NOMS: Lledoner. Castellà: Almez. Latonero. Lodón. Francès:Micocoulier de Provence. Falabreguier. Italià:Albero del rosario. Bagolaro comune. Anglès:European Hackberry. Southern Nettle-tree. Alemany:Europäischer Zürgelbaum. Neerlandès:Netelboom. Grec:Μελοκοκιά. Κελτίς.
.jpg) |
| Flors axil·lars solitàries |
SINÒNIMS: Celtislutea Pers.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Quercion ilicis. Cultivada com ornamental i subespontani a la natura. Fins els 1200 metres d’altitud.
.jpg) |
| Arbre de fins 25 metres d'alçada |
FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós.
.jpg) |
| Fulles simples de marge doblement dentat |
Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval-lanceolat una mica asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de revers més clar i pubescent.
.jpg) |
| Flors monoclamídies, amb sols els elements sexuals. Els estams a la base |
Flors masculines o hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes sèssils i divergents. Floreix en març i abril
.jpg)
Fruit en drupa globosa comestible amb molt d´os i poca carn, rodona i llisa, de la grandària d´un pèsol, llargament pedunculada, al principi de color verd i finalment quasi negre
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica botànica d’aquest arbre ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es tracta del tipus de ramificaciódística i molt densa, és a dir, que en un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileresi molt estretides, de manera que el forcairepodia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca.
.jpg)
USOS I PROPIETATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les hemorràgies.
És per les diverses utilitats del lledoner què fou cultivat arreu del territori i ara es troba naturalitzat. La seva fusta s'utilitza per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els fruits dolços i comestibles. A més, s'utilitza com a arbre ornamental i per fer ombra.
Conta A. J. Cavanilles que al Vall de Cofrents «No permiten que dichos árboles se levanten a la altura que adquieren comunmente en el reyno: córtanlos a poco mas de un pie del suelo, y solamente les dexan los renuevos, que aprovechan para horcas y garrotes; por cuyo medio logran ventajas conocidas, siendo las principales fortificar mas y mas cada dia los ribazos con las raices que se multiplican y engruesan; proporcionar la cria y corte de las varas para horcas, é impedir la sombra que los corpulentos almeces echarian sobre los campos.»
.jpg) |
| Flors hermafrodita amb ovari verd i dos estigmes divergents |
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Celtis deriva de l’antic nom grec ("κηλτις") d'una planta esmentada per Heròdot, Dioscòrides i Teofrast, pres de Plini que l’aplicava a una planta africana, amb la fruita dolça, probablement el ginjoler (Ziziphus jujuba). Tournefort l'ha utilitzat per a una altra planta que té alguna similitud (fruita comestible, dolça) amb el 'Celtis' de Plini.
L’epítet específic australis ve de “australis, -e” del sud, és a dir, propi de la regió meridional.
El fet que creixi espontàniament en barrancades, peus de cingle, etc., pot ser degut, en part, a que els ocells disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions.
És una espècie de llarga vida (500-600 anys) amb gran capacitat d’adaptació a la sequera i al fred mediterrani. El lledonerés d'origen oriental, segons sembla, i fou introduït a les costes de la Mediterrània potser pels fenicis, o més probablement pels grecs i romans, que el van portar a les nostres terres.
De les fulles del lledoner s'alimenten les erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis
Quan eren madurs els lledons eren molt utilitzats pels xiquets. Una vegada rosegat el mesocarpi, deixava al descobert un pinyol esfèric que servia de balí per als jocs pseudobèl·lics amb sarbatanes de canya, o per molestar el mestre que intentava ensenyar alguna cosa de profit.
Una endevinalla mallorquina diu: «Quin és l'arbre que fa fruita més petita que un ciuró? Primer és verda, després groga i per últim com un carbó». Doncs ja ho hem endevinat: el lledó.
Podeu llegir el magnífic article de Ferran Zurriaga sobre el lledoner, “El lledoner, l'arbre de les forques”, a la revista Mètode
FamíliaUlmaceae (Cannabaceae)