjançant la qual animava els seus súbdits a cultivar una sèrie d’herbes i condiments que no haurien de faltar mai als seus camps, entre les quals estava el “solsequian” que s’identifica amb la Calendula officinalis.

Calendula officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2: 921, 1753

FamíliaCompositae, (Asteraceae)

NOMS: Cudol polsós. Pota de cavall bruna. Castellà:Maza tintorera. Pisolito tintóreo. Èuscara:Astaputz tintatzaile. Angles: Bohemian truffle. Horse dung fungus. Dyemaker's Puffball. Alemany:Gemeiner Erbsenstreuling.

Surt a les primaveres plujoses i a la tardor

SINÒNIMS: Lycoperdon arrizon Scop.; Pisolithus tinctorius (Pers.) Coker et Couch.

HÀBITAT: Surt a la primavera i la tardor, mig soterrat en sòls sorrencs, en camps de conreu, vores de camins i clarianes de pinars o boscs de tot tipus. Aquest de la partida de les Fontanelles de Vallada

Peridi rugós de color marró groguenc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor de 5-15 cm, globós o piriforme que recorda una maça. El peridi és rugós, de color marró groguenc que al madurar es trenca en plaques poligonals per soltar les espores. La gleva o himeni està formada per molts alvèols globosos disposats en capes ben diferenciades: la capa inferior l’ocupen els immadurs, de color groc, la mitjana té un color marró obscur i la superior de color terrós, molt pulverulenta. El peu quasi no existeix. La carnté olor fúngic agradable i sabor dèbil.

Alvèols globosos disposats en capes diferenciades

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari. Abans de madurar s’empra com a tint color xocolata en salses per a plats de caça.

De jove pot confondre’s amb alguna espècie del gènere Scleroderma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pisolithusderiva del grec "písos" pèsol, i "líthos" pedra, és a dir, pedra amb pèsols, en referència als peridíols o alvèols multicolors de la gleva, envoltats pel peridi que sembla una pedra. L’epítet específic arhizus està format pel prefix privatiu grec "α- a-" sense, i “ῥίζα rhiza” arrel, és a dir, sense arrel.

S’empra en repoblacions forestals per micorizar pins i altres espècies, per millorar la seua productivitat, doncs enriqueix sòls pobres.

S’extrau un tint per a la roba molt fort amb una ampla gama de colors càlids, des del groc obscur al marró obscur xocolata, depenent de l’edat de l’exemplar i de la combinació amb els minerals de l’aigua del tint.

Al madurar es trenca per alliberar les espores al vent

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs, com que no tenen clorofil·la ni pigments foto o quimiosintètics, han de relacionar-se amb altres sers vius per a sobreviure buscant els nutrients orgànics, doncs han d'obtindre el carboni necessari per a constituir els seus teixits a partir de substàncies orgàniques, ja siguen vives o mortes.

Bàsicament els fongs es divideixen en sapròfits, que s’alimenten de matèria morta o en descomposició; paràsits, que colonitzen animals, vegetals o altres fongs i viuen a costa d’ells provocant malalties o inclús la mort; o en simbiosi, com aquests Pisolithus, que viuen establint una relació simbiòtica mitjançant la qual el fong obté l’excés de sucres de reserva del vegetal, bàsicament midó, i a canvi uneix el seu miceli a les arrels augmentant significativament l’aparell radical del vegetal.

Família Sclerodermataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego:Pexegueiro.Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès:Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès:Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik.Grec:Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfitamb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató, el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar enA Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

FamíliaRosaceae

NOMS: Castellà: Seta broche. Onfalina alfiler. Francès: Omphale bibelot. Onphale aiguille. Anglès: Orange Mosscap. Alemany: Orangerote. Gemeine Heftelnabeling. Neerlandès:Oranjegeel trechtertje.

Surt sobre la molsa de indrets frescs

SINÒNIMS: Agaricus fibula Bull.; Mycena fibula Fr. ex Bull.

HÀBITAT: Surt a la tardor i també a les primaveres plujoses, sobre la molsa de pinars i carrascars frescs.

DESCRIPCIÓ: Capell de petita mida (menys d’1 cm de diàmetre) que surt primer amb forma semiesfèrica i després va fent-se deprimit pel centre, umbilicat, amb el marge ondejant i estriat per transparència de les làmines de l’himeni. Cutícula de color ataronjat, més clar cap al marge.

Himeni amb làmines decurrents

Himeni de làmines color crema, arquejades, espaiades, relativament prou gruixudes i molt decurrents, amb lamel·les.

Peu llarg, cilíndric, fi, recte però de vegades corbat, llis, de color taronja.

Carn minsa, membranosa, de gust dolç i color ataronjat.

