Menuda Natura

Espècie rara a les nostres comarques

NOMS: No hem trobat cap nom comú d’aquesta espècie

SINÒNIMS: Boletus amarellus Quél.

DISTRIBUCIÓ: Regions temperades d’Europa però és rara i localitzada.

HÀBITAT: En les vores de camins i clarianes de boscos mediterranis de Quercus ilex i Pinus

Capell de fins sis centímetres de diàmetre

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins sis centímetres de diàmentre, d’hemisfèric a convex, cobert per una cutícula vellutada que amb la humitat es fa viscosa, de color groc amb el marge de color del cuir, de marge irregularment ondulat.

Himeni format per tubs dentats

Himeni amb tubs un poc decurrents amb porus dentats, de color rosat o canyella. Apareix a la tardor i, en llocs on plou, també a finals d’estius plujosos.

Peu o estípit prim, massís, de color groc ensafranat a la base, amb puntets vermellosos a la part superior. Carn compacta de jove però va fent-se esponjosa, de color groc. Esporada color canyella.

Peu de color groc a la base i rogenc a la part superior

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una particularitat dels fongs és que estan formats per filaments de cèl·lules anomenats hifes que formen unes trames més o menys complexes anomenades micelis. De vegades, les estructures reproductives poden créixer fins a grans mides, i són conegudes com a bolets. És el cas dels basidiomicets que quan arriba l’època de la reproducció formen cossos reproductors anomenats esporangis, on es formaran les espores.

COMESTIBILITAT:Sense interès culinari degut a que la seua carn és amarga i un poc picant.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Chalciporusderiva del grec "χαλκός chalkos" coure, i "πόρος Porus" porus, pel color coure dels porus. L’epítet específic amarellusés un diminutiu de ”amarus” de regust amarg, pel gust amargant de la seua carn.

L'espècie amb què es pot confondreés la pebreta (Chalciporus piperatus), la carn del qual no amarga sinó que és molt picant, però és una espècie que no es troba per les nostres comarques.

Va ser descrit per primera vegada en 1883 pel micòleg francès Lucien Quélet com Boletus amarellus, i més tard Frédéric Bataille li va donar el seu nom actual, en 1908.

FamíliaBoletaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Estrelleta petita. Castellà: Estrella de tierra. Èuscara: Lur-izar. Izarputz. Anglès: Fringed earthstar. Sessile earthstar. Alemany: Gewimperte Erdstern. Fransen-Erdstern

Creix en pinars i boscos de caducifolis

SINÒNIMS: Geastrum sessile (Sowerby) Pouzar

DISTRIBUCIÓ: Ampla, entre Europa, Àsia i Amèrica.

L'exoperidi s'obri deixant a la vista el sac esporífer

HÀBITAT: És una espècie freqüent en pinedes i boscos de caducifolis, en sòls rics en humus. Surten des de finals d’estiu i durant la tardor.

Ostíol fimbriat, no clarament delimitat

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, de jove de color marró clar o ocre que es desenvolupa sota terra (epigeu). L’exoperidi, és a dir, la capa exterior, s’obri formant una estrella de de 6-9 braços triangulars que es retorcen cap a fora, deixant a la vista la part interna de color blanquinós i el sac esporífer. L’endoperidi, és a dir, la part interna, és un globus d’1,5-3 cm de diàmetre, sèssil, amb una perforació a l’àpex (ostíol) per on sortiran les espores groguenques o de color marró pàl·lid. Aquest porus cònic no està clarament delimitat i té lacínies.

Desenvolupa sota terra un carpòfor globós

COMESTIBILITAT:No és comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Geastrumés l’únic del gènere freqüent a les nostres comarques, i presenta carpòfors amb un sol ostíol, no higroscòpic, és a dir, que no canvia de forma en assecar-se. Al madurar l’exoperidi es trenca en varis braços donant-li l’aspecte d’estrella.

La capa exterior (exoperidi) s’obri formant una estrella

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Geastrumve del grec "ge" terra, i “ἀστήρ astér” estrella, és a dir, estrella de terra. El epítet específic fimbriatum deriva del llatí“fimbria” que significa franja, serrell, referint-se a la vora laciniada característica de l'obertura apical del sac d'espores.

Elias Magnus Fries va descriure Geastrum fimbriatum com Geaster fimbriatus en el seu Systema mycologicum en 1829.

FamíliaGeastraceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Pixaconill. Castellà: Gorro de bruja. Higróforo cónico. Èuscara: ezko gorri-konico. Francès: Hygrophore còniques. Anglès: Blackening Waxcap.Alemany: Kegeliger Saftling.Neerlandès: Zwartwordende wasplaat.

Gaudeix de la llum pel que creix ales clarianes del pinar

SINÒNIMS: Agaricus conicus Schaeff.; Hygrocybe tristis (Pers.) F. H. Moller

DISTRIBUCIÓ: Espècie d’ampla distribució al llarg del dos hemisferis, des del nivell del mar fins els 3000 metres d’altura.

HÀBITAT: A aquesta espècie li agrada el sol pel que surt en clarianes, prats o zones ruderals. Normalment apareix a la tardor però també pot fer-ho en altres èpoques de l’any.

Himeni de làmines espaiades

DESCRIPCIÓ: Capell de fins cinc centímetres de diàmetre en exemplars vells, però que solen mesurar 2-4 cm, de forma cònica, com el seu nom indica, tot i que amb el temps va fent-se menys cònic però sense arribar a aplanar-se. Sempre manté una protuberància a l’àpex del capell. El color és variable, entre groguenca, ataronjada o rogenca, lluenta i viscosa amb la humitat.

