NOMS: Dolceta. Enciam de font. Enciamet. Enciam de senyor. Enciamet de la Mare de Déu. Castellà: Pamplina de agua. Hierba ce. Hierba de la sangre. Hierba jabonera. Lechuguilla. Gallec:Alface-dos-rios. Èuscara: Ur-odar. Occità: Doceta, Pan-fourmènt. Portugués: Alface-dos-rios. Alfacinha-do-rio. Francès: Mouron d'eau, Samole de valerand. Italià:Lino d'acqua. Anglès: Brookweed. Alemany: Salz-Bunge. Neerlandès: Waterpunge.
 |
| Flors en panícula terminal |
SINÒNIMS: Anagallisaquatica Endl. ex Ledeb.
DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.
HÀBITAT: Phragmitetea australis. Fonts, torrents i llocs ombrívols i molt humits on circula aigua temporalment, sense arribar a estar dins l’aigua.
 |
| Tija fistulosa i glabra |
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos” amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.
DESCRIPCIÓ: Gran part de l’any apareix només que una roseta de fulles aplicades a terra, fins que a la primavera creix una tija erecta, que pot arribar a fer un parell de pams d’alçada, cilíndrica, fistulosa, glabra i foliosa
 |
| Fulles basals atenuades en pecíol |
Fulles basals obovades, obtuses, atenuades en pecíol curt, enteres, pubescents, d’un verd esvaït. Les caulinars sèssils, alternes i progressivament més petites
 |
| Flors pentàmeres i hermafrodites |
Flors en panícula terminal, pedicel·lades i amb una petita bràctea linear. Flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb calze campanulat i persistent, dividit en cinc lòbuls triangulars. Corol·la blanca de 3-4 mm de diàmetre, amb cinc pètals soldats a la base i acabada en cinc lòbuls arrodonits i acuminats. Androceu amb cinc estams que s’alternen amb cinc estaminodis. Gineceu semiínfer amb estil columnar i persistent acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a setembre
 |
| Fruit en càpsula esferoïdal |
Fruit en càpsula esferoïdal de fins 4 mm, dehiscent per cinc valves amb nombroses llavors tuberculades de color bru
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estaminodiés un estam estèril, rudimentari o abortiu, que no produeix grans de pol·len. Els estaminodis són habitualment poc visibles i semblants als estams, i se solen situar a la part interna de la flor. De vegades són prou llargs com per sobresortir de la corol·la i fer-se conspicus. Els estaminodis poden ser característiques diferencials entre espècies.
 |
| Calze campanulat i persistent |
USOS I PROPIETATS: En medicina populars s’ha fet servir per aprofitar les propietats antiescorbútiques, vulneràries i aperitives que té.
Com en seu nom comú indica es pot consumir en amanides, com un enciam.
Es cultiva com a planta ornamental d'aquaris, estanys i zones humides però amb llum.
Es cultiva com a planta ornamental d'aquaris, estanys i zones humides però amb llum.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Samolus ve del llatí “samolus, -i” que emprava Plini en referència a una planta que els druides feien servir per curar malalties a porcs i bous, que es criava a llocs humits.
L’epítet específic valerandi està dedicat a Dourez Valerand, botànic flamenc del segle XVI.
Aquesta planta és rica en vitamina C, d’ací que la principal virtut era la propietat antiescorbútica. L’escorbut és una malaltia provocada per la deficiència d’aquesta vitamina C, que a l’actualitat no és corrent però antigament provocava grans epidèmies.
Samolus valerandi va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1 : 171-172. 1753
FamíliaPrimulaceae