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari

Pot confondre’samb Mycena acicula, però aquesta no té les làmines decurrents

Bolet petit amb capell deprimit al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rickenella està dedicat al micòleg alemany Adalbert Ricken (1851-1921) autor de “Vademecum für Pilzfreunde“ (Vademecum per als amants dels fongs). L’epítet específic fíbulaés una veu llatina que defineix un tipus d’agulla travessera adornada amb un objecte decoratiu, per la forma del bolet amb el llarg peu i el capell.

Peu llarg i prim de color ataronjat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs es presenten en moltes mides i formes diferents. Alguns són simples cèl·lules individuals anomenats llevats, mentre que altres es desenvolupen mitjançant masses de diminuts filaments. A l’època de reproducció, una part d'aquestes masses de filaments es diferencien per formar estructures complexes que s'anomenen cossos fructífers. D’aquests els més coneguts són els bolets, com la verinosa farinera borda (Amanita phalloides), o el deliciós rovelló (Lactarius sanguifluus), però hi ha molts altres tipus de cossos fructífers com les boles (Rhizopogon roseolus) o les estrelletes de terra (Geastrum fimbriatum).

FamíliaRickenellaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Rave de mar. Ravenissa de mar. Castellà : Oruga marítima. Rucamar. Gallego: Caquila. Eiruga marina. Portuguès: Eruca-marítima. Eruca marinha. Francès: Cakilier maritime. Roquette de mer. Italià: Baccherone. Ravastrello marittimo. Anglès: European Searocket. Sea Rocket. Alemany: Meersenf. Neerlandès: Zeeraket. Grec:Κακίλη η παράλια.

Creix en arenals i platges ruderalitzades

SINÒNIMS: Bunias cakile L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Glaucio-Cakilion. Arenals marítims, platges pedregoses, ruderalitzades i en espais degradats i nitrificats per les deixalles de les marees marines. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Síliqua indehiscent

DESCRIPCIÓ: Planta anual amb tiges de fins 40 cm, de color verd clar, glabres, i amb llarga arrel pivotant. Ramificada des de la base amb branques ascendents o rastreres.

Fulles carnoses

Fulles peciolades, dividides, pinnatífides, amb lòbuls desiguals sencers o dentats, carnoses i lluentes

Calze amb quatre sèpals erectes

Flors en raïm terminal que va allargant-se a la fructificació. Calze amb quatre sèpals erectes verds i glabres, amb bossa a la base. Corol·la amb quatre pètals en creu de color violaci, lliures, de llarga ungla i escotats a l’àpex. Androceu amb sis estams dels quals els dos laterals són més curts que els quatre centrals (tetradínams). Gineceu amb estigma sèssil.

Fruit en dues parts ben diferenciades

Fruit en síliqua indehiscent quatre vegades més llarg que ample, paregut a una punta de fletxa, coriàcia, amb dues parts clarament diferenciades: el inferior més petit, persistent i amb dues extensions laterals; i el superior caduc, de secció quadrangular i àpex agut, que sura en l’aigua per a dispersar les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de l’androceu de les crucíferes és que és tetradínam, és a dir, que consta d’un primer verticil format per dos estams curts i un segon amb quatre de més llargs, tots sis drets al voltant del pistil.

Androceu tetradínam

USOS I PROPIETATS: El suc de la planta fresca s’empra en medicina popular com antiescorbútica perquè és rica en vitamina C. Els brots tendres s’afegeixen a les amanides per donar un punt picant semblant a la mostassa.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cakile deriva de “kakeleh” el nom de la planta en àrab. L’epítet específic marítima ve del llatí “maritimus, -a, -um” marítim, marí, perquè apareix, en terres baixes, en zones de costa.

FamíliaCruciferae (Brassicaceae)

NOMS: Lligabosc biflor, Lligabosc de riu, Lligabosc valencià, Xuclamel biflor, Xuclamel de séquia, Xuclamel valencià. Castellà:Madreselva. Francès: Chèvrefeuille blanchâtre.

Espècie endèmica del Mediterrani occidental

SINÒNIMS: Lonicera canescens Schousb.

DISTRIBUCIÓ: SW de la Mediterrània. Endemisme iber-magrebí

HÀBITAT: Nerio-Tamaricetea. En rambles, riberes i als arenals buscant la protecció de les dunes. Fins els 200 metres d’altitud. Aquest de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Arbust enfiladís caducifoli

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianes.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís, lianoide, caducifoli, amb tiges sarmentoses de fins 4 metres

Fulles oposades i peciolades

Fulles oposades, peciolades, simples, ovades i cordades a la base, de marge enter i amb pèls per les dues cares amb el revers grisós, de nervació pinnada.