Himeni de làmines adnates decurrents, espaiades, arrodonides i estretes, de color blanc o groguenques que van ennegrint amb el temps.

Peu cilíndric i allargat

Peu o estípitfibril·lós, cilíndric i allargat, amb la superfície llisa o acanalada, fistulós, amb color variable entre rogenc, ataronjat, groc o verdós, amb tendència a ennegrir.

Carn fràgil i prima, dolça i suau.

Peu buit per dins (fistulós) de color variable

USOS I PROPIETATS: Aquest fong actua com descomponedora d’herbes i arbusts.

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari, a més a més, tot i que no hi ha unanimitat, és sospitosa de toxicitat

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fongs sapròfits segreguen unes substàncies enzimàtiques, semblants a les què produeix el nostre estómac, que ataquen i descomponen la matèria orgànica que envolta, que es torna així blana i fosca, és a dir, quees podreix, i solta fines partícules alimentàries que són les que absorbeixen directament les hifes o cèl·lules del fong

Capell cònic de fins 4 cm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Hygrocybederiva del grec “hygrós” mullat, humit, i “kýbe” cap, en referència al capell viscós i humit que solen tindre les espècies del gènere. L’epítet específic conica ve del grec “könikós” cònic, per la forma cònica del capell.

Durant molt de temps s’havien tingut les varietats per diferents tàxons degut a la seua variabilitat però s’ha comprovat que un mateix espècimen, amb circumstàncies diferents pot desenvolupar colors diferents i basidis bispòrics o tetraspòrics.

Família Hygrophoraceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Francès: Polypore meridional.

SINÒNIMS: Leucoporus meridionalis David

DISTRIBUCIÓ: Distribució típicament mediterrània

HÀBITAT: Creix en pinars i altres coníferes sobre restes colgats de romer (Rosmarinus officinalis) i estepes (Cistus sp.) entre 50 i 500 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a mesurar tres centímetres de diàmetre, de vegades campanulat i deprimit al centre (umbilicat), amb la cutícula superior seca de color marró amb una mena de pèls o esquames, i el marge ciliat.

Himeni format per tubs blanquinosos decurrents amb porus poligonals allargats de color blanc que viren a crema amb l’edat.

Peu o estípit central, cilíndric, de color marró o gris obscur, que de vegades apareix corbat, de fins quatre cm d’alçada.

Carn prima i corretjosa de color blanc, sense sabor ni olor destacables

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari per la carn fibrosa i dura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polyporusderiva del grec “πολύς polýs” molts, i “πόρος póros” porus, és a dir, amb molts porus, per la forma de l’himeni. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies”migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.

Polyporus meridionalis va ser publicada per (A. David) H. Jahn, en Westfälische Pilzbriefe 11(7): 176 (1980)

Per a distingir les espècies de bolets és interessant conèixer la forma en la qual les làmines de l’himeni s’insereixen al peu:

Làmines escotades: no estan adherides de forma directa al peu. Abans d’arribar-hi formen un solc i s’enfonsen formant una mena d’escot. Un exemple de bolet amb làmines escotades pot ser la farinera (Amanita ovoidea). Làmines adnates: estan adherides per tota la seva base al peu del bolet. La llenega negre en seria un bon exemple. Làmines decurrents: són les que a mesura que s’acosten al peu del bolet, tendeixen a estirar-se cap avall seguint el curs del peu. Els rovellons (Lactarius deliciosus) poden ser un exemple d’aquestes característiques.

FamíliaPolyporaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu.Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.; Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolitales espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis)o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc.

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondreamb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT:Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepistapot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nudasignifica nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Poagre comú. Blava. Blaveta. Bolet vermell. Mare d’esclata-sang. Castellà: Rúsula de pie morado. Èuscara: Gibelmore hankamore. Alemany: Wolfs-Täubling. Gedrungene Täubling.

Creix als pinars, junt a l'esclata-sang

SINÒNIMS: Russula rhodopoda Zvára

DISTRIBUCIÓ: Europa, Àsia (Mongòlia) i nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix a la tardor, als pinars fins els 1500 metres d’altitud. Fa micorriza amb pins con el pi blanc (Pinus halepensis). Sovint acompanya als esclata-sangs (Lactarius sanguifluus) assenyalant el lloc on trobar-ne, pel que rep el nom de mare d’esclata-sang o “seta de chivato”.

Capell de color porpra

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 10 cm de diàmetre, primer convex que passa a pla i després a deprimit pel centre, amb el marge aixecat. De color rogenc o porpra

Himeni amb làmines blanques

Himeni de làmines blanques, atapeïdes i adnates o lleugerament decurrents, amb lamèl·lules.

Peu o estípitcurt i fort però trencadís, cilíndric i un poc corbat, de color blanc amb tons liliacis i vermellosos.

Peu robust tintat de porpra

Carn blanca, compacta, de olor a poma i sabor picant

COMESTIBILITAT:Comestible dubtós. Possible toxicitat. Hi ha gent que el consumeix després de bullir-lo i rebutjar l’aigua de la cocció.

Pot confondre’s amb la Russula sanguinea, però aquesta té la cutícula de color roig sanguini i les làmines groguenques, no blanques.

