Lactarius sanguifluus (Paulet ex Fr.) Fries

NOMS: Pebràs. Rovelló. Esclata-sang de pi bord. Castellà:Rovellón. Níscalo. Èuscara: Esne odoltsu. Esnegorrikor. Francès:Lactaire sanguin. Portuguès: Sancha.Anglès: Bloody milk cap. Alemany: Weinrote Kiefern-Reizker.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Balears, Catalunya i País Valencià)

HÀBITAT: Creix associat als pins blancs (Pinus halepensis), tant que no la trobarem mai on no hi haja o haja hagut pins. Vol calor i habita les pinedes assolellades sobre sòl calcari en terres baixes. Els bolets surten a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És un dels més apreciats i buscats per les nostres terres. Una característica per diferenciar-lo és la llet abundant de color roig sang, que en poc temps es torna de color verd. Aquesta característica explica el nom comú d’esclata-sang.

Peu o estípitcilíndric i curt, de jove ple i buit per dins en passar el temps.

Capell, barret o píleu ordinàriament de fins 10 cm, tot i que pot arribar a fer un pam de diàmetre. De jove té forma de cassoleta però va prenent forma d’embut quan vell. De color crema , ocre, girant al carabassa rogenc, amb bandes concèntriques més fosques.

Làmines poc decurrents, de color rogenc, fines i atapeïdes. Esporada ocre. Carn blanquinosa pel centre i vinosa per la vora

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dependència que tenen els pins respecte a les micorizes (hifes o filaments dels fongs que proporcionen aigua amb sals minerals a canvi d'aliment) és total perquè el seu sistema radicular amb una ramificació fina poc desenvolupada no els permet viure a la natura sense els seus fongs associats.

COMESTIBILITAT: Excel·lent comestible

USOS I PROPIETATS: El pebràs és un element que forma part de molts plats deliciosos. Torrat a la planxa amb un raig d’oli d’oliva i un pessic de sal és, al meu parer, la millor forma de gaudir del seu sabor, però també fregit amb alls, en l’arròs caldós o al gaspatxo manxego li donen un toc inigualable.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lactarius deriva del llatí "lac, lactis" llet: que té llet, en referència al làtex que surt de qualsevol tall o fractura. L’epítet específic sanguifluus deriva de "sanguis" sang i de "fluo" córrer, fluir, és a dir, que raja sang, pel color roig del làtex.

Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Aquest té el làtex de color ataronjat a diferència de L. sanguifluus  que el té de color roig vinós.

No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.

Els rogles són llocs on solen sortir els bolets de forma abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada temporada "floreix" amb els cobdiciats bolets.

Tot i que es confon amb l’altre rovelló, el pinetell (Lactarius deliciosus), amb l’esclata-sang podem gaudir de l’aroma del romer i altres herbes aromàtiques entre les quals es cria, mentre que el pinetell creix en terrenys sorrencs, sense aromàtiques, i sol haver granets de sorra entre les làmines.

La llet roja pot acolorir l’orina si se n’ha menjat suficients però no té cap efecte nociu.

Els pebrassos d’aquesta espècie poden bioacumular metalls pesants tòxics de sòls contaminats. Per això, no és recomanable consumir bolets recol·lectats en sòls potencialment contaminats com poden ser els industrials o pròxims a carreteres amb molt de tràfic.

Lactarius sanguifluusva ser descrit per primera vegada per Jean-Jacques Paulet com Hypophyllum sanguifluum en 1811, i en 1838 Elias Magnus Fries li va assignar el nom actual en Epicrisis Systematis Mycologici p. 341.