Corol·la bilabiada i estams exserts

Flors zigomorfes, pentàmeres i hermafrodites, disposades en parelles a les axil·les de les fulles, cada parella sobre un peduncle. El calze és pilós, amb cinc lòbuls poc marcats i cilis marginals, persistent a la fructificació. Corol·la de 3-4 cm amb un tub estret el doble de llarg que el limbe, acabat en dos llavis: el superior amb quatre lòbuls i el inferior enter i estret. Al principi són de color blanc però van fent-se groguenques amb el temps. Androceu amb cinc estams desiguals i exserts. Gineceu amb ovari ínfer, estil filiforme i estigma capitat. Floreix de maig a l’agost

Fruits immadurs

Fruit en baia globosa de 5-7 mm, de diàmetre, blavosa o negra, pruïnosa, a la maturitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES :El fet que aquesta espècie estiga inclosa en els catàlegs d’espècies protegides dels territoris d’on és endèmica, ens recorda la necessitat de crear zones litorals protegides, que siguen suficient espaioses per ser viables i evitar que la urbanització incontrolada acabe amb els ecosistemes naturals, tot i que poden ser, a més, recursos turístics.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com arbust enfiladís en zones costaneres

L'epítet biflora és perquè té dues flors en cada peduncle

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Loniceraés en homenatge al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis Historiae opus novum... de 1551. L’epítet específic biflora deriva de “bis” dos vegades, i “flos, floris” flor, és a dir, amb dues flors, perquè cada peduncle suporta dues flors.

Lonicera biflora va ser descrita per René Desfontaines (Desf.). i publicada en Flora Atlantica. 1: 184 (1798)

Planta inclosa en el Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades, en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya i en la Lista roja de la flora vascular de Andalucía.

FamíliaCaprifoliaceae

NOMS: Esporòbol, Esporòbol arenari, Gram de platja. Castellà:Cañota. Esporobolus. Francès: Sporobole piquant. Italià: Gramigna delle spiagge.

Inflorescència en panícula terminal

SINÒNIMS: Agrostis pungens Schreb.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Arenals marítims, fins els 10 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Als arenals marítims és la planta que més s'apropa a l'aigua

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa que surt als arenals costers amb poc més d’un pam d’alçada. El rizoma reptant emet nombroses tiges erectes

Fulles rígides i agudes

Fulles linears agudes i rígides, que surten a una i altra banda de la tija enfrontades, com les barbes d’una ploma (dístiques), amb pèls per l’anvers. Les beines de les fulles cavalquen a les beines veïnes. Lígula formada per pèls. Recorda al gram (Cynodon dactylon) però amb les fulles molt més dures i la inflorescència completament diferent.

Floreix a finals de primavera i a l'estiu

Flors en inflorescència terminal en curta panícula ovoide, a l’àpex de la tija. Espiguetes de 3 mm amb la gluma inferior un terç més curta que la superior. Floreix a finals de la primavera i a l’estiu.

Fruit en cariopsi

Lígula formada per pèls

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies el fruit i la llavor és el mateix: el gra, que rep el nom de cariopsi. Aquest gra té molt poca aigua però és ric em matèries de reserva que les fan molt competitives front a altres plantes i permet que prolonguen per molt de temps el poder germinatiu. Potser per això son dominants en gras espais planetaris com les sabanes o les estepes.

USOS I PROPIETATS: Juga un paper important en l’ecologia dels arenals, doncs els seus rizomes fixen l’arena a la primera línia de platja.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sporobolusderiva del grec "spora" llavor, i "bállo" tirar, escampar, possiblement en al·lusió a la escampada de llavors quan les libera. L’epítet específic pungens ve de "pungo" punxant, espinós, doncs les fulles rígides i acabades en punta punxen.

Sporobolus pungens va ser descrita per (Schreb.) Kunth i publicada en Révision des Graminées 1: 68. 1829

FamíliaGramineae (Poaceae)

Hemimycena lactea (Pers.) Singer

Tapinella panuoides (Fr.) E.-J. Gilbert

Coprinus comatus (O. F. Müll.) Pers.

Lepiota pseudolilacea Huijsman.

Xerocomellus chrysenteron (Bull.) Šutara

Mycena pura (Pers.) P. Kumm

Infundibulicybe meridionalis (Bon) Pérez-De-Greg.

Lycoperdon perlatum Pers.

Phellodon tomentosus (L.) Banker

Schizophyllum commune Fr.

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

Pancratium maritimum L.

Tricholoma batschii Gulden.

Calendula officinalis L.

Pisolithus arhizus (Scop.) Rauschert

Prunus persica (L.) Batsch

Rickenella fibula (Bull.) Raithelh

Cakile maritima Scop.

Lonicera biflora Desf.

Sporobolus pungens (Schreber) Kunth