Carn blanca i molt picant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:El peu, al créixer, causa la ruptura del vel general i eleva al barret sobre les herbes i la fullaraca, el que afavoreix la dispersió de les espores. Aquest és un element important en la identificació d'un bolet que no s'aprecia bé si ho tallem al collir-lo. Pot portar certes estructures d’importància sistemàtica, com són les restes dels vels parcial i general, és a dir, l’anell o cortina en el terç superior i la volva o membrana en forma de sac que pot presentar en la base soterrada en el sòl.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Russuladeriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic torulosa ve de “torulus”diminutiu de “torus” musculós, pel robust peu que sosté el capell.

Russula torulosa va ser descrita i publicada per Giacomo Bresadola, en Iconographia Mycologica 9: pl. 433 (1929)

FamíliaRussulaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Mataparent lívid. Castellà: Hongo de vaca. Boleto cetrino. Boleto de Quélet. Èuscara:Onddo zikin. Quelet onddoa. Portuguès: Boleto-pálido.Italià: Boleto lurido. Francès: Bolet blafard. Anglès:Lurid bolete. Alemany: Netzstieliger Hexen-Röhrling. Neerlandès:Netstelige heksenboleet.

Boletus luridus

SINÒNIMS: Boletus rubeolarius Bull

DISTRIBUCIÓ: Creix al terç nord de la Península, Extremadura i la zona mediterrània peninsular.

HÀBITAT: En pinars i carrascars sobre sòl calcari. Des de la primavera fins la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu carnós i convex de color terrós, rovellat, que pot virar a ocre o groguenc, de fins 15 cm de diàmetre, amb cutícula de superfície tomentosa o pubescent en els joves, que es torna blava amb fregar-la.

Peu reticulat

Himeni format per tubs grocs i lliures. Porus arrodonits de color roig rajola, que també prenen tonalitats blavenques amb el fregament.

Peu o estípit ple, robust, reticulat, amb la base engruixida de color roig vinós i la part superior groga. Pot arribar a fer 15 cm d’alçada.

Carn molla, però compacta, groga que vira al blau al contacte amb l’aire. Olor dèbil però agradable i sabor suau.

COMESTIBILITAT:Comestible dubtós. És tòxic en cru i poc cuit, i és sospitós de toxicitat fins i tot ben cuit pel que cal abstenir-se de consumir-lo.

Pren color blau al contacte amb l'aire

Es pot confondreamb el tòxic Boletus satanas que té el capell blanquinós, o amb el Boletus queletii però aquest no té el peu amb la retícula roja que té el Boletus luridus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Boletus és d’etimologia incerta. Deriva del grec “bolites” terme amb el qual els grecs anomenaven un tipus de bolet, i aquest derivava de “βωλος bólos” amb el significat de gleva, terròs. Altres creuen que “bólos” fa referència al capell globós, semblant a una bola, de moltes espècies del gènere. Finalment altres autors diuen que “Bolites” era el nom que els romans donaven als millors bolets comestibles, especialment a la Amanita cesarea, i va acabar denominant a tots els bolets. L’epítet específic luridus ve del llatí “luridus, -a, -um” que significa brut, sòrdid, per l’aparença de brut que li confereix la retícula del peu.

Himeni amb tubs grocs i lliures

MORFOLOGIA DELS FONGS: El capell, barret o píleu pot tenir formes diferents però entre els fongs superiors carnosos, el més freqüent, és que prengui formes orbiculars si bé es pot matisar dient que és cònic, hemisfèric, en forma d’embut, etc.

El seu revestiment o cutícula, pot ser llis, reticulat, estriat i la seva superfície pot ser llisa, presentar pèls, escates o fibres, pot estar sec o gelatinós, viscós o greixós, segons que la capa de gelatina que el recobreix sigui més o menys gruixuda.

FamíliaBoletaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Entoloma verdós. Castellà: Rodófilo de pie verdoso.Entoloma de pie verde. Èuscara: Azpiarrosa kankaberde. Francès: Entolome à pied vert. Anglès: Mousepee Pinkgill. Alemany: Braungrüner Zärtling. Neerlandès:Groensteelsatijnzwam.

Surt a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Leptonia incana (Fr.) Quél. Rhodophyllus incanus Quél.

HÀBITAT: Viu en prats, a les vores i clarianes dels boscos de frondoses i coníferes, i als marges de les sendes, preferentment sobre sòl calcari. Surten a la tardor

De vegades pren coloracions groguenques o marrons

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’1,5 a 3 cm de diàmetre, de jove acampanat i després convex amb depressió central (umbilicat), cobert per una cutícula de color groc verdós amb fibres radials. El color verd característic del capell no sempre és evident. De vegades pren coloracions groguenques o marrons.

Himeni amb làmines adnades

Himeni de làmines blanquinoses que es fan rosades amb l’esporada, amples i separades, que surten apegades al peu (adnades)

Peu o estípitcilíndric, prim, buit (fistulós), més llarg que el diàmetre del capell, de color verdós amb la base tomentosa.

Carn escassa, concolora amb el peu que pren un color blavós quan es manipula, d’olor i gust desagradables.

Peu verdós, prim i fistulós

COMESTIBILITAT:Sense interès gastronòmic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Entoloma deriva del grec "entós" dins, i “λῶμα lóma” vora, franja, pel marge del capell girat cap a dins. L’epítet específic incanumve del llatí “incanus, -a, -um” que significa gris, canós perquè quan madura el color verd del capell s’esvaeix i es fa grisós.

