NOMS: Pi pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà: Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara: Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès:Pinheiro-manso. Italià: Pino a ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin parasol, Pin pignon. Anglès: Italian stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany: Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès: Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.
 |
| Cons masculins |
SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi pinyoner.
HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars, dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud
 |
| Capçada ampla i arrodonida |
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només.
 |
| Fulles arquejades i flexibles |
Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens
 |
| Estròbil femení |
Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig
 |
| Pinya grossa amb escudet piramidal |
Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.
 |
| Llavors cobertes per una closca molt dura |
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau alt de variació entre els anys.”
 |
| Cons formats per esquames disposades en espiral |
USOS I PROPIETATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.
 |
| L'escorça es desprèn en plaques poligonals |
La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció.
L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.
En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos.
 |
| Fascicles de dues fulles en els braquiblasts |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic pinea ve del nom llatí de la pinya de pinyons “nux pinea” sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes de pinyons.
A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.
Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau del pi”
Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons / ni cucs, ni ocells.
Pinus pinea va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1000. 1753.
FamíliaPinaceae