Es pot confondre amb Hygrocybe psitaccina però aquesta és viscosa, amb esporada blanca i no fa olor, al contrari que Entoloma incanum que és verda i fa olor a excrements de ratolí.

Entoloma incanum va ser publicada per (Fr.) Hesler, en Nova Hedwigia, Beihefte 23: 147 (1967)

MORFOLOGIA DELS FONGS:En micologia, l'estípit és la mena de tija que dóna suport al píleu o capell de molts bolets. No tots els fongs disposen d'estípit però es considera que disposar d'estípit suposa un benefici evolutiu que és el de facilitar la dispersió de les espores. Un fong alçat per sobre del sòl facilita l'acció del vent i del pas dels animals per a dispersar-ne les espores.

Família Entolomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Farinera borda. Farinot. Esclatasang verí. Castellà: Cicuta verde. Oronja verde. Seta mortal. Gallego: Cacaforra da morte. Pan da morte. Pan do deemo. Èuscara: Hilkorra. Hiltzaile berde. Francès: Amanite phalloïde. Oronge verte. Calice de la mort. Italià: Tignosa verdognola. Angelo della morte. Ovolo bastardo. Alemany: Grüne Knollenblätterpilz. Grüne Gift-Wulstling. Anglès: Death cap. Neerlandès: Groene knolamaniet.

Surt a finals d'estiu i la tardor

SINÒNIMS: Agaricus bulbosus Bull; Agaricus phalloides Fr.

DISTRIBUCIÓ: Es troba des del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda, a l'oest, a l'est de Polònia i l'oest de Rússia, i el sud al llarg del Balcans, a Itàlia, Espanya i Portugal, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica. A l'oest d'Àsia als boscos del nord de l'Iran. Amanita phalloides s'ha transmès als nous països de tot l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes.

HÀBITAT: Surt a la tardor als carrascars, pinars i boscos d’altres coníferes, però també als boscos de frondoses, de roure, bedoll, faig. L’exemplar de les imatges en un bosc mixt de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. angustifolia)

Capell verdós, anell i volva

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu acampanat en principi però va fent-se aplanat, de fins 14 cm de diàmetre, de color brillant que pot variar entre verd llimona, blanc grogós, blanc o verd obscur. Les esquames, restes del vel, sol aparèixer en els exemplars joves però després cau.

Himeni de làmines lliures, juntes i amples de color blanc

Peu o estípit de fins 15 cm d’alçada de color blanquinós, cilíndric, amb un anell membranós, estriat, descendent i persistent. Es separa amb facilitat del capell. Manté la volvamembranosa blanca, també persistent, que envolta la part inferior del peu com un petit sac.

Himeni de làmines blanques, lliures i atapeïdes

Carn blanca, lleugerament acolorida la part que està en contacte amb la cutícula, sense olor fins que es corromp i adquireix olor desagradable.

COMESTIBILITAT:És mortal. És el bolet més verinós que existeix a les nostres terres, causant del 90% de les morts per intoxicació de bolets. Tot i que té un gust bastant bo no s’ha de tastar per identificar-la.

S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. Provoca la síndrome fal·loide: els símptomes tarden entre 6 i 40 hores a aparèixer, i apareixen en forma de vòmits dolorosos, diarrea amb dolors còlics, rampes, pols dèbil etc., que desapareixen durant unes hores per a tornar amb més força. La mort sobrevé entre els 2 i 20 dies després de la intoxicació.

Es pot confondreamb l’Amanita ovoidea, o el bolet comestible Amanita vaginata,

Anell descendent, membranós i estriat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:La volva i l’anell: La consistència del vel general i del vel parcialés diferent en totes les espècies, en la majoria dels fongs aquests vels són poc consistents i quan obrin es desintegren i es perden sense deixar a penes rastres, però en altres casos són més consistents, membranosos, cotonosos o filamentosos i deixen restes en els carpòfors adults.

El vel generalpot deixar restes en la base del peu en forma de sac o bandes que constitueixen la volva i també pot deixar algunes restes sobre la superfície del barret que constitueixen les esquames. Per la seua banda el vel parcial també pot ser més o menys consistent i deixar restes en el marge del barret o en la part alta del peu formant estructures com l’anell, la cortina, etc.

Volva persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic phalloides ve del grec “φαλλός fallόs” fal·lus, i “εἷδος eidos”paregut, semblant, és a dir: semblant al fal·lus, per la forma fàl·lica que adquireix durant una fase del seu desenvolupament.

L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Voltaire, a les seues Mémoires, va dir “Ce plat de champignons changea la destinée de l’Europe”. També es diu que altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, el papa Climent VII o la tsarina russa Natalia Narishkina van morir per menjar aquest bolet verinós.

Amanita phalloides va ser descrita per primera vegada pel botànic francès Sébastien Vaillant en 1727, però va ser Johann Heinrich Friedrich Link qui l’hi va donar el nom actual en 1833.

FamíliaAmanitaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Agulletes. Rovelló pur. Llengua de bou. Picornell. Picornell blanc. Picornell pelut. Vaqueta. Castellà: Lengua de vaca. Gamuza. Seta de serrín. Gallego: Lingua de vaca. Èuscara: Tripaki argi. Zizauri. Italià: Steccherino. Francès: Pied-de-mouton. Hydne sinué. Anglès: Sweet tooth. Wood hedgehog. Hedgehog mushroom. Alemany: Semmel-Stoppelpilz Semmelgelbe Stacheling. Neerlandès:Gele stekelzwam.

Aquest del Campello de Vallada

SINÒNIMS: Hydnum flavidum Schaeff.; Hydnum heimii Maas G.; Dentinum repandum (L.:Fr.) Gray.; Sarcodon repandum Quél.

DISTRIBUCIÓ: Aquest fong fa micorriza amb arbres per tot l’hemisferi nord, per Àsia, Amèrica del Nord i Europa, i fins i tot a Austràlia.

HÀBITAT: Fong micorizogen que creix en carrascars i pinars però també en boscos de frondoses com les fagedes. Aquest exemplar del Campello de Vallada, a la tardor.

Capell de forma irregular de tacte vellutat

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu trencadís de fins 15 cm de diàmetre de forma irregular, ondulat, de marge enrotllat i tacte suau, primer convex i després s’aplana, carnós, de color groguenc o color crema

Himeni d’agullons fràgils i tancats de color crema, un poc decurrents,

Peu o estípitgruixut, de vegades excèntric i curt, irregular, de color més clar que el capell

Carn gruixuda, compacta i fràgil, entre blanca i color crema, d’olor afruitat i sabor un poc amargant, que no sol ser atacada per larves.

Carn blanca i compacta

COMESTIBILITAT:És un bon comestible però els exemplars vells amarguegen. Cal llevar els agullons, sempre d’exemplars joves, i tirar l’aigua de la primera cocció que pot fer amargar el guisat. Es comercialitza en alguns mercats europeus, del País Basc i Catalunya. Es pot conservar en vinagre.

Es pot confondreambHydnum albidum, de millor menjar per ser menys amargant, o amb Hydnum rufescens, de capell rogenc, també comestible.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A l'himeni, és on es produeixen les espores i pot adquirir diferents formes i estructures. Pot ser llis, amb plecs, làmines, tubs o agullons, el que és important per a diferenciar els típics “bolets”, dels “fongs”, de les “trompetes dels morts” o de les “llengües de vaca” entre altres.

Himeni format per agullons d'uns 6 mm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hydnumderiva del grec "hýdnon" tubercle, nom donat arbitràriament a aquest gènere per Carles Linné. L’epítet específic repandum ve del llatí “repandus, -a, -um” que significa doblegat cap amunt, pel marge del capell exageradament revolut.

Estudis realitzats després del desastre nuclear de Txernòbil, a l’any 1986, han demostrat que aquests bolets acumulen una alta concentració de l’isòtop radioactiu del cesi.

Va ser descrit oficialment per primera vegada per Carles Linné en Species Plantarum, en 1753, i sancionat per Elias Fries en 1821 com Hydnum repandum.

FamíliaHydnaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Pampa. Candela de bruc. Porrosa. Castellà:Platera, San Martin ziza. Blanquilla. Cabeza de Fraile. Francès: Tête-de-moine. Italià: Cardinale. Sementino. Anglès: Trooping funnel. Monk's head. Alemany:Mönchskopf.

Creix a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Clitocybe geotropa (Bull) Quél.; Agaricus geotropus Bull.

DISTRIBUCIÓ: Apareix a tota Europa.

HÀBITAT: Creix als prats i els pinars, sovint formant rotgles (erols), a la tardor.

Himeni amb làmines decurrents

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a fer un pam de diàmetre, deprimit al centre i mamellonat (el mamelló és una característica de l’espècie), carnós, amb el marge regular de jove, de color beix uniforme

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes, de color blanquinós o ocre pàl·lid.

Peu més ample a la base

Peu o estípitcentral, dur, molt fibrós, més ample a la base, concolor amb el capell, de jove més llarg que el capell però en els exemplars adults es fa més gros i sembla curt, en relació al barret.

Carn blanca, consistent i fibrosa, especialment al peu, de gust dolç i olor d’ametlles amargues.

COMESTIBILITAT: Cal rebutjar el peu, que és molt fibrós, però la resta és un bon comestible si l’arrepleguem jove. El micòleg italià Giacomo Bresadola afirmava sobre aquest bolet que "... És un dels bolets més exquisits, a causa de la forta aroma que té, també es pot cuinar a la manera de les tòfones, usant-ho com un condiment...".

Carn blanca i consistent

Es pot confondreamb Clitocybe gibba o Lepista flàccida però aquestes són més petites.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Un altre dels aspectes que cal observar per identificar un bolet és la carn, la seua textura, sabor, olor, color, fractura o composició química, són caràcters que ens poden ajudar molt a deduir si pot ser o no comestible, així un bolet pot ser de textura carnosa, coriàcia o llenyosa, de sabor amarg, coent o desagradable, de bon o de mal olor, de carn blanca, groga, blava..., de color fix o blaveja, enrogeix, ennegreix o reverdeix en partir-la, de fractura estellosa o granulosa o amb components químics que reaccionen amb certs reactius químics. Tots aquests aspectes i altres més són necessaris observar per a diferenciar uns bolets d'altres.

La forma adulta es prenia per una altra espècie, Clitocybe maxima

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. El nom de l’antic gènere Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent i “κυβη cybe” cap, per la forma del capell. L’epítet específic geoptropa ve del grec “geo” terra, i “tropéo” voltejat, per la verticalitat del peu.

Abans es prenia la forma adulta, de més de 20 cm de diàmetre, com una espècie diferent, la Clitocybe màxima, però s’ha arribat a la conclusió de que és la mateixa espècie.

El micòleg finlandès Harri Harmaja va separar tretze espècies del gènere Clitocybe, entre les que estava aquesta, per formar un nou gènere: Infundibulicybe. Per tant el nom actual és Infundibulicybe geotropa.

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: No hem trobat cap nom popular per aquest bolet

SINÒNIMS: Lepiota melanotricha Melençon & Bertault.

HÀBITAT: És un bolet saprofític que creix a la tardor en les pinedes les brolles de boscos degradats. Aquests exemplars sota pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia)

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu petit (1,5-3 cm de diàmetre) en principi globós però després s’obri com una campana i acaba pla convex, amb un mamelló central. El capell està cobert per una cutícula amb esquames de color grisós, més obscur al centre, sobre fons blanquinós.

Himeni amb làmines lliures, ventrudes, atapeïdes, blanques de joves que van fent-se de color crema quan són adults.

Peu o estípitcilíndric, prim, sinuós, de color blanc grisós, amb un petit anell blanc amb el marge obscur, fràgil.

Carn blanca, prima, d’olor a fong i sabor dolç.

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari

Es pot confondre ambla Lepiota forquignonii però esta té tons olivacis en la cutícula i no té anell. Leucoagaricus melanotrichus és una espècie que es caracteritza pel seu xicotet port (uns 4 cm), la seua cutícula escatosa gris-negra i l'anell amb el marge típicament negre.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:La micologia és una ciència molt jove. La primera classificació va ser publicada per l’humanista italià Hermolaus en 1526 i no va ser fins una dada tan recent com 1969 que, R.H. Whittaker, va separar els fongs en un regne diferent a altres formes de tipus vegetal, doncs els fongs no podien ser considerats vegetals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Leucoagaricusderiva del grec "λευκός leukós" blanc, i de "Agaricus" un gènere de fong. L’epítet específic melanotrichusve del grec “μἐλἄν, -ανος mélan, -anos” negre, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, cabells, pel capell obscur.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

Bon Nadal i Pròsper Any Nou

Feliz Navidad y próspero Año Nuevo

Merry Christmas and Happy New Year

Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr

Polit nadal e bona annada

Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku!

Zorionak eta Urte Berri On

Joyeux Noël et Bonne Année

Vrolijk Kerstfeest en een Gelukkig Nieuwjaar

Buon Natale e Felice Anno Nuovo

Menuda Natura us desitja que passeu un Bon Nadal i un Venturós any 2016, atapeït dels canvis necessaris per poder prendre les regnes del nostre destí, doncs aquest 20D tenim l’oportunitat de fer realitat el desig dels Nadals passats:

La igualtat d'oportunitats siga una realitat
La dignitat i la honestedat siguen valors respectats i reconeguts socialment
Tots els xiquets i xiquetes tinguen accés a una escola digna, laica i en la seua llengua mare
Cap xiquet o xiqueta acudisca a l'escola en dejú
Ningú haja de renunciar als estudis per no poder pagar-ho
La justícia siga, de veritat, igual per a tots
Es faça efectiu el dret constitucional a un treball i a una vivenda digna
La llei faça justícia i no permeti abusos dels poderosos
La riquesa, i el treball que la fa possible, es redistribuisca
L'economia estiga al servei de les persones i no a l'inrevés
Els ciutadans gaudim de drets i no calga fer caritat
I que el trellat s’impose a l’egoisme depredador que està acabant amb aquest planeta

NOMS: Fredolics. Fredolís. Gírgola d’estepa. Grisets. Negrets. Palometes. Brunets. Esteperol. Castellà : Ratón. Ratona. Negrilla. Italià:Moretta. Anglès: Grey knight. Alemany: Gemeiner Erd-Ritterling.

Clarianes i llindars de boscos i pinars

SINÒNIMS: Tricholoma terreum var. gausapatum (Fr.) Blanco-Dios.; Agaricus gausapatusFr.

HÀBITAT: Apareix a les zones herboses properes a boscos de coníferes i planifolis, preferiblement sobre sòls bàsics, a finals de la tardor i principis de l’hivern. Normalment surten a prop de l’estepa blanca (Cistus albidus). Aquests exemplars vorejant un pinar de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp rotundifolia) del Campello de Vallada.

Cutícula amb fibres llanoses

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 7 cm de diàmetre, primer acampanat i després va fent-se pla però mantenint un mamelló central; la cutícula és separable, de color gris fosc pel centre i més clar al marge, amb pèls que formen una coberta llanosa.

Himeni de làmines escotades amb lamel·les, amples, ventrudes, atapeïdes a prop del peu, de color blanc grisenc amb tendència a puntejar de negre l’aresta de les làmines.

Làmines amb tendència a puntejar de negre l'aresta

Peu o estípitblanc, cilíndric, llis, de 4-8 cm d’alçada que es trenca amb facilitat, amb un anell, a penes perceptible, a la zona alta. Als exemplars adults no s’aprecia l’anell.

Carn minsa però consistent, de gust dolç i olor farinós

Peu cilíndric i carn minsa

Es confon amb Tricholoma terreum del qual es considerava una varietat, com indica el sinònim, però aquest no punteja de negre les làmines i la cutícula està coberta de petites esquames. També es pot confondre amb i amb Tricholoma scalpturatum, però aquesta té esquames a la part superior del peu i les làmines prenen una coloració grogosa amb el temps.

COMESTIBILITAT:És un bon comestible similar al fredolic (tant que hom no els diferencia) i es molt apreciat per guisats, arrossos, truites, etc.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:El suec Elias Magnus Fries (1794-1878) és un dels pares de la Micologia. És el creador de la taxonomia i sistemàtica actual dels fongs. Les seues publicacions Systema mycologicum (1821-1832) i Elenchus fungorum (1828), han servit per a establir una classificació pel color de les espores, conjuntament amb la classificació d'acord al tipus de himenòfor: làmines, porus, plecs i agullons, principals caràcters taxonòmics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholomaderiva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic gausapatum ve del grec "gausápes" que defineix una tela gruixuda i peluda, per la coberta de la cutícula del capell.

Tricholoma gausapatum va ser publicada per (Fr.) Quél., en Mém. Soc. Émul. Montbéliard, Sér. 2 5: 211 (1872)

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

Creix en clarianes de pinars

HÀBITAT: Aquests exemplars en clarianes de pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb poca humitat, sobre sòl calcari. Al paratge de les ermites de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu parabòlic de jove, acampanat després i finalment aplanat, amb el marge revolut, amb la cutícula radial estriada, coberta de petites fibres blanques que acaben sent esquames

Cutícula coberta per petites fibres blanques

Himeni de làmines atapeïdes, lliures, al principi blanques i després negres que van absorbint humitat fins a dissoldre’s (deliqüescents)

Peu o estípitcilíndric, esvelt, buit, bulbós a la base i un anell membranós a mitjana altura, que és blanc però es fa negre per les espores.

Carn minsa, sense sabor ni olor remarcable.

Himeni de làmines blanques primer que van fent-se negres

COMESTIBILITAT:Sense valor culinari

Es pot confondreamb el bolet de fumat (Coprinus comatus) que és més gran i, al contrari que C. spadiceisporus, bon comestible, però també amb la perillosa C. atramentarius.

Les làmines son deliqüescents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Aquest és un dels bolets saprotròfics, és a dir, que per a viure necessiten les substàncies orgàniques de les plantes o els animals en descomposició. Desenvolupen una funció essencial en el cicle de la vida, perquè si no hi hagués bolets (i algues i bacteris) les fulles, els arbusts, els arbres i tots els productes vegetals quedarien per sempre al bosc, fent-lo intransitable i ofegant qualsevol altra forma de vida. Aquests bolets saprotròfics netegen el bosc, fins i tot, dels exosquelets dels insectes i els ossos dels animals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Coprinuspren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem. L’epítet específic spadiceisporus deriva, probablement, de “espadix”= branca amb fruits madurs de color rogenc, perquè les espores es decoloren en presència de l’ hidròxid de potassi (KOH) prenent una coloració rogenca.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Peu blau menut. Moixernó blau petit. Castellà:Pie azul. Lepista sòrdida. Èuscara:Ziza ahul-hankaurdina. Francès: Lépiste sordide. Italià: Agarico violetto minore. Neerlandès: Vaalpaarse schijnridderzwam.

Capell de color variable molt higròfan

SINÒNIMS:Agaricus sordidus Schumach.; Rhodopaxillus sordidus (Schumach.) Maire,

HÀBITAT: Surt a la tardor als camps de conreu, vores de camins, pradells i jardins. També és comú als carrascars i pinars mediterranis. Desenvolupa un miceli circular, formant els característics erols.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va aplanant-se, amb mamelló, de color bru, violaci pàl·lid o de color carn quan es seca, que es fa translúcid amb la humitat (higròfan), de entre 3 i 6 cm de diàmetre.

Peu prim amb fibril·les longitudinals

Himeni amb làmines adnates o lleugerament decurrents, atapeïdes, de color lila suau, amb lamel·les.

Peu o estípités prim, un poc corbat, amb fibril·les longitudinals, de color lila pàl·lid.

Carn blanquinosa, compacta de sabor dolç i olor fúngic.

Carn minsa i blanquinosa

COMESTIBILITAT:És un bon comestible prèvia cocció, semblant a Lepista nudaperò de pitjor qualitat, a més a més en algunes persones sensibles pot tindre un efecte laxant. És tòxica en cru.

Es pot confondre amb Lepista nuda però tenen un olor molt diferent, és de major talla i menys higròfan. Mentre Lepista nuda té un aroma especiat, Lepista sordida té un olor fúngic, a terra mullada.

Làmines adnates un poc decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:La forma del capell o barret varia segons la fase de desenvolupament. Hom parla de capells plans, convexos, campanulats, umbonats, deprimits, etc. El capell és cobert per una cutícula o pel·lis, que pot ser seca, separable, mat, brillant, rugosa, vellutada, esquamosa o gelatinosa, etc. que pot ser important però que varia amb el temps i l’exposició al sol i la pluja. El marge del capell pot ser enter, estriat o pectinat, excedent, revolut o involut, i apendiculat quan en pengen restes del vel universal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic sordida ve del llatí “sordidus, -a, -um” sòrdid, brut.

Aquesta espècie mostra la sensibilitat vers la humitat del seu entorn, així adquireix un color viu blau violeta amb molta humitat i es fa quasi gris quan aquesta falta.

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS:Agaricus psammopus Kalchbr.; Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis) o pi roig (Pinus sylvestris)

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholomaderiva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

FamíliaTricholomataceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Boles. Fetjó xugles. Castellà: Criadilla rosada. Criadilla de pinar. Turma. Èuscara:Sasiboilur. Alemany: Rötliche wurzeltrüffel.

Apareixen mig soterrades

SINÒNIMS: Rhizopogon luteolus Fr. & Nordholm.; Rhizopogon vulgaris (Vittad.) M Lange

HÀBITAT: Surt tot l’any però especialment a la tardor als carrascars i pinars, on forma micorrizes especialment amb els pins blancs (Pinus halepensis). Creix tant sobre sòl àcids com bàsics, des de terres baixes fins l’alta muntanya.

Peridi rogenc al tall

DESCRIPCIÓ: Aquest bolet no té la forma tradicional dels bolets.Produeix els carpòfors, que rarament supera els 5 cm, mig soterrats (semi-hipogea), semblants a una petita creïlla. La part externa, el peridi, és una pell prima de color groc brunenc, amb alguns rizomorfs (formacions d’hifes amb forma d’arrel) a sobre, que al tall presenta un color rogenc violaci. El peridi envolta i protegeix la gleva d’aspecte esponjós que varia de color amb el temps, passant d’un color crema verdós a color marró fosc quan madura.

Exterior amb rizomorfs

COMESTIBILITAT:És comestible de jove, molt apreciat a les nostres comarques, on enriqueix amb el seu sabor el deliciós arròs caldós. Aquesta espècie també és apreciada per la cuina japonesa, on es coneix tradicionalment amb el nom de Shoro.

Amb el temps la gleva es fa més obscura

Es pot confondre amb Rhizopogon luteolus, de color bru groguenc amb el peridi que no es fa rogenc al tallar i prefereix sòls sorrencs.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Les espècies del gènere Rhizopogonformen micorrizes principalment amb arbres de la família Pinaceae. D’aquesta relació simbiòtica els fongs aconsegueixen aliment, mentre que els arbres obtenen humitat per desenvolupar el seu sistema radicular.

Detall de la gleva esponjosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rhizopogonderiva del grec “ῥίζα rhiza” arrel, i “πώγων pógon” barba, per la presència d’hifes rizomorfes que cobreixen la superfície del carpòfor. L’epítet específic roseolusés un diminutiu del llatí “roseus” rosat, pel color vermellós del peridi al tall.

El Rhizopogon té un paper important en l’ecologia dels pinars i boscos de coníferes, i des de la primera meitat del segle XX s’ha emprat en silvicultura per augmentar la supervivència i rendibilitat de pins.

FamíliaRhizopogonaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Pet de llop. Castellà: Pedo de Lobo. Cuesco de Lobo. Bejín blando. Gallego: Bufo de vella. Fungato. Èuscara: Astapuzt bigun. Francès: Vesse-de-loup molle. Anglès: Smooth puffball. Soft puffball. Neerlandès:Zachtstekelige stuifzwam.

Lycoperdon molle

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum var. molle (Pers.) De Toni

HÀBITAT: Surt per tot arreu, en pinars o boscos mixtes, a l’estiu i tardor.

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós o piriforme, de fins 5 cm de diàmetre, amb la part exterior (l’exoperidi) de color bru clar, groguenc o olivaci, recobert de petits grànuls pareguts a agullons que es desprenen amb facilitat, deixant la superfície llisa, sense cap marca. Té un rizomorf d’uns 2 cm i un porus apical (ostíol) que acaba esgarrant-se de manera irregular. Gleva compacta i blanca de jove que va fent-se brunenca obscura i purulenta.

Gleva madura

COMESTIBILITAT:Tot i que podria consumir-se de jove, quan la gleva és blanca, no té cap interès culinari per no tindre sabor ni olor apreciable.

Es pot confondreamb Lycoperdon perlatum, però aquest té els grànuls més espinosos.

Proveït de rizomorf

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El carpòforés l’òrgan de dispersió d’espores, que en aquest gènere es caracteritza pel mecanisme per a dispersar-les. Consta d’un globus ple d’espores amb un porus apical (ostíol) per on expulsa un núvol d’espores, quan està madur, amb la mínima pressió. Així amb una sola gota d’aigua de pluja que caiga sobre el carpòfor o el lleu fregament d’un animal provoca l’eixida de gran quantitat d’espores.

Exoperidi cobert de petits grànuls que cauen amb facilitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lycoperdonderiva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic molle ve del llatí “mollis, -e” tendre, suau, flexible.

En aquest cas el nom comú reprodueix el nom científic del gènere.

FamíliaLycoperdaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès:Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars

SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós

Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós

Peu o estípitcilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove

Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’samb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços.

Lepiota clypeolaria jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolariaés una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius pel micòleg francès Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

FamíliaAgaricaceae

Llegiu l'advertènciaabans de fer de boletaires o pebrassers.

Chalciporus amarellus (Quel.) Bat.

Geastrum fimbriatum Fr.

Hygrocybe cf. conica (Schaeff.) P. Kumm.

Polyporus meridionalis (A. David) H. Jahn

Lepista nuda (Bull.) Cooke

Russula torulosa Bress.

Boletus luridus Schaeff.

Entoloma incanum (Fr.) Hesler

Amanita phalloides (Vaill.: Fr.) Link

Hydnum repandum L.

Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja

Leucoagaricus melanotrichus (Malç. & Bert.) T rimbach

Bon Nadal i Pròsper Any 2016

Tricholoma gausapatum (Fr.) Quél.

Coprinus spadiceisporus Bogart

Lepista sordida (Schumach.) Singer

Tricholoma psammopus Kalch.

Rhizopogon roseolus (Corda) Th. Fr.

Lycoperdon molle Pers.